divendres, de setembre 20, 2019

Una pàgina de còmic a la capella de l’escola

De les recerques que vaig fent sobre espai sacre en relació al món infantil, juvenil o educatiu cal notar iniciatives que no són pròpiament del ram de la construcció sinó que provenen del disseny i de l’acció o comunicació pastoral. Es tracta d’intervencions centrades en el mobiliari i “l’atrezzo” més que no pas en la forma de l’espai però no per això deixen de tenir interès. Aquest és el cas del grup ONcreaciones, un tàndem creatiu format per Pilar Ramírez i Jesús Mario Lorente, coneguts per les seves iniciatives editorials com ara la sèrie El rey de los mindundis, i autors del recent projecte per un nou oratori al col·legi dels Germans Maristes a Alacant. (seguir llegint)


dilluns, de setembre 16, 2019

Un espai multicultural d'interioritat escolar al suburbi

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.
Amb el pas dels anys, l’església diocesana va edificar, ben a prop de l’escola, una parròquia; mentre la comunitat gitana es passava al culte protestant, obrint els seus propis locals, i arribava al barri un gran contingent de famílies dels més diversos orígens, des del Magreb  fins al Paquistà passant per Llatinoamèrica i l’Orient llunyà, que anava suplint la població provinent de la migració interna del sud de l’estat Espanyol pròpia dels anys cinquanta i seixanta. (seguir llegint)

dimarts, d’agost 20, 2019

Ripoll, tres espais urbans per la interioritat

Potser perquè tens més temps per pair el que llegeixes, de vegades passa que les lectures estivals condicionen la manera de viure les vacances. Jo estic llegint “La interioridad habitada”, d’en Francesc Torralba, perquè m’interessa això que s’anomena “educació en la interioritat” tant des d’un punt de vista educatiu com, tal com suggereix el títol del llibre, com des perspectiva espacial-arquitectònica. Valgui com exemple la següent citació referida al diàleg interioritat-exterioritat aplicat a una casa:
«Puedo observar la fachada de una casa, su altura, sus puertas y sus ventanales, el tejado y el canalón que recoge el agua, pero solo si penetro por algún intersticio dentro de la casa y me paseo por sus habitaciones, por sus pasillos, por el desván, por el sótano y por el cuarto oscuro, podré decir, realmente, que conozco esa casa. Tampoco puedo inferir el estado de la casa a partir de la fachada. (...) No puedo acceder a ese universo de vivencias si el otro no me abre la puerta de su casa y me deja entrar en ella.» (p.28-29)

divendres, d’agost 09, 2019

Una església domèstica a la Vall de Camprodon

Potser l’església parroquial de Sant Pau de Segúries (1971) no és gaire coneguda pels visitants ni els mateixos habitants del Pirineu ripollès. Potser perquè, com sol passar amb les esglésies modernes, “no sembla una església” i passa desapercebuda pels conductors que creuen la localitat i hi passen per la vora. De fet, es va voler així des del principi: “que l’església vingués a ser-hi com una casa entre les cases”. Una manera de ser que recorda allò del pròleg de Sant Joan “ha habitat entre nosaltres” (Jn1,14), o bé allò de l’himne de la Carta als Filipencs: “es feu un de tants” (Fp2,7).  Ara bé, aquesta petita església domèstica és molt significativa de l’arquitectura religiosa posterior al Concili Vaticà II i, per tant, molt moderna. (seguir llegint)


dissabte, de juliol 20, 2019

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)
Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)


dimarts, de juny 11, 2019

La credença accessible

D’acord, us podeu preguntar: què és un “credença”? Serveix per “accedir al credo”?... Jo tampoc en sabia res fins que no em vaig posar a reformar esglésies. La credença és un petit moble, a mode de tauleta auxiliar, on es disposen les “espècies” (el pa i el vi) abans de ser consagrats en una eucaristia. Aquest moble sol estar en un dels límits del “presbiteri”, el lloc elevat on hi ha l’altar, l’ambó i la cadira del capellà, altrament dita “seu”. Presbiteri, en grec, significa “lloc dels ancians” i d’aquí deriva també, per exemple, el mot priest, “capellà” en anglès.
Que el presbiteri sigui el lloc dels ancians, en una església envellida com la nostra, no deixa de ser significatiu. Valgui com exemple l’experiència viscuda aquest passat diumenge en una localitat de la Costa Brava. Vaig anar a missa de les 9 del matí i la celebració es feia a la “capella fonda”, o “del santíssim”, una capella d’estil neoclàssic de dimensions considerables adossada perpendicularment a la bella nau gòtica del temple, com tant sovint ens trobem en les parròquies de poblacions abans nombroses. (seguir llegint)

dimarts, de maig 21, 2019

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.
L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)