Exotisme i èxode de l'espai pastoral educatiu

 L’interès de diferents institucions educatives envers els espais pastorals va en augment i, el que semblava, a priori, un tema d’un cert “exotisme” dins l’àmbit escolar, ha forçat l’“èxode” vers la recerca de propostes i solucions. En aquesta exploració sobre com pot esdevenir un agent evangelitzador el que s’ha anomenat el “quart agent educatiu”, l’espai escolar (a saber: el primer agent es consideraria l’aprenentatge entre iguals; el segon, la relació amb els docents; el tercer, la relació amb les famílies), hi trobem respostes molt “arquitectòniques”, d’altres molt “artístiques”... però també n’hi ha que són molt “pastoralistes”, com és el recent cas de l’Oratorio de Aluche, al Col·legi San Juan García, Madrid.

Mirem el vídeo explicatiu (...i segueix llegint)

L’església més esgarrifosa de Catalunya

D’acord, segons Jordi Cabré Trias “l’església de la Sagrada Família d’Igualada és una blasfèmia per si mateixa i amb pecat fou concebuda”. Aquesta afirmació podria formar part d’una versió catalana de l’article d’en David García-Asenjo “Las trenta y tres Iglesias más espeluznantes de Madrid” i l’església igualadina ocuparia el primer lloc en el rànking de l’autor de l’article “Enderroquem la Sagrada Família” (la d’Igualada, esclar!). Tant l’article d’en Jordi Cabré, com el d’en David García-Asenjo, o el mateix coautor de l’església citada, l’Oriol Bohigas, tenen un to polèmic. Ara bé, la gràcia d’en David García-Asenjo és que ofereix les dues cares de la moneda: constata l’esgarrifança inicial del vianant que topa amb una església moderna i, posteriorment, cerca la seva “conversió estètica” argumentant les bondats compositives de l’edifici sacre contemporani de la manera més planera possible. Una mena de “catecisme popular d’arquitectura religiosa moderna” que podeu trobar de forma més extensa al seu llibre “Manifiesto arquitectónico paso a paso. Un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”. Avui intentaré posar-me en el paper d’en David García-Asenjo, m’embolicaré amb una capa i aniré al rescat i redempció del patrimoni sacre contemporani donant un cop d’ull a les bondats de la que, segons Jordi Cabré, podria ser la primera en el llistat d’esglésies esgarrifoses de Catalunya. (seguir llegint)

Rupnik va a l’escola

 D’acord, més que anar a l’escola el jesuïta i artista eslovè Marko Rupnik ha creat escola. Potser molts lectors desconeixen a aquest autor i la seva “escola”, el Centre artístic Aletti, però molts de nosaltres podem reconèixer-lo en la imatge o logotip que va motivar l’any de la misericòrdia de 2016.

A Catalunya, Marko Rupnik ha estat recentment notícia pel projecte de decoració del lateral de l’església del Santuari de la Cova de Sant Ignasi, que s’emmarca dins del cinquè centenari de l’estada de Sant Ignasi de Loiola, fundador de l’orde religiosa a la qual pertany l’artista, a Manresa, on va escriure els Exercicis Espirituals. Ara bé, la primera intervenció de l’artista als bisbats amb seu a casa nostra no va ser a Catalunya pròpiament, sinó a la parròquia de Sant Julià de Lòria, a Andorra, el maig de 2019. Hi ha però una altra intervenció de Rupnik que ha passat més desapercebuda pels mitjans, tot i estar situada a la mateixa ciutat de Barcelona: la renovació de l’església escolar del Col·legi Montserrat, titularitat de la Sagrada Família de Natzaret, finalitzada durant el juliol de 2019. (seguir llegint)

Sentit del nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita Mare de Déu de Bellvitge

Durant aquest temps de pandèmia han finalitzat les obres pel nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge, culminant un llarg procés que es va iniciar al juliol de 2018. És una mostra més d’una Església que, més que confinada, és confiada i segueix sent  oferint allò que és als món contemporani.

L’inici del projecte rau en una iniciativa pastoral que incorpora la petita ermita en el diàleg del concepte de “santuari” a través dels diferents equipament que l’envolten: el santuari de l’ànima (la pròpia ermita), el santuari de la natura (el parc), el santuari del cos (el gimnàs), el santuari de la salut (equipaments hospitalaris), el santuari del viatger (l’hotel) o el santuari del consumidor (el centre comercial). L’ermita es vol oferir com un dels punts focals d’aquest “pelegrinatge quotidià” que realitza la gent que es desplaça pel barri de Bellvitge, alhora que és una aposta pastoral per fer present la comunitat local de l’església també en aquests altres equipaments de forma amable i alternativa.

