dimecres, de maig 30, 2007

Dr. House, Sherlock Holmes i el Cardenal Newman.
Què tenen a veure el Dr. House, Sherlock Holmes i el Cardenal Newman?

El primer va apuntant símptomes i les seves evolucions respectives en una pissarra per trobar i intuir quina és la malaltia i com guarir al pacient.
El segon va col·leccionant dades tancat a la seva habitació tot fumant mentre va barejant hipòtesis per trobar una raó plausible, pistes que apuntin al culpable i al motiu del crim.
El tercer, el més desconegut malauradament, investiga l’evolució dels dogmes i la idea del cristianisme com a quelcom viu per acabar donant-hi un assentiment, creure en Jesús és raonable, pot ser la sol·lució.

Cap dels tres en té prou amb els problemes “normals”, van més enllà.
Cap dels tres té una sola evidència que cau pel seu propi pes; més aviat han de trobar una sol·lució al conjunt coordinant dades i ítems.
Cap dels tres s’acontenta amb la primera explicació que troben, sinó que han d’anar fent un procés.

dimarts, de maig 29, 2007

Pascal, pensaments d’un “enfant terrible”

Aquests dies m’estic llegint a fons els “Pensaments” del Sr. Blaise Pascal . Quin personatge en Pascal!. En la primera i segona secció d’aquest calaix de sastre dels “Pensaments” l’autor fa una descripció de la condició humana que toca molt de peus a terra. A voltes fem una caricatura de l'autor i ens quedem amb la versió sentimentalista (“El cor té raons que la raó desconeix”) o amb el càlcul i la relació “qüalitat-preu” de l’”aposta pascaliana” (no podem saber racionalment si Déu existeix o no però, “por la cuenta que nos trae”, més val apostar-hi a favor perquè no hi perdem res i ho podem guanyar tot) però estic descobrint a un home que es va prendre seriosament això de raonar la fe des del fons de l’ànima. Té expressions que em recorden a l’Ernesto Sábato (quan parla sobre la eternitat del temps present o critica l’evasió de l’home) o a la Simone Weil (quan parla de la tasca de saber expressar correctament els pensaments) i això em fa molt bona espina, m’olora bé, m’ho ensumo autèntic.

Per tot això, em sorprèn que al pobre filòsof i matemàtic no li hagi vist el pèl durant tots aquests anys a la Facultat de Teologia de Catalunya. Tan sols l’han citat en el darrer curs a l’assignatura de Història e la Teologia, donant per estudiat anteriorment qui va ser el pare del que després ha estat la “Teologia Fonamental”. Trist, oi?. Per compensar-ho, el passat divendres el grup de confirmació varem pujar al terrat de la parròquia, ens estiràrem al terra mirant la fosca nit il·luminada pels neons ciutadans, i varem llegir el nº72 dels pensaments “Sobre la desproporció de l’home”. Va donar molt de sí.

diumenge, de maig 27, 2007

Esplai Al Vent: Us convé que me’n vagi

Aquest divendres ha estat el penúltim de l’esplai nocturn Al Vent. Hem fet reunió de pares i després, a la reunió de monitors, hem tractat el tema del relleu de Cap d’Esplai, jo ho deixo i pren el relleu en Xavi. Per pregar el tema hem llegit un altre capítol del llibre de pròxima aparició “Amor Al Vent”, un recull de bullida interior personal. Us deixo amb el text:

Sense fer massa fressa, el temps ha anat passant i, estirant-me suaument de la màniga de la camisa, s’atansa a l’orella per xiuxiuejar-me que m’he d’anar acomiadant doncs resulta que, després de cinc anys d’haver arribat a aquests carrers, la Companyia de Jesús, aquesta multinacional de l’amor amb la que em jugo la vida, m’ha destinat a una altra tasca fora del barri de cara al proper curs. Sento aquesta marxa amb un doble regust de melangia i esperança, de qui deixa una part d’ell mateix i del seu cor enterrat com una llavor, esperant que el grà de blat creixi i doni fruit
[1].

