dimarts, de gener 11, 2011

Arquitectura religiosa suïssa, objectius assolits.

Gràcies a una família catalana que ens van acollir a mi i a la meva dona a Basilea, aquest cap de setmana passat, del 7 al 9 de gener, em vaig poder dedicar a fer un intensiu per l’arquitectura religiosa suïssa, tot i que estant allà tampoc no em podia haver perdonat no haver anat a veure el Vitra Campus (un autèntic parc temàtic arquitectònic amb obres de Frank Gehry, Àlvaro Siza, Herzog&De Meuron o Tadao Ando entre d’altres) i el seu símil al Campus Novartis (amb perdó de la germana Teresa Forcades). Espero poder tractar amb més profunditat cadascuna de les obres visitades, de manera que avui us vull presentar tan sols un tast del que ha estat aquest cap de setmana.

El primer objectiu a assolir era la visita a la Capella de Notre Dame du Haut, coneguda popularment com la Capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Divendres al matí, després de deixar els nens de la família a l’escola, ens hi vàrem encaminar. Al cap d’una hora ja podiem veure l’inequívoc perfil de la capella presidint el turó de Ronchamp amb la seva característica “coberta-musclo” com l’ha qualificat una amiga meva. Després de recòrrer la capella perimetralment i deixar-nos impactar pel diàleg entre les formes i el paisatge, vàrem accedir a la capella per la porta nord, flanquejada pels dos absis que la signifiquen. Un cop a dins, sorprén l’exquisida composició de l’espai, on cada element cobra sentit propi i no per això deixa d’integrar-se en el conjunt. Tot i ser un lloc turístic i fita del pelegrinatge lecorbuserià, la capella és sobretot lloc de pregària i es té cura com a tal. Cada altar té una espelma encesa, una creu i una bíblia que ens recorden que estem en lloc sagrat. Això sí, fa un fred que pela!, així que no ens hi vàrem poder estar tot el matí. Per la tarda, visita al Campus Vitra, recollida dels nens i passejada pel centre de Basilea on, curiosament, vàries esglésies protestants han esdevingut equipaments públics, com és el cas del museu d’història de la ciutat, o espais interconfessionals amb servei de bar a l’interior (Església de Elisabeth).

Al matí següent ens vàrem encaminar cap a Sumvig, un poblet perdut dels Alps, per veure la Capella de Sant Benedicte de l’arquitecte pritzkeà Peter Zumthor, l'arquitecte asceta. Degut a un error de planificació, arribar-hi ens va costar sis hores de camí que ens van fer passar pel túnel més llarg d’Europa (el pas de St. Gottard) per acabar passant després pel gelat pas de Lucamagno, on la blancor envaeix l’ànima esporuguida. Finalment vàrem poder arribar a aquesta petita capella que s’enclava en la muntanya com una barca amarrada a port. A semblança de La Ronchamp, la capella es situa en un paisatge sublim amb el qual es relaciona en la seva forma externa però al qual es tanca en el seu interior. Un cop a dins ens vàrem trobar amb un jove arquitecte escocès fent-ne un esboç i la seva abnegada esposa que estaven de lluna de mel... per sort, la meva dona va trobar algú amb qui compartir les penes després d’un camí tan llarg!. (seguir llegint)