diumenge, d’octubre 15, 2017

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas


entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.


El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.


dimarts, d’agost 29, 2017

Llocs de culte a les guies d'arquitectura moderna de BCN

Sovint hi ha gent que em pregunta si hi ha esglésies modernes que valgui la pena visitar a Barcelona. Deixant a banda el cas particular de la Basílica de la Sagrada Família, la resposta és afirmativa tot i que la pregunta comporta una altra afirmació, i és que el patrimoni arquitectònic religiós modern és un gran desconegut a casa nostra.
Si ens fixem en les revistes especialitzades d'arquitectura dels darrers vint anys veiem que gairebé no apareix cap cas d'arquitectura religiosa moderna a Catalunya. Hi ha una breu menció al projecte de la nova Parròquia de Sant Enric d'Ossó, obra de OAB, a l'Hospitalet del Llobregat, del núm. 58 d'Arquitectura Viva (1998) i para de comptar.

dijous, de juliol 27, 2017

Arquitectura religiosa a Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme

Hi ha hagut mai algun "matat" que hagi rastrejat mai els articles sobre arquitectura religiosa als  Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme (la revista del Col·legi d'Arquitectes)? No ho crec, si més no, ningú a part de la seva indexació total, així que el "matat" he estat jo i, per tal que algú altre es pugui estalviar la feina, us en passo el llistat.
Abans, però, remarquem algunes primeres anotacions. La recerca parteix dels anys quaranta cap ençà i no té en compte la publicació "Arquitectura i urbanisme" anterior a la Guerra Civil Espanyola. Està tot digitalitzat, així que amb calma i paciència es pot trobar i guardar el document. Fixem-nos en el següent: El primer projecte d'arquitectura religiosa moderna apareix amb el Congrés Eucarístic (1952); als anys seixanta hi ha un cert interès per nous edificis religiosos d'altres països però desprès hi ha un llarg silenci; a partir de l'any 79 passem al 88 per trobar un altre article sobre arquitectura religiosa de nova planta; el darrer projecte realitzat de nova planta a Catalunya que hi apareix és publicat el 1995; darrerament només apareixen referències a edificis ja construïts (especialment de J.M. Jujol)... crec que aquests apunts són força significatius de la marginalitat de la temàtica en l'actualitat. Una marginalitat que considero que no és prou merescuda. (PS. Si hi ha algú altre que troba que el llistat està incomplert, prego que m'ho faci saber)

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 1. Any 1944. Pg. 28. Templo parroquial Ntra. Sra. del Pilar. Barcelona. Arquitecte: Antonio Fisas Planas
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 2. Any 1944. Pg. 40. Convento de Religiosas Carmelitas Descalzas, de Mataró. Arquitecte: Joaquim Viladevall Marfà
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 37. Altar de Ntra. Sra. de la Luz, en el Claustro de la Catedral de Barcelona. Arquitecte: Joquim de Ros de Ramis
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 22. Reconstrucción del altar mayor del Santuario de la Gleva. Arquitecte: Josep Ma. Pericas
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 30. Templo parroquial de Sta. Maria de Ribes de Freser. Arquitecte: Josep Danés
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 26. Templo parroquial de San Francisco de Paula en Barcelona. Arquitecte: E. Pedro Cendoya
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 9. Any 1948. Pg. 38. Sacristía del Monasterio de Montserrat. Arquitecte: Francesc Folguera
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 15-16. Any 1953. Pg. 41. Altar de la Plaza Pío XII, para los actos del XXXV Congreso Eucarístico de Barcelona. Arquitecte: Josep Soteras
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 20. Any 1954. Pg. 13. Iglesia de San José en Gerona. Arquitecte: Joaquim Masramon
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 25. Any 1956. Pg. 19. Iglesia en Pont de Suert. Arquitecte: J. Rodríguez Mijares amb la col·laboració de l'enginyer Eduardo Torroja
Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 39. Any 1960. Pg. 25. Centro parroquial en Lauttasaari (Helsinky). Arquitecte:  Keijo Petäjä

