dimarts, de maig 21, 2019

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.
L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)

diumenge, de maig 12, 2019

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)
D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)
És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

divendres, de maig 10, 2019

Notre-Dame, a l’abric de la Mare de Déu

El mot holocaust prové de la contracció dels mots grecs holos, que vol dir “tot”, i kaustos, que vol dir “cremat”. En el món bíblic, el mot holocaust va lligat a la idea de sacrifici expiatori, com podem veure al llibre del Levític 6, 1-23. La víctima animal, sovint un anyell, sacrificada pels pecats havia de ser enterament consumida pel foc de l’altar. Per altra banda, el mot catòlic prové també de la contracció dels mots grecs kata, que vol dir a sobre, a sota o contra, i, altra vegada holos, significant en conjunt “a través de tot” o, més properament a nosaltres “universal”, per a tots. Sembla que el primer en parlar d’una “església universal” va ser Sant Ignasi d’Antioquia, cap a l’any 110, i vinculava l’assemblea cristiana a la presència d’un bisbe, precisament aquell qui s’asseu a la “càtedra/catedral”. D’aquí que la imatge de Crist representat com Anyell de Déu presidint l’espai eclesial-assembleari és més que evident.
Valguin aquests preliminars etimològics... (seguir llegint)

dimarts, d’abril 16, 2019

Una agulla per recosir la transcendència

En una societat de l’espectacle com la nostra, la caiguda de l’agulla central de la Catedral de Notre-Dame de París mentre és devorada per les flames forma part del consum mediàtic però, alhora, desperta en l’espectador un seguit d’interrogants sobre la transcendència que restaven endormiscats en l’inconscient de l’Europa secularitzada. Les comparacions sempre són insuficients i injustes, és a dir, que tampoc s’acaben d’ajustar, però els habitants del poble de Rosselló deurien sentir quelcom semblant als parisencs quan es va esfondrar el seu campanar  el 2016. Quan el patrimoni sacre desapareix sempre hi ha una doble lectura, la de la comunitat creient i la de la societat civil en tant que obra que representa el paisatge anímic de la col·lectivitat. (seguir llegint)


dimarts, de març 12, 2019

La tenda de la troballa

“A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament.” (Ex 33, 7)
Si som primmirats, el projecte rep el nom de la “Tenda de la trobada”, però resulta aquesta capella del Centre d’Espiritualitat dels jesuïtes a Salamanca, dissenyada pel despatx Cherrez+Cantera  amb l’assessorament del P. Cristóbal Jiménez SJ, resulta tota una troballa per diverses raons. (seguir llegint)

dimarts, de març 05, 2019

Esglésies que fan arquitectes

Normalment pensem que els arquitectes “fan” (dissenyen) les esglésies, i sol ser veritat, però... les esglésies “fan” (formen) als arquitectes? Aquesta és la innovadora pregunta de fons d’un llibre que no he llegit i d’un autor que no conec personalment del qual es feia ressò aquest diumenge passat l’article de Luís Alemany “Aprendiendo arquitectura de Dios”. Es tracta del futurible editorial “Manifiesto arquitectónico paso a paso; un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”, que es promou per mecenatge (crowfunding) a través de l’editorial libros.com (jo ja en sóc mecenes, aviam si us hi animeu!). D’aquesta manera tanquem un cercle virtuós on els arquitectes que fan esglésies modernes ensenyen a d’altres arquitectes a ser tals a través d’elles i, de pas, ajuden a aquests darrers a fer llibres sobre esglésies modernes. (seguir llegint)


dilluns, de febrer 25, 2019

Enric Comas, a la recerca de l'ordre

Deien que a la seva taula de dibuix, l’Enric Comas, jesuïta i arquitecte, tenia la següent citació monàstica: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). Per a l’Enric, l’arquitectura era endreçar, cercar un lloc per cada cosa i posar cada cosa al seu lloc; semblantment a la manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi són fets per “ordenar la vida”. Per això mateix també es podria dir que la seva era una tasca “cosmològica”, més que no pas merament “cosmètica” o estètica. La bellesa, seguint els cànons grecs, però també del moviment modern de l’arquitectura, ve de més a més, quan cada cosa respon a allò que és i es relaciona correctament amb la resta. (seguir llegint)