Amb aquest sentiment és ara que em passejo pel barri. És dissabte per la tarda. Tot està força quiet, com sol estar-ho de costum per les zones peatonals que hi ha entre els grans blocs de vivendes i els baixos comercials. Tan sols, de tant en tant, apareix algun motorista eixelebrat amb el casc a mig posar per trencar la tranquil·litat. És tard, però es nota que el dia ja s’ha estirat. Les ombres s’allargassen empeses per un ventijol càlid que em recorda la presència de Déu que ha acompanyat la creació d’aquest Centre d’Esplai “Al Vent
[2]. Sense saber massa bé per què, potser perquè no hi ha gaires llocs a on anar, m’he anat encaminant fins a la vella ermita del barri atrapada al final del parc, entre blocs d’habitatges, un gran hotel i una de les vies ràpides d’accés a la ciutat.

L’Ermita, ella es queda aquí i jo me’n vaig. D’aquí a uns mesos vindran uns altres infants a jugar-hi de nit, amb uns nous monitors del centre d’esplai que ja no coneixeré. Ells també passaran, com tanta gent que marxava de viatge i es parava uns moments per a descansar i pregar en aquest paratge, l’antiga horta de “la Marina”, vora el riu Llobregat, avui tan domesticat. Qui sap si aquell noble pelegrí del País Basc, aquell boig per Jesucrist que pelegrinava cap a la llunyana Terra Santa, de cabells llargs i vestit de sac, Ignasi de Loiola, també descansà i pregà en aquest indret en les seves anades i vingudes a Barcelona. Jo em reconec, si més no, com un altre pelegrí emparat per l’ombra d’aquests murs d’escala encara humana, de pedra amuntegada, envoltat d’obres gegantines.

Quina serà la meva Terra Santa, Senyor? Tu ets la meva Terra Santa arreu on vagi
[3]. Cap on pelegrinar? Cap on Tu em portis, Déu meu, allà on vulgui bufar altra vegada el teu Esperit Sant[4]. Tan sols et demano, com un mal deixeble, que em deixis acomiadar-me dels meus[5] i que, com canta la gent d’aquest barri a la Mare de Déu de l’Ermita, “protege siempre a tu barrio y dale tu bendición”. Allò que m’has volgut donar, tot t’ho torno i confio a les teves mans[6].

Monitors, infants, pares del centre d’esplai, gent de la parròquia, com deia el Senyor: “us convé que me’n vagi
[7]”. Només així, sortint de la pròpia terra on hem arrelat, ens posem en disposició de seguir el nostre pare en la fe, Abraham, per encaminar-nos tan sols vers Déu[8]. Només així es fa visible una opció de vida totalment lliurada als altres amb un amor gratuït, que no desitja la possessió del que ha creat. Només així, acceptant la retirada, participant de l’abaixament de Jesucrist[9], podem fer lloc a la novetat del Regne de Déu.

Així sigui, amén, que Déu us beneeixi a tots, que pugui dir coses bones de vosaltres.
Us estima: Eloi

Amor endins, carrega la teva motxilla.
1_ Et saps distanciar de la teva tasca o la retens com a amo i senyor?
2_ “No hi ha llibertat autèntica sense compromís i gratuïtat alhora”. Què en penses?, Hi estàs d’acord?
3_ Has fet alguna vegada l’experiència que disminuint-te tu, fins i tot fins al punt de desaparèixer, els altres creixen? Saps donar gràcies per això?

[1] Jn 12, 24: “si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”
[2] 1 Reis 19, 12-13: El profeta Elies i la teofania del mont Horeb.
[3] Des del camp de concentració de Weterbork, Holanda, Etty Hillesum, escriptora jueva, escrivia el sis de setembre de 1943, just abans de marxar a la mort d’Auschwitz: “Déu meu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininterromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitud. També per la nit, quan ajaguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitud inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” Paul Lebeau sj “Etty Hillesum. Un itinerario espiritual” Edit. Sal Terrae. Santander, 2000
[4] Jn 3, 8: “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”
[5] Lc 9, 61-62: El seguiment de Jesús
[6] Sant Ignasi, del Exercicis Espirituals nº234. Pregària de la “Contemplació per assolir l’amor”: “Preneu, Senyor, i rebeu la meva llibertat, la memòria i l’enteniment. Tot el que sóc i posseeixo, Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno. Tot és vostre. Disposeu segons la Vostra voluntat. Deu-me el vostre Amor i Gràcia, que aquesta em basta”.
[7] Jn 16, 7: El comiat de Jesús. Tot el Sant Sopar en l’evangeli joànic és una carta de comiat, una teofania (una mostra) de l’amor de Déu que marxa cap a la seva entronització en la creu que comença amb el lavatori de peus (Jn 13, 1ss : “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.” )
[8] Gn 12, 1: “El Senyor va dir a Abram: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré.”
[9] Himne de Filipencs (Fl 2, 5-11), on mostra l’abaixament (kènosi) amorós de Jesucrist com a camí a seguir i imitar per la comunitat cristiana.

dimecres, de maig 23, 2007

dilluns, de maig 21, 2007

Ningú escolta els vells...

Avui la meva àvia en fa 89!. No hi hauria caigut si no fos perquè m’ho han “xivat” els de casa. L’he trucat i he hagut d’augmentar els decibels perquè la pobra va perdent l’oïda, així que els veïns també s’hauran posat al dia. Ha esta una casualitat però mentre xerràvem tenia posat de fons el darrer CD de Els Pets, “Com anar al cel i tornar”, l’última cançó del qual comença amb la frase “ningú escolta els vells”. Gràcies,Senyor, per la meva àvia, pel seu coratge discret, per la seva vitalitat encapsulada en un cos que cada cop es va encongint més i més, pel seu testimoni i el carinyo que ens té. Fes que els néts no siguem tan “rancis”. Us deixo amb la lletra d’una altra cançó de Els Pets que es titula “Gent Gran”.

Asseguda al costat d´un llit estrany ella es mirad´una capsa cansada de guardar fotografiesles mirades d´uns nens que riuen, ben aferratsa una dona amb la fesomia que de seguir li és familiar.Cap al tard quan baix van arribant les visitesella posa la ràdio forta i fa com qui té amigues.
El fill gran la trucaba, però ara ella no hi sent;la petita amb tanta canalla no té temps.
Gent gran, procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.Els reis els portaran per Nadal reuma i soledat com cada any.
Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatillespensa que necessita més petons i menys pastilles.En veu alta recorda coses i parla amb ellque l´escolta des de la vall del riu vermell.
Gent gran, procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.Els reis els portaran per Nadalreuma i soledat com cada any.

divendres, de maig 18, 2007

Heavys, cristians i altres herbes

N’hi ha que em vau demanar més vídeos de la Pasqua Jove Claver TSKV d’enguany. Doncs esteu de sort perquè en Lolo ja ha penjat els vídeos, anuncis, fotos i la minisèrie a la plana web de la pasqua. Dels anuncis encara em fa riure el de heavys i cristians.

Un capellà m’ha comentat que la Pasqua Jove TSKV engalta amb la millor tradició creativa del que va ser l’Hora 3 (un moviment cristià de joves malauradament extingit). Crec que no va desencaminat, no és estrany que ens hagin encomanat a nosaltres el hapening d’obertura de l’Aplec de l’Esperit. Aquest ha estat el quart any de pasqua jove i, al voltant d’aquesta, s’ha anat formant un equip de “creatius TSKV” que poc a poc ens anem planificant de cara a poder donar molt més fruit a l’església, a apropar l’evangeli als nostres contemporanis. Visitant la plana web que us he recomanat ho entendreu millor.

dijous, de maig 17, 2007

Coneixeu la Revista Relats?

Des de ja fa un parell d'anys i escaig està en marxa la Revista Relats, feta per joves cristians amb un esperit obert, constructiu i dialogant. Avui m'han passat aquest video que han fet per a promocionar-se, crec que diu força de qui són i de què va la revista. Per altra banda m'han fet saber que ja tenen domini propi, els trobareu a http://www.revistarelats.cat

dimarts, de maig 15, 2007

Els llindars de Simone Weil

Avui us deixo amb un fragment d’un article que vaig fer sobre la filòsofa, mística i sindicalista Simone Weil. Va aprèixer a la Revista Relats, pensament jove cristià, ara farà un parell d’estius. Juntament amb l’Ernesto Sábato i la Etty Hillesum, i previ al coneixement d’aquests, és un dels meus autors preferits.

1_ El llindar de la mediació.

La vida de la nostra protagonista més que un mur sòlid i visible sobre el qual poder-s’hi afermar o construir és un forat, un buit, un deixar de ser per donar lloc a una altra cosa: “Jo no importo, la meva intel·ligència tampoc. El que realment importa és si el que dic és Veritat o no”. Ens trobem, doncs, davant una actualització de la figura del bautista, un personatge que apunta i senyala a l’Absolut amb vocació de desaparèixer, de no ser impediment: “Ell ha de créixer i jo he de minvar” (Jn 3, 30). De la mateixa manera que la grafia de l’abecedari desapareix per donar pas a una idea, Simone desitjava desaparèixer per donar pas a la Veritat. Aquest posicionament vital va lligat amb un fort agustinisme: allò bó prové de Déu, mentre que l’impediment prové de la persona. Simone Weil és conscient que ha rebut l’experiència de la Gràcia, de la presència real de Déu, i aquest fet la marca i qüestiona profundament, de manera que la experiència mística pren relleu per damunt de la seva vida contingent i limitada. Així ho expressa en una carta al P. Perrin: “Si nadie consiente en prestar atención a los pensamientos que, no sé bién cómo, se han posado sobre un ser tan insuficiente como yo, esos pensamientos morirán conmigo.” (“A la Espera de Dios”, Edit. Trotta)

2_ El llindar del místic.

En els escrits de Simone hi ha una expressió que es repeteix sovint: “vaig ser presa”, o bé “quelcom més fort que jo, per primera vegada a la meva vida, va fer que m’agenollés” ... en elles apareix el tema de la passivitat de l’home respecte l’acció de Déu. L’home no pot sinó que restar al llindar i esperar que Déu vulgui manifestar-se. Ara bé, aquesta afirmació resulta més interessant dita d’algú que no va cercar mai a Déu com diu en la seva carta autobiogràfica, sinó que se’l va trobar com qui troba un tresor amagat en un camp (Mt 13, 44), algú que mai havia tingut un contacte anteriorment amb els escrits dels místics, i que mai abans havia fet pregària.

Un cop s’ha produït l’esdeveniment místic Simone Weil resta “A l’espera de Déu”, procurant no donar cap pas que no vingui indicat o confirmat per la gràcia, àdhuc el baptisme. El cel i la nostàlgia per l’experiència viscuda fa que Simone no s’atreveixi a fer res que pugui tacar allò que ella té per veritable i pur.

3_ El llindar de la dissort

Si un llindar també és un límit que traspassar. Aquest límit a superar vé determinat pel pensar correcte, la prudència, l’egoïsme i el sentit comú, com denuncia Lluís Espinal en el poema “Gastar la vida”. La vida de Simone Weil és una contínua transgressió d’aquests límits per a respondre a la crida personal d’anar a l’encontre de la dissort. No pas per massoquisme, sinó per solidaritat. La recerca de la simpatía, patir conjuntament, és clau per entendre la recerca de la Veritat. Només així s’explica la mort de Simone Weil que, estant malalta de tuberculosi, exiliada a Londres, es negava a menjar més del que podien els seus compatriotes francesos ocupats pels nazis. La seva mort, que per alguns és un suïcidi, per d’altres és signe d’autenticitat.

A la bona mort no s’hi arriba d’un dia per l’altre. Hom no és màrtir, testimoni, per una bala perduda en el camp de batalla, sinó pel desgast d’una lluita diària vers el bé. Aquest és el cas de la nostra autora, que en múltiples ocasions cercava la solidaritat amb els desafavorits a costa de la seva reputació. A tall d’exemple, quan Simone estava a Marsella, fou interrogada i amenaçada d’anar a la presó. Ella va respondre que desitjava ardentment ser empresonada per restar a prop de les prostitutes, va ser posada en llibertat perquè la prengueren per boja.