dimecres, de juny 28, 2017

Galàxia Gaudí 3: la Influència

Resulta difícil poder parlar de mestres referent a una figura tan genial i fora de sèrie com Antoni Gaudí; però ningú no sorgeix del no-res, ni s'arriba a la genialitat sense un llarg i esforçat camí d'aprenentatge en el qual, tot i la solitud, apareixen companys de camí. En aquest lliurament de la Galàxia Gaudí veiem la relació i la influència que van tenir els tres arquitectes amb els quals va col·laborar Gaudí a l'inici de la seva trajectòria professional: Josep Fontseré i Mestre, Francesc de Paula del Villar y Lozano i Joan Martorell i Montells.
Paral·lelament a la seva formació i aprenentatge com arquitecte, Antoni Gaudí també va fent un recorregut d'aprenentatge i posicionament envers el que en podríem anomenar dimensió transcendent o espiritual... (seguir llegint)

dimecres, de juny 21, 2017

Galàxia Gaudí (II). La persona

La marca "Gaudí" va més enllà de la gestió de les seves obres. Són moltes les associacions, entitats culturals, socials o educatives que porten el seu nom. Algunes d'elles promouen directament la seva persona en alguna de les seves vessants, ja sigui la seva religiositat o el seu valor artístic. D'altres es centren en el seu estudi des de l'àmbit universitari, com la Càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona o The Gaudí Research Institute, vinculada a la Universitat de Barcelona. La darrera creació d'àmbit universitari d'inspiració Gaudiniana és la Facultat Antoni Gaudí, agrupada dins el complex eclesial de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.
Relacionades sovint amb aquestes darreres s'ofereixen espais d'interpretació sobre l'arquitecte i la seva obra, ja sigui pel seu lloc de naixença, on es reprodueix la rivalitat entre Reus i Riudoms; com la iniciativa empresarial privada dels ex-membres de La Trinca amb Gaudí Experiencia... (seguir llegint)

dilluns, de juny 12, 2017

Galàxia Gaudí 1: la gestió de les obres

(Eloi Aran/CR) Qui no coneix una institució que porti el nom d'Antoni Gaudí? La fama universal de l'arquitecte ha generat una constel·lació infinitat d'entitats i espais vinculats a Gaudí. Val pena posar-hi orde.
Hem aplegat aquestes constel·lacions en tres galàxies: les institucions vinculades a les obres de l'arquitecte, les entitats centrades en les diverses vessants de la figura, i els grups de seguidors de l'obra de Gaudí.
En la primera entrega que publiquem avui recollim la immensa xarxa relacionada amb la figura d'Antoni Gaudí a partir del seu patrimoni edificat. Qui hi ha al darrera de la gestió de les obres d'Antoni Gaudí? Han seguit sent els propietaris originals? Quina mena d'institucions n'han pres la responsabilitat? Una de les coses que crida l'atenció és la dispersió i diversitat d'institucions que avui gestionen la seva obra. (seguir llegint)

dilluns, de maig 22, 2017

35 anys després dels "Trenta-cinc anys d’arquitectura religiosa"

Estic fent una recerca sobre arquitectura religiosa contemporània a Barcelona, especialment a partir dels anys seixanta cap ençà, i la revista Serra d'Orcom publicació referent cultural de casa nostra, m'ha facilitat els articles on aquest tema hi és present i són els següents:
Antoni  Borràs i Feliu, "Art i Església." any 1963, agost-setembre, núms.47-48, pàg. 28
Jordi Bonet i Armengol, "Arquitectura religiosa actual." any 1962, febrer, núm.29, pàg. 18
Pere Busquets, "Les converses d’arquitectura religiosa de Barcelona." any 1963 ,desembre, núm.51, pàg.19
Josep M. Martorell, "Trenta-cinc anys d’arquitectura religiosa. Unes consideracions i unes imatges." any 1975, febrer, núm.185, pàg.79
(imatge: interior de la Parròquia de la Sagrada Família, a Igualada. MBM)
Com podem veure, gairebé podem fer la broma aquella referent a la cançó de Joan Manel Serrat "Fa més de vint anys que tinc vint anys".  (seguir llegint)

dimecres, de maig 10, 2017

Del barracó al prefabricat de formigó

"A mí me parece que la presencia fundamental en el momento inicial de la creación de un barrio  es la presencia del sacerdote en este barrio. La iglesia creo que vendrá después, es decir, el templo no les debe ser dado, sino que debe ser algo que ellos mismos contribuyan a levantar. No creo en soluciones provisionales, porque la solución provisional es un dejar la conciencia tranquila y aplazar los problemas." (F. Escudero, arqte. / pag.46)
"Si la producción en serie es válida para los objetos, es todavía mucho más válida para la fabricación de las iglesias. No quiero decir que se tengan que hacer barracones de tipo campamento militar, sino todo lo contrario. La vivienda también tiende que tender a la prefabricación. Los arquitectos ya no tendremos entonces nada que hacer? Alabado sea Dios!" (A. de Moragas Gallissà, arqte. / pag. 119)
Tot torna. Aquestes dues citacions són recollides dins les "Conversaciones de Arquitectura Religiosa" que van tenir lloc a Barcelona a finals de 1963. Els autors no són uns qualssevol. El primer, Francesc Escudero i Ribot, és l'autor de les esglésies de Sant Lluís Gonzaga i la vanguardista  Sant Joan Bosco de la Meridiana. El segon, Antoni de Moragas i Gallissà, és autor de la Parròquia de Sant Jaume de Badalona, reconeguda per la implementació d'un programa de culte en un magatzem fabril el 1957. Tots dos eren conscients que, en aquell moment, es donava el fet del barraquisme parroquial i que la prefabricació o l'ús d'elements industrialitzats era quelcom inevitable en el futur.
I el futur es va fent realitat, com vàrem poder comprovar en la presentació del nou temple parroquial de la Mare de Déu del Carme, a Sant Joan Despí, que va tenir lloc en la desena sessió del Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, on vam comptar amb en Josep Maria Riera i la Sonsoles Vilahur, per part de l'equip tècnic de béns immobles de l'Arquebisbat de Barcelona; i l'explicació compositiva, tècnica, però sobretot vivencial, del pintor Josep Minguell. Com ja apuntava Francesc Escudero en el seu moment, el que havia de ser un barracó per allotjar una església provisional per quatre anys s'ha perllongat fins als  quaranta i escaig anys en unes condicions més que precàries sota una coberta de fibrociment (imatge superior, estat anterior de l'antic temple).

divendres, d’abril 21, 2017

Què és una església?

Una església és...
Un tros de cel implantat a la terra
Una sala de festes i celebracions
Una casa d'oració
Un espai assembleari on Déu convoca
Un espai silent on proclamar la Paraula
Una taula on oferir la pròpia vida com aliment pels altres
 Una cadira per conduir la nau i la seva tripulació
Una brúixola del transcendent, un dit de savi apuntant la lluna
Un lloc de trobada; amb un mateix, amb els altres, amb Déu
Una finestra al més enllà i més ençà de tot
El vestit urbà del Cos de Crist
Un contenidor sacramental i devocional
Una porta estreta oberta a tothom
L'arkhetopos de la fe
La implosió de l'espai i del temps, de la Creació i el Kairós
L'axis mundi penjat en una creu
El patrimoni petri que heretarem els qui som cridats a ser pedres vives

dimarts, d’abril 04, 2017

Com motivar la classe de reli? Taller a la XI jornada de professors de religió a Solsona

El passat cap de setmana va tenir lloc la XI jornada de professors de religió de les diòcesis amb seu a Catalunya (més info aquí), on vaig col·laborar impartint un taller titulat "Com motivar la classe de reli amb alumnes amb anticossos". La veritat és que, malgrat un temps molt ajustat, les dinàmiques van anar molt bé i van ser molt profitoses. Donat que hi ha hagut gent que ho ha demanat en aquest enllaç teniu el pdf del taller. Bon profit i gràcies a la quarantena de persones que van fer confiança!



