Sentit del nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita Mare de Déu de Bellvitge

Durant aquest temps de pandèmia han finalitzat les obres pel nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge, culminant un llarg procés que es va iniciar al juliol de 2018. És una mostra més d’una Església que, més que confinada, és confiada i segueix sent  oferint allò que és als món contemporani.

L’inici del projecte rau en una iniciativa pastoral que incorpora la petita ermita en el diàleg del concepte de “santuari” a través dels diferents equipament que l’envolten: el santuari de l’ànima (la pròpia ermita), el santuari de la natura (el parc), el santuari del cos (el gimnàs), el santuari de la salut (equipaments hospitalaris), el santuari del viatger (l’hotel) o el santuari del consumidor (el centre comercial). L’ermita es vol oferir com un dels punts focals d’aquest “pelegrinatge quotidià” que realitza la gent que es desplaça pel barri de Bellvitge, alhora que és una aposta pastoral per fer present la comunitat local de l’església també en aquests altres equipaments de forma amable i alternativa.

Aterra al proper curs sense terroritzar-te

D’acord, l’aterratge pastoral d’aquest final de curs escolar s’assembla més a un aterratge forçós - com qui fa una escala obligada per tornar a enlairar-se a l’espera d’aterrar en un proper curs amb menys turbulències - que no pas la celebració d’un viatge educatiu on tot ha anat sobre el previst. En aquests dies d’acomiadament imperatiu del curs “avant la lettre”, que es fa com bonament es pot i amb esforç per part de tota la comunitat educativa, no hi ha hagut el temps ni espai de qualitat per poder realitzar la proposta de celebració de tornada a l’escola que es recomanava des del Departament de Pastoral de l’Escola Cristiana (teniu el material aquí). Però, malgrat la incertesa, convé preparar a consciència l’aterratge de l’acció pastoral pel proper curs sense terroritzar-nos. En aquest sentit, seguint la metàfora de l’aviació, es recomana el següent:

Check-in. Facilitar a l’alumnat eines i dinàmiques per saber “a on està” més ençà de la seva mera presència física. Aquí hi pot entrar en joc l’educació emocional i l’educació en la interioritat per tal d’ajudar a prendre consciència i posar nom al que passa, sense deixar de banda els altres noms que ens acompanyen en el trajecte i dels qui ja ens “han volat” a la casa del Pare. (seguir llegint)

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)

D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)

És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

La tenda de la troballa

“A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament.” (Ex 33, 7)

Si som primmirats, el projecte rep el nom de la “Tenda de la trobada”, però resulta aquesta capella del Centre d’Espiritualitat dels jesuïtes a Salamanca, dissenyada pel despatx Cherrez+Cantera  amb l’assessorament del P. Cristóbal Jiménez SJ, resulta tota una troballa per diverses raons. (seguir llegint)

Enric Comas, a la recerca de l'ordre

Deien que a la seva taula de dibuix, l’Enric Comas, jesuïta i arquitecte, tenia la següent citació monàstica: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). Per a l’Enric, l’arquitectura era endreçar, cercar un lloc per cada cosa i posar cada cosa al seu lloc; semblantment a la manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi són fets per “ordenar la vida”. Per això mateix també es podria dir que la seva era una tasca “cosmològica”, més que no pas merament “cosmètica” o estètica. La bellesa, seguint els cànons grecs, però també del moviment modern de l’arquitectura, ve de més a més, quan cada cosa respon a allò que és i es relaciona correctament amb la resta. (seguir llegint)

L'home que cercava l'ordre

Avui comencem la 15a sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall amb unes breus paraules pel nostre estimat Enric Comas sj, que va defallir el passat 4 de setembre. El trobarem a faltar perquè era un dels més fidels assistents a les nostres sessions. Per aquest motiu trobareu també al vestíbul de l’auditori un breu mostrari de detalls constructius, articles i llibres de referència sobre arquitectura religiosa contemporània que he pogut trobar fent neteja de la seva habitació a la comunitat de jesuïtes del Clot.

Val a dir que hi ha un estrany lligam entre aquest recordatori i el tema de la sessió d’avui, el llegat d’Antoni Gaudí, ja que entre els llibres que ha deixat n’hi ha un de les set obres que l’Isidre Puig Boada va projectar pel Bisbat d’Urgell i que en la revista “Arquitectura 63”, on va publicar la seva visió sobre l’arquitectura religiosa moderna, també hi ha un article on apareixen obres d’en Jordi Bonet i Armengol, que també ens acompanya avui i amb qui l’Enric tenia relació també per la seva tasca pastoral: els Minyons Escoltes. (seguir llegint)

Rumiant Mennekes...

El passat 21 de febrer vaig tenir la sort de poder escoltar al P. Friedhelm Mennekes sj a l'auditori de la Facultat de Comunicació de la URL, convidat per la Fundació Joan Maragall. Ja ha passat gairebé un mes però deixo aquí aquest apunt "d'animal rumiant" que torna a mastegar les idees que li volten pel cap i pel pap. No entraré tant en el contingut de la seva xerrada sobre "Art contemporani i espiritualitat", tot i que va ser molt interessant. Com a mostra de la nota de fons del seu pensament, la millor cosa que es pot fer és tornar a llegir un i altre cop l'entrevista que li va fer la Laura Mor aquí. Pel que fa a l'arquitectura, el patrimoni i la pastoral llenço les següents inquietuds (seguir llegint)

Landscape bíblic (CL7)

Un dels reptes dels espais religiosos del s.XXI, i de tots els temps, és el de la comunicació de la fe i les imatges. Què hi ha d'haver en una església? L'arquitecte ha de limitar-se a fer una "capsa de llum" o ha de ser "director d'orquestra" de l'espai? Fins a quin punt poden tenir lloc noves formes de comunicació en l'espai sacre més enllà de les "imatges d'Olot"?, Quin paper juguen les devocions particulars sense que restin importància a l'espai litúrgic? etc.

En el cas de la reforma de l'Església del Col·legi Lestonnac hem optat per dotar d'una narració visual a les capelles laterals que sigui acordada amb el fet educatiu i el carisma de la orde religiosa. Això ens ha dut a desenvolupar una faceta de "disseny pastoral" que havíem desenvolupat poc fins al moment. Potser el primer cop que vàrem dur a la pràctica el disseny integral, i per tant també comunicatiu i pastoral, de les pells interiors d'un espai de pregària va ser a la Capella de Sant Ignasi de Loiola. Aquí hem creat dos relats per a les capelles laterals que tenen en comú els següents aspectes... (seguir llegint)

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas

entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.

El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.

Baixem els sants?

La major part de l'estatuària de sants a les esglésies està pensada per ser col·locada "in altum", és a dir, de forma que el devot hagi d'aixercar el cap per contemplar-la. Aquesta disposició tradicional vol propiciar o suggerir que el sant participa d'una realitat superior, enlairada o celestial. Com sol passar, s'associa la verticalitat a la dimensió espiritual de l'home, tal com passa en l'art gòtic. Aquesta concepció on "Déu està a dalt" i "els homes estan a baix" respon a una certa mentalitat mítica i còsmica d'una època superada per la modernitat, tot i que pedagògica i pastoralment encara funciona molt bé. De fet, el verb "enlairar" va directament vinculat en els relats bíblics a la salvació i la resurrecció (per exemple, Nm 21,4-9 i Jn 3,11-21). A més a més, que els sants estiguin enlairats simbolitza molt bé la imatge de l'església en comunió amb els sants. Tot aquest moviment vertical certament ajuda a "in-corporar" la persona en la pregària de la comunitat eclesial. (seguir llegint)

Sant Ignasi torna a demanar caritat a Sta Maria del Mar... t'ho perdràs?

El proper diumenge 31 de juliol, en la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, tindrà lloc a les 11 del matí la inauguració de la reforma de la Capella de Sant Ignasi de Loiola a la Basílica de Santa Maria del Mar. La reforma de la Capella de sant Ignasi és una iniciativa promoguda per la Companyia de Jesús a Catalunya amb el suport de la Basílica de Santa Maria del Mar.

Amb aquest projecte s'ofereix un espai de contemplació, just al lloc on sant Ignasi demanava almoina per repartir-la entre els pobres, durant una de les seves estades a Barcelona entre 1524 i 1526. La intervenció, portada a terme per T113-Taller d'Arquitectura i Josep Maria Riera, arquitecte de l'Arquebisbat de Barcelona, ha volgut superar el mer fet informatiu o turístic. Un banc de fusta al llarg de dues parets de la capella, es remata en l'extrem que toca a la nau principal amb una escultura de Sant Ignasi, obra de l'artista Lau Feliu, que es descobrirà el proper dia 31. (seguir llegint)

Vida (...religiosa!)

Per què serà que gairebé sempre hi ha monges a les estacions d'autobusos o de trens? La vida religiosa està fortament vinculada a l'Esperit, del qual beuen els seus carismes, i aquest és el que l'empeny a moure's "a l'apostòlica".

Dic això des de Madrid, on he anat a presentar el llibre "Ámbitos de revelación", i al llarg del dia he anat rebent diferents ímputs i flaishos que m'han parlat de la vida religiosa. Al tren he coincidit amb la Cata, una jove religiosa teresiana que treballa a "Saó-Prat", una empresa socio-ducativa de reinserció laboral "inter-congregacional" molt interessant que coordinen les teresianes, els maristes i les concepcionistes (si no recordo malament). Hem tingut tema per xerrar tot el viatge fins a Madrid: les entrades i sortides de la Vida Religiosa, les tasques que fem, els processos de unió de províncies de les diferents ordes religioses, etc.

Arribat a la capital he anat al teologat de la Companyia de Jesús, al carrer General Pintos, on m'esperava en Bert Daelemans sj (arquitecte i Dt. en teologia, professor a Comillas) que també presentava llibre al mateix acte i m'ha acomodat en una habitació d'un company seu africà que està fora. Que diguin el que vulguin els seus detractors ("La Companyia ja no és el que era" i bajanades per l'estil), però segueixo pensant que la vida dels jesuïtes segueix sent apassionant i és tota una sort per l'Església poder comptar amb ells. Després hem anat cap a la llibreria on es feia la presentació, on ens hem retrobat amb en Jaume Tatay, un altre amic jesuïta que s'està especialitzant en el diàleg de la fe amb l'ecologia, que m'explica l'interès que ha despertat la encíclica Laudato Sii' en ambients allunyats i com en va fer una presentació amb membres de Greenpeace. A la presentació compto també amb la presència de Maria Josep Dach, religiosa catalana de la Companyia de Maria que ha estat destinada a Madrid, tota una mostra de suport cordial i institucional de l'escola on treballo.

Acabat l'acte, quan ja ens fan fora de la llibreria, en Bert, en Jaume i jo anem a sopar al restaurant "El Mandela", un projecte de inserció laboral per a persones africanes en el món de la hosteleria que gestiona un altre jesuïta català destinat a Madrid, en Paco Ángel, amb qui ens trobem ja a les postres.  Finalitzo la jornada altra vegada al teologat jesuïta del carrer General Pintos, amb una estona de pregària a la capella soterrada de la comunitat, i em poso a dormir en la intimitat acompanyada de l'habitació del jesuïta africà. Curiosament té una fotografia de la comunitat dels jesuïtes de Sarrià (al carrer margenat) on va residir una temporada per uns estudis que va fer a l'IQS (Institut Químic de Sarrià)... tot queda a casa.

Aquest matí, abans d'agafar el tren, encara he tingut temps d'anar a veure el taller d'en Siro López (per cert, ex-salesià), que ens està fent una proposta plàstica pel nou espai d'interioritat per l'escola de Lestonnac de Badalona que estem desenvolupant des del despatx T113-Taller d'arquitectura. Xerrem mentre fem un café en unes butaques d'un antic teatre que va plegar i ell va "aplegar" (ho "arreplega" tot!), tot comentant l'acte d'ahir i les primeres propostes que va elaborant des d'aquest racó de pau i creativitat que és el seu taller.

Torno agraït cap a Barcelona per tanta vida (...religiosa!)

"Aquí es prega bé". Un petit homenatge a Enric Comas sj

Del jesuïta i arquitecte Enric Comas de Mendoza ja n'he parlat alguna vegada en aquest blog però, per la simpatia que tinc per aquest avi de 91 anys, crec que val la pena dedicar unes línies a la seva intervenció en la cinquena sessió de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, que va compartir amb el Director de L'Institut Superior de Litúrgia, el Dr. Mn. Jaume González Padrós . D'entrada és d'agrair la seva constància en l'assistència del seminari, crec que no ha fallat a gairebé cap sessió (i ja portem un any!), i la seva predisposició humil a comunicar quelcom de la seva obra religiosa. (seguir llegint)

El #pregarock a Catalunya Ràdio

Ja podeu escoltar l'entrevista sobre el llibre del Prega-Rock que s'ha emés avui al programa Paraules de Vida de Catalunya Ràdio, on també trobareu referències a "Ámbitos de revelación". Gràcies Emili Pacheco!

El 14G a les 18:00h presentem el Prega-Rock!

Bé, ja ha arribat el moment de fer les presentacions oportunes del llibre "Prega-Rock. 33 cançons amb valors"! Serà a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret (c/ Roger de Llúria 5) el proper dijous 14 de gener a les 18:00h. Hi intervindran en Santi Torres sj (Pregaria.cat), en Marcel·lí López (Edit. Claret), en Juanjo Fernández (escriptor i conferenciant), en Bruno Bérchez (delegat de pastoral juvenil de l'Arquebisbat de BCN) i jo mateix. L'acte constarà de dues parts, una primera de presentació per part dels convidats i una segona en la qual farem un petit taller de prega-rock... us hi espero! ;)
(seguiu la info al twitter: #pregarock)

Nova distribució litúrgica a l'església de La Cova (Manresa)

(Eloi Aran) La recerca de la "actuosa participatio" demanada a la Sacrosanctum Concilium (CVII) sovint encara no s'ha arribat a plasmar en la distribució interna dels temples, ja sigui en planta basilical o en noves construccions. Hi ha hagut intents reeixits que sembla que es van consolidant - com el cas de Saint Ignace de París, Saint Françoise Molitor o l'església de Taizé - els quals són presos com a models per a d'altres actuacions amb les adaptacions corresponents. Presentem avui la nova distribució que s'ha proposat a l'església del Santuari de La Cova de Sant Ignasi de Loiola (Manresa), explicada pel David Guindulain sj:

"Amb l'inici de l'Advent, això és l'any litúrgic, al Santuari de la Cova de Sant Ignasi hem proposat una nova distribució de l'espai a l'església que pretén donar dimensió pastoral i litúrgica a les celebracions més d'acord amb allò que prediquem.

1. Hem situat la presidència exempta a l'actual presbiteri. Al capçal de la nau, sota el retaule de la Immaculada Concepció. Per la consigna litúrgica que el capellà sols es pot acostar a l'altar "protegit" pel sagrament, hem ubicat separat de l'altar la seu, mantenint l'eix central de la celebració junt amb l'altar i l'ambó. De manera que durant la introducció, la proclamació de la paraula, l'homilia, el credo, les pregàries i la conclusió, el president de la celebració no s'apropia l'altar.
2. Els bancs estan col·locats fent un recorregut oval des de la presidència fins l'ambó de la paraula. Els assistents a la celebració contemplen, sobre tot, la comunitat cristiana que celebra l'eucaristia. Es convida a un girar-se cap a la paraula de Déu. Tot d'una, d'aquesta manera l'espai dels bancs deixa de ser un lloc impersonal on seure esperant que algú faci alguna cosa al presbiteri, per a esdevenir part implicada de la celebració, on difícilment puc passar desapercebut.
3. (seguir llegint)

Inaugurada la nova Capella de Sant Ignasi

Ja en el seu moment us vaig presentar a "Refer els arkhetopos: La Cova de Sant Ignasi, ara a Barcelona" les obres de la nova Capella de Sant Ignasi a la Cúria Provincial de la Companyia de Jesús a Barcelona. Fa dues setmanes que l'hem inaugurat i em plau presentar-vos el resultat final, que crec que supera de llarg les primeres intuïcions projectuals tot i ser-ne fidel.

Durant el procés hi ha hagut algunes millores a destacar, sovint fruit de les aportacions dels mateixos jesuïtes residents en la comunitat. Una d'elles... (seguir llegint)

Espera'ns al cel, Albert!

Si cerco el teu nom a la xarxa encara apareixes vinculat a aquell cas d'un abús sexual a un menor. Va ser la teva paraula contra la seva. La d'un menor deficient mental que tendia a la fabulació però, per la situació mediàtico-política, et van jutjar culpable i aquest ha estat el destí dels teus darrers anys: de la presó de Lledoners fins a la Model, quan et van detectar el tumor cerebral, i la teva mort inesperada d'ahir. La xarxa i els MCS no saben de misericòrdia ni de justícia. No perdonen ni quan no hi ha res a perdonar perquè, encara que sembli de pel·lícula, tots els qui et coneixíem sabem que no vas cometre el crim imputat i això ens omple de ràbia.

A la homilia del teu comiat, en Jaume ha recordat les paraules del Exercicis Espirituals on l'exercitant demana "oprobios y menosprecios" per identificar-se amb el Crist. Quantes vegades no ha pregat aquest text qualsevol jesuïta o exercitant sabent que, en el fons, és més aviat una cosa teòrica i no desitjada!. Sempre agrada més una sana "indiferència ignasiana" en la qual, si és possible, "no hagi de beure aquest calze" i pugui anar tirant. Però "et va tocar a tu", com em podria haver tocat també a mi o a qualsevol dels altres que fèiem pastoral amb joves. Només que d'un jesuïta s'espera que agafi els casos més complicats i, per obediència, no et vas escaquejar i vas lidiar amb aquell infant que et va segar la gespa sota els peus.

D'aquella comunitat de jesuïtes de Bellvitge ja ens han deixat en Josep Maria Panyella i en Víctor Trías. Ens vam acomiadar d'ells amb un sentiment d'acció de gràcies per una vida lliurada. Van morir tal com ells volien "amb les botes posades". També és aquest el teu cas, només que aquí s'hi afegeix la necessitat urgent de creure justament el que celebra avui l'Església, que Crist és Rei; que com diu Isaïes, "Déu eixugarà totes les llàgrimes"; que ha d'haver-hi un final on regni la Veritat per tots aquells que, com tu, encarnen amb dolor per nosaltres avui la figura del Just Sofrent. Espero que la teva Passió serveixi d'exemple per tots aquells que viuen en "l'heretgia de l'acció".

Recordo aquell vespre que vas dur un rat-penat a casa. Te'l vas trobar pel carrer, al terra, estava feble i no podia volar. El vas agafar i l'alimentaves curosament a la teva habitació fins que es va recuperar i el vas deixar volar altra vegada. Potser és aquesta la imatge i l'atenció que tens ara del Pare que t'acull. Espera'ns al cel Abert!

Refer els arkhetopos: La Cova de Sant Ignasi, ara a Barcelona

"Perquè així com el passejar, caminar o córrer són exercicis corporals, de la mateixa manera tota forma de preparar i disposar l'ànima per treure tendències desordenades i, un cop tretes, cercar i trobar la voluntat de Déu en la vida i així salvar el ànima, són exercicis espirituals" (Definició dels Exercicis Espirituals. Sant Ignasi de Loiola)

(EA) Per a les relacions personals compta molt salvaguardar aquells llocs primigenis per retornar-hi en els moments de recerca de sentit. Allò que val per les relacions personals també val per a la relació amb Jesucrist i per les mateixes institucions religioses, de manera que aquest va ser l'eix vertebrador de la reforma de la Capella de Sant Ignasi de Loiola a la Cúria Provincial de la Companyia de Jesús a Catalunya (c/Llúria 13): recrear una versió contemporània de la Cova de Sant Ignasi de Manresa que fes visible l'estructura interna dels Exercicis Espirituals (primera proposta aquí).

El projecte se situa en una peça allargassada de forma rectangular on originàriament s'hi disposava el presbiteri en un dels extrems oposat a l'accés. L'espai s'il·luminava naturalment per un conjunt de tres finestres elevades en un dels laterals, mentre que la il·luminació artificial es concentrava dels dos metres en avall, deixant la resta del doble espai a les fosques.

La intervenció consta de quatre plafons que arrenquen suspesos de la paret oposada a les finestres i creixen, doblegant-se, cap a la llum. Aquests plafons representen les quatre setmanes dels Exercicis Espirituals i la representació simbòlica s'aconsegueix amb una topografia espiritual a mode de retaule realitzada amb roba de sac, ja que Sant Ignasi era conegut popularment a Manresa com "l'home de sac" en referència al seu vestit de peregrí... (seguir llegint)

Gràcies Hermano!

Hi ha persones que configuren el paisatge d'una comunitat, sent-ne un referent discret com ho és una determinada topografia o recorreguts urbans pels quals transitem sovint sense donar-hi més importància que allò ofert pel quotidià.  L'Andrés Huzmán sj ha estat una d'aquestes persones per a la vida lleidatana. Conegut per tothom senzillament com "l'hermano", potser perquè la resta de jesuïtes eren "el pare tal o pare qual", anava i venia des de la Capella de La Sang a la Parròquia de Sant Ignasi, passant també per Arrels, donant conversa edificant a qui s'hi avingués. Qui tidrà cura ara dels centres florals? Qui donarà les restes sobrants de les formes - el pa d'àngel - als nens (entre ells el meu fill petit)? Qui repartirà piropos o medalles a les embarassades? Qui vetllarà per aquells detalls de la vida comunitària que algunes vegades no són prou valorats en "l'hotel de missioners"? ... Cada jesuïta, com cada persona, és insubstituïble. Gràcies Hermano! Descansa en pau!

(A sota: un fragment d'un dibuix que vaig fer el 2000 quan vaig ser voluntari d'Arrels-Lleida per un mes. Al centre hi ha l'Hermano, amb aquella creu que duia sempre penjant. Sé que li agradava molt aquest dibuix, que el guardava i que s'enrecordava de l'escena)

i aquí un vídeo fantàstic!: