Segueixo amb el final de la primera part de la conferència de demà "Era digital i pastoral" de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC.
3. Educació i record mediats per
la virtualitat.
Hem apuntat ara
mateix un altre aspecte molt important en el qual convé deturar-se: la relació entre l’educació i la perpetuació de la
memòria. Recordem per un moment la confessió de l’Alioxa – el jove
protagonista de la novel·la “Els germans karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski - als
nens del seu poble: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de
més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera
edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé,
un record sant, conservat des de la
infància, és potser la millor educació”.
Quan, seguint l’exemple
anterior, s’acaba una activitat pastoral, si aquesta ha estat reeixida, deixa
en la persona un regust de confiança o un seguit d’interrogants als quals té la
necessitat de retornar, com una mena de kronotopos
personal de referència, o “lloc de sentit”, que porta a una certa nostàlgia de
quelcom autèntic que ens segueix qüestionant i enfortint alhora. Com a mostra
de l’aprenentatge i de les relacions compartides durant l’estona de l’activitat
sovint fem provisió de records, fins i tot, si som uns bons pastoralistes,
haurem pensat en algun objecte concret amb un suport físic com ara una
samarreta, un pin, una postal, etc. Aquest cúmul de records són les fites
personals o els maons de la construcció de la nostra pròpia identitat, a
semblança de les molles de pa que els germans Hansel i Gretel van deixant pel
camí de retorn a casa.
Com a mostra del
lligam entre la construcció de la identitat i els records personals tenim un
clàssic del cinema de ciència-ficció, “Blade
Runner”, de Ridley Scott, on els replicants, màquines humanoides produïdes
per la genètica , s’aferren a les fotografies de la seva vida i el seu líder
rebel, abans de la mort confessa: "Jo
he vist coses que vosaltres no podríeu imaginar. Atacar naus en flames més
enllà d'Orió. He vist Raigs-C brillant en la foscor prop de la porta
Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la
pluja. És hora de morir". Les darreres paraules d’aquest personatge
menen a una identitat de caire existencialista, som allò que hem viscut, i no
dista gaire de la mateixa professió de fe del poble jueu, que recordant
l’experiència d’alliberament del seu poble re-actualitzen aquell moment i el
re-viuen en ells mateixos:
"El meu pare era un arameu errant, que va baixar a
Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que
l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els
egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats.
Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà
el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió.
El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de
gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest
lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. Per això porto
aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat." (Dt 25,6-10)
Com veiem, l’educació en la fe del poble jueu va
vinculada a una experiència telemàtica, on el símbol ens catapulta a uns
altres temps i a uns altres llocs en els quals no hi hem estat de forma
presencial. La perpetuació del record de
l’acció de Déu arriba avui mediada per la religió. No podem tornar al
passat, ni podem avançar-nos al futur, però en la religió s’esbotza el límit
espai-temporal i la nostra vida, l’esdevenir ara i aquí, es vincula també al
passat d’una tradició antiga i al futur d’una promesa de la qual ja en
participem de forma escatològica. Com passa en l’evangeli de Joan, el creient,
és a dir Jesús, es viu en el Pare. La “seva hora” és “l’hora de Déu”, és a dir,
el kairós – el temps de Déu - es fa present i irromp de forma impensable en
el kronos – el temps físic –; i el
“seu lloc” és la “Casa del Pare”, és a dir, el paradís o la Jerusalem Celestial
– la terra promesa – es fan presents en el topos
– el lloc físic -.
A resultes
d’aquesta reflexió redescobrim allò que
els liturgistes ja fa temps que saben, que l’educació – mot que prové del
mot deuk, que significa guiar o
guiatge – en les coses de la fe passa
per una acte virtual - que no per això deixa de ser menys real - , que és
la celebració eucarística, on
re-presentem, tornem a fer present ara i aquí, el sant sopar i amb ell
l’Aliança de Déu amb la humanitat per mitjà del símbol. Reformulem en clau
digital per exemple conceptes teològics com ara el de “Cos místic”, com podem explicar-lo als nostres alumnes de l’era de
la informació?. Amb el concepte de “Cos místic” ens referim a l’Església actual
i local, aquella que es reuneix presencialment en acció de gràcies cada
diumenge, però també ens referim a l’Església universal que participa de la
mateixa celebració arreu del món i, fins i tot, superant també la barrera temporal,
ens referim a tots els creients que hi ha hagut al llarg de la Història, des
d’Abraham i Melquisedec fins a la fi dels temps. Es fa difícil explicar la
superació de la dimensió temporal però, pel que respecta al límit espaial, no
podríem comparar l’eucaristia a una webcam
espiritual en la qual tots ens podem veure?. Quan Sant Francesc Xavier celebra
l’eucaristia a les remotes terres orientals, no porta penjat al coll les
signatures de les cartes que li han fet arribar els seus companys jesuïtes des
d’Europa?, No està en comunió amb ells, fins a vessar llàgrimes, a través de
l’acte litúrgic?, No utilitza elements tecnològics (una bossa, retalls de
paper, el calze i la patena, l’elaboració del pa, etc) per actualitzar els seus
records sants? De la mateixa manera, la nova evangelització ha de comptar amb
els mecanismes que ofereix l’era digital com un mitjà més que cal conèixer i
utilitzar, sense demonitzar-lo ni absolutitzar-lo.
Fem encara un pas
més en la nostra reflexió sobre la memòria i les relacions virtuals. Al llarg
de la història de la pastoral es van anar formulant diferents catecismes que es
basen en el mode de pregunta-resposta com a sistema de confrontació o resposta
a la filosofia pagana i posteriorment a la raó il·lustrada. Encara avui el Youcat, el catecisme per a joves de
l’Església Catòlica, segueix aquest mètode. Cal reconèixer d’entrada que aquest
sistema afavoreix la presentació dels continguts de la fe de forma endreçada i
en facilita el seu aprenentatge, un tret molt important que compensa la
desdogmatització o pèrdua de continguts actual, en la qual sembla que només
prima allò experiencial fins arribar a la reducció de tota l’acció pastoral a
termes ambigus com “educació en la interioritat”, una mena de neognosticisme
postmodern. Ara bé, aquests conceptes resten desencarnats si no hi ha una
incorporació o una inculturació personal, és a dir, si no s’arrelen ni
s’emparaulen en el quotidià de la persona concreta. Alguns biblistes amb
sensibilitat pastoral han reclamat el tornar a la formulació i explicitació de
la fe de forma vivencial, tal com era als principis:
“Hi ha (en l’Església) una manera de parlar que prové
dels darrers quatre o cinc segles que tendeix a un cert intel·lectualisme.
Aquest tipus de canvi cap a l’abstracció no existia en l’Església primitiva ni
en la Bíblia. Allí, els modes de comunicar eren més atractius i concrets. Déu
era representat per allò que feia. En els catecismes del s.VI es comença a
parlar en termes de veritats abstractes... Crec que tenim una gran oportunitat
amb els nous mitjans de comunicació per enrecordar-nos que l’Evangeli és,
sobretot, la narració i la presentació de com viu Déu... Crec que caldria
realment canviar el nostre llenguatge... un que vagi de cor a cor, un
llenguatge de vibració emocional” (Card. Carlo Maria
Martini)
Així doncs, els
catecismes porten a una memòria mecànica, que pot restar morta si aquesta no es
complementa amb una memòria significativa, i aquí és on entren en joc les
possibilitats de l’era digital en tant que porten altre cop la paraula de Déu a
l’humus, el terra, dels esdeveniments del dia a dia.
