diumenge, de març 01, 2020

Quan l’etern retorn del professor es trenca


Divendres em vaig llevar a quarts de cinc per acabar de corregir uns exercicis de filosofia de quart d’ESO sobre la felicitat i “l’etern retorn” de Nietzsche. No hauria tingut tanta pressa ni m’hauria llevat tan d’hora si no fos perquè divendres era el meu darrer dia a l’escola i volia lliurar-los corregits als alumnes. El que planteja Nietzsche, resumidament, és el següent: imagina’t per un moment que la vida que has viscut la viuràs eternament, que cada instant es repetirà eternament, podries suportar-ho?. La vida del docent, com tantes altres professions, te un cert caràcter cíclic que recorda a l’etern retorn. "Un altre any he d’explicar l’etern retorn!" I, de pas, no puc deixar de preguntar-me si podria estar explicant l’etern retorn eternament.

Divendres no vaig poder dedicar cap paraula de comiat als meus companys professors per diverses causes que no venen al cas. Potser va ser millor així. No cal fer cap paper, ni forçar a d’altres que el facin, i així tothom és lliure en el seu quotidià secular. Ara bé, si hagués hagut de dir alguna cosa seria que, llevat d’algun moment d’infausta memòria, tornaria a repetir aquests anys de professor a l’escola de bon grat. Deixo un armariet lliure per qui vingui i una pàgina web a mode de “rebost pastoral” per recordar que, si alguna cosa cal que resti, és la porta d’accés a la vida de l’Evangeli. Amb això basta. Bé, i també amb una església reformada i seleccionada pels premis FAD d’Arquitectura del 2019! ;)

M’enduc molts bon records; juntament amb un parell de fulls amb dedicatòries d’alumnes de dibuix tècnic i, finalment, la fotografia d’un dels comentaris que vaig llegir el divendres al matí: «Aquesta és la última fitxa que faré amb tu i dir-te que espero que hagis gaudit de les classes amb nosaltres com jo les he gaudit amb tu, a més, espero haver facilitat el treball a l’aula i que ha sigut un plaer tenir-te com a professor de filo».