A cel obert

Avui he retrobat un exemplar d'aquell llibre que vaig escriure fa vuit anys "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure"(2007) i no he pogut estar-me de comparar-lo amb el que acaba de sortir ara del "Prega-Rock. 33 cançons amb valors"(2015). El primer, l'Amor al vent, encetava una nova col·lecció de l'Editorial Claret, "A cel obert" que venia a substituïr o modernitzar aquella altra tan popular de "Els daus". A la portada, de color verd, hi havia una fotografia d'algú calçant unes xiruques damunt unes roques. Algú va preguntar si era una foto meva i... encara que ho podria hever estat, la veritat és que no. El segon llibre, el del Prega-Rock, és ja el número vint-i-cinc de la col·lecció, per on han passat des del Francesc Torralba fins al Juanjo Fernández. El logotip editorial ha canviat, però poca cosa més en aparença. Aquest cop, sobre un fons entre blau i lila, apareix una fotografia d'algú tocant la guitarra elèctrica. Ningú m'ho ha preguntat aquesta vegada, però el de la foto també podria haver estat jo... fa uns quants anys!

Independentment de semblances i diferències de caire estètic, del que sí estic content és que, amb tot el que m'ha passat al llarg d'aquests vuit anys, ja arriba un moment en que puc dir que a la meva vida hi ha una mena de "cantus firmus", una nota de fons que no s'ha anat apaivagant, que és la passió per intentar ser d'ajuda en la comunicació i vivència de l'Evangeli sigui quin sigui el meu estat o la meva tasca professional. Després de la publicació de l'Amor al vent, que va coincidir amb la meva sortida de la vida religiosa, hauria estat molt fàcil haver deixat el món de la pastoral aparcat, camuflat, en reserva, etc. Però hi ha hagut persones que no m'han deixat malmetre aquest tresor i sense elles aquest segon llibre no hauria estat possible. Penso, per exemple, en el Toni Torrelles, en el P. Enric Puig, en Jordi Llisterri, en la Mar Galceran, en Francesc Grané, en els conciliaris del MCEC i tants altres. Vagi aquest darrer llibre com a reconeixement per una gran tasca en la que tots ens "aguantem" els uns als altres com un edifici entre mitjeres. No hi ha vocació personal que es pugui sostenir en solitari.

Floretes de Sor Genoveva: "Lloro porque usted es buena"

Els mitjans de comunicació ens informaven la setmana passada del traspàs de Sor Genoveva (aquí), filla de la caritat i una de les pioneres del treball social en el que s'ha anomenat "quart món". Quan tenia 20 anys, a finals dels noranta, vaig col·laborar com a voluntari els diumenges al matí amb ella al Centre Santa Lluïsa de Marillach, a la Barceloneta. Anàvem ella, els seus amics i jo a prendre un café i un croissant a un bar que donava a la platja i, després, em quedava amb ells xerrant i passejant amb ells tot el matí.

Guardo molts bons records i aprenentatges d'aquella època. Poc a poc vaig anar copsant què era allò de "posar rostres i noms propis" a una pobresa que jo combatia de forma molt abstracta, llunyana o ideal.  Tinc present sempre a la memòria una anècdota que molt sovint explico als meus alumnes i, per això, crec que val la pena compartir-la ara. Un d'aquells matins un home del carrer es va adreçar a Sor Genoveva preguntant-li si tenia uns pantalons per a ell. Mentre Sor Genoveva parlava l'home, d'aparença dura i desastrada, mentre Sor Genoveva li parlava, va trencar a plorar. Aleshores ella li va preguntar "¡Hombre!, ¿Pero por qué lloras?" i ell, mirant-la als ulls, li va respondre senzillament "Lloro porque  usted es buena".  Sembla un "diálogo de besugos", propi de l'Evangeli de Sant Joan, però tant en aquella ocasió com en el cas de l'evangeli joànic, hi ha una doble clau de lectura. Hi ha un tema de fons que s'escapa a la immediatesa o a la visió superficial de les coses: la revelació d'un Amor que Sor Genoveva era capaç de transparentar en allò més planer. 

Carta de bateig a la meva filla

"Això ho has de publicar!" m'ha dit en RT. No crec que n'hi hagi per tant però, donat que pot fer servei a algú (de fet, un amic em va preguntar sobre temes de bateig aquesta mateixa setmana), publico aquí la carta de bateig que hem escrit per la meva filla (que hem batejat aquest cap de setmana) per si serveix a algú treient les dades personals. Ja ho vàrem fer pel nostre primer fill i hem cregut maco poder fer-ho també ara:

"Estimada (...),

Quan vas néixer ens va tocar anar al Registre Civil ben aviat per fer saber a instàncies legals que existia una tal “(...)”, nascuda a Barcelona un (...) de 2014, filla d’uns tals (...) i germana d’un tal (...). Va ser la primera gestió de tot un seguit d’altres, com fer-te la targeta sanitària o empadronar-te a la teva ciutat,  que volien protegir, acollir i fer créixer una vida que feia nou mesos que s’estava gestant a la panxa de la mare, sota l’atenta i pacient mirada de totes les persones que t’estimen.

Ara que ja tens cinc mesos i escaig, ben a punt de fer mig any!, hi ha una altra gestió pendent absolutament transcendental per a la teva vida, i no es tracta d’inscriure’t al Club Súper 3 o a la revista del Cavall Fort, això ja arribarà!, sinó entrar a la Colla d’Amics de Jesús, això que tècnicament es diu “Església” i que és més que els edificis que s’encarrega de reformar el papà fora d’horari escolar amb els seus amics del despatx. Aquí no et donaran una targeta per acumular amb tantes altres, tot i que ho portaràs ben dintre teu, al fons del teu cor, perquè l’Esperit de Jesús ha vingut per quedar-se amb tu per sempre.

Ben aviat, d’aquí a uns dies, també començaràs a anar a la Llar d’Infants, encetant el teu camí formatiu de forma lúdica. T’esperen companys de camí, cançons, colors, materials, exercicis de psicomotricitat, els “bits” famosos... aprendràs tantes coses! Ens faràs tan contents quan comencis a parlar, a caminar i a descobrir aquest món! Així mateix va ser amb el teu germanet que tant t’estima i et protegeix. Ara bé, també esperem que aprenguis molt de la Colla d’Amics de Jesús. A vegades t’ensenyaran històries magnífiques del Poble d’Israel, o contes sobre llavors que cauen en bona terra i donen molt fruit, però aviat aniràs descobrint allò que diuen que “la tribu educa”, és a dir, que l’amistat en Jesús et farà descobrir i mirar les persones com Déu les mira, amb veritat i bondat, amb els ulls del cor. Només cal que et fixis, per exemple, com el teu germà estima a la tieta (...) o com les besàvies (...) s’alegren quan anem a veure-les: amb tendresa, naturalitat, sense grandiloqüències enmig de les fragilitats quotidianes... això és evangeli!

Estimada (...), estem tan convençuts d’això que et diem i ho vivim com una certesa tan evident que entendràs que no ens haguem esperat a que siguis més gran per poder-t’ho donar. Temps tindràs per anar fent-ho teu, per anar-ho confirmant, per anar-t’hi confiant tu també. Per això t’ajudarem des de casa i també t’acompanyaran en aquest camí els teus padrins de bateig, el padrí (...) i la tieta (...) que tant t’estimen. Amb el teu germà (...) ens hem adonat que, a vegades, una joguina no es descobreix i es valora fins que no ha passat un cert temps després de ser regalada. Amb la fe passa una cosa semblant, és un regal que a voltes incomoda i no saps què fer-ne (no és una joguina previsible d’aquelles que saps què passarà quan pitges un botó) però, alhora, es redescobreix una i altra vegada donant joc i moguda a la vida. La Colla d’Amics de Jesús és com aquell joc de peces del Duplo que es van combinant de mil maneres per donar una resposta creativa a un projecte que és el “Regne de Déu”, que no és altra cosa que construir “Un món com Déu mana”.

Sí, creiem que formar part de la Colla d’Amics de Jesús és una gran sort per a tu. No perquè et faci millor que els altres o perquè t’aporti alguna mena de privilegi, de fet no et faran cap descompte en cap botiga com quan tinguis el “carnet jove”!, sinó precisament perquè t’ajudarà a treure el millor de tu al servei dels altres si deixes que l’Esperit que avui entra a la teva vida creixi dins teu. Amb el temps veuràs que als de la Colla d’Amics de Jesús els encanta trobar-se cada diumenge per celebrar el que són, (potser fins i tot et resultarà estranya o pesada aquesta afició!) però no es tracta pas d’un club exclusiu de selectes ni de persones perfectes, sinó de gent normal i corrent que moguts per Aquell qui és la Vida volen comunicar i donar vida a tothom.

Quan llegeixis aquesta carta segurament rondarà per casa algun àlbum de fotografies perdut en alguna prestatgeria del menjador on trobaràs les imatges del dia d’avui. Busca’l i cerca les imatges del dia del teu bateig. Sí, els papàs eren més joves i, segurament, també més guapos; el teu germà (...) estava la mar de pinxo (...); i els padrins i tiets feien molt de goig juntament amb la gent que, potser sense esperar-ho, es va trobar que batejaven una criatura en una missa dominical. També hi veuràs uns senyors vestits de blanc llençant-te aigua pel damunt, al costat dels pares i dels padrins de bateig sostenint la llum d’un petit ciri ben engalanat. Aquests senyors són (...), uns bons amics dels teus pares que, de ben segur, et recordaran i pregaran per tu amb tota la gent que hi veus representada.

Aleshores, estimada nostra, esperant que en el rostre d’una adolescent que ara desconeixem s’hi dibuixi un somriure, reviu el moment en que Déu et va dir que t’estimava i que estava immensament feliç de poder estar amb tu i comptar amb tu per transmetre al teu entorn la força del seu amor. L’amor que t’hem donat i del qual tu has sortit és el mateix del qual participa tota aquesta gent que veus a les imatges del teu bateig. És el mateix amor que fa que hi hagi una Colla d’Amics de Jesús. És el mateix amor del Déu de la Vida que, creu-t’ho, fa moure el món.

Ja ho veus, petiteta, per tot això t’hem batejat avui, a (...), a (...), un dissabte (...), a la missa de les (...), on els teus pares i el teu germanet acostumen a participar perquè, per nosaltres, donar-te el millor és donar-te allò que ens dóna la vida.

T’estimem amb força,

(...)"

Marc Vilarassau sj. AMDG 4ever!

Avui a primera hora de classe he posat la pel·lícula que tant t’agradava, “De dioses y hombres”. La mateixa pel·lícula que tu comentaves en el teu testimoniatge d’acompanyament en el dol i la malaltia. Què els diré als alumnes aquest any quan els passi  el teu llegat audiovisual i em preguntin “Com està el teu amic?” i hauré de respondre “Ja no hi és, va morir aquest octubre passat...” i hauré d’aguantar-me les llàgrimes com sempre m’he hagut d’aguantar quan he passat el teu testimoni.

Aquests dies s’ha parlat molts dels màrtirs, els de la guerra civil, però algú recordava que “màrtir” vol dir, precisament, “testimoni” (Torralba) i el teu “martiri” ha estat gran, així ho mostren les activitats que duies a terme a Lleida, les vocacions que et són deutores o la infinitat de tasques “cyberpastorals” com el blog de les teves homilies. Vas anar donant-te i morint en tot el que feies, acomplint aquella cançó que tant ens agrada de “Gastar la vida” (Lluís Espinal). Relacionat amb el blog, una de les moltes coses per donar-te gràcies va ser prestar-te a corregir les homilies que van fer els alumnes de l’ISCREB per l’assignatura de “Animació Bíblica”.

Sé que no et va sentar bé la meva sortida de la Companyia de Jesús, procés del qual vas estar al corrent des dels inicis, però això no et va privar d’acollir-me sempre i de seguir conspirant plegats, o bé de co-presidir el meu casament a l’església que tant ens agrada del Col·legi Claver, obra de l’altre company jesuïta i arquitecte Enric Comas. L’arquitectura, la pastoral i la comunicació de l’Evangeli ens van seguir unint, com aquell dia de les vacances de Nadal en el que vàrem estar parlant d’arquitectura religiosa pel treball de la beca de la FJM o la restauració de l’ermita de Sant Josep pel Magis l’estiu del 2011 (a la fotografia).

Finalment ha esdevingut el que tots temíem i que no volíem veure després de veure’t bé aquest estiu. Ara ja estàs a la Casa del Pare. Reposa en pau, missioner!

Marc Vilarassau, gràcies per tot i prega per nosaltres. AMDG 4ever!

PS: Ja són les 20:30 del vespre i el dia ha anat seguint el seu curs. Alguns companys de l'escola m'han preguntat per tu, per si et coneixia.... Bé, d'aquí a uns moments començo una xerrada sobre "Fe i art. L'espai de la fe: arquitectura, art i religió" a la parròquia de Sant Esteve, a Granollers. Tu també podries haver donat aquesta xerrada perfectament. Com tantes altres vegades, cada cop que mor un jesuïta es mor una figura irremplaçable, Aquí està la gràcia de la Companyia de Jesús. Així i tot intentaré fer-ho el millor possible. Aquesta va per tu Marc!

PSS: Si voleu llegir alguna cosa seva... "He tingut un somni"

Himne de l'amor (Sant Pau)

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Paràbola de l'amor (R. Tagore)

Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants...

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida. No arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però, en decidir-se, tot el seu cos va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspectei la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.

A la tarda, va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.

Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer...! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.

Adaptació d’un poema de R. Tagore,
Recollit pel P. Lluís Armengol sj.

Love (Simone Weil)

El azar -pues siempre he preferido decir azar y no providencia- hizo que aquel joven resultara para mí un verdadero mensajero. Me dio a conocer la existencia de los llamados poetas metafísicos de la Inglaterra del siglo XVII y, más tarde, leyéndolos, descubrí el poema del que ya le leí una traducción, por desgracia muy insuficiente, y que lleva por título Amor. Lo he aprendido de memoria y a menudo, en el momento culminante de las violentas crisis de dolor de cabeza, me he dedicado a recitarlo poniendo en él toda mi atención y abriendo mi alma a la ternura que encierra. Creía repetirlo solamente como se repite un hermoso poema, pero, sin que yo lo supiera, esa recitación tenía la virtud de una oración. Fue en el curso de una de esas recitaciones, como ya le he narrado, cuando Cristo mismo descendió y me tomó.

He aquí el poema en una traducción que me han hecho:

El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,
culpable de polvo y de pecado.
Pero el Amor que todo lo ve, observando
mi entrada vacilante
se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:
¿hay algo que eches en falta?
Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.
tu serás ese invitado, dijo el Amor.
¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!
yo no puedo mirarte.
El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:
¿quién ha hecho esos ojos sino yo?
Es cierto, señor, pero yo los ensucié; que mi vergüenza
vaya donde se merece.
¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la culpa?
¡Mi amado! Entonces, podré quedarme...
Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.
Así que me senté y comí.

(Simone Weil, Carta Autobiográfica, "A la espera de Dios")

No tingueu por (Dostoiewski)

No tingueu por del conbtacte amb pecadors. Estimeu un home també amb el seu pecat, perquè aquest amor és com l'amor diví, el més alt de tot. Estimeu tota la creació de Déu - tota sencera - , cada gra d'arena. Estimeu cada fulla, cada raig de llum. Estimeu els animals, estimeu les plantes, estimeu totes les coses. Si estimeu totes les coses, percebreu el misteri de Déu en tot. Quan percebeu això, començareu a entendre-ho millor cada dia, i a la fi estimareu tot el món amb un amor que ho comprén tot.

Germans, l'amor és un gran mestre; però hem d'aprendre com adquirir-lo, perquè s'obté amb dificultat. L'obtenem costosament, a poca poc i amb molta feina. Totohom pot estimar ocasionalment - fins i tot el malvat ho pot fer - ; però cal que estimem no només per un moment sinò per sempre.

(Fiòdor Dostoievski. Els germans karamàzov)

L'amor és una gran cosa (Kempis)

L'amor és una gran cosa, sempre és un gran bé: tot sol fa lleugeres les coses pesades; i du amb igualtat tot allò que és desigual. Perquè du una càrrega que no és càrrega; i totes les coses amargues fa dolces i sabroses. El noble amor de Jesús mena a l'home a fer grans coses i sempre l'anima a desitjar una perfecció més gran. L'amor vol ser lliure, i no esclau de les coses terrenals, de manera que la seva visió sigui pura i que no sigui alterada ni abatuda per cap prosperitat o adversitat temporal.

No hi ha res més dolç que l'amor, ni res més fort, ni res més alt, ni res més extens, ni res més ple de joia, ni res més ple o més gran a la terra o al cel. Perquè l'amor és nascut de Déu i només pot trobar pau en Déu.

(Tomàs de Kempis)

A 3 setmanes del dia B

A 3 setmanes del dia "B"...

Dono gràcies pels amics retrobats, pels parents revisitats, per l'assaig de cants, per aprendre conjuntament a fer comunitat, per l'ajuda rebuda, per la paciència i l'esperonament, per la icona trinitària que ens han regalat, pels llaços que es van creant, per aquesta aposta que supera la inestabilitat laboral, per la il·lusió que desperta al meu voltant... però, sobretot, per aquest tresor en gerres de terrissa.

La vida isostàtica

M'agradaria que la meva vida fos com una estructura hiperestàtica, on tot queda ben lligat, sense sorpreses, planificada, previsible, de nova planta, modèlica...
però sovint m'adono que la meva vida és, benauradament, una estructura isostàtica, com tantes i tantes velles construccions muràries que no saps com s'aguanten però miraculosament s'aguanten, tot recolzant-se solidàriament les unes a les altres, aguantant mil i una reformes, amb estintolaments perillosos que seguen els peus i amb esquerdes que parlen d'una història d'assentament, fetes amb els materials de la terra, etc.
Aquests són els pensaments que m'assalten quan la meva neurona ja porta tot el dia tancada al curs intensiu de rehabilitació d'edificis!

qdem?

"Hola, quan quedem?" em va preguntar després d'uns mesos sense veure'ns. Vam quedar i jo m'anava preguntant què voldria i quin era el motiu per veure'ns, si em demanaria alguna relacionada amb la feina o cercava una orella amiga on abocar quelcom personal... tot va ser més senzill: quedar i parlar de les nostres coses. No som tan importants, gràcies a Déu. Només quedar, només obrir-se per saber de l'altre, gratuïtament, sense res a canvi. Ho he dit mil cops en aquest bloc, repetint fins a la sacietat una idea de la Simone Weil: Atenció és obertura, atenció és pregària. ("A la espera de Dios", Simoine Weil, Edit. Trotta)

Propòsit quaresmal: sshhht!

"Vida comunitaria, màxima penitència" deia St. Joan Berchmans i aquesta màxima serà la que penso proposar-me per la quaresma d'enguany. No tant per la comunitat sinó per la "qüotidianeitat", és a dir: dur a terme el que he de fer. Per això em proposo no escriure al bloc fins passat Setmana Santa. Així sigui

EGB

"Quan sigueu grans i us trobeu pel carrer ja veureu que us farà molta gràcia tornar-vos a veure" deia la nostra professora de quart d'EGB.

El carrer ha estat el Facebook i el punt de trobada el bar Solidarik del carrer Amigó. Va ser impressionant anar baixant poc a poc les escales que duien al nostre lloc reservat del "sant sopar de la infància" i anar desvetllant els rostres actualitzats dels companys de classe després de tants anys. Alguns han canviat, d'altres si fa o no fa segueixen igual, però he pogut constatar que el temps, malgrat les arrugues incipients, ens ha fet bé a tots.

Aquell bala-perduda va fer un "clic" en un moment determinat i ara té una mirada centrada sobre el món, aquella que sempre va ser atenta i amable es presenta amb el seu marit igualment encantador, l'altre va passar una malaltia molt greu i ara se'l veu transformat, descobreixo que tinc nous companys de professió que havien seguit altres camins paral·lels al meu sense tenir-ne ni idea, la femme-fatal segueix igual de fatal, quella altra ja és mamà de fa temps i aquell altre viu a una altra ciutat i llueix un anell de casat que li senta la mar de bé. Què importa si un dia li vas dir una mala paraula o et van prendre les tisores? aquest sopar ha estat un "festí de Babette", lloc de trobada i reconciliació.

Tothom té el seu procés, a voltes aturat, d'altres en plena marxa, però ser-ne testimoni i prendre'n consciència és tot un privilegi.

Per què faig voluntariat?

Ja porto un temps anant a dormir, molt de tant en tant, a la Barceloneta (sí, aquest barri que ara li ha agafat per muntar patrulles urbanes!) amb d’altres voluntaris i els sis usuaris del Projecte Sostre i crec que no està de més intentar formular el per què d’aquest voluntariat. Aquí va una mena de decàleg vivencial un tant desendreçat.

1_ Faig voluntariat perquè crec que és important mantenir un pal de paller de gratuïtat enmig de la rutina. Fer quelcom perquè m’ho crec i ho considero important. Això reforça altres aspectes de la vida.

2_ Faig voluntariat per recordar-me de quins són els preferits del meu Déu, per qui es desviu. Cercant simpatia (sim + pathos, “patir i sentir amb algú”) amb els amics del Natzaré.

3_ Faig voluntariat com qui va a l’escola, a aprendre el que els usuaris del projecte sostre em vulguin ensenyar amb la seva actitut i la seva història. Ni que sigui per un breu espai i temps aquesta tasca m’obre, em descentra del meu melic i em fa estar atent a la resta.

4_ Faig voluntariat sabent que he rebut molt i que vull aportar alguna cosa en aquest món, que seria injust no fer res i que és ben poca cosa el que faig.

5_ Faig voluntariat per cercar uns lligams amb un estrat social i unes persones que, si seguís la pròpia inèrcia i la del meu entorn, no em trobaria. Ja sé que hi ha el perill del paternalisme i precisament per això vull conéixer a uns iguals que han vist el rostre a la dissort.

6_ Faig voluntariat sabent-me part d’un engranatge més gran, que formo part d’un equip que porta ja una història al darrera i que compta amb gent que hi desenvolupa la seva tasca professionalment. Això em guareix de triomfalismes messiànics i em sitúa al meu lloc.

7_ També faig voluntariat per véncer les meves manies personals, els meus “fàstics”, per ser més abnegat. Tot això no per a ser una mena de súperman, sinó per poder véncer els problemes que em pugui trobar i poder estimar una mica millor.

8_ Faig voluntariat perquè, com diu l’evangeli, “fa més feliç donar que rebre”. És a dir, malgrat hi hagi dies que tot plegat m’entristeixi o em toqui els nassos, em fa feliç.

9_ Faig voluntariat perquè ara ja no no tinc l’excusa de pertànyer a tal o qual institució religiosa per tapar la meva mandra personal. Si m’ho crec i puc, ho he de fer.

10_ Faig voluntariat perquè no vull que s’apagui el “Shemà Israel” que ressona dins meu.

I tu, vols fer voluntariat? T’animes al Projecte Sostre? A la columna de la dreta tens l’apartat “mides solidàries” per si vols donar-hi un cop d’ull.

Wonderful tonight

res més a dir...



It's late in the evening; she's wondering what clothes to wear.
She puts on her make-up and brushes her long blonde hair.
And then she asks me, "Do I look all right?"
And I say, "Yes, you look wonderful tonight."

We go to a party and everyone turns to see
This beautiful lady that's walking around with me.
And then she asks me, "Do you feel all right?"
And I say, "Yes, I feel wonderful tonight."

I feel wonderful because I see
The love light in your eyes.
And the wonder of it all
Is that you just don't realize how much I love you.

It's time to go home now and I've got an aching head,
So I give her the car keys and she helps me to bed.
And then I tell her, as I turn out the light,
I say, "My darling, you were wonderful tonight.
Oh my darling, you were wonderful tonight."

Per què "Amidaments estimatius"?

Des del mateix punt d'origen, cambio d'escala i poso l'escalímetre a "0" i, de pas, us comento el nou títol del bloc.

Amidar: prendre mides, acotar, cercar una dada objectiva.
Amidaments: Conjunt de mides. En el ram de la construcció és quelcom usual. Cal presentar amidaments al client, a l'ajuntament de torn per obtenir llicències d'obra, a l'industrial, etc.
Estimar: qui pot definir-ho?, suposo que per això mateix té l'acepció de "tantejar", fer "estimacions".

La Teologia no deixa de ser una estimació en el seu doble significat, doncs és el balbuceig d'un misteri d'amor objectivat (encarnat). Qui diu la teologia també ho podria dir de qualssevol altra cosa.

Per exemple, què és l'arquitectura? un gran conjunt d'amidaments i estimacions, una recerca objectiva (construïble, acotada en l'espai, el temps i els recurssos) que es concreta en infinitud de prostes i estimacions.

I és així que anem avançant, ballant entre mides i estimacions.

La nostàlgia perpetua

Del diari de la Etty Hillesum he anat a petar, com qui va enllaçant cites a la xarxa de la cultura, a un tal Rilke, que tant li agradava i del qual anotava algunes citacions seves. He trobat aquesta sobre la nostàlgia:

“No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitut de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necesari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un plà més alt, i així extreure’n d’ella la força i l’impuls per a estimar més”

(És tan cert que només puc dir una cosa: Amén!)

Escriure o viure

“My life has been the poem I would have writ,
but I could not both live and utter it”

“La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure,
però no hauria pogut pas alhora viure’l i escriure’l.”
(Henry David Thoreau)

Ja porto una temporada llarga escribint aquest bloc i sovint em pregunto el perquè. A voltes estic temptat de deixar d’escriure-hi i viure la vida i ja està. Temps per a escriure i comunicar-se és temps que deixo de fer altres coses... val la pena?. Sovint penso que els grans personatges no ens han deixat res escrit, ni Jesús de Natzaret (que probablement no en sabia), ni Sòcrates, ni tants d’altres. Si aquesta vida i les reflexions que m’assalten valen la pena ja hi haurà algú que les reculli i, si no, doncs bon vent i barca nova, “que nos quiten lo bailao”.

Hi ha personatges, però, que m’empenyen a seguir aquesta tasca. A no viure-ho com una disjuntiva sinó com una vocació. Us deixo amb algunes cites:

“Écrire – Puissance du papier blanc. Écarter les termes imprécis - les mauvaises formules – les clichés – les platitudes... ce n’est pas ça – ni ça – ni ça. Toujours: écarter les associations mécaniques – Écarter l’imagination. Se défendre de penser.” (Simone Weil)

“La inmensa mayoría escribe porque busca la fama y el dinero, por distracción, porque meramente tienen facilidad, porque no resisten la vanidad de ver su nombre en letras de molde.
Quedan entonces los pocos que cuentan: aquellos que sienten la necesidad oscura pero obsesiva de testimoniar su drama, su desdicha, su soledad. Son testigos, es decir los mártires de una época. Son hombres que no escriben con facilidad sino con desgarramiento- Son individuos a contramano, terroristas o fuera de la ley.” (Ernesto Sabato, El escritor y sus fantasmas)

“La vida em confia un munt d’històries, que jo hauria d’exposar i contar alhora, en termes clars, a tots aquells que no saben llegir a llibre obert el text de la vida. Déu meu, tu m’has donat el do de llegir. Voldràs donar-me també el d’escriure?” (Etty Hillesum)

Credo espectacular: Callar, escoltar, aplaudir

Callar.
Callar és prendre l’abnegació com a porta d’entrada a la humanitat.
Callar és fer un forat en una agenda atapeïda.
Callar és l’acompanyament primari en els moments dolorosos.
Callar fa que un humà es diferenciï de l’animal per la seva capacitat d’abstenció de l’instint: puc menjar, puc fornicar, puc assassinar, puc desitjar, puc posseir materialment o afectivament... però m’abstinc.
Callar és el dejuni de la paraula, fer silenci, deixar la xerrameca de banda, abandonar-se a l’Absolut.
Callar és la virtut que posa a ratlla la gula existencial, posa límit a l’expansió egocèntrica del jo.
El meu Déu és un Déu que calla:
El meu Déu calla en la creació, abandonant-la a les lleis físiques, no hi ha graffiti natural que ens parli directament de la seva existencia. Déu s’ha retirat del món per tal que ell sigui.
El meu Déu calla en l’Antiga Aliança, deixant-se prendre l’Arca de l’Aliança, deixant-se maltractar pel seu poble infidel, en el cant del servent de Jahvé...
El meu Déu calla en el misteri de l’encarnació, en l’exili a Egipte, en els anys ocults de Natzaret i en el misteri de la passió.
El meu Déu calla en una església menystinguda pels valors del món.
El meu Déu calla penjat en un camp de concentració.
El meu Déu segueix callat avui en dia en un continent africà silenciat i adolorit, en guerres invisibles a l’opinió pública, en el dolor de tots els homes i dones d’aquest món.

Escoltar .
Escoltar és disposar-se per a rebre l’altre, fer un lloc per a l’estranger, l’aliè.
Escoltar és estar atent, concentrar-se per a acollir la Veritat i la Bellesa del món.
Escoltar és adquirir la saviesa, assaborir el que ens és donat.
Escoltar és defugir del voluntarisme per deixar que l’Altre actuï en nosaltres.
Escoltar és el veritable estudi, veritable pregària, veritable obediència (ob-audire)
Escoltar és sortir del propi voler, amor i interès.
El meu Déu és un Déu que escolta:
El meu Déu escolta dins seu la crida de l’amor que vol ser creació.
El meu Déu escolta la petició d’Abraham per salvar els seus conciutadans.
El meu Déu escolta el clam del poble esclau a l’Egipte dels faraons.
El meu Déu escolta el plany del pobres en la figura dels profetes.
El meu Déu escolta la pregària del seu Fill tant en l’alegria com en la dissort.
El meu Déu escolta encara per les orelles d’una església atabalada per la cacofonia imperant.
El meu Déu segueix escoltant al costat dels infants a l’escola, per les xarxes d’internet i per les crides deseperades dels immigrants abandonats al desert.

Aplaudir.
Aplaudir és posar-se mans a la feina des del lloc adequat.
Aplaudir és demanar perdó als ocells del camp.
Aplaudir és reconèixer amb la vida que Ell ens ha estimat primer.
Aplaudir és reconèixer una altra lectura de la realitat.
Aplaudir és l’acció correcta.
El meu Déu és un Déu que aplaudeix:
El meu Déu aplaudeix cada cosa que ha creat perquè és bona.
El meu Déu aplaudeix la fe d’Abraham i hi fa aliança.
El meu Déu aplaudeix la dignitat humana alliberant al seu poble de l’esclavatge.
El meu Déu aplaudeix la fe de Moisès deixant-li veure les seves esquenes.
El meu Déu aplaudeix la humanitat amb la vinguda del seu fill, aplaudeix els pobres i senzills, aplaudeix l’amor en la creu.
El meu Déu aplaudeix encara per mitjà del treball i la manera d’estar en el món de tots els homes de bona voluntat.