Però, més enllà de l’anècdota o de la recerca personal, aquesta opció tenia un clar component social i polític. D’altra manera no s’explica l’interés de la jove catedràtica sindicalista per treballar a les fàbriques franceses durant un any en l’absolut anonimat. Simone no podia entendre que grans líders de la revolució soviètica com Lennin o Trotsky, amb el qual es va entrevistar amb vint i escaig anys!, no haguéssin treballat mai en una fàbrica. Assumir la condició obrera equivalia a l’afirmació d’un dels pares de l’església, Gregori Nazianzè: “Només allò assumit pot ser guarit”.

4_ El llindar de la institució


Finalment, un llindar és allò que marca un estar a dintre o a fora. Weil refusà batejar-se perquè estimava moltes coses que no eren ben rebudes a l’església. Va optar per quedar-se al llindar de l’església, com una cristiana anònima (Karl Rahner), per no deixar d’abraçar allò que estimava i per por al “patriotisme eclesial”. Fem que la Simone Weil d’avui pugui traspassar aquest darrer llindar.

divendres, de maig 11, 2007

Una parella de monitors es casa: Felicitats!!!
Ja sé que pensareu que aquest esplai és una mica atípic perquè on s’és vist un centre d’esplai que fa la seva activitat els divendres a la nit?, on s’és vist un esplai on el 90% dels participants són d’origent immigrant?, on s’és vist que vagi enllaçat amb una colla de tallers familiars en una parròquia?, etc. El que també és sorprenent són els camins personals que cada monitor va fent. N’hi ha que es confirmen després de molts anys de romiatge, d’altres segueixen vinculats a l’esplai i participen en alguna activitat puntual com ara una excurssió i, finalment, hi ha parelles de joves professionals que troben en aquest horari i ideari un lloc ideal per a fer voluntariat.

Aquesta tarda es casen la Cristina i l’Uri, que van col·laborar en l’esplai Al Vent el curs passat. Com cadascú de l’equip de monitors, ells també van aportar el seu grà d’arena en aquest projecte i els infants més petits els han dedicat aquesta fotografia. Felicitats Cris i Uri!, que Déu us acompanyi en aquesta aventura misteriosa que avui enceteu d’una forma total. L’equip de monitors us desitja el millor.

dimecres, de maig 09, 2007

CQC - Cregui qui cregui, el teu programa litúrgic
Us passo un video que ja ronda pel Youtube sobre la preparació d'un dels capítols de CQC (Cregui Qui Cregui) de la pasqua Jove Claver. A veure si m'en surto!
La blocosfera com a lloc teològic

(Nota: escirc aquest xurret després d’estar-me tota una tarda davant l’ordinador intentant fent la síntesi teològica sense cap mena de fruit, és a dir: frustració total. Cinc anys d’estudis i em trobo paralitzat! Un desastre!)

Aquest matí a primera hora en Jordi Llisterri , l'Elies Ferrer i jo ens hem trobat a Radio Estel perquè ens han fet una entrevista sobre la temàtica dels blocs. Ha estat una trobada interessant que ens ha fet veure, entre d’altres coses, que després de l’estiu caldria fer una trobada de blocaires cristians ben preparada en la qual compartir l’experiència plegats i formar-nos mútuament.

De l’entreveista m’he quedat amb una idea al pap i no l’he pogut buidar, així que ho dic ara: la blocosfera és un nou lloc teològic. Com a lloc teològic s’ha entés al llarg de la història de la teologia aquelles fonts des d’on poder fer reflexió sobre la fe com ara la Sagrada Escriptura, el magisteri de l’Església, l’experiència espiritual, etc. És el “des d’on” parlem del Misteri. Un d’aquests llocs teològics que avui resta força en l’oblit és el que s’anomena “sensus fidelium”, allò que creu un “cristià de a peu” sense ser cap bajanada, una fe més transparent, testimonial, viscuda en el qüotidià. Crec que la blocosfera eclesial és una nova visibilització del sensus fidelium del que us parlo, és a dir, un nou lloc teològic.

Val, d’acord, i què implica això?
D’una banda permet fer una reflexió no sistemàtica sinó vivencial sobre el misteri de Déu. La blocosfera, amb el seu sistema temporal que ho impregna tot (sempre hi ha una datació), tendeix a motivar les reflexions en clau personal, una mena de “Confessions” agustinianes “on-line”.
D’altra banda permet la confrontació amb la comunitat eclesial. Aquesta confrontació o diàleg recolza i legitima les formulacions personals sobre la fe, l’esperança i l’amor. És a dir, en la mesura que la blocosfera és participativa podem avançar conjuntament en les grans qüestions teològiques com ho són paraulotes del tipus “Gràcia”, “Salvació”, “Escatologia”, “Comunitat”, “Pecat”, etc.
Estem parlant, doncs, d’una recerca teològica compartida, feta en comunitat, que posa en joc i exposa en públic el que d’altra manera quedaria estancat en el subjecte.
Estem parlant, també, d’una teologia processual. La blocosfera, com internet mateix, sempre està “en construcció”, de manera que trobar aquest indicador en alguna plana web es converteix en una tautologia (una redundància). És a dir, permet afegir les reflexions de la blocosfera a la llarga cúa de la Tradició de l’Església ni que sigui en minúscula.
I quina mena de rigor té aquesta teologia? El rigor li ve donat per diferents factors. Un d’ells és el de les anotacions temporals. “El que he escrit ja està escrit” diu Pilat. Allò escrit a la blocosfera resta eternament i és un punt que, lluny d’atemorir-nos, ens hauria de fer reflexionar sobre el què diem. Un altre factor que és evident presuposar és el de l’honestedat del blocaire que cerca de tot cor seguir l’evangeli, seguir al Crist.
Bé, com que tan sols és un apunt ho deixó aquí. Què en penseu?

dimarts, de maig 08, 2007

Túnel endins

M’he acabat de llegir la novel·la “El Túnel”, d’Ernesto Sábato, i encara resten en mi les pinzellades deseperades de Pablo Castel, el pintor entotsolat en el túnel de la incomunicació. De la lectura em quedo amb aquesta imatge d’impotència d’algú que resta confós entre la comunió i la distància. Sembla que troba algú amb qui entendre’s, algú que personifica la pintura creada al taller de l’artista, però aquesta persona resta com un misteri inasible. Les persones som un misteri, les nostres relacions són un misteri. Mai sabem fins a quin punt estem en comunió amb l’altre, si caminem sols o en túnels paral·lels que, a estones, es tornen murs de vidre, o bé en un camp obert.

Penso que mai estem sols en el nostre túnel. Estem acompanyats per un “alien”, un “altre”, bondadós que fa camí amb nosaltres, en el nostre túnel solipsista, tot i que aquest Altre a voltes es torna fonedís perquè també – com en qualssevol altra trobada interpersonal – és misteri, és El misteri.

Us deixo amb un petit fragment de la novel·la:

¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión la mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que nos separaba fuera como de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba al otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida.

diumenge, de maig 06, 2007

Ha fet la primera comunió

El súmum d’aquesta tarda hiper-activa ha estat la celebració de la primera comunió de la María, una jove peruana de quinze anys, a la missa de vuit del vespre a l’Ermita de Bellvitge, una petita i vella ermita arraconada per un goliàtic hotel, una gran via de trànsit rodat, al final d’un parc estret i serpentejant. Ha estat una celebració molt entranyable. L’ermita és petita, no hi cap massa gent, i estava a petar. La cerimònia i la celebració de l’eucaristia ha estat molt senzilla però molt vibrant. En Pep, el capellà, ha tingut gestos molt entranyables envers la María i la seva família. Li ha dedicat un sermó sobre l’Amor molt profund, sincer i maco. La gent s’ha acomiadat molt alegre, molt plena. Ha valgut la pena. Gràcies, Senyor, per la María i la seva família. Que aquesta celebració els hagi ajudat a sentir-se com a casa seva tot i haver vingut al barri fa pocs anys des de l’altra punta del món. Que aquest pobre edifici tan significatiu pel barri esdevingui quelcom important per a la seva fe, per a la seva vida, per a les seves arrels.
Pregària en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid.

Quan he arribat al barri m’he passat un moment per la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, on jo col·laboro, i hi he trobat un munt de gent pregant a deshora. Què passa?, m’he preguntat. Resulta que un grup de comunitats de base ens han demanat el temple de la parròquia per a fer una pregària en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo, de Madrid (resulta que l’han estigmatitzat i la volen tancar) i el teòleg Jon Sobrino. No m’hi he pogut quedar però m’he retrobat més tard amb la gent que sortia i se’ls veia molt impressionats i tocats per l’estona de pregària i pel testimoniatge pel rector madrileny que demà serà entrevistat per la Mònica Terribas al seu programa “La nit al dia”. Jo me n'he anat amb els pobres "de veritat" (els que no han fet "opció", els que no tenen capacitats per fer manifestos ni monten tinglados) que estaven a la missa de vuit a l'ermita del barri.

He pillat un fulletó-guia de la pregària. Us passo un dels textes que hi apareixien i que m’ha cridat l’atenció perquè darrerament hi estic donant tombs a això de les “parròquies”:

“Ante la decisión de cerrar esta parroquia queremos comunicar: Que hemos descubierto en medio de muchas situaciones de dolor y injusticia que el Evangelio es un mensaje de liberación, esperanza y fiesta. Que en esta parroquia hemos entendido que la resurrección existe y que en el día a día es posible experimentarla. Que el acercamiento a Jesús, desde lo sencillo y cercano, nos ha ayudado a no culpar a Dios de nuestras dificultades y a seguir viviendo con la utopía, esperanza y alegría que jesús de Nazaret nos invita desde el Evangelio. Por este motivo queremos seguir reivindicando la Parroquia como lugar de encuentro, acogida y celebración de la fe.

Que ante la decisión del Arzobispado de Madrid de cerrar la parroquia como un lugar de celebración y destinarlo a centro de atención de Caritas Madrid decidimos proclamar: Como parroquia que se ha ido construyendo al encontrarnos muchas personas de distinto origen y condición, de distintos pueblos y culturas, de diferentes confesiones religiosas, con planteamientos políticos, ideológicos y filosóficos diferentes afirmamos que nos sentimos y somos parroquia. Para esta comunidad, y para todos los que nos sentimos vinculados a ella, proclamar la fe es la atención al hermano pobre y pequeño así como el encuentro entorno la mesa de Jesús. La expresión de nuestra fe no es solo atender las necesidades que se nos presentan sino comprometernos desde el lugar que configura la entraña del Evangelio, abrirnos a sus vidas y caminar juntos. Por este motivo, ayer solicitamos al Cardenal Arzobispo que acuda a nuestra comunidad para explicarnos esta decisión que no alcanzamos a entender.

Damos gracias por todos los apoyos recibidos en estos días desde muy distintos lugares, parroquias, colectivos sociales, comunidades de base, familias, grupos políticos, comunidades religiosas...”
Comunidad de la Asemblea de San Carlos Borromeo. En Madrid a 4 de abril de 2007
Confirmació d’un monitor d’esplai

Encabat el recés hem anat a la Parròquia de St. Joan Bosco, allà a la Merdiana, perquè s’hi ha confirmat un dels monitors del Centre d’Esplai Al Vent, de Bellvitge. No m’hi he pogut estar fins al final, però m’ha sorprés la proximitat del bisbe que l’ha presidit. Es tracta de Mn. Godayol, del que en Jordi Llisterri parlava l’altre dia a rel d’una entrevista per Foc Nou. Què importa que un bisbe vagi tot empolainat amb bàcul i mitra si això no és un impediment per transmetre l’evangeli? Quin goig de bisbe!. Gràcies, Jesús, per aquest “successor apostòlic” que t’has volgut escolir. Gràcies, també, molt especialment per aquest monitor, ja universitari, que després d’haver fet un llarg viatge interior avui s’ha confirmat. Que l’Esperit Sant que avui ha rebut imprimeixi caràcter i l’enforteixi.