diumenge, de març 01, 2020

Quan l’etern retorn del professor es trenca


Divendres em vaig llevar a quarts de cinc per acabar de corregir uns exercicis de filosofia de quart d’ESO sobre la felicitat i “l’etern retorn” de Nietzsche. No hauria tingut tanta pressa ni m’hauria llevat tan d’hora si no fos perquè divendres era el meu darrer dia a l’escola i volia lliurar-los corregits als alumnes. El que planteja Nietzsche, resumidament, és el següent: imagina’t per un moment que la vida que has viscut la viuràs eternament, que cada instant es repetirà eternament, podries suportar-ho?. La vida del docent, com tantes altres professions, te un cert caràcter cíclic que recorda a l’etern retorn. "Un altre any he d’explicar l’etern retorn!" I, de pas, no puc deixar de preguntar-me si podria estar explicant l’etern retorn eternament.

Divendres no vaig poder dedicar cap paraula de comiat als meus companys professors per diverses causes que no venen al cas. Potser va ser millor així. No cal fer cap paper, ni forçar a d’altres que el facin, i així tothom és lliure en el seu quotidià secular. Ara bé, si hagués hagut de dir alguna cosa seria que, llevat d’algun moment d’infausta memòria, tornaria a repetir aquests anys de professor a l’escola de bon grat. Deixo un armariet lliure per qui vingui i una pàgina web a mode de “rebost pastoral” per recordar que, si alguna cosa cal que resti, és la porta d’accés a la vida de l’Evangeli. Amb això basta. Bé, i també amb una església reformada i seleccionada pels premis FAD d’Arquitectura del 2019! ;)

M’enduc molts bon records; juntament amb un parell de fulls amb dedicatòries d’alumnes de dibuix tècnic i, finalment, la fotografia d’un dels comentaris que vaig llegir el divendres al matí: «Aquesta és la última fitxa que faré amb tu i dir-te que espero que hagis gaudit de les classes amb nosaltres com jo les he gaudit amb tu, a més, espero haver facilitat el treball a l’aula i que ha sigut un plaer tenir-te com a professor de filo».

dimarts, de febrer 18, 2020

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 2: Visita a la parròquia de Lourdes del Poble-Sec

El passat tres de febrer, els participants de la 21ª sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall vàrem canviar d’escenari per citar-nos a la Parròquia de Lourdes del Poble-Sec. Era una manera de celebrar els cinc anys del seminari visitant la reforma del temple parroquial “in situ” acompanyats de Mn. Joan Cabot i l’Ignasi Pineda, arquitecte de la reforma del temple. Posteriorment, allotjats en una sala parroquial, l’Alba Arboix-Alió, en Ricardo Gómez i l’Eloi Aran vàrem tornar a fer les comunicacions exposades al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que va tenir lloc a Oporto del 10 al 12 d’octubre.
L’edifici en qüestió va ser dissenyat per l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Carmona, cap al 1916, que va reprendre les tasques del seu pare, també arquitecte diocesà, Francesc de Paula del Villar Lozano, l’iniciador del Basílica de la Sagrada Família. (seguir llegint)

dissabte, de febrer 08, 2020

De capella a gimnàs. Hi ha futur pel patrimoni sacre escolar?

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista? (seguir llegint)