divendres, de febrer 10, 2017

Pantallaso pissarril: Nietzsche

Aquests dies estic explicant els "Mestres de la sospita" a classe de reli... allà va un "pantallasso pissarril" de Nietzsche (El súperhome nietscheà, la voluntat de poder, l'home boig, l'Anticrist, etc)


dijous, de febrer 09, 2017

T113-Taller d'arquitectura, avui a La Vanguardia

Avui surt el despatx T113-Taller d'arquitectura, del qual sóc associat, a La Vanguardia. Us recomano la lectura i la visita de la nostra pàgina web.

divendres, de gener 27, 2017

Esglésies 24h, dels templers als hospitalaris

La setmana passada vaig fer la meva primera sessió de "coaching pastoral-arquitectònic" a un grup de capellans i religiosos a la parròquia de Santa Anna (BCN). El tema era escatir quines intervencions es poden fer en els espais dels diferents temples històrics de la ciutat i quin accent pastoral poden tenir ("Sagristies obertes", noves distribucions celebratives, columbaris, noves capelles 24h, etc). Em vaig endur una agradable sorpresa, i és que Mn Peio Sánchez, en certa manera, ja se m'havia "avançat" i aquell matí estaven posant llits a la sala capitular de l'antic convent dels templers de Barcelona com resposta a l'onada de fred (notícia). Si l'acció hagués tingut lloc uns mesos abans, hauria estat el punt de partida de la 8a sessió del seminari de Patrimoni Sacre, que duia per títol precisament "Arquitectura sacra i acció social". Pel que sembla, la iniciativa ha tingut èxit i ara es planteja "mantenir Santa Anna oberta 24 hores com a lloc permanent d'acollida i escolta".
Tot i la novetat de l'esdeveniment, cal dir que ja hi ha altres llocs on els temples s'ofereixen, mitjançant el voluntariat, 24h oberts al servei dels més necessitats. Potser el referent més "proper" el trobem a Madrid, a l'església de San Antón, on el P. Ángel impulsa aquesta iniciativa social dins d'un espai sacre (un temple "afterhours" en diuen) des de fa temps amb una vitalitat i empenta notable al centre de la ciutat. Té reflexions molt potents ( "zascas" que en diuen ara) com: "Si hay panaderías, cafeterías y 'puticlubs' abiertos 24 horas, ¿por qué no va a haber iglesias? Es de sentido común" (notícia). (seguir llegint)
(banc-llitera de Curro Claret)

dijous, de gener 26, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (6): La secularització de l'espai públic dels joves

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)
6_ La secularització de l'espai públic dels joves. Permeteu-me una darrera incursió cinematogràfica. Aquests dies s'està projectant als cinemes la pel·lícula "Silencio", del director Martin Scorsese. Aquest document ens fa entendre com els primers cristians del japó arriben a la conclusió que, per tal de poder seguir sent cristians durant els dos-cents anys que va durar la repressió, han de practicar anualment i de forma pública un ritus d'apostasia, de negació del cristianisme, reduint la fe a un tema purament interior i no exterioritzable. Si abans comentava la importància per l'arrelament cultural i la creació de la identitat personal de la classe de religió dins l'àmbit escolar, l'estudi posa de manifest també que pels joves no-creients o creients passius, la religió (i conseqüentment tampoc la religió digital) no juga cap paper en els seus àmbits de socialització, més aviat és un destorb o, en les seves paraules, no és "cool" o "no mola", fet que comporta el silenci del fet religiós en l'àmbit públic juvenil. Sent la xarxa un reflex virtual de la nostra realitat relacional, el silenci sobre el fet religiós en les pàgines adreçades a joves (o gestionades per joves) és més que evident. Les eines de la Religió Digital, però, possibiliten la creació de comunitats virtuals diverses disperses en els temps i els territoris, com si aquells primers cristians japonesos poguessin trobar un lloc de trobada i comunicació d'allò que portaven reclòs al seu cor, i en aquest sentit esdevenen un lloc de formació, relació i també de resistència de cada confessió. Ara bé, cal evitar també la "bunquerització" de la Religió Digital, perquè això porta a la formació de joves radicalitzats que confonen les seves arrels amb la eradicació de la diferència. La situació ideal, doncs, seria aquella en la que la Religió Digital es presenta pels joves de forma pública amb la mateixa naturalitat que es viu interiorment, és a dir, de forma integrada

dimecres, de gener 25, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (5): Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)
5_ Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic. Com arquitecte m'he trobat en casos de reforma d'espais, per exemple temples parroquials o capelles escolars, en els quals el seu programa i el tipus de relacions o activitats humanes que han d'acollir són anàlogues als usos de la Religió Digital citats a l'estudi: organitzar la vida de fe i les seves pràctiques, la comunicació inter i intrapersonal (és a dir, les dimensions horitzontal-comunitària i vertical-transcendent), la plasmació i transmissió d'uns continuts de fe en un llenguatge espaial entenidor pels joves usuaris, etc.  Generalment m'ajuda a projectar millor quan disposo d'un programa diguem-ne "pastoral" perquè, seguint l'axioma de Sullivan "la forma segueix a la funció", és difícil projectar espais des de l'abstracció total, des d'un misteri noumènic o un primitivisme transcendental (que és el que feia Le Corbusier en les seves obres religioses, especialment a la Capella de Ronchamp). Això em fa pensar que, de la mateixa manera que als arquitectes ens ajuden les mediacions religioses a l'hora de projectar un espai, les eines de la Religió Digital haurien de fer visible d'alguna manera la seva pròpia especificitat i manera de relacionar-se amb els homes, el món i el transcendent més enllà de emprar tal o qual eina o recurs digital. Penso, per exemple, en un portal que no apareix citat a l'estudi, "Pregaria.cat" (possiblement perquè els seus usuaris són adults, tot i que hi apareixen continguts adreçats a infants joves com "La colla d'amics de Jesús", el "Prega-Rock" o "l'Evangeli en una vinyeta". Sigui com sigui ho trobo molt significatiu). En la creació del portal citat es va veure necessari incorporar l'apartat "Actua" perquè es volia defugir una visió merament espiritualista de la pregària que no té en compte la dimensió de la lluita per la justícia inherent a la fe en el Crist. Semblantment també passa en l'arquitectura religiosa, que sovint és vista només com un actiu escleròtic patrimonial o una peça més de la indústria del turisme, i no reflecteix de forma actualitzada la seva dimensió social. Per sort tenim notícies com la d'aquests dies en que s'han obert els temples (com el de Santa Anna) per acollir gent del carrer durant les nits de l'onada de fred. Crec, en definitiva, que seria un bon exercici pensar aquests espais virtuals en diàleg amb el que són i representen també els espais físics i mentals de les religions

dimarts, de gener 24, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (4): Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

4_ Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa. Un fet que ha posat de manifest l'estudi és que, sovint, la Religió Digital emprada pels joves té al darrera un cert lideratge o presència d'una persona de referència que, molt sovint en el cas del cristianisme, és un capellà. Quan l'estudi fa referència a les comunitats "digipresencials" (i jo em pregunto: què no és ja avui en dia "digipresencial"? Fins i tot ja les àvies utilitzen el wtsp!. Realitat = Virtual + Actual. No em sorprèn doncs que hi hagi correspondència entre el 20% de joves catòlics que usen mitjans digitals amb el 20% de joves catòlics activament compromesos) recalca que, en el fons, es segueix a qui es coneix. Si féssim un cop d'ull a la relació entre els conceptes de "coneixement" i "seguiment" a la Bíblia i a les diferents espiritualitats religioses (Per exemple la petició ignasiana dels EE.EE. "Senyor que us conegui, perquè