dissabte, de desembre 13, 2008

Diagnosi axonomètrica

En una altra ocasió havia parlat aquí de "l'ull axonomètric" i us passo una altra mostra, aquesta vegada d'un treball personal. L'axonometria és com una diagnòsi, si no quadra és que alguna cosa hi ha malament o bé s'ha fet alguna mutació tipus Escher (el famós i surrealista matemàtic i dibuixant), però si quadra és una delícia i un gaudi genials perquè arriba el moment de dir-se "ara ho veig clar" (tot i que no crec que pogueu veure gaire cosa a la imatge que he penjat). Un company de la feina em va dir que a aquest pas em contractarien a la revista Tectónica... què més voldria jo!!!

dilluns, de desembre 08, 2008

La felicitació de Nadal

"Vull que aquest Nadal no se m'escapi de les mans..." aixó deia una cançó que cantava fa temps per animar les misses de joves per aquestes dates. L'altre dia em preguntava com estava vivint jo el Nadal des de la meva situació actual i vaig decidir posar-hi eines per a què el dia a dia no es mengi aquesta oportunitat. Els temps litúrgics són per viure'ls, què carai!
Diuen que l'Advent és temps d'esperança i tothom té raons per esperar coses molt raonables (mantenir la feina, que vagin bé els examens, l'espera d'un fill, etc) però jo també espero un major aprofondiment en el Misteri, en el coneixement d'això que s'anomena "encarnació". No vull reduir el Nadal a una esperança merament (que no és poc) antropològica.
És per això que, malgrat l'estrés d'aquests díes, vull fer una bona felicitació de Nadal. A l'antiga, per correu postal, pensant què és això del Nadal i per què és felicitant, com ja fa temps que ho fan un matrimoni conegut, que es prenen un temps per dissenyar-la i passar-s'ho bé.

divendres, de desembre 05, 2008

Déu, sexe, rock... i la fidelitat creativa

(Aquí teniu el darrer article de la millor revista virtual de joves d'església del món supramundial i part de l'estranger: TSKV)

No és fàcil escriure sobre Déu, el sexe i el rock o, com a mínim, semblaria que només es pot parlar del triunvirat de “Sexe, drogues i r’n’r”. El principi havia pensat parlar-vos del tema a partir de la cançó de “Reno”, d’en Bruce Springsteen, la teniu al prega_rock aquí. Però després m’he recordat d’aquest fragment de l’autobiografia d’en Bono, el líders dels U2, el mateix que va dient a tort i a dret que sovint no saben si canten a Déu o a l’amor de parella perquè ho viuen integradament, en el que parla de la seva pròpia vivència i crec que és molt millor del que jo us pugui dir. Així que aquí ho teniu:

“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.
Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad
(“Conversaciones con Bono”, Michka Assayas, Edit. Alba, pags 146-147)