dimarts, de febrer 04, 2020

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 1: Recorregut històric

Ahir, tres de febrer, va tenir lloc la vint-i-unena sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre (SIPS) de la Fundació Joan Maragall. Amb aquesta, ja fa cinc anys que el SIPS va començar a funcionar després d’aquella presentació oficial amb el Bisbe Pardo (delegat del SICPAS. Sigles del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció d’Art Sagrat) i la comunicació de Jordi Coll sobre el nou temple parroquial de Sant Antoni Maria Claret a Sant Boi del Llobregat, el primer temple de nova planta del Bisbat de Sant Feliu. Era el nou de febrer de 2015.[1]
Aquella primera sessió va donar el marc de referència per entendre què volia ser el SIPS: un lloc de trobada i reflexió sobre el Patrimoni Sacre, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura contemporània a Catalunya, on aplegar la reflexió i la bona pràctica des d’una mirada polièdrica que englobés tant la perspectiva teològica, com la tècnica, la civil i la universitària. Aquest esquema de la sessió a mode de díptic - una primera ponència de caire teòric i una altra de caire pràctic amb un espai de debat conjunt final a mode de frontissa - s’ha anat mantenint, en la mesura que ha estat possible, al llarg d’aquests anys.
Antecedents i breu recorregut històric de la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya
Val la pena, aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada amb el Patronat de la FJM, fer un breu repàs del que ha estat l’àmbit de reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya. Podríem situar el punt de partença d’aquest recorregut amb l’aparició del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1893 (seguir llegint)

dissabte, de novembre 16, 2019

Tancar el cercle? Un proposta formativa imprescindible

Les qüestions entorn l’espai sacre actual són ben diverses i parteixen d’àmbits ben diferents. N’hi ha que s’hi aproximen des d’un interès que podríem anomenar “fenomenològic”, és a dir, que parteix de l’anàlisi del que les diferents cultures han entès com espai sagrat. D’altres s’hi atansen des del diàleg amb la natura. Encara en tenim que els preocupa el diàleg de l’espai sacre en una societat plural o “trencaclosques” en els no-llocs de la gran ciutat que pugui incloure també espais d’espiritualitat no confessional. També hi ha la preocupació interna de cada tradició religiosa de com concebre un espai sacre adequat per als seus fidels contemporanis, o bé quines possibilitats donar a l’espai sacre secularitzat o sense ús. Com veiem, tenim un seguit de perspectives entorn d’un nucli o temàtica sacra. Potser la figura geomètrica que més s’aproxima a aquesta situació és la del cercle, i d’aquí el títol encertat per al seminari que planteja el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) conjuntament amb la Fundació Migra Studium (MS) entorn d’aquesta temàtica: “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai, que s’esdevindrà del 16 de gener al 20 de febrer de 2020. (seguir llegint)

dimecres, de novembre 06, 2019

Capgirant Sant Antoni (2) El mobiliari

En l’arquitectura sacra el disseny del mobiliari litúrgic és un altre projecte dins del projecte global. A voltes, fins i tot només amb la disposició del mobiliari – la disposició del “trident” de la seu, l’altar i l’ambó i la relació de l’assemblea amb aquests - es pot definir ja un espai religiós, com va demostrar ja als anys vint del segle passat l’arquitecte Rudolf Schwarz en les trobades del moviment de joves catòlics al castell de Rothenfels sota el guiatge del teòleg i bisbe Romano Guardini.
Altar.
L’altar es troba situat a l’eix de la nau principal sobre plataforma circular d’un graó segons plànols. La seva base s’ajusta a l’especejament de 1,80m del passadís central que recorre el presbiteri des de l’accés de l’absis (tres lloses de 60x120cm posades pel seu cantó curt). El primer nivell de l’altar, en el seu sòcol, està conformat per les mateixes peces del paviment, creant una línia d’ombra respecte la resta de l’altar que té majors dimensions segons plànols. (seguir llegint)

divendres, d’octubre 25, 2019

Capgirant Sant Antoni (1). El projecte


No és que haguem posat un sant cap per avall, castigant-lo de cara a la paret o com qui gira el quadre d’un rei desafortunat, però el projecte que presento avui tracta de “girar 180 graus” l’esquema funcional del temple parroquial de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú.  La situació que ha motivat aquest projecte és digna de tenir en compte, atès que es tracta d’un cas en el que els canvis urbans afecten el funcionament de la peça eclesial; en d’altres paraules, la transformació urbana de l’entorn d’una església no és aliena a la manera de relacionar-se i entendre el vincle de la comunitat parroquial envers la ciutat. Allò que és i vol ser la presència eclesial en relació a la societat contemporània passa per la manera de relacionar-se l’edifici eclesial en relació a la ciutat. (seguir llegint)