dissabte, de febrer 28, 2015

Arquitectura i espiritualitat: Darrera el rastre de Déu des de l'habitació a la Ciutat Celestial

(CatalunyaReligió) El passat curs, la Revista Labor Hospitalaria (Sant Joan de Déu), em va demanar un article sobre arquitectura i espiritualitat. L'escrit va aparèixer a finals de 2014, al número 310, i duia per títol "Arquitectura i valors: Darrera el rastre de Déu des de l'habitació a la Ciutat Celestial" (es pot adquirir aquí). Com indico en el resum:
"Al llarg de la Bíblia, Déu sempre s'ha mostrat reticent a ser encotillat en un espai determinat (2 S 7: 4-7), de fet, una constant dels primers cristians va ser l'afirmació "Déu no habita en temples fabricats per mans humanes ". Fins i tot en el llibre de l'Apocalipsi s'afirma que en la visió de la Jerusalem Celestial "no hi havia temple" (Ap 21:22). Porta aquesta actitud a afirmar que no hi ha espai sacre en el cristianisme? Esbossarem en aquest article una resposta cristològica des de diferents escales projectuals: l'habitació, la casa, la ciutat i l'escatologia."
Ja que seria deslleial per part meva publicar ara on-line l'article sencer, us deixo un petit tastet que és el seu inici per si us animeu a continuar llegint-lo:

"Del corazón a la habitación

 “Ayer por la noche, poco antes de ir a la cama, me arrodillé de repente en medio de esta gran habitación entre las sillas de acero, sobre la gran alfombra clara. De forma muy espontánea. Me sentía como obligada a llegar hasta el suelo por algo más fuerte que yo” (Etty Hillesum[1])
“Pero tú, cuando ores, entra en tu cuarto, cierra la puerta y ora en secreto a tu Padre. Y tu Padre, que ve lo que haces en secreto, te dará tu recompensa.” (Mt 6,6)

Empecemos nuestro recorrido espacial y espiritual en su núcleo mínimo, la habitación. Cuando los discípulos preguntan a Jesús “Maestro, ¿dónde vives?” (Jn 1,37-39) el evangelista no especifica ningún lugar concreto pero conserva en la memoria la hora del encuentro. Habitar en Dios no se refiere primeramente a un lugar físico sino a un dejarse habitar por su Espíritu. El lugar cristiano por excelencia es Jesús mismo. Él es la habitación del corazón, quien sale a nuestro encuentro construyendo un espacio de relación, y ello se concreta primariamente en el hábito de la oración. 
Aclarado este punto, pasemos a su desarrollo arquitectónico. La habitación se entiende como algo construido e implica un saber técnico que responde a unos requerimientos de confort. Incluso hoy en día, hacer una “cédula de habitabilidad” significa primariamente dar cuenta de estos cumplimientos. Pero para que un lugar sea habitable no basta con un techo protector o tener acceso a suministros energéticos. Si la habitación puede compararse a un abrigarse de la intemperie,[2] este abrigo es también una extensión de la persona, a saber, una ampliación de la corporeidad que nos presenta y habla de nosotros, de nuestro ser y estar en el mundo. La habitación no es solo un derecho físico[3] sino, como apuntaba el escritor Ernesto Sabato, también una necesidad expresiva y elocuente del espíritu: “La presencia del hombre se expresa en el arreglo de una mesa, en unos discos apilados, en un libro, en un juguete. El contacto con cualquier obra humana evoca en nosotros la vida del otro, deja huella a su paso que nos inclinan a reconocerlo y encontrarlo“.[4"

[1] HILLESUM, E. (2010). Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada. Barcelona: Anthropos. P. 71
[2] Analogía que encontramos en obras como MOLINER, R, (1980) Ropa, sudor y arquitectura. Madrid: Hermann Blume
[3] "Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que asegure su salud, su bienestar y los de su familia, especialmente en cuanto la alimentación, el vestido, la vivienda, atención médica y los servicios sociales" (Artículo 25 de la Declaración Universal los Derechos Humanos)
[4] SABATO, E. (2007) La resistencia. Barcelona: Seix Barral

dijous, de febrer 26, 2015

El gir teològic del nou currículum de Religió i la manca de diàleg

Ahir va aparèixer al telenotícies vespre de TV3 la notícia "L'assignatura de religió introdueix les pregàries catòliques a Primària i no fa referència a altres confessions", de la qual s'han fet ressó altres mitjans de comunicació amb els articles "La assignatura de Religió incorpora pregàries a Educació Primària i minimitza la referència a altres confessions a Secundària" (ACN); "Pares i sindicats critiquen que s'«adoctrini» en lloc d'educar" (El Periòdico);  o "Wert tornarà a fer resar els alumnes de religió de 6 anys" (Ara). Fet que ha provocat ja contestacions i explicacions de Carles Armengol (FECC) a Catalunya Ràdio (aquí) o un molt bon article de Francesc Riu "La classe de Religió: un abans i un després".

M'he estat mirant al BOE el currículum de la ESO i de Batxillerat. És cert que hi ha hagut un gir teològic en el currículum en detreniment de l'antropològic. És a dir: es parteix més de la revelació (de Déu a l'home) que de l'educació en el transcendent (de l'home cap a Déu). Un i altre posicioment són "legals", complementaris, dins de la presentació de l'Evangeli i han estat sempre presents al llarg de la història de l'Església (una història que, per cert, "s'han ventilat" i ja ha desaparegut pràcticament del currículum i que "abans", encara ara, es donava a 4rt d'ESO). Ara bé, quan s'extrema només l'àmbit teològic, es pot reduir l'assignatura de religió a catequesi: per altra banda, quan s'extrema només l'àmbit antropològic, es pot reduir l'assignatura de religió a una fenomenologia de les religions o recerca del sentit de la vida. Ja en vaig parlar anteriorment aquí. No deixa de ser curiós que aquest nou gir "teològic" no tingui en compte que la teologia es fa en relació amb les altres disciplines i s'opti per una presentació autònoma o entotsolada del discurs de la fe.

En definitiva, per a les poques escoles confessionals que funcionen a mode de "reducte de cristiandat" (on es dóna per suposat que tots els alumnes i les seves famílies respectives són catòliques parcticants) ja els va bé aquest nou currículum, com també els aniria bé tornar al catecisme de "pregunta-resposta". Ara bé, per la immensa majoria d'escoles confessionals, que estan a primera línia de l'evangelització perquè per a molts dels seus alumnes (un 70% m'atreviria a dir) l'escola serà l'únic lloc on tindrà contacte amb el cristianisme, aquest nou currículum és un problema perquè no té en compte que evangeli vol dir diàleg i aquest, en el nou currículum, brilla per la seva absència (desapareixen les altres religions, desapareix la relació amb el judaisme i l'islam, desapareix l'ecumenisme, desapareixen els mestres de la sospita, etc). No és d'estranyar que els alumnes generin més "anticossos" vers la matèria o que hi hagi ordes religioses (no diré noms) que, directament, passin del currículum de la CEE i es llencin a fer una assèptica "Cultura Religiosa".


Dubto molt que les editorials tinguin un nou llibre per al curs vinent, així que crec que encara serà vigent la pàgina "CatReligió a l'Aula" per una temporada (Gràcies a Déu!). Després haurem de veure si aquesta llei Wert i el nou currículum de religió aguantaran gaire temps. 

dilluns, de febrer 23, 2015

Il·lustrant el Prega-Rock

Com ja vaig anunciar aquí, de cara al setembre sortirà el primer llibre del Prega-Rock. Ben aviat passaré el document a la Claret i des del Nadal que he anat elaborant i re-redactant el text de les 33 cançons seleccioandes (són les que vaig anunciar amb alguna modificació, per exemple he canviat la canço de "Hope of deliverance" de Paul Mc Cartney per la de "Jesús" del grup alternatiu "Los Planetas"). Com que alguns em coneixen per les vinyetes dominicals del portal pregaria.cat, he decidit fer també quatre il·lustracions corresponents als apartats del llibre: valors pel temps ordinari, Advent-Nadal, Quaresma-Setmana Santa i Pasqua. Aquí en teniu el resultat...









diumenge, de febrer 22, 2015

Quant costa construir el silenci?

Són diversos els autors que postulen l'espai de l'església en la trama urbana com un "oasi enmig de la ciutat", per exemple qui va ser un dels ponents de la primera part del Congrés Internacional de Pastoral a les Grans Ciutats, el teòleg argentí Carlos María Galli, en el seu assaig "Dios vive en la ciudad" (Herder. 2014).
Sembla que a Helsinki, Finlàndia,  s'ho van prendre seriosament ja fa set anys, quan el 2008 les esglésies luteranes de la ciutat van pagar la "modesta" suma de set mil·lions d'euros per la construcció d'una capella del silenci a la cèntrica plaça de Narinkka que, atenció, es presentava com a laica, un refugi sonor que acull a tothom. En comptes d'escoltar sermons, es proposava que la gent pogués parlar allà amb assistents socials, un dels requisits previs del projecte. (seguir llegint)

dimecres, de febrer 11, 2015

Mons. Pardo i CGB Arquitectes inauguren el Seminari sobre Patrimoni Sacre

Aquest dilluns 9 de febrer va tenir  lloc la primera sessió del seminari intern sobre Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, que ja vam anunciar aquí. En aquesta primera sessió van participar al voltant d’una quarantena de persones, la majoria provinents de l’àmbit de l’arquitectura, entre les quals cal destacar la presència del Delegat d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Enric Vendrell; del President de la Fundació Joan Maragall, el Sr. Josep Maria Carbonell; o el director de la RevistaTaüll, el Sr. Narcís Negre, entre d’altres. També cal fer notar la participació de persones vinculades a la docència universitària, com les  Doctores Magda Mària (UPC) i Conxa Peig (UIC); arquitectes amb obres d’arquitectura religiosa reconegudes, comEnric Comas sj; o joves arquitectes provinents de la resta del territori, com el gironí Miquel Pol Barceló. En definitiva, repassar tot el llistat de participants seria molt interessant i enriquidor però, per no seguir fent injustícia, seguim endavant. (seguir llegint)


(D'esquerra a dreta: Eloi Aran, Jordi Coll, Joan Giribert, Mons. Fcsc. Pardo i Ricardo Gómez)