Arquitectura religiosa del segle XXI a Catalunya

D’acord, el llibre de referència del que us vull parlar és “Arquitectura religiosa del siglo XXI en España”, del Dr. Esteban Fernández-Cobián, professor a l’Escola Tècnica Superior de la  Universitat de la Coruña i impulsor de les diferents edicions del CIARC (Congrès Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània). És una publicació ben recent i arriscada, tal com apunta una frase genial al final del llibre: “Este libro (...) se acabo de imprimir, tras no pocas desventuras, un luminoso día de primavera del año dos mil veinte”. Certament, el part és una molt bona metàfora del que representa una publicació en paper. Ara només resta esperar el desconfinament editorial de l’obra de David García-Asenjo “Manifiesto arquitectónico, paso a paso”... però ja arribarà quan toqui, potser ho reservarem com a lectura estival!

El cas és que, al llarg de les seves 245 pàgines, es van desgranant 27 casos d’arquitectura religiosa a l’Estat Espanyol, majoritàriament temples catòlics, construïts aquest primers anys del s.XXI. Dels 27, n’hi ha cinc que s’ubiquen en territori català i, atesa la discreta tendència a fer safareig entre els del ram de la construcció d’aquesta cantonada peninsular, els poso a citació sabent que el despatx T113 – Arquitectura hi ha entrat com qui marca el gol per l’escaire en el darrer moment, arran de la trobada amb l’autor durant el darrer CIARC d’Oporto, un “puntasso” del qual estem molt agraïts a l’autor. En la primera solapa del llibre s’anota “Es difícil saber si estos edificios son realmente significativos de la reciente arquitectura religiosa española; en cualquier caso, su selección responde a una elección personal del autor, cuyo criterio se ha apoyado exclusivamente en valores arquitectónicos”. Doncs bé, anem a donar un cop d’ull a aquests valors escampats recentment al territori. (seguir llegint)

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 2: Visita a la parròquia de Lourdes del Poble-Sec

El passat tres de febrer, els participants de la 21ª sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall vàrem canviar d’escenari per citar-nos a la Parròquia de Lourdes del Poble-Sec. Era una manera de celebrar els cinc anys del seminari visitant la reforma del temple parroquial “in situ” acompanyats de Mn. Joan Cabot i l’Ignasi Pineda, arquitecte de la reforma del temple. Posteriorment, allotjats en una sala parroquial, l’Alba Arboix-Alió, en Ricardo Gómez i l’Eloi Aran vàrem tornar a fer les comunicacions exposades al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que va tenir lloc a Oporto del 10 al 12 d’octubre.

L’edifici en qüestió va ser dissenyat per l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Carmona, cap al 1916, que va reprendre les tasques del seu pare, també arquitecte diocesà, Francesc de Paula del Villar Lozano, l’iniciador del Basílica de la Sagrada Família. (seguir llegint)

De capella a gimnàs. Hi ha futur pel patrimoni sacre escolar?

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista? (seguir llegint)

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 1: Recorregut històric

Ahir, tres de febrer, va tenir lloc la vint-i-unena sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre (SIPS) de la Fundació Joan Maragall. Amb aquesta, ja fa cinc anys que el SIPS va començar a funcionar després d’aquella presentació oficial amb el Bisbe Pardo (delegat del SICPAS. Sigles del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció d’Art Sagrat) i la comunicació de Jordi Coll sobre el nou temple parroquial de Sant Antoni Maria Claret a Sant Boi del Llobregat, el primer temple de nova planta del Bisbat de Sant Feliu. Era el nou de febrer de 2015.[1]

Aquella primera sessió va donar el marc de referència per entendre què volia ser el SIPS: un lloc de trobada i reflexió sobre el Patrimoni Sacre, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura contemporània a Catalunya, on aplegar la reflexió i la bona pràctica des d’una mirada polièdrica que englobés tant la perspectiva teològica, com la tècnica, la civil i la universitària. Aquest esquema de la sessió a mode de díptic - una primera ponència de caire teòric i una altra de caire pràctic amb un espai de debat conjunt final a mode de frontissa - s’ha anat mantenint, en la mesura que ha estat possible, al llarg d’aquests anys.

Antecedents i breu recorregut històric de la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya

Val la pena, aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada amb el Patronat de la FJM, fer un breu repàs del que ha estat l’àmbit de reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya. Podríem situar el punt de partença d’aquest recorregut amb l’aparició del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1893 (seguir llegint)

Tancar el cercle? Un proposta formativa imprescindible

Les qüestions entorn l’espai sacre actual són ben diverses i parteixen d’àmbits ben diferents. N’hi ha que s’hi aproximen des d’un interès que podríem anomenar “fenomenològic”, és a dir, que parteix de l’anàlisi del que les diferents cultures han entès com espai sagrat. D’altres s’hi atansen des del diàleg amb la natura. Encara en tenim que els preocupa el diàleg de l’espai sacre en una societat plural o “trencaclosques” en els no-llocs de la gran ciutat que pugui incloure també espais d’espiritualitat no confessional. També hi ha la preocupació interna de cada tradició religiosa de com concebre un espai sacre adequat per als seus fidels contemporanis, o bé quines possibilitats donar a l’espai sacre secularitzat o sense ús. Com veiem, tenim un seguit de perspectives entorn d’un nucli o temàtica sacra. Potser la figura geomètrica que més s’aproxima a aquesta situació és la del cercle, i d’aquí el títol encertat per al seminari que planteja el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) conjuntament amb la Fundació Migra Studium (MS) entorn d’aquesta temàtica: “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai”, que s’esdevindrà del 16 de gener al 20 de febrer de 2020. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (2) El mobiliari

En l’arquitectura sacra el disseny del mobiliari litúrgic és un altre projecte dins del projecte global. A voltes, fins i tot només amb la disposició del mobiliari – la disposició del “trident” de la seu, l’altar i l’ambó i la relació de l’assemblea amb aquests - es pot definir ja un espai religiós, com va demostrar ja als anys vint del segle passat l’arquitecte Rudolf Schwarz en les trobades del moviment de joves catòlics al castell de Rothenfels sota el guiatge del teòleg i bisbe Romano Guardini.

Altar.

L’altar es troba situat a l’eix de la nau principal sobre plataforma circular d’un graó segons plànols. La seva base s’ajusta a l’especejament de 1,80m del passadís central que recorre el presbiteri des de l’accés de l’absis (tres lloses de 60x120cm posades pel seu cantó curt). El primer nivell de l’altar, en el seu sòcol, està conformat per les mateixes peces del paviment, creant una línia d’ombra respecte la resta de l’altar que té majors dimensions segons plànols. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (1). El projecte

No és que haguem posat un sant cap per avall, castigant-lo de cara a la paret o com qui gira el quadre d’un rei desafortunat, però el projecte que presento avui tracta de “girar 180 graus” l’esquema funcional del temple parroquial de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú.  La situació que ha motivat aquest projecte és digna de tenir en compte, atès que es tracta d’un cas en el que els canvis urbans afecten el funcionament de la peça eclesial; en d’altres paraules, la transformació urbana de l’entorn d’una església no és aliena a la manera de relacionar-se i entendre el vincle de la comunitat parroquial envers la ciutat. Allò que és i vol ser la presència eclesial en relació a la societat contemporània passa per la manera de relacionar-se l’edifici eclesial en relació a la ciutat. (seguir llegint)

Reforma de presbiteri per una capella fonda a Vic

Per raons que no venen al cas, finalment el projecte que presento ara no es durà a terme però considero que tenia la seva gràcia i pot ser pres de referència per a petites intervencions de reformes de presbiteris. Es tracta de la reforma del presbiteri de la “Capella fonda” (Capella del Santíssim) del temple parroquial de El Carme de la ciutat de Vic.

L’inici de l’encàrrec és força significatiu atès que segurament és compartit per altres comunitats parroquials. L’encàrrec parteix del fet que la comunitat actual, molt minvada, es troba dispersa en les celebracions dominicals donada la gran dimensió de la nau principal del temple parroquial; per això es proposa arranjar la capella fonda situada, seguint els esquemes clàssics, a l’esquerra del presbiteri. La capella té unes dimensions considerables, amb una nau de gairebé 8 metres de llum i 15 de llargada coberta amb una volta de canó, està decorada amb ornamentació clàssica, dotada amb un cor al fons i un cambril amb dues petites sagristies a banda i banda. Podria ser ben bé entesa com una capella dins d’una altra. (seguir llegint)

Arquitectes catalans al CIARC d’Oporto

Aquests dies s’està tancant la inscripció al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que s’esdevindrà a Oporto del 10 al 12 d’octubre d’enguany, amb el lema “Arquitectures per a una nova litúrgia. Intervencions sobre el patrimoni religiós després del Concili Vaticà II”. Aquesta edició és interessant perquè torna el CIARC a la Península Ibèrica, després que les dues darreres edicions hagin tingut lloc i temàtica llatinoamericana.

El plantejament del CIARC crec que és molt interessant perquè, en el fons, respon a preguntes que apareixen sovint en la tasca de gestió del patrimoni arquitectònic de temàtica religiosa: Què fem amb les esglésies? Serveixen encara per a les celebracions cristianes? Com adaptar-les als criteris del CVII?, etc. Copio el text del plantejament per tal de fer-nos-en una idea (seguir llegint)

Una pàgina de còmic a la capella de l’escola

De les recerques que vaig fent sobre espai sacre en relació al món infantil, juvenil o educatiu cal notar iniciatives que no són pròpiament del ram de la construcció sinó que provenen del disseny i de l’acció o comunicació pastoral. Es tracta d’intervencions centrades en el mobiliari i “l’atrezzo” més que no pas en la forma de l’espai però no per això deixen de tenir interès. Aquest és el cas del grup ONcreaciones, un tàndem creatiu format per Pilar Ramírez i Jesús Mario Lorente, coneguts per les seves iniciatives editorials com ara la sèrie El rey de los mindundis, i autors del recent projecte per un nou oratori al col·legi dels Germans Maristes a Alacant. (seguir llegint)

Un espai multicultural d'interioritat escolar al suburbi

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.

Amb el pas dels anys, l’església diocesana va edificar, ben a prop de l’escola, una parròquia; mentre la comunitat gitana es passava al culte protestant, obrint els seus propis locals, i arribava al barri un gran contingent de famílies dels més diversos orígens, des del Magreb  fins al Paquistà passant per Llatinoamèrica i l’Orient llunyà, que anava suplint la població provinent de la migració interna del sud de l’estat Espanyol pròpia dels anys cinquanta i seixanta. (seguir llegint)

Ripoll, tres espais urbans per la interioritat

Potser perquè tens més temps per pair el que llegeixes, de vegades passa que les lectures estivals condicionen la manera de viure les vacances. Jo estic llegint “La interioridad habitada”, d’en Francesc Torralba, perquè m’interessa això que s’anomena “educació en la interioritat” tant des d’un punt de vista educatiu com, tal com suggereix el títol del llibre, com des perspectiva espacial-arquitectònica. Valgui com exemple la següent citació referida al diàleg interioritat-exterioritat aplicat a una casa:

«Puedo observar la fachada de una casa, su altura, sus puertas y sus ventanales, el tejado y el canalón que recoge el agua, pero solo si penetro por algún intersticio dentro de la casa y me paseo por sus habitaciones, por sus pasillos, por el desván, por el sótano y por el cuarto oscuro, podré decir, realmente, que conozco esa casa. Tampoco puedo inferir el estado de la casa a partir de la fachada. (...) No puedo acceder a ese universo de vivencias si el otro no me abre la puerta de su casa y me deja entrar en ella.» (p.28-29)

(seguir llegint)

Una església domèstica a la Vall de Camprodon

Potser l’església parroquial de Sant Pau de Segúries (1971) no és gaire coneguda pels visitants ni els mateixos habitants del Pirineu ripollès. Potser perquè, com sol passar amb les esglésies modernes, “no sembla una església” i passa desapercebuda pels conductors que creuen la localitat i hi passen per la vora. De fet, es va voler així des del principi: “que l’església vingués a ser-hi com una casa entre les cases”. Una manera de ser que recorda allò del pròleg de Sant Joan “ha habitat entre nosaltres” (Jn1,14), o bé allò de l’himne de la Carta als Filipencs: “es feu un de tants” (Fp2,7).  Ara bé, aquesta petita església domèstica és molt significativa de l’arquitectura religiosa posterior al Concili Vaticà II i, per tant, molt moderna. (seguir llegint)

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)

Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)

La credença accessible

D’acord, us podeu preguntar: què és un “credença”? Serveix per “accedir al credo”?... Jo tampoc en sabia res fins que no em vaig posar a reformar esglésies. La credença és un petit moble, a mode de tauleta auxiliar, on es disposen les “espècies” (el pa i el vi) abans de ser consagrats en una eucaristia. Aquest moble sol estar en un dels límits del “presbiteri”, el lloc elevat on hi ha l’altar, l’ambó i la cadira del capellà, altrament dita “seu”. Presbiteri, en grec, significa “lloc dels ancians” i d’aquí deriva també, per exemple, el mot priest, “capellà” en anglès.

Que el presbiteri sigui el lloc dels ancians, en una església envellida com la nostra, no deixa de ser significatiu. Valgui com exemple l’experiència viscuda aquest passat diumenge en una localitat de la Costa Brava. Vaig anar a missa de les 9 del matí i la celebració es feia a la “capella fonda”, o “del santíssim”, una capella d’estil neoclàssic de dimensions considerables adossada perpendicularment a la bella nau gòtica del temple, com tant sovint ens trobem en les parròquies de poblacions abans nombroses. (seguir llegint)

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.

L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)