dilluns, de desembre 10, 2012

Imprescindible "Arquitectura y liturgia" (CPL)

Ahir vaig descobrir, amb certa satisfacció i sorpresa per part meva, que el meu llibre Cap a una arquitectura de l’esperança” sortia citat a l’article de La Vanguardia de diumenge “El llibre religiós resisteix”, signat per María-Paz López. No és que ho consideri injust, però m’agradaria parlar d’un altre llibre sobre arquitectura sacra que ha aparegut recentment i que mereix la màxima atenció. Així com hi ha títols de llibres que fan fortuna i es van repetint en diversos formats, penso per exemple en el cas de “El espíritu de la liturgia” de Romano Guardini que va ser manllevat per una altra obra de Joseph RatzingerEl espíritu de la liturgia. Una introducción”, en aquest cas ens trobem amb la repetició del títol del llibre de Louis BouyerArquitectura y liturgia”. Es tracta de “Arquitectura y liturgia”, editat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica), a Barcelona, aquest mateix mes de setembre de 2012, i que recull les intervencions de les trenta-sisenes Jornades de l’Associació Espanyola de Professors de Litúrgia que es van dur a terme entre l’agost i el setembre de l’any anterior al Monestir de El Escorial. Aquest és el primer llibre dels tres que es destinaran a reflexionar sobre la litúrgia i les diverses arts, de forma que si aquest s’ha destinat a escatir la relació entre la litúrgia i l’arquitectura, els següents estaran focalitzats en les relacions entre la litúrgia i l’art i entre la litúrgia i la música. (seguir llegint)

diumenge, de desembre 09, 2012

Llàgrimes a l’aula


Aquesta setmana m’he trobat en un parell d’ocasions amb llàgrimes a l’aula, unes d’un alumne i unes altres, inesperadament, pròpies. En les dues ocasions el fet s’ha produït a les classes de religió, una assignatura “maria” de la qual no es preveu que la gent plori com una “maria magdalena”.

L’alumne en qüestió plorava per haver suspès la primera avaluació de religió de quart curs de l’ESO. Em va demanar parlar finalitzada la classe. Plorava perquè ell mai havia suspès la religió i perquè creia que s’havia d’avaluar d’una altra manera, perquè ell anava a missa cada setmana perquè volia i que participava en els grups de confirmació, etc. Jo li vaig argumentar, amb tota la tendresa del món, que una cosa eren els conceptes que marca el currículum de la Conferència Episcopal Espanyola (dels quals és impossible donar-los tots amb només una hora a la setmana) i una altra la vivència de la fe, que quedava fora de la meva avaluació personal, ja que no puc aprovar a un creient i suspendre a un alumne ateu o agnòstic. També li vaig recomanar que, si de debò vivia la fe, això l’hauria d’animar a estudiar l’assignatura i no suspendre l’examen amb un 2,5. L’alumne se’n va anar prou reconfortat tot donant-me la raó. Ara hauré de pensar quin tipus de treball caldrà que faci per recuperar l’avaluació...

La segona ocasió es va produir a la meva classe de religió de primer de batxillerat. Havia donat el pensament ateu de Karl Marx i com la fe respon a aquesta “doctrina aliena a la fe”, en paraules d’un professor de teologia moral, visualitzant el capítol de “El convidat” on l’Albert Om entrevista a la Victòria Molins. Potser no m’hi hauria d’haver arriscat, però vaig decidir fer un “streap-tease espiritual” i els vaig començar a parlar de la meva experiència com a voluntari amb Sor Genoveva i al projecte Sostre, a la Barceloneta. Quan vaig treure el paperet dels avisos que encara guardo de la meva darrera nit a sostre i el vam llegir mentre anava explicant per què un dels usuaris necessitava que li posessin bolquers a la nit, per què un altre havia de prendre medicació i per què havia d’anar a buscar el sopar a la casa d’una veïna, no vaig poder reprimir emocionar-me amb el record d’aquells que havia sentit tan propers i em van saltar les llàgrimes. Els alumnes van quedar parats i després em van agrair la confiança i la classe. Quan era jove no tenia la llàgrima tan fàcil. Serà que em faig gran? Sigui el que sigui, agraeixo que encara tingui viu el record encara que miraré de controlar-me més una altra vegada. 

divendres, de novembre 30, 2012

Primer article de l'Amadeu Bonet: Façanes, patchwork i evangeli

Avui he tingut una gran alegria: l'Amadeu Bonet ha publicat el seu primer post al blog cooperatiu "Betel. Arquitectura, art i religió". L'Amadeu és una persona polièdrica i el seu camp d'actuació i reflexió es mou entre la pedagogia, els nous llenguatges, les TIC, l'art i la teologia (professor de l'IREL). Aquest primer article és una autèntica "litúrgia" (que vol dir "obra del poble") que fa visible el "kerygma" (que vol dir "Anunci de la paraula"), des dels fruits de la "diakonia" (que vol dir "servei", des de les activitats de càritas).


"Assegut davant del meu ordinador i amb una foto a la pantalla de la façana de Càritas de Lleida, em pregunto què en podem fer del patchwork que hi lluïa durant el mes de maig?
Tot va començar a la primavera d’aquest any, quan l’Ajuntament de Lleida va convocar un concurs per decorar les façanes del casc antic de la Ciutat. L’objectiu era revitalitzar els carrers del barri fent que la ciutadania s'hi fes present per tal de poder contemplar com havien guarnit les façanes tant particulars com entitats que hi tenen la seva seu.
Càritas, que hi és present al bell mig, es va apuntar a la iniciativa i em van demanar que els fes propostes per tal de decorar la façana del seu nou edifici.
 
Decorar una façana és, d’entrada, una cosa complexa. I lluny de voler esmenar la plana a l‘arquitecte que la va dissenyar, vaig treballar en dues línies: un patchwork gegant i un joc de llums i ampolles de plàstic de colors.
La idea de les ampolles amb tubs flourescents em va sorgir quan vaig visitar, mentre pensava sobre el projecte, la fundació Suñol del Passeig de Gràcia de Barcelona i hi vaig descobrir l’obra de Bill Culbert.

projecte 2

De les dues propostes, la que va prosperar perquè era més senzilla d’executar i més vistosa a llum de dia, va ser la del patchwork.

 

En el projecte plantejava que a partir de la roba que recull l’empresa d’insercióTROBALLES de Lleida i que no es pot reutilitzar, diferents persones vinculades a Càritas Lleida (voluntàries, treballdores,...) fessin ,cadascuna, un patchwork de 50x50 cm. Posteriorment es muntarien aquest quadrats en una peça d’un metre d’amplària i d’una llargària tan extensa com permetessin les peces que es poguessin recollir.
 p1
Com a la parabola de l’evangeli, es tractava que cadascú aportés els seus talents: uns recollien la roba, altres la triaven, altres dissenyaven, tallaven i composaven les peces del patchwork, altres cosien les peces resultants i altres penjaven el patcwork a la façana." (seguir llegint)

diumenge, de novembre 18, 2012

Edificant l’església (Reflexions sobre l’ofici)

Quan acabo la classe de religió o dibuix tècnic als alumnes de l’ESO o batxillerat, a vegades els dic que me’n vaig a “construir esglésies”. De fet no estic construint cap església, però la meva tasca professional en el camp de l’arquitectura em porta a “edificar” tant com puc les persones de diferents moviments i grups parroquials en diversos projectes que em són encarregats, ja que sense elles no hi ha Temple de l’Esperit possible (1ª Pe 2,5). De cadascun dels encàrrecs vaig aprenent sobre les dinàmiques de la vida interna de l’església, de les seves necessitats i preocupacions, de la seva esperança i els seus somnis. Heus aquí alguns exemples. 

Llegeixo al recull de premsa les notícies de El País i El Periódico sobre la proposta de l’Arquebisbat de Barcelona de cobrar per fer visites a les esglésies més significatives de Barcelona i, automàticament, penso en dos dels projectes que hem fet o duem entre mans al despatx: la reforma del cancell d’accés a Santa Maria del Pi i l’adequació de la segona planta del claustre de Santa Anna. Me n’alegro i penso en els rectors i els administradors de les dues esglésies, gent desperta i atenta a les oportunitats evangelitzadores que es poden realitzar des dels seus espais. Santa Maria del Pi ha ofert un petit “Atri dels gentils” recuperant un element popular com ho són els gegants del P, mentre que l’adequació del segon pis del claustre de Santa Anna oferirà un espai qualificat i ben cèntric per a les reunions i trobades que s’hi vulguin fer. (segueix llegint)

diumenge, de novembre 11, 2012

L'arquitectura religiosa contemporània a TV3


Tot i que no he pogut veure l’emissió del programa a TV3 perquè he acompanyat al meu fill a urgències (coses de la paternitat), he pogut mirar l’entrevista que em van fer al programa Signes dels Temps aquí (A partir del minut 9. Ho teniu a baix). Crec que ha quedat prou bé i cal reconèixer la bona feina que van fer l’equip del programa, per exemple l’haver rescatat les imatges de la demolició de l’Església de la Resurrecció de Berlín, que posteriorment ha estat reconvertida en la Capella de la Reconciliació del Mur de Berlín, de la qual parlo en el llibre. Des d’aquí el meu agraïment per l’oportunitat de poder donar a conèixer aquest tema que m’apassiona: l’arquitectura religiosa contemporània. Espero que pugui fer servei a les comunitats cristianes en la reflexió sobre el seu espai celebratiu.
(llegir article a CatalunyaReligió)

diumenge, de novembre 04, 2012

David Mackay ens redescobreix la Parròquia de la Sagrada Família d'Igualada


L'albergueria, en la programació anual de La Descoberta proposa pel proper dia 10 de novembre una visita a l'església de la Sagrada Família d'Igualada, de la mà de David Mackay, director de l'obra, acompanyat per Francesc Gual del mateix equip MBM arquitectes.
La parròquia de la Sagrada Família - sota l'advocació inicial de Sant Agustí - fou erigida a la ciutat d'Igualada l'any 1954. Va utilitzar, d'entrada, l'església de l'antic convent de les monges carmelites de Santa Teresa, però aviat emprenguè la tasca de la construcció d'una nova església parroquial. El projecte fou redactat pels arquitectes Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, qui dirigí les obres. La primera pedra es beneí el 1965 i, quatre anys després, se'n feu la inauguració oficial. Les ampliacions successives, fetes els anys 1994 i 2001, seguiren les línies mestres ja indicades en el projecte original. (seguir llegint)

dimarts, d’octubre 30, 2012

Presentem la Refoma de la Rectoria de Riudoms

“Ens proposem (...) una nova embranzida evangelitzadora al servei de tota la societat i una entrega generosa als més petits i necessitats.” (Al servei del nostre poble. Núm 22. CET 2011)
 
El passat diumenge 28 d’octubre, amb el lema “Al servei del nostre poble”, es va presentar a la comunitat parroquial de Riudoms la reforma i rehabilitació de l’antiga Abadia com a nova Casa de l’Església. L’acte va estar presidit pel rector Mn. Josep Mateu, l’alcalde Josep Maria Cruset i, finalment,  Eloi Aran i Giuseppe Giacalone, arquitectes del despatx T113 i autors del projecte juntament amb Maria del Mar Viladot. S’estimen uns 480 m2 de superfície rehabilitada i un preu d’execució material d’uns 350.000€.

(seguir llegint)

diumenge, d’octubre 28, 2012

48h Open House BCN... també obre la Casa de Déu


Entre aquest dissabte 28 i diumenge 29 s’està duent a terme el Festival d’Arquitectura de Barcelona. Potser us n’haureu adonat perquè hi ha cues de gent que vol entrar a veure gratuïtament i de forma guiada per grups alguns edificis i cases emblemàtiques de Barcelona, que és el que han anomenat “48h. Open House Barcelona”. Pel vostre interès, també hi ha la possibilitat de fer una visita guiada a algunes esglésies... la “casa de Déu” també s’obre als visitants d’arquitectura! (Enhorabona als que s’hi ha prestat). Les propostes de la web són les següents:

Monestir de Valldonzella:
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister. L’edifici actual es va construir en l’estil més modern de l’època, ara anomenat «modernisme català». L’església, bastida com la resta del monestir amb maons vistos amb un cert aire mudèjar, és d’intenció goticista però imaginativa. Hi destaquen els finestrals amb vitralls i els interessants reforços ornamentals dels arcs del creuer, i té una estructura i una mecànica perfectament gòtiques. En conjunt, presenta una gran força arquitectònica i decorativa. (llegir més)

dissabte, d’octubre 13, 2012

Simbolisme vs Misericòrdia

Acabo la lectura de “El simbolismo del templo cristiano” de Jean Hani i no deixo de preguntar-me el perquè d’aquest llibre, és a dir, si serveix d’alguna cosa als arquitectes d’avui per als seus encàrrecs eclesials o si aporta quelcom d’esperança per al creient. Per una part entenc que cal recuperar la simbologia de les esglésies però el que proposa l’autor és un recuperació formal dels símbols sense que aquests apuntin al que és essencial i del que no parla enlloc: la misericòrdia de Déu. Perquè, de què serveix posar la clau de volta amb al imatge de Crist a 888 peus d’alçada (és a dir, significar a Crist com la pedra cantonera d’un edifici a la mateixa alçada que el nombre numèric del seu nom) si això no aporta cap Bona Nova al creient?; De què serveix que tot el temple segueixi unes harmonies numerals d’arrel pitagòrico-platònica si aquesta no mostra la bogeria de la creu?; De què serveix que l’edifici sigui una analogia de la muntanya sagrada que trobem en tantes religions si això va deslligat de les benaurances que Jesús hi predica des del seu cim al sermó de la muntanya?; De què serveix que un edifici tingui una planta cruciforme si això es queda en formalisme antropològic?, etc. La "perfecció" cristiana no es basa en un conjunt de relacions o veritats simbòliques hermètiques i tancades, sinó en la bondat i el perdó d'un Déu que fa ploure sobre justos i injustos (Lc 5, 43-48). (seguir llegint)

dilluns, d’octubre 08, 2012

El 25 d'octubre ens veiem a Lleida

El proper 25 d'octubre a les 19:00h presentaré el llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança" a l'Acadèmia Mariana de Lleida, juntament amb el Dr. Frederic Vilà, arquitecte i catedràtic d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida. Hi sou tots més que convidats! (especialment els meus alumnes de l'assignatura "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" de l'ISCR-IREL!)

diumenge, d’octubre 07, 2012

L'Església del Col·legi Claver rep la placa DOCOMOMO

El passat divendres 5 d’octubre, dins la celebració de la setmana de l’arquitectura, va tenir lloc la col·locació de la placa que atorga la Fundació DOCOMOMO Ibérico a l’Església de l’antic Noviciat de la Companyia de Jesús a Raïmat, a Lleida, que actualment és elCol·legi Claver. Aquesta església és obra de l’arquitecte jesuïta Enric Comas de Mendoza, el qual va concedir una entrevista a Catalunya Religió que podeu veure en tres articles d’aquets mateix blog (primersegontercer). La col·locació d’aquesta placa és un reconeixement a l’arquitectura religiosa contemporània catalana que fa justícia al seu valor, juntament amb les altres onze obres catalanes i les 53 mencions de la resta d’Espanya (podeu veure el llistat aquí). En l’acte van assistir Montserrat Giné i Macià, Presidenta de la Demarcació de Lleida del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC); David Pàmpols i Camats, Vocal de Cultura i Publicacions de la Demarcació de Lleida del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC); Susana Landrove Bossut, Directora de la Fundación Docomomo Ibérico; Enric Comas sj, arquitecte i autor de l’obra; Antoni Riera sj, superior de la comunitat de jesuïtes de Raïmat i Xavier Puyol, Director General de Jesuïtes Lleida Col.legi Claver-Raimat. (seguir llegint)

dimarts, d’octubre 02, 2012

Entrevista al 9 nou d'Osona

Clickant aquí podeu accedir al document pdf de l'entrevista publicada ahir al 9 Nou d'Osona que em van realitzar dijous passat a la seu de l'Albergueria de Vic.

dissabte, de setembre 22, 2012

Aquest dijous ens veiem a Vic

Aquest cap de setmana surt publicada l'entrevista sobre "Cap a una arquitectura de l'esperança" al setmanari Catalunya Cristiana.

Per altra banda, ens podem trobar a La Xerrada que organitza l'Albergueria el proper dijous a les 20:00h a la delegació d'arquitectes d'Osona (Vic).


dissabte, de setembre 15, 2012

La capsa de St. Florià, un racó per joves en l'espai sagrat

Quan aquest estiu vaig estar per Viena no comptava amb poder visitar una obra de qui va ser un dels principals arquitectes d’esglésies contemporànies del s.XX, Rudolf Schwarz, no només per la quantitat d’esglésies que va dissenyar sinó també per la seva capacitat de reflexió entorn el que havia de ser l’arquitectura religiosa moderna juntament amb el seu amic teòleg Romano Guardini. Per això gran va ser la meva alegria al assabentar-me que hi havia la darrera obra d’aquest arquitecte a la ciutat, la Parròquia de Sant Florià (1956-63), que ell mateix no va poder veure acabada perquè va morir dos anys abans de la seva finalització, i que vaig visitar en una maratoniana jornada dominical (és el que té això de interessar-se per l’arquitectura religiosa, el diumenge és gairebé l’únic dia que es poden visitar). (seguir llegint)

dissabte, de setembre 08, 2012

De promoció editorial

Tinc una amiga que em diu que està "de promoció", és a dir, que busca nòvio. No és aquest el meu cas, però sí que estic "de promoció" en sentit divulgatiu, si més no així em sento obligat amb l'esforç editorial que s'ha fet pel llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança". 

Com alguns ja m'han fet saber, ja han vist l'entrevista que em va fer l'Òscar Bardají pel Full Domincal. Dilluns vinent em passo per Radio Estel, on m'entrevistaran pel programa "El primer café" que s'emetrà dimecres al matí. El proper cap de setmana sortirà una altra entrevista publicada al setmanari de Catalunya Cristiana i, si voleu anar a Vic, faré "La xerrada" que organitza l'Albergueria al Col·legi d'Arquitectes de Vic, el 27 de setembre a les 20:00h. Encara resten pendents altres presentacions i actes dels quals ja us aniré parlant a mesura que s'escaigui. De moment, amb aquestes activitats i la magnífica resenció que va fer el P. Jordi Agustí-Piqué estic més que satisfet. 

dimecres, de setembre 05, 2012

El P. Jordi Agustí-Piqué resenciona "Cap a una arquitectura de l'esperança"


Adjunto la resenció que ha fet el P. Jordi Agustí-Piqué, monjo de l'Abadia de Montserrat, sobre el llibre "Cap a una arquitectura de l'esprança" per les revistes Phase(Barcelona) i a Ecclesia Orans (Roma). Crec que la seva crítica és molt lúcida i m'ha donat noves perspectives sobre l'escrit que valoro molt positivament.



"Hace ya algunos años, dentro de un ciclo dedicado a arquitectos y aristas, me encargaron un curso sobre Espacio, liturgia y música en el Pontificio Instituto Litúrgico del Pontificio Ateneo de San Anselmo (Roma) y, desde ese momento, me atraen especialmente los ensayos sobre la arquitectura llamada religiosa. El ensayo que ahora recensiono, tengo que reconocerlo, me ha cautivado desde el principio.

Atraído por el título «Hacia una arquitectura de la esperanza» pedí que me entregasen un volumen después de su presentación en Barcelona, a la que no pude asistir por coincidir con la Solemnidad de San Pedro. El libro en si, al llegar a mis manos, me pareció pequeño, como demasiado enjuto para poder fundamentar un solvente análisis arquitectónico contemporáneo sobre la construcción de iglesias que aportase una dimensión de esperanza. Y mi pregunta continuaba siendo ¿esperanza respecto a qué?

Comprendí el enfoque del título a partir de las premisas del autor. Eloi Aran, arquitecto y teólogo, parte del presupuesto que muchos usuarios expresan un claro malestar frente a los arquitectos y diseñadores de los «espacios religiosos contemporáneos». Y, a partir de esta constatación, el autor escribe siete capítulos en forma de carta (cartas edificantes, en un formato inspirado en una tradición de la Compañía de Jesús) que abordan desde la teología y la arquitectura los aspectos más destacados de la arquitectura, yo diría, litúrgica contemporánea a partir de ejemplos analizados y descritos magistralmente. Las cartas, siete precisamente, se dirigen a dos interlocutores, Bert Daelemans, s.j. y Pau Vidal, s.j., arquitectos como el autor, y que ofrecen algunas breves respuestas o contrarréplicas que dinamizan la reflexión y la hacen, a la vez que global, dinámica y amena.

La lectura del ensayo requiere una cierta dosis de formación bíblica, exegética e incluso un conocimiento básico de la arquitectura. Es decir, lo esencial para afrontar la lectura de un ensayo: ganas de aprender y estudiar. Por lo tanto, hay que tomar buena nota de lo que se dice y luego repensarlo a la luz de las imágenes que también ofrece el libro, quizás demasiado escasas, y ampliar después el tema con la abundante bibliografía. A todo ello ayuda una redacción admirable en las primeras cartas, donde el material aparece muy bien trabado, las opiniones muy justificadas y las citas de autoridad perfectamente establecidas. Este nivel de redacción decae en las tres últimas cartas, donde aflora un espíritu más de reivindicación de opiniones personales sobre algunos aspectos que van más allá del ámbito litúrgico cristiano y se adentran en los ámbitos del llamado diálogo interreligioso. Lo mismo ocurre con las cartas de respuesta. El autor principal manda a sus correspondientes un verdadero «Tomus» sobre el tema y los dos jesuitas le envían un e-mail, bien escrito y fundamentado, por respuesta. Así pues, hay un cierto desequilibrio si se espera del diálogo un fruto concreto y aplicable a los problemas planteados. (seguir llegint)

dimarts, d’agost 28, 2012

Jo també sóc un Karamàzov


Finalment, després de cinc anys de la primera vegada, he aconseguit acabar un altre cop la lectura de les 829 pàgines a lletra patufetil de “Els germans Karamàzov”, de Dostoievsky. Ara tocarà encarrilar ja d’una vegada el treball sobre literatura i teodicea qui li he de fer al Pep Mària sj, que m’ha dut a llegir-me altre cop el “Càndid” de Voltaire, “La pesta” de Camús i capbussar-me en “La imposible teodicea” de l’Estrada (d’una lectura també quasi impossible per la seva espessor) ... ja ho veieu, ni puc ni em cal  llegir les novel·les estivals del moment quan la “maquineta de fer crèdits” de l’Institut de Teologia Fonamental apreta.

Aquesta novel·la sempre em descol·loca, em sorprèn, m’emmiralla i em dissecciona. Només l’acabament del seu prefaci de l’autor ja és genial “I vet aquí acabat el meu prefaci. Estic d’acord que resulta superflu; però, ja que l’he escrit deixem-lo. I ara comencem”... tatxan!, o l’autor anava “sobrat” o estava ja de tornada de tot, no trobeu?. Aquí hi ha de tot, passa de tot, i en tot hi ha una nota de fons: “Si Déu no existeix, tot és permès”. No tinc esma per condensar la novel·la i tractar el tema principal, així que només us faig la confidència que m’he descobert a mi mateix com un karamàzov... “culpable de tot davant de tots i tothom”, com diu l’Stàrets Zòsim... especialment empatitzo amb el protagonista, l’Alioixa, un novici secularitzat, del qual potser també comparteixo l’observació de l’autor sobre els seus inicis vocacionals: “Aquests joves (com l’Alioixa, com jo...) no comprenen, per desgràcia, que sacrificar la vida és la cosa més fàcil en molts casos, mentre consagrar, per exemple, cinc o sis anys de la seva joventut a l’estudi i la ciència (...) és un sacrifici que els sobrepassa. L’Alioixa no havia fet més que escollir el camí oposat a tots els altres, però amb la mateixa set de realització immediata” (pàg. 37).

Sigui com sigui, com educador i teòleg, tot i la infinitat de citacions interessants (des del brutal conte de “El gran inquisidor” fins al discurs de comiat de Zòsim, l’stàrets) n’hi ha una que sempre m’emociona i en la que hi crec fermament (l'he citat molt sovint arreu). És el discurs de l’Alioixa a un grup d’infants: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.” (pàg. 827)

dissabte, d’agost 25, 2012

Wotrubakirche, la trinitat megalítica (Viatge a Viena 1)

Els vienesos la coneixen com “Wotrubakirche”, nom de l’escultor que la va idear,Fritz Wotruba, tot i que oficialment rep el nom de l’Església de la Santíssima Trinitat (1964-1976). Aquesta església que corona el turó de Georgenberg, està situada a les afores de la capital austríaca i és de difícil accés (vaig trigar ben bé mitja hora llarga en arribar-hi des de l’estació de tren més propera!) però resta com un dels edificis més significatius de la ciutat, ja que apareix recomanat al’Architekturzentrum Wien i a d’altres guies específiques.

A primer cop d’ull, voltejant els 152 blocs cúbics de formigó, dóna la sensació d’accedir a un dolmen, un recinte funerari megalític, o un Stonehengecontemporani, ja que no hi ha cap explicitació formal o tipològica que identifiqui l’edificació escultural amb una església llevat de la creu embeguda en el bloc de formigó d’accés (fotografia de la dreta). D’aquí que potser li hauria escaigut millor un altre nom que fes referència a algun màrtir, a quelcom críptic o fins i tot penitencial a l’estil dels també brutalistes Memorial del Holocaust de Berlín (2005. Peter Eisenman) o del Santuari d’Aranzazu (1950. Sáenz de Oiza i Luís Laorga). Així i tot, mirant de salvar la intencionalitat de l’autor i cercant una lectura en clau trinitària, Fritz Wotruba afirmava: “L'aparent caos creat per la disposició dels blocs asimètrics té la intenció de donar, finalment, una unitat harmoniosa”, és a dir, hi ha una voluntat de unitat i diàleg en una diversitat aparentment desconcertada.

Un altre aspecte interessant és la relació entre l’espai interior i l’entorn exterior. (seguir llegint)



diumenge, d’agost 05, 2012

Lectures estivals: "Estética y Espiritualidad"

Les vacances estivals ofereixen un espai per una lectura reposada de tots aquells llibres que, semblantment a quan un infant estira els braços per ser abraçat, esperen pacients a l’estanteria pidolant una mica d’atenció. Un d’aquests llibres que m’he endut és “Estética y Espiritualidad” (Monte Carmelo. Burgos. 1012), que reflexiona sobre la “Via Pulcchritudinis” (la Bellesa) com accés al Transcendent. Aquesta és una obra de diversos autors coordinada des del CITeS (Centro Internacional Teresiano Sanjuanista, conegut com la Universidad de la Mística d’Àvila), dels quals m’he llegit els capítols referits a l’Estètica teològica i art sagrat (de Jesús Casás Otero), La experiéncia estética y la superación de la Emergencia Educativa (d’Alfonso López Quintás) i La elocuencia del espacio: Arquitectura e intimidad (de Luis Aymá González).
 
Tots tres capítols entren en profunditat en els seus temes i els argumenten a consciència però, evidentment per la focalització d’aquest blog, m’he centrat en el darrer capítol, centrat en l’arquitectura sacra. (seguir llegint)

dijous, de juliol 26, 2012

Oriol Bohigas i la Sagrada Família: Urgència vs Eternitat

Quan acabava de donar per tancat el bloc d’articles sobre la Basílica de la Sagrada Família, va i apareixen les reiteratives declaracions d’Oriol Bohigas contra la continuació de les obres de la Sagrada Família (llegir aquí). De fet no hi ha res de nou en el seu posicionament: calia haver deixat les obres on Gaudí les va deixar, la resta és una reinterpretació innecessària i lletja per una ciutat “progre” i moderna com Barcelona (podeu llegir aquí les seves opinions polèmiques sobre laSagrada Família i l’AVE, sobre la seva inauguració o en d’altres ocasions).
 
Doncs bé, al llarg de l’estudi que vaig fer sobre arquitectura religiosa contemporània (que he publicat recentment a “Cap a una arquitectura de l’esperança”) vaig descobrir una obra cabdal per casa nostra, el llibre “Conversaciones sobre arquitectura religiosa”, un debat sobre l’arquitectura religiosa de mitjans del s.XX entre teòlegs i arquitectes de Barcelona l’any 1963 (veure notícia), on Oriol Bohigas deia el següent:
 
El temple queda reduït a un tema qualsevol d’arquitectura. Fins i tot, m’atreviria a dir, a un dels temes més senzills i menys complexos de l’arquitecturaactual. Un temple tan sols és un espai cobert en el que es poden realitzar un reduïdíssim nombre d’operacions, sense gaires problemes circulatoris ni de serveis. És a dir, un tema que s’assembla moltíssim a la modèstia d’un aparcament d’automòbils o un envelat de festa major. Al costat d’aquesta senzillesa, imaginem les dificultats arquitectòniques d’un bloc d’habitatges o d’un hospital o d’un taller electrònic o d’una institució escolar i ens causa una mica de consternació que malgastem tant temps en l’anàlisi i discussió d’un tema sense problemes.[1] (seguir llegint)

dilluns, de juliol 23, 2012

Reflexions entorn la Basílica de la Sagrada Família (2)

Seguint les reflexions de l’article anterior (aquí), passem ara a preguntar-nos pel sentit pastoral de la Basílica de la Sagrada Família i en què pot ser modèlic aquest temple proposat com a paradigma de la Nova Evangelització per Rino Fisichella. Sobre la temàtica pastoral, és evident que el temple no pot ser entès ni viscut plenament si no és en clau de pregària i, especialment, en clau litúrgica (com tampoc pot ser entès sense les lleis de la matèria). Els atributs eucarístics que coronen l’exterior de la nau principal, la infinitat d’elements de custòdia que hi ha al capdamunt de les naus laterals o la significació de les diòcesis del món a les columnes i els vitralls així ho testimonien. Així doncs cal motivar en la mesura del possible l’ús pel qual va ser pensat el temple, per tal que no passi com a la Cripta de la Colònia Güell (el primer “assaig” de la Sagrada Família) que, de tant museïtzar l’espai, tan sols deixen fer dues misses el diumenge i a més a més a l’accedir-hi et pregunten si vas a missa o no. Tot un llastre per a l’activitat pastoral. (seguir llegint)

dimecres, de juliol 18, 2012

Visita i reflexions entorn la Basílica de la Sagrada Família (1)

El passat cap de setmana vaig tenir la oportunitat de visitar a fons la Basílica de la Sagrada Família gràcies a l’atenta invitació de Jordi Faulí - arquitecte i director adjunt de les obres des de fa més de vint anys - juntament amb en Pau Vidal sj i l’Òscar Fernàndez, també arquitectes. La visita va començar a peu de la façana de la passió i va acabar al capdamunt de l’estat actual de les obres, en l’arrencada de la torre de Crist i dels quatre evangelistes, passant pels despatxos soterranis que hi ha sota la nau principal, el cor, la nau principal i l’entranyable escola que Gaudí va dissenyar pels fills dels obrers del temple. Van ser tres hores impagables durant les quals ens vam endinsar en les entranyes de l’edifici i en la ingent tasca d’hermenèutica i encarnació del projecte del geni gaudinià. La invitació va ser una resposta generosa a l’acte de presentació del llibre “Cap a una arquitectura de l’esperança”, del passat 29 de juny, de la qual també en van poder gaudir en Bert Daelemans i l’Enric Comas, els dos jesuïtes i arquitectes, fa dues setmanes. (seguir llegint)

dimecres, de juliol 11, 2012

Torna l'arquitectura religiosa contemporània a l'àgora pública?

Encara no feia una setmana de la presentació del llibre “Cap a una arquitectura de l’esperança” que vaig poder assistir amb en Pau Vidal sj a la defensa de la tesi doctoral de Ricardo Gómez Val “La construcción de templos parroquiales en Barcelona entre 1952 y 2000”, a l’edifici Coderch de l’ETSAB, el passat divendres a les 11:30. No deixa de ser significatiu que, en tan poc temps, hagin aparegut aquests dos esdeveniments que tornen a actuar el debat i la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània, un tema aparentment secundari o menystingut tant en el camp teològic com en l’arquitectura actuals.

L’estudi realitzat per Ricardo Gómez, com apunta el títol, es centra en les construccions parroquials de Barcelona entre el 1952 i el 2000, dates que corresponen a l’aparició de la Instrucció d’Art  Sagrat i a la publicació de “El espíritu de la litúrgia. Una introducción” de l’aleshores Cardenal Joseph Ratzinger. De totes les construccions parroquials, Ricardo Gómez es centra en l’estudi de 56 edificis i, fent un estudi comparatiu, arriba a les conclusions, algunes de les quals són les següents (seguir llegint)

dilluns, de juliol 02, 2012

Ja hem batejat "Cap a una arquitectura de l'esperança"

Ja hem "batejat" (presentat) el llibre Cap a una arquitectura de l'esperança!. L'esdeveniment va tenir lloc a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret, el passat divendres a les 18:00h i, contra tot pronòstic, vàrem omplir el local. Vaig tenir la sorpresa i el goig de comptar entre els assistents al Sr. Xavier Puigdollers, d'Afers Religiosos de la Generalitat, el Sr. Enric Puig sj, de l'Escola Cristiana o el Sr. Jordi Faulí, arquitecte director adjunt de la Basílica de la Sagrada Família, juntament amb moltes persones estimades i amb les quals col·laboro, tant en l'àmbit de l'arquitectura com el de la teologia, l'educació o els MCS. 


Maria del Mar Galceran, en representació del patronat de la Fundació Joan Maragall, va destacar la visió crítica, inquieta i insatisfeta de la relació entre la teologia i l'arquitectura religiosa contemporània exposada en el llibre que, alhora, apunta noves propostes. Per la seva part, en Bert Daelemans sj, va indicar la necessitat d'entendre l'arquitectura religiosa contemporània des dels verbs, és a dir, des de l'activitat, l'esdeveniment i la vivència d'uns espais que han estat apropiats per la comunitat. Finalment, en Pau Vidal sj va descriure el llibre com "un diàleg interior amb la voluntat de ser escoltat" i va reflexionar sobre la necessitat d'un espai religiós que fos perfectible a partir de l'activitat comunitària.


Aquí teniu el principi de la meva ponència, l'enllaç per accedir a tot el text i les imatges de fons que l'acompanyaven:
"Crec que no és cap gosadia afirmar que estem en l’acte de presentació d’un dels pocs llibres en llengua catalana que proposa a l’àgora pública la reflexió sobre el sentit de l’arquitectura religiosa contemporània des del diàleg entre l’arquitectura i la teologia. Certament, tenim a casa nostra un gruix notable de reflexions entorn l’arquitectura religiosa de Gaudí i, de fet, l’ombra de la Basílica de la Sagrada Família és tan allargassada que resulta gairebé impossible no fer-hi referència, però, malgrat aquest eclipsi, la riquesa i la complexitat de la temàtica és molt més gran i demana una reflexió des dels nostres dies, que incorpori els reptes de la Nova Evangelització, la pluralitat religiosa, l’esperit del Concili Vaticà II i la condició de la postmodernitat o de la societat de la informació, per citar alguns exemples, tal com el mateix Gaudí va afrontar també els reptes del seu temps.
Pels que hem participat en aquest llibre, el diàleg entre arquitectura i teologia ens ha estat donat quasi com un imperatiu existencial, perquè tant en Bert Daelemans i en Pau Vidal, que han fet el retorn o segona part del llibre, com jo mateix, compartim aquesta rara doble condició d’esser arquitectes i teòlegs, fet que ens ha menat a cercar una integració entre dues disciplines que semblen viure d’esquenes i, alhora, ens configuren i ens apassionen, en tant que les vivim i també les patim (...)." 

dimarts, de juny 26, 2012

Prega-rock a l'aula, finalista de la quarta edició del Premi Armengol Mir


El jurat del Premi Armengol Mir en la seva quarta edició ja ha dictaminat quins són els treballs finalistes i quin és el guanyador. Entre els finalistes ha estat escollit el treball "Prega-Rock a l'aula. Música popular contemporània i educacio en el Transcendent", del qual ja en vaig parlar aquí. Tenint en compte que aquest és el treball que incorpora l'avaluació de l'experiència i la programació detallada (tal com s'indica en el mateix dictàmen que adjunto en el post), considero que és una llàstima que no hagi estat el premiat, però tot sigui per a bé i per esperonar-me més en la propera edició.


ACTA de la reunió del jurat del PREMI ARMENGOL MIR
En la seva quarta edició convocat per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya


El dia 25 de juny de 2012 a les 15:30 hores es reuneixen, a la seu del carrer dels Àngels de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, els membres del Jurat:


Sr. Xavier Melgarejo, (Directiu de l’escola Claret de Barcelona i col·laborador de la FECC)
Sr. Jordi Breu (mestre de l’escola pare Enric d’Ossó i membre del Consell de l’APECC)
Sra. Rosa M. Piqué (membre del Consell de direcció de la FECC)
Anna Ramis (assessora del Departament pedagògic de la FECC)


Els  8 treballs rebuts i revisats pels membres del jurat eren referits a diverses àrees i es  situaven tant en les etapes d’Educació Infantil, Primària, Eso ,Batxillerat i Cicles formatius de Formació professional.


Es procedeix a la deliberació entre els membres del jurat I finalment, no sense una certa dificultat (per la qualitat dels treballs considerats finalistes), s’arriba al veredicte següent:


Concedir el Premi Armengol Mir en la seva cinquena edició (2012) al


Sr. Josep M Andueza pel treball titulat
“Proposta d’innovació: Una altra classe de Religió a l’ESO és possible”


Aquest treball és un projecte ambiciós per a reprogramar l’àrea de religió catòlica a l’ESO. Els tes pilars, segons l’autor són els joves (els seus interessos i característiques) la realitat educativa en que ens trobem i els objectius que ens proposem. Per justificar aquest darrer punt, el marc de referència que l’autor pren, és una imatge de Déu molt ben argumentada que alhora és misteriós i que s’ens dona a conèixer, que és misericodriós i que vol la nostra salvació.


El jurat ha valorat la visó positiva que l’autor té dels joves alumnes i el realisme i humilitat amb que es planteja els dubtes que estimulen el seu treball. També el treball curós de distribució pels trimestres de l’ESO dels continguts i les sessions amb els suggeriments de materials i recursos (molts cinematogràfics!) a emprar en aquesta àrea de Religió. El jurat pensa que aquest és un treball molt replicable, és dir que pot inspirar moltes programacions I finalment, que és un treball que dóna resposta als objectius pels quals el Premi Armengol Mir fou creat.


El Jurat vol destacar que hi ha hagut alguns altres treballs que, per la seva qualitat, han fet molt complexa la decisió. Aquests treballs esmentables com a finalistes són:


√ “Projecte d’Aprenentatge Solidari”: Un projecte magnífic per portar a terme diverses experiències d’aprenentatge servei en diversos cicles formatius de Formació professional.
√ “Prega-Rock a l’aula. Música popular contemporània i Educació transcendent” Un treball seriós i ben argumentat per fer servir un recurs molt adequat en l’àrea de religió a l’ESO o al batxillerat.
√ “Projecte Duna. D’educació Infantil” Un treball molt ben presentat que integra educació emocional, educació en valors, contes i treball pastoral.
√ “Farem un món millor: Projecte de pastoral a Educació Infantil” una treball de programació i una aportació de recursos ben presentada per al segon cicle d’Infantil.


Tanmateix els membres del jurat volen deixar constància que només en un dels treballs rebut hi ha una capítol força complert dedicat a l’avaluació de l’experiència o de la programació. Manca doncs, aquest aspecte, (els instruments de recollida de valoracions i/o les reflexions per corregir, millorar el projecte) en la majoria de treballs.


El jurat agraeix la participació de totes les persones que han volgut participar i acorda que els treballs més ben considerats (abans mencionats) es publicaran en un web habilitat a tal efecte a inicis del proper curs.


S’encarrega a Anna Ramis, que aixequi acta de la reunió i faci el lliurament del premi al guanyador en el transcurs de l’acte de cloenda de les Jornades d’estiu per a educadors , el proper dia 4 de juliol a les 9:30 hores a la Sala d’actes de l’escola Pare Manyanet de les Corts de Barcelona. I a comunicar telefònicament a les guanyadores el premi concedit així com la invitació a l’acte de lliurament.


Finalment a les 16:30 hores es clou la reunió del jurat.

dilluns, de juny 25, 2012

La presentació de "Cap a una arquitectura de l'esperança" als MCS

Poc a poc, la propera presentació del llibre "Cap una arquitectura de l'esperança" va tenint veu en els MCS . Us adjunto un seguit d'enllaços que publiciten l'acte, tot esperant poder-vos-hi trobar també a vosaltres:


Notícies de la xarxa Manresanet
Notícies de la Companyia de Jesús (jesuïtes catalunya)
Notícies de la Llibreria Claret
Notícies de Pagés Edicions
Notícia a Catalunyareligio
Notícia a Flamainfo
Notícia al portal pregariacat
Notícia  a Església Plural
Notícia a la C.E. Tarraconense



... t'ho deixaràs perdre?

dissabte, de juny 16, 2012

10 anys d'Espai Sagrat

Aquests dies es celebren els 10 anys d'Espai Sagrat (llegir notícia). Encara recordo quan, al noviciat, vàrem veure amb molt d'interès aquella iniciativa tan novedosa dels jesuïtes irlandesos i que, ben aviat, crec recordar que abans que la versió castellana, va tenir una versió en català gràcies a l'esforç del Santi Torres sj i la Montse Girbau (cap de premsa de la SJ a Catalunya) entre d'altres. A voltes em pregunto qui deu veure aquesta pàgina i si encara produeix la sorpresa que va causar en els seus inicis, però les visites i els comentaris demostren que aquesta iniciativa encara val la pena. Per exemple, hi ha mitjans de comunicació que encara no se n'han adonat i ho destaquen (penso en quan els MCS deien que la nova pàgina web del Bisbat de Girona oferia un espai de pregària on-line quan, de fet, només havien incorporat un botó que conduia a Espai Sagrat). O també n'hi ha hagut d'altres que han copiat la idea (la pàgina web evangeli.net, de l'Opus Dei, podria ser un bon exemple). El temps ens ha acabat donant la raó i ara estem en negociacions amb la Claret per oferir un producte en paper de cara als temps litúrgics forts... a veure com evoluciona. Us adjunto un cartell que vaig fer, ja fa uns quants anys, per promocionar-ho.



dimecres, de juny 13, 2012

Ponents a la presentació del llibre a Barcelona

Ja tenim lligat el tema dels ponents que hi haurà a la presentació del llibre (29 juny, 18:00h, Llibreria Claret):


Dra. Maria del Mar Galceran. En representació de la Fundació Joan Maragall. Cap pedagògica de l'ISCREB. Docent al Postgrau en Comunicació i Educació Espiritual de la Blanquerna i Secretaria Executiva del Secretariat de Teologia a la Universitat.


Bert Daelemans sj i Pau Vidal sj. Jesuïtes i arquitectes. Han col·laborat en el retorn (la segona part) del llibre, que té format epistolar. Els dos han coincidit durant un any d'estudis a Berkley (Califòrnia), on el primer feia els seus estudis de doctorat en teologia focalitzat en l'arquitectura religiosa contemporània i el segon feia la llicencia en teologia sobre l'espiritualitat de les persones migrades (ha col·laborat en la seva etapa de magisteri amb el JRS a Libèria). Fotografia: Pau, Bert i Jorge a la Catedral de Los Angeles (Rafael Moneo)


Sr. Lluís Pagès. Director de Pagès editors.


Eloi Aran, l'autor del llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança"