Exotisme i èxode de l'espai pastoral educatiu

 L’interès de diferents institucions educatives envers els espais pastorals va en augment i, el que semblava, a priori, un tema d’un cert “exotisme” dins l’àmbit escolar, ha forçat l’“èxode” vers la recerca de propostes i solucions. En aquesta exploració sobre com pot esdevenir un agent evangelitzador el que s’ha anomenat el “quart agent educatiu”, l’espai escolar (a saber: el primer agent es consideraria l’aprenentatge entre iguals; el segon, la relació amb els docents; el tercer, la relació amb les famílies), hi trobem respostes molt “arquitectòniques”, d’altres molt “artístiques”... però també n’hi ha que són molt “pastoralistes”, com és el recent cas de l’Oratorio de Aluche, al Col·legi San Juan García, Madrid.

Mirem el vídeo explicatiu (...i segueix llegint)

Rupnik va a l’escola

 D’acord, més que anar a l’escola el jesuïta i artista eslovè Marko Rupnik ha creat escola. Potser molts lectors desconeixen a aquest autor i la seva “escola”, el Centre artístic Aletti, però molts de nosaltres podem reconèixer-lo en la imatge o logotip que va motivar l’any de la misericòrdia de 2016.

A Catalunya, Marko Rupnik ha estat recentment notícia pel projecte de decoració del lateral de l’església del Santuari de la Cova de Sant Ignasi, que s’emmarca dins del cinquè centenari de l’estada de Sant Ignasi de Loiola, fundador de l’orde religiosa a la qual pertany l’artista, a Manresa, on va escriure els Exercicis Espirituals. Ara bé, la primera intervenció de l’artista als bisbats amb seu a casa nostra no va ser a Catalunya pròpiament, sinó a la parròquia de Sant Julià de Lòria, a Andorra, el maig de 2019. Hi ha però una altra intervenció de Rupnik que ha passat més desapercebuda pels mitjans, tot i estar situada a la mateixa ciutat de Barcelona: la renovació de l’església escolar del Col·legi Montserrat, titularitat de la Sagrada Família de Natzaret, finalitzada durant el juliol de 2019. (seguir llegint)

Vers una ecopastoral educativa i de proximitat

D’acord, el títol s’assembla al lema d’una botiga de productes frescos però, a voltes, l’entorn també esdevé una bona escola de comunicació evangèlica. L’article parteix de la celebració del cinquè aniversari de la carta encíclica Laudato Si’ (LS), sobre la cura de la casa de tots, que ha tingut lloc en l’agenda pastoral de les escoles. Ha estat una celebració en situació de pandèmia que, paradoxalment, encara ha posat més de relleu la seva actualitat a l’alumnat.  Conceptes com interdependència, fragilitat, prevalença de la vida davant l’economia o consum de proximitat hi són ben presents. (seguir llegint)

Aterra al proper curs sense terroritzar-te

D’acord, l’aterratge pastoral d’aquest final de curs escolar s’assembla més a un aterratge forçós - com qui fa una escala obligada per tornar a enlairar-se a l’espera d’aterrar en un proper curs amb menys turbulències - que no pas la celebració d’un viatge educatiu on tot ha anat sobre el previst. En aquests dies d’acomiadament imperatiu del curs “avant la lettre”, que es fa com bonament es pot i amb esforç per part de tota la comunitat educativa, no hi ha hagut el temps ni espai de qualitat per poder realitzar la proposta de celebració de tornada a l’escola que es recomanava des del Departament de Pastoral de l’Escola Cristiana (teniu el material aquí). Però, malgrat la incertesa, convé preparar a consciència l’aterratge de l’acció pastoral pel proper curs sense terroritzar-nos. En aquest sentit, seguint la metàfora de l’aviació, es recomana el següent:

Check-in. Facilitar a l’alumnat eines i dinàmiques per saber “a on està” més ençà de la seva mera presència física. Aquí hi pot entrar en joc l’educació emocional i l’educació en la interioritat per tal d’ajudar a prendre consciència i posar nom al que passa, sense deixar de banda els altres noms que ens acompanyen en el trajecte i dels qui ja ens “han volat” a la casa del Pare. (seguir llegint)

Pastoral educativa postpandèmica

D’acord, encara és d’hora per parlar d’una etapa “postpandemia” quan estem em ple procés d’un desconfinament que es preveu llarg i progressiu amb afectacions a l’arrencada del proper curs, ja al setembre. És d’hora, però convé no fer tard. Per aquesta raó va tenir lloc el passat dimecres el primer webinar de l’àrea pastoral de l’Escola Cristiana: Pastoral educativa en temps d’icertesa. Reptes pastorals postpandèmics. La inscripció al webinar, que en 24 hores ja havia superat les 92 inscripcions, denotava que l’acció i l’interés de la pastoral educativa estava ben viva malgrat els dubtes que jo tenia de poder restar eclipsada per l’urgència de resposta acadèmica, o també per l’emergència econòmica i social, dels centres educatius. (seguir llegint)

From Scratch

D’acord, mai comencem ben bé des de zero. Sempre iniciem les nostres tasques, els nostres pensaments i, fins i tot, els nostres sentiments a partir d’un substrat actiu, cognitiu i emocional previ. L’expressió anglesa “from scratch” equivaldria a la bíblica “ex nihilo”, des del no-res (2Mac 7,18), però posada ara en boca dels programadors informàtics; crear un programa des d’una tabula rasa, una pissarra en blanc. Ja ho veieu, l’informàtic és ara el nou artista que juga a la creació en condicions anàlogues a la de la divinitat!. Aquests dies de Pasqua, especialment de “Pasqua confinada” per l’emergència sanitària del COVID-19, aquesta expressió ens pot aportar algunes pautes de reflexió entorn l’àmbit educatiu. Apuntem algunes llambregades pasquals from scratch:

Cercar el “moment zero”

La resurrecció és el moment zero pels cristians. És l’inici de tot perquè fonamenta l’esperança que ho canvia tot. Per això diu Sant Pau: “Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes” (1Cor 15,19).

Potser podem aprofitar aquests temps de confinament per cercar el nostre “moment zero” com educadors; ja sigui recordant aquells fets que ens han portat a escollir aquest mode de vida  - els arkhetopos educatius vitals - o bé disposant-nos, una i altra vegada, a reprogramar la nostra tasca. Aconseguir fer entenedor que la resurrecció de Crist és una bona notícia per la comunitat educativa confinada – que “l’amor és més fort que la mort” per dir-ho en d’altres paraules - és, potser, el millor dels objectius possibles per aquests dies. (seguir llegint)

R2-D2. Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats

D’acord, el robot de la saga cinematogràfica Star Wars R2-D2 potser no sembla, d’entrada, el personatge més escaient a tenir present aquest dies de Setmana Santa en confinament pel COVID-19. Així i tot, em val com excusa per dedicar unes línies sobre la vivència d’aquestes festes des de l’Escola Cristiana. “R2-D2” poden ser les sigles de qualsevol cosa però, per a nosaltres, poden ser una invitació a una regla mnemotècnica molt senzilla: 2R+2D, Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats. Anem per parts.

Recuperar el Relat

En un ambient educatiu immers en les proclames dels gurus de la innovació pedagògica, els anglicismes i les sigles ocurrents, val la pena manllevar el nom d’aquest robot d’un dels grans relats seculars de les pantalles per fer esment del nostre gran relat: La Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Certament, aquests dies podem visionar els nou capítols de la nissaga d’Star Wars com un exercici merament evasiu, i ens ocuparà una bona estona de lleure familiar - fins i tot podem fer broma entre el fet de dur mascaretes com qui es posa la màscara de Lord Wader! -, però seria una llàstima no aprofitar la situació de confinament familiar en sentit invers: evitar els relats evasius per entomar amb tota la família el relat d’un Déu que s’encarna, s’abaixa, es fa esclau i dóna la vida per nosaltres (Fp 2), i com aquest relat ens configura en la nostra manera de fer, sentir i actuar. (seguir llegint)

L’escola cristiana futurista

D’acord, la crisi del COVID-19 ens centra més en com resoldre la problemàtica del quotidià que no pas ens llença a fer prediccions sobre un futur que es presenta problemàtic per a l’acció evangelitzadora de l’Escola Cristiana (EC en endavant). Així i tot, en aquests dies de confinament, atès que ja tenim un espai “reservat”, és recomanable també reservar un temps per la lectura del llibre Escuelas que “futurean”. La escuela católica y el pacto educativo global del papa Francisco, del teòleg José Laguna, membre del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i un dels ponents de les darreres Jornades de Pastoral Educativa de l’EC.

El marc de la lectura proposada, com s’indica en el subtítol del llibre i apareix íntegrament en l’annex, és el «Missatge del Papa Francesc pel llançament del pacte educatiu» amb la finalitat de convocar pel 14 de maig de 2020 una trobada mundial sota el títol «Reconstruir el pacte educatiu global». A hores d’ara, desconeixem si el COVID-19 permetrà aquesta convocatòria o no, però val la pena prendre’s amb serietat la invitació de Francesc a “futurejar”, mot que crea J. Laguna motivat per la “creativitat bergogliana”, que ha donat veu a accions com primerear, alfarear, misericordiar o balconear  (que no fer balconing!).

(seguir llegint)

Quan l’etern retorn del professor es trenca

Divendres em vaig llevar a quarts de cinc per acabar de corregir uns exercicis de filosofia de quart d’ESO sobre la felicitat i “l’etern retorn” de Nietzsche. No hauria tingut tanta pressa ni m’hauria llevat tan d’hora si no fos perquè divendres era el meu darrer dia a l’escola i volia lliurar-los corregits als alumnes. El que planteja Nietzsche, resumidament, és el següent: imagina’t per un moment que la vida que has viscut la viuràs eternament, que cada instant es repetirà eternament, podries suportar-ho?. La vida del docent, com tantes altres professions, te un cert caràcter cíclic que recorda a l’etern retorn. "Un altre any he d’explicar l’etern retorn!" I, de pas, no puc deixar de preguntar-me si podria estar explicant l’etern retorn eternament.

Divendres no vaig poder dedicar cap paraula de comiat als meus companys professors per diverses causes que no venen al cas. Potser va ser millor així. No cal fer cap paper, ni forçar a d’altres que el facin, i així tothom és lliure en el seu quotidià secular. Ara bé, si hagués hagut de dir alguna cosa seria que, llevat d’algun moment d’infausta memòria, tornaria a repetir aquests anys de professor a l’escola de bon grat. Deixo un armariet lliure per qui vingui i una pàgina web a mode de “rebost pastoral” per recordar que, si alguna cosa cal que resti, és la porta d’accés a la vida de l’Evangeli. Amb això basta. Bé, i també amb una església reformada i seleccionada pels premis FAD d’Arquitectura del 2019! ;)

M’enduc molts bon records; juntament amb un parell de fulls amb dedicatòries d’alumnes de dibuix tècnic i, finalment, la fotografia d’un dels comentaris que vaig llegir el divendres al matí: «Aquesta és la última fitxa que faré amb tu i dir-te que espero que hagis gaudit de les classes amb nosaltres com jo les he gaudit amb tu, a més, espero haver facilitat el treball a l’aula i que ha sigut un plaer tenir-te com a professor de filo».

De capella a gimnàs. Hi ha futur pel patrimoni sacre escolar?

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista? (seguir llegint)

Tancar el cercle? Un proposta formativa imprescindible

Les qüestions entorn l’espai sacre actual són ben diverses i parteixen d’àmbits ben diferents. N’hi ha que s’hi aproximen des d’un interès que podríem anomenar “fenomenològic”, és a dir, que parteix de l’anàlisi del que les diferents cultures han entès com espai sagrat. D’altres s’hi atansen des del diàleg amb la natura. Encara en tenim que els preocupa el diàleg de l’espai sacre en una societat plural o “trencaclosques” en els no-llocs de la gran ciutat que pugui incloure també espais d’espiritualitat no confessional. També hi ha la preocupació interna de cada tradició religiosa de com concebre un espai sacre adequat per als seus fidels contemporanis, o bé quines possibilitats donar a l’espai sacre secularitzat o sense ús. Com veiem, tenim un seguit de perspectives entorn d’un nucli o temàtica sacra. Potser la figura geomètrica que més s’aproxima a aquesta situació és la del cercle, i d’aquí el títol encertat per al seminari que planteja el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) conjuntament amb la Fundació Migra Studium (MS) entorn d’aquesta temàtica: “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai”, que s’esdevindrà del 16 de gener al 20 de febrer de 2020. (seguir llegint)

Una pàgina de còmic a la capella de l’escola

De les recerques que vaig fent sobre espai sacre en relació al món infantil, juvenil o educatiu cal notar iniciatives que no són pròpiament del ram de la construcció sinó que provenen del disseny i de l’acció o comunicació pastoral. Es tracta d’intervencions centrades en el mobiliari i “l’atrezzo” més que no pas en la forma de l’espai però no per això deixen de tenir interès. Aquest és el cas del grup ONcreaciones, un tàndem creatiu format per Pilar Ramírez i Jesús Mario Lorente, coneguts per les seves iniciatives editorials com ara la sèrie El rey de los mindundis, i autors del recent projecte per un nou oratori al col·legi dels Germans Maristes a Alacant. (seguir llegint)

Un espai multicultural d'interioritat escolar al suburbi

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.

Amb el pas dels anys, l’església diocesana va edificar, ben a prop de l’escola, una parròquia; mentre la comunitat gitana es passava al culte protestant, obrint els seus propis locals, i arribava al barri un gran contingent de famílies dels més diversos orígens, des del Magreb  fins al Paquistà passant per Llatinoamèrica i l’Orient llunyà, que anava suplint la població provinent de la migració interna del sud de l’estat Espanyol pròpia dels anys cinquanta i seixanta. (seguir llegint)

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.

L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)

D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)

És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

Espais per la trobada, tres exemples

Trobar-, lloc on quedar entre el trànsit de les obligacions; lloc de gratuïtat on donem un respir al temps i la possibilitat a un diàleg sincer. Recorrem les possibilitats d'aquests espais de trobada acompanyats per alguns exemples desenvolupats per T113-Taller d'arquitectura a Barcelona.

1_Trobar un cor que celebra.

Ens trobem per celebrar esdeveniments, també per celebrar la fe. Una taula ben disposada, un espai acollidor, una llum adequada ... són trets ineludibles per trobar-nos al cor de la celebració (seguir llegint)

Essencial, estimat Watson

Val, d’acord, en Sherlock Holmes diria “elemental” en lloc de “essencial” (si és que el detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle ho va arribar a dir mai en alguna novel·la)... però la modificació queda justificada per reflexionar precisament sobre el llibre “Esencia. Diseño de espacios educativos”, de l’artista Siro López, que la Fundació Vicens Vives va presentar el passat dimecres a l’auditori de les Drassanes de Barcelona.

La presentació, crec, no es va fer pesada i es va cenyir força a l’esquema pregunta-resposta previst. Previsiblement, a mi em va tocar la pregunta per l’espai de “interioritat” i, com que sóc de preparar les coses i aprofitar tot el que la meva pobra neurona produeix, us ho “re-produeixo” tal com ho tenia pensat (que és pràcticament el que vaig dir). (seguir llegint)

LAB-Oratori

Començo a escriure aquesta entrada estant encara a Valladolid, on la Fundación Edelvives m’ha convidat a participar al a “XIV Jornada de Pastoral Escolar de Castilla y León” parlant sobre “Espacios con sentido” (teniu la xerrada adjuntada). Abans d’anar cap al lloc en qüestió, hi havia una església que havia de visitar “sí o sí”: l’església del Col·legi Apostòlic “Virgen del Rosario” dels PP. Dominics, dissenyada per Miguel de Fisac el 1951. Quan ho he comentat als assistents de la jornada s’han mostrat estranyats perquè, avui dia i com sol passar malauradament amb l’arquitectura religiosa contemporània, no els sembla que tingui res especial. Doncs bé, resulta que aquest és un dels primers referents d’arquitectura religiosa moderna a l’Estat Espanyol, “de manual”, guardonada l’any 1954 pel Concurs Internacional d’Art Sacre de Viena. Es nota que és una església preconciliar, però tota la modernitat que podia en aquell moment. L’ús del maó i l’efecte, impactant, de la llum al presbiteri em recorden les obres de l’Enric Comas sj.

Tot sortint de l’església, he mirat l’interior i l’exterior del conjunt del col·legi i m’he adonat que, si en aquest mateix moment se m’aparegués en Miguel de Fisac, DEP, no desentonaria gens ni mica; tot està igual que als anys cinquanta. Sí, senyors: cal parlar d’espais amb sentit i de nova evangelització, i amb urgència. (seguir llegint)

Terra sagrat (CL9)

"No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat." (Ex 3,5)

Un cop vaig escoltar en uns exercicis espirituals que "no se puede entrar en la oración como un elefante en una cristalería". Crec que la imatge és prou representativa de com ha de ser l'espai sacre escolar; cal procurar un filtre, un marc conceptual, que ajudi a la comunitat educativa a entendre que "això és diferent". Això és el que s'ha procurat en l'accés des de l'interior del col·legi Lestonnac a la seva església i en el nou àmbit del Santíssim. (seguir llegint)

Skyline BCN-ODN (CL8)

Seguint l'article anterior, on es presentava el "landscape bíblic" de les capelles laterals de la dreta de l'Església del Col·legi Lestonnac, passem ara a descriure el motiu compositiu de les capelles laterals del costat esquerra: Un paisatge urbà que evoca l'skyline de la Ciutat de Barcelona en el seu conjunt i que tracta diferents temàtiques relacionades amb les festivitats de l'escola i la història de la Companyia de Maria ("ODN", Ordre de Nostra Senyora) a Barcelona; una presència que compta ja amb més de tres-cents anys, doncs van ser les primeres monges que van oferir educació a les noies i nenes de Barcelona. Al llarg d'aquests plafons hi trobem un dualisme vertical expressat en dues franges: la inferir és la realitat "terrenal" o quotidiana de la vida a la ciutat, mentre que la part superior o "celestial" fa esment a la tasca o festivitat de la institució evangèlica. (seguir llegint)