Entrevista sobre el voluntariat (Fundació Verge Blanca)

L'altre dia la Fundació Verge Blanca em va convidar a fer la lliçó inaugural de l'Escola de l'Esplai de Lleida. Em vaig trobar amb una "entrevsita sorpresa" prèvia, a part de l'altra sorpresa que va ser l'assistència del Bisbe Piris a l'acte (qui m'ho havia de dir!). Va ser una tarda molt entranyable. Us deixo amb el video de l'entrevista.


Entrevista a Eloi Aran from MCS.Bisbat de Lleida on Vimeo.

El Projecte Sostre estrena web

El Projecte sostre estrena web: www.projectesostre.org per tal de donar-se a conéixer en uns temps durs per al tercer sector social en el que cerquen donacions i voluntaris.

El Projecte Sostre va néixer el desembre de 1992 amb l’objectiu d’acollir a persones que viuen permanentment als carrers del barri de la Barceloneta i voltants i que per les seves condicions personals no utilitzen altres recursos existents. Es tracta d’un alberg de nit per a 6 homes situat al carrer Pescadors 42 baixos.

Objectius del Centre:

Cobrir les necessitats primàries i millorar la qualitat de vida del usuaris tan interns com externs.

Realitzar un seguiment global de la seva evolució.

Compartir un espai de relació i comunicació.

"Integrar" socialment els transeünts segons les seves possibilitats.

Conscienciar i implicar la ciutadania en aquesta realitat a través d’aquest projecte.

(seguir llegint)

Darrera nit a "Sostre"

Aquesta és la darrera nit aquí a "Sostre", en aquesta antiga rectoria del c/Pescadors del barri de la Barceloneta. Vaig venir aquí esperonat per l'exemple del Pau Vidal i en Lluís Muñoz, que ja n'eren voluntaris mentre estudiàvem el batxillerat en teologia, i perquè, al sortir de la Companyia de Jesús, necessitava re-concretar el seguiment de l'evangeli, és a dir, entre d'altres coses i no la menys important, no perdre el contacte amb els veritables "alter Christus". Per raons personals no puc venir més nits al sostre, com a mínim per una llarga temporada, així que hauré de cercar noves concrecions mentre resta agraït el record d'aquesta petita "betània" (etimològicament "casa dels pobres", el lloc on Jesús es trobava "com a casa" amb els seus amics Maria, Marta i Llàtzer) del s.XXI.

Tocant sostre

Avui apareix la notícia al CatalunyaReligió sobre la participació de la Marta Nin i la meva a la trobada de blocaires del Vaticà. Semblaria que arribar a aquest punt seria el "tocar sostre" per a un blocaire catòlic, però no és d'aquest sotre que us vull parlar ara, sinó del Projecte Sostre de la Barceloneta d'on acabo d'arribar fa dues hores després d'haver-hi passat la nit.

L'usuari A ha arribat completament begut. S'ha estat una estona piropejant a la voluntària, s'ha arrossegat per la cadira i ha anat a dormir la mona. Al final del partit Barça-Madrid s'ha reincorporat a la sala per sopar alguna cosa i, com a merengue, malpair la derrota mentre sonen els petards pels carrers del barri. Ja quasi a les 24:00h s'enganxa verbalment amb un altre usuari i he d'enntrar a l'habitació per posar-hi pau. 

L'usuari B ha arribat tard i completament pixat. Les seves capacitats mentals van disminuïnt progressivament i ja es despista fins i dins de l'antiga rectoria en planta baixa que ara (i ja fa més de 15 anys) acull aquest projecte social. L'he d'ajudar a canviar la roba perquè el pobre no acaba de coordinar bé. Ja cap a les 23:00 treu un puret marca "no-t'hi-fixis" i em demana poder fer les seves pregàries abans d'anar a dormir (impressionant... és molt fort descobrir la pregària balbucejant d'un indigent de debó) i jo li recomano que es guardi el puret per l'endemà i faci els seus resos des del llit.


Per què explico tot això? Perquè, en el fons, m'agradaria poder viure el Vatican Blogger Meeting com els jesuïtes que van ser enviats al Concili de Trento: Participar en les disputes sobre temes "importants" amb els "importants" i alhora no oblidar de donar conversa a aquells que no importen a ningú.

“A major glòria de Déu, allò que principalment es pretén en aquesta jornada de Trento... és predicar, confessar i llegir, ensenyant als infants, donant exercicis espirituals, visitant els pobres als hospitals, i animant a qui trobem a la vora, disposant els nostres talents de cara a moure la gent a devoció i pregària...”[1] 

(Recollit al document "La nostra manera de procedir" de la CG34)

---

[1] Carta de Sant Ignasi als jesuïtes enviats al Concili e Trento, 1546 (BAC 784s)

Tornant per Betània

El passat dimecres vaig anar a passar la nit a “Sostre”, un projecte social de la Barceloneta. En arribar-hi em vaig trobar amb una nota que demanava al voluntari de torn que anés a casa d’una veïna a buscar el sopar pels usuaris del projecte, sis persones sense llar. Mai havia entrat fins llavors en una casa de la Barceloneta i, realment, feia impressió el lamentable estat de deixadesa “cochambrosa” de l’empinada escala d’uns veïns amb portes entaulonades i plenes de candaus. Després de preguntar-me vàries vegades qui era, al final em va atendre cordialment una veïna i em va fer entrar a una casa liliputiense i endreçada. Quan tornava amb el caldo pels carrers del barri em vaig enrecordar de la cita de Ozanam: : “Els que coneixen el camí de la casa del pobre, els que han escombrat el pols de la seva escala, aquests mai truquen a la seva porta sense un sentiment de respecte...”. Crec que el seminari sobre "Vicarios de Cristo: los pobres", a l'ITF, m’ha ajudat a no apagar aquesta “instància del record” i a viure amb més arrelament evangèlic les meves engrunes de solidaritat.

Del seminari també m’ha resultat molt interessant l’apunt etimològic que un dia es va fer a classe sobre el mot “Betània”, “casa dels pobres”, com una mena “d’hospital” de la època que Jesús frequentava. És a dir, ja hi ha un lligam arquitectònic de la “casa de Déu” com a “casa del pobre” en el NT.

Els textos que he trobat donen a entendre el següent (seguir llegint)

Projecte Sostre, necessitem voluntaris!

Ja fa uns dos anys que sóc voluntari del Projecte Sostre de la Barceloneta. Bàsicament consisteix en dormir una nit o dues al mes (segons disponibilitat), en una antiga rectoria, juntament amb un altre voluntari i els sis usuaris del projecte, gent sense llar que temporalment dorma allà. Cal arribar a les 20:00h per obrir el local i anar esperant als usuaris. A mida que van arribant (alguns dies vénen serens, d'altre spotser arriben un xic beguts o bruts...) s'aseen, o no, i anem fent caliu fent una partida de dòmino o el que s'escaigui. Cap a les nou sopem. Els voluntaris ens emportem el nostre sopar de casa i els usuaris sopen el que porten un equip de veïnes del barri. Un cop sopats fem una estona de sobretaula fins a les 22:30 i després ja anem a dormir. Abans de dormir els voluntaris escribim quatre ratlles d ecom ha anat tot plegat i fem repàs a unes caselles de seguiment dels usuaris. A les 7:00 del matí arriba el treballador social i, normalment, ja ens troba vestits i amb els llençols a la motxilla. Li expliquem com ha anat la nit i marxem mentre els usuaris encara dormen.

Total: Necessitem voluntaris! t'hi apuntes? Si us plau, passeu la veu!

El CO La Salut Alta estrena bloc

L'Anna Santiago, que ja va iniciar-se en el món blogger a rel de la seva estada a l'Equador amb el seu espai "Que tinguem sort", m'ha fet saber que en el seu nou lloc de treball han iniciat un projecte de comunicació on-line a través del bloc de la Fundació Privada Salut Alta.

Es tracta d'un bloc força ben pensat on es dónen a conéixer les múltiples activitats que es desenvolupen al Centre Obert La Salut Alta, vinculat a la Capella de Sant Joan Baptista de Badalona (depenent de Parròquia de la Mare de Déu de la Salut i confiada a la Companyia de Jesús). Donant un cop d'ull per la seva història sorprén l'atenció al barri i la tasca ben feta que realitzen. En pocs anys han aconseguit detectar les necessitats dels infants del barri, donar-hi resposta, cercar complicitats i crear una estructura reconeguda com a Centre Obert, fet que els ha portat a comunicar les plantes baixes dels edificis de l'entorn en una operació de reforma ràpida i ben programada, a part de crear un equip de professionals i voluntaris d'un volum considerable.

En definitiva és una iniciativa social que mereix ser re-coneguda (de fet, va rebre el Premi de la Fundació Lluís Carulla fa uns quatre anys).

Petició a Sant Jordi

Benvolgut Sant Jordi,

Aquest any m'he portat molt bé i desitjaria que, a canvi d'una rosa ben maca, vosté volgués obsequiar-me amb el còmic "Miguel, 15 años en la calle" una "autobiografia gràfica", valgui la redundància, del seu autor, en Miquel Fuster, que m'ha recomanat una amiga que treballa a la Fundació Arrels. Crec que, fins i tot, ara que hi penso, en compraré un altre per als meus companys del Projecte Sostre de la Barceloneta.

Ben agraït per la seva perseverant generositat,

eloi

Gestionant el voluntariat nostre de cada dia

Ahir vaig tenir la sort d'anara a la presenatació del Manual de gestió del Voluntariat que ha editat la Obra Social de "La Caixa", a un auditori del Caixafòrum ple de gom a gom. No me'n penedeixo gens ni mica de haver-hi dedicat unes hores perquè va valdre molt la pena, tant pel que presentaven, com per la promesa d'un programa informàtic per a la gestió del voluntariat (que m'anirà de perles per a millorar la gestió del voluntariat al MCEC, Moviment de Centres d'Esplai Cristians - Fundació Pere Tarrés), com també els ponents de la presentació i de la posterior taula rodona que em van bombardejar amb preguntes molt suggerents.

El voluntariat mandrós

Aquesta nit em feia una mandra tremenda anar a dormir a la Barceloneta, el meu voluntariat mensual. En el fons és una mandra semblant a la d'anar a veure un parent estimat, perquè els usuaris del projecte poc a poc també van esdevenint familiars a la meva vida. Però a vegades passa que allò que semblava més costerut acaba sent d'una planeitat mesetària, fet que tampoc implica un encefalograma pla. En fi, ja ho diu el salm 126... "Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega". El voluntariat passa per aquests camps.

Play 09

Plors i abraçades de comiat, senyal que alguna cosa s’ha mogut durant aquest camp de treball que hem anomenat « Play_09 ». L’estructura és gairebé la mateixa que tantes altres vegades: un grup de joves universitaris durant el dia fan voluntariat al casal d’estiu de la Fundació Escó, al Raval, i al vespre-nit es troben al Casal Loiola, on uns altres monitors ens encarreguem de la logística i d’ajudar a posar nom a allò que ells van vivint en perspectiva evangèlica. Érem més aviat pocs, però això ha possibilitat un clima de familiaritat que ens ha ajudat a poder fer les nostres tasques respectives i a la comunicació. M’ha agradat molt poder ser testimoni del procés que he pogut anar veient aquests dies i també de l’equip que ens hem embolicat en aquesta tasca. Els cinc monitors (Montse, Teresa, Mireia, Sergi i jo) no ens coneixíem gaire o gens però ha resultat molt interessant poder complementar-nos mútuament. Alguns hem anat a treballar durant el dia i tornàvem just per poder donar un cop de mà a l’hora de fer l’activitat del vespre i d’altres, de l’àmbit educatiu ja de vacances, han pogut estar també per detalls i atencions als que jo no podia arribar. Tot plegat ha estat un caramel refrescant per començar les vacançes amb bon regust de boca. He aprés moltes coses. Ara sí, a descansar! Bones vacances!!!

Plou sobre mullat

"Adiós, adiós, que vaya bien el día"... i han anat marxant un a un pels carrers de la ciutat que els rebia amb pluja. Ells miraran de passar les hores, buscar-se la vida, fins que, mullats i mig morts de fred, qui sap si amb alguna copa de més, tornaran al refugi, on un nou voluntari vespertí els obrirà la porta i els preguntarà què tal els ha anat el dia. Contents d'estar a casa, faran una altra partida de dòmino, es fumaran unes "trujas", o es posaran vora el radiador comentant "que mal está todo" mentre miren com a les notícies fan un reportatge sobre indigents que, evidentment, no són ells.

Per què faig voluntariat?

Ja porto un temps anant a dormir, molt de tant en tant, a la Barceloneta (sí, aquest barri que ara li ha agafat per muntar patrulles urbanes!) amb d’altres voluntaris i els sis usuaris del Projecte Sostre i crec que no està de més intentar formular el per què d’aquest voluntariat. Aquí va una mena de decàleg vivencial un tant desendreçat.

1_ Faig voluntariat perquè crec que és important mantenir un pal de paller de gratuïtat enmig de la rutina. Fer quelcom perquè m’ho crec i ho considero important. Això reforça altres aspectes de la vida.

2_ Faig voluntariat per recordar-me de quins són els preferits del meu Déu, per qui es desviu. Cercant simpatia (sim + pathos, “patir i sentir amb algú”) amb els amics del Natzaré.

3_ Faig voluntariat com qui va a l’escola, a aprendre el que els usuaris del projecte sostre em vulguin ensenyar amb la seva actitut i la seva història. Ni que sigui per un breu espai i temps aquesta tasca m’obre, em descentra del meu melic i em fa estar atent a la resta.

4_ Faig voluntariat sabent que he rebut molt i que vull aportar alguna cosa en aquest món, que seria injust no fer res i que és ben poca cosa el que faig.

5_ Faig voluntariat per cercar uns lligams amb un estrat social i unes persones que, si seguís la pròpia inèrcia i la del meu entorn, no em trobaria. Ja sé que hi ha el perill del paternalisme i precisament per això vull conéixer a uns iguals que han vist el rostre a la dissort.

6_ Faig voluntariat sabent-me part d’un engranatge més gran, que formo part d’un equip que porta ja una història al darrera i que compta amb gent que hi desenvolupa la seva tasca professionalment. Això em guareix de triomfalismes messiànics i em sitúa al meu lloc.

7_ També faig voluntariat per véncer les meves manies personals, els meus “fàstics”, per ser més abnegat. Tot això no per a ser una mena de súperman, sinó per poder véncer els problemes que em pugui trobar i poder estimar una mica millor.

8_ Faig voluntariat perquè, com diu l’evangeli, “fa més feliç donar que rebre”. És a dir, malgrat hi hagi dies que tot plegat m’entristeixi o em toqui els nassos, em fa feliç.

9_ Faig voluntariat perquè ara ja no no tinc l’excusa de pertànyer a tal o qual institució religiosa per tapar la meva mandra personal. Si m’ho crec i puc, ho he de fer.

10_ Faig voluntariat perquè no vull que s’apagui el “Shemà Israel” que ressona dins meu.

I tu, vols fer voluntariat? T’animes al Projecte Sostre? A la columna de la dreta tens l’apartat “mides solidàries” per si vols donar-hi un cop d’ull.

Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)

Una revetlla diferent

I allà estàvem alguns dels sis usuaris i els dos voluntaris mirant una pel·lícula entre bafarades de fum del tabac que tots compartien solidariament i el xivarri de la gent que anava a celebrar la revetlla de St. Joan a la platja de la Barceloneta. Ha estat una revetlla diferent, sense alcohol, menjant coca de dubtosa procedència però, per sort, els ànims estaven calmats i hem pogut fer la festa en pau, sense picabaralles. No hem saltat damunt de fogueres, ni falta que fa, perquè tots plegats ja hem hagut d’apagar o saltar pels nostres focs interiors. Tampoc hem ballat, proutes tombarelles, caigudes i aixecades ja ha anat fent la vida per a molts dels usuaris nocturns d’aquest petit local en planta baixa. Malgrat el panorama, allà hem estat fent-nos companyonia uns i altres.

L’altre dia em preguntàven per què els cristians celebrem la nit de St Joan si deu tenir un origen pagà. Suposo que es deu associar la frase aquella de St Joan “Convé que jo minvi i que Ell (Jesús) creixi” a la nit més curta (que més ha minvat) per a que el Sol (Jesús) més resplandeixi. Que aquest sostre nocturn pugui ser cada cop més curt i així puguin reprendre les seves vides amb més força.

Voluntaris per una nit... al mes

Acabo d’arribar de passar la nit en un local de la ciutat vella juntament amb quatre senyors “del carrer” i una altra voluntària. És massa d’hora per treure’n conclussions de res però val a dir que, de moment, ha estat una experiència molt maca. Ja fa molts anys, venia per aquests carrers per passar els diumenges al matí amb Sor Genoveva i els seus amics, no hi havia caigut fins que hem tancat els llums i m’he adormit en aquells records.

He passat d’aquella campanya de “voluntaris per una nit” de la que us vaig parlar (aquí i aquí) a ser voluntari per una nit “al mes”, que és la freqüència a la que aniré a dormir en aquest centre. Sé que no canviaré “el món” però necessito d’aquestes trobades per no perdre el fil de la meva vida. I ara... a visitar una obra! La vida “en construcció”!

Pride (Orgull), a quaranta anys de l'assassinat de Martin Luther King

Avui ja fan quaranta anys de l’assassinat de Martin Luther King, pastor protestant, lluitador per la pau i contra la discriminació racial als USA. Per això us deixo amb la cançó “Pride” (Orgull) que van fer el grup irlandès dels U2 en la seva memòria (teniu la lletra traduïda i el prega-rock aquí) i amb el famós discurs “I have a dream” (“Jo he somiat”).


“Jo he somiat, que els homes, un dia, s’aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí, que, un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també, que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del dia dels governs.
Jo he somiat encara, que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com el gran torrent.
Jo he somiat també avui, que en totes les altes esferes de l’Estat i en tots els municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins de llur Déu.
Jo he somiat també, que, un dia, no hi haurà més guerra, que els homes, de les espases en faran relles i de les llances falçs, que les nacions no s’aixecaran més l’una contra l’altra i que deixaran de fer-se la guerra.
Jo he somiat també, que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui, que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots els homes, aplegats, el veuran...
Jo he somiat també, que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions de desesper i encendrem una llum nova damunt de les tenebres del pessimisme.”Martin Luther King

Muralles de Barcelona

Bonica la fotografia, oi? Sí, és el que puc veure cada dia des de l’afortunat emplaçament del despatx; un espectacle que materialitza la temporalitat i la història de la ciutat en els diferents estrats de la seva muralla. Però alhora, mireu la fotografia d’abaix, també és el refugi i casa dels sense-llar. Muralla, lloc que marca un estar a dintre o estar a fora. Ara, però, hi ha altres muralles, tan invisibles que fins i tot ens fan cecs. (Estimat senyor del carrer, perdoni que hagi pres una fotografia de casa seva en la seva intimitat sense permís)

Ens veiem al carrer

I allà ens vam trobar els voluntaris, a la Plaça Virrei Amat, des d'on ens vam anar desperdigant pels carrers de Nou Barris a la recerca de "sense-llars" (mireu el post "quanta gent dorm al carrer? "). De sense-llar no en vam trobar, al menys el meu grupet, però sí que em vaig trobar una nutrida representació de blocaires: el "ratllat i emparaulat", en Manel Filella i la Cris Ruano. Qui ens ho hauria de dir, oi?. Amb tanta gent amb qui poder coincidir pel carrer, aquest també esdevé una "llar", un espai de relació, una casa. Al final hi havia un punt de trobada a les tantes de la nit per tots aquells voluntaris que volguèssin, però estava tan petat de la jornada que vaig agafar la bici i m'en vaig anar directe al sobre.
Així i tot, malgrat no haver pogut parlar amb algú "del carrer", aquest acte m'ha posat les piles i ja estic en tràmits per fer un altre voluntariat nocturn (que és ja l´únic moment lliure que em queda!). Ja us explicaré.

Quanta gent dorm al carrer?

M’he mogut tard però, al final, podré participar en la campanya “voluntaris per una nit” en la que unes 800 persones comptaran quanta gent dorm pels carrers de Barcelona. Aquesta és una iniciativa que va tenir els seus orígens l’any passat, quan voluntaris de la Fundació Arrels i els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona van dur un primer recompte pel casc antic de la ciutat. Aquest any, però, la tasca és més ambiciosa i tecnificada, fet que resta familiaritat però guanya en eficiència, una complexitat que ha enriquit aquest acte puntual.
Així doncs, aquest proper dimecres em passejaré fins a les dues de la matinada, aproximadament, pels carrers de Nou Barris amb un equip de tres persones més que no conec duent a terme aquesta enquesta per a l’atenció social. Ho faig amb alegria i gratuïtat perquè, tot i que segurament no trobarem gent dormint al carrer per aquells barris allunyats del centre urbà, la tasca en ella mateixa val la pena. Sé que no és gran cosa, però és alguna cosa que em recorda cap on vull anar. De moment la reunió informativa que va tenir lloc a Arrels va valdre la pena, tant per la informació com el testimoni que traspúen els voluntaris com en Miquel Julià i l'Enrique Richard. Teniu la plana web de l’esdeveniment aquí (per cert, no sé qui ha fet el cartell però és molt senzill i encertat)