divendres, de gener 19, 2018

Capsa d'interioritat (CL2)

Seguint amb aquells aspectes que s'han quedat pel camí de la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac, crec que és interessant una primera proposta que va ser desestimada i que contemplava la possibilitat d'enderrocar el cor existent per construir-hi una nova aula amb una estructura metàl·lica folrada de vidre i lames de fusta verticals. Com que no sóc molt original, ja us puc dir que la idea em va venir de la reforma del convent dessacralitzat de Las Jerónimas de Birhuenga realitzada pel despatx de Adam Bresnik (en vaig parlar aquí).
Amb aquesta intervenció es volia amplificar els usos pastorals de l'església, per exemple poder fer catequesi per infants de les lectures d'una celebració aïllat acústicament de la resta de l'assemblea, però sobretot es volia vincular l'espai per treballar la "interioritat" a l'espai explícitament pastoral de l'escola. Crec que aquest aspecte és d'interès i actualitat perquè sovint, a les escoles, es van implementant projectes que, tot presentant-se com una necessària pre-evangelització, acaben realitzant-se en llocs i amb dinàmiques que no tenen relació o es desvinculen de la "pastoral explícita". Més enllà de la crítica fàcil conservadora, és gairebé un fet incontestable que l'escola hagi de cercar aquesta tipologia de projectes perquè, llevat d'algun reducte de cristiandat escolar, l'escola concertada confessional és un reflex de la diversitat d'opcions religioses de la societat i, juntament amb els continguts explícits de la classe de religió, cal pensar en l'educació integral de la persona i la seva dimensió del transcendent. (seguir llegint)

dimecres, de gener 17, 2018

Una Paraula que es dóna (CL1)

Aviat tindrà lloc la inauguració de la reforma de la Capella del Col·legi Lestonnac de Barcelona, a la qual hi he dedicat molts esforços, i podré anar explicant el perquè de la intervenció amb tots els detalls. Mentrestant, però, deixeu-me començar per allò que no s'ha fet però que considero interessant compartir. 
Un capítol interessant en el disseny d'aquesta reforma ha estat la problemàtica de la visual de l'ambó. Com veureu més endavant, en una altra entrada,  l'ambó ocupa un espai força central dins del presbiteri, novedosament en igualtat de condicions que l'altar, per remarcar els dos pols de la celebració litúrgica: la taula de la Paraula i la taula de l'Eucaristia. Com professor de l'assignatura de Pastoral Bíblica de l'ISCREB i l'ISCR-Don Bosco no podia evitar fer una reflexió espacial i compositiva sobre la centralitat de la Paraula en la vida cristiana. (seguir llegint)

dimecres, de gener 03, 2018

Nínxol de mercat... pastoral

Ja fa un temps vaig parlar aquí de les possibilitats pastorals que ofereix la implementació d'espais de cineraris o columbaris (cendres de difunts) a les esglésies. Fins ara, pràcticament no hi havia altra manera de trobar un espai de cinerari que no fos dintre del mateix recinte del cementiri, però sembla que aquesta pràctica crematòria va a l'alça, per raons econòmiques i antropològiques alhora, de manera que el passat 5 de maig de 2017 va aparèixer a l'Arquebisbat de Barcelona el document sobre "Normes diocesanes per a la construcció i administració de Cineraris/Columbaris". Sembla que, a part de ser una nova pastoral de proximitat i treball familiar, hi ha també una certa motivació econòmica o, valgui la redundància de l'expressió, un cert "nínxol de mercat". De fet, ja Antoni Gaudí va preveure en una fase del projecte la incorporació de galeries subterrànies per a enterraments a sota de la Basílica de la Sagrada Famíliacom possible font d'ingressos. Si avui estigués viu, possiblement es plantejaria la incorporació d'un espai de cineraris, que és molt més fàcil de gestionar sanitàriament. Ho deixo com un punt de meditació per la Junta Constructora.(seguir llegint)

diumenge, d’octubre 15, 2017

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas


entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.


El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.


dimarts, d’agost 29, 2017

Llocs de culte a les guies d'arquitectura moderna de BCN

Sovint hi ha gent que em pregunta si hi ha esglésies modernes que valgui la pena visitar a Barcelona. Deixant a banda el cas particular de la Basílica de la Sagrada Família, la resposta és afirmativa tot i que la pregunta comporta una altra afirmació, i és que el patrimoni arquitectònic religiós modern és un gran desconegut a casa nostra.
Si ens fixem en les revistes especialitzades d'arquitectura dels darrers vint anys veiem que gairebé no apareix cap cas d'arquitectura religiosa moderna a Catalunya. Hi ha una breu menció al projecte de la nova Parròquia de Sant Enric d'Ossó, obra de OAB, a l'Hospitalet del Llobregat, del núm. 58 d'Arquitectura Viva (1998) i para de comptar.

dijous, de juliol 27, 2017

Arquitectura religiosa a Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme

Hi ha hagut mai algun "matat" que hagi rastrejat mai els articles sobre arquitectura religiosa als  Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme (la revista del Col·legi d'Arquitectes)? No ho crec, si més no, ningú a part de la seva indexació total, així que el "matat" he estat jo i, per tal que algú altre es pugui estalviar la feina, us en passo el llistat.
Abans, però, remarquem algunes primeres anotacions. La recerca parteix dels anys quaranta cap ençà i no té en compte la publicació "Arquitectura i urbanisme" anterior a la Guerra Civil Espanyola. Està tot digitalitzat, així que amb calma i paciència es pot trobar i guardar el document. Fixem-nos en el següent: El primer projecte d'arquitectura religiosa moderna apareix amb el Congrés Eucarístic (1952); als anys seixanta hi ha un cert interès per nous edificis religiosos d'altres països però desprès hi ha un llarg silenci; a partir de l'any 79 passem al 88 per trobar un altre article sobre arquitectura religiosa de nova planta; el darrer projecte realitzat de nova planta a Catalunya que hi apareix és publicat el 1995; darrerament només apareixen referències a edificis ja construïts (especialment de J.M. Jujol)... crec que aquests apunts són força significatius de la marginalitat de la temàtica en l'actualitat. Una marginalitat que considero que no és prou merescuda. (PS. Si hi ha algú altre que troba que el llistat està incomplert, prego que m'ho faci saber)

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 1. Any 1944. Pg. 28. Templo parroquial Ntra. Sra. del Pilar. Barcelona. Arquitecte: Antonio Fisas Planas
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 2. Any 1944. Pg. 40. Convento de Religiosas Carmelitas Descalzas, de Mataró. Arquitecte: Joaquim Viladevall Marfà
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 37. Altar de Ntra. Sra. de la Luz, en el Claustro de la Catedral de Barcelona. Arquitecte: Joquim de Ros de Ramis
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 22. Reconstrucción del altar mayor del Santuario de la Gleva. Arquitecte: Josep Ma. Pericas
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 30. Templo parroquial de Sta. Maria de Ribes de Freser. Arquitecte: Josep Danés
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 26. Templo parroquial de San Francisco de Paula en Barcelona. Arquitecte: E. Pedro Cendoya
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 9. Any 1948. Pg. 38. Sacristía del Monasterio de Montserrat. Arquitecte: Francesc Folguera
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 15-16. Any 1953. Pg. 41. Altar de la Plaza Pío XII, para los actos del XXXV Congreso Eucarístico de Barcelona. Arquitecte: Josep Soteras
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 20. Any 1954. Pg. 13. Iglesia de San José en Gerona. Arquitecte: Joaquim Masramon
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 25. Any 1956. Pg. 19. Iglesia en Pont de Suert. Arquitecte: J. Rodríguez Mijares amb la col·laboració de l'enginyer Eduardo Torroja
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 39. Any 1960. Pg. 25. Centro parroquial en Lauttasaari (Helsinky). Arquitecte:  Keijo Petäjä

dimecres, de juny 28, 2017

Galàxia Gaudí 3: la Influència

Resulta difícil poder parlar de mestres referent a una figura tan genial i fora de sèrie com Antoni Gaudí; però ningú no sorgeix del no-res, ni s'arriba a la genialitat sense un llarg i esforçat camí d'aprenentatge en el qual, tot i la solitud, apareixen companys de camí. En aquest lliurament de la Galàxia Gaudí veiem la relació i la influència que van tenir els tres arquitectes amb els quals va col·laborar Gaudí a l'inici de la seva trajectòria professional: Josep Fontseré i Mestre, Francesc de Paula del Villar y Lozano i Joan Martorell i Montells.
Paral·lelament a la seva formació i aprenentatge com arquitecte, Antoni Gaudí també va fent un recorregut d'aprenentatge i posicionament envers el que en podríem anomenar dimensió transcendent o espiritual... (seguir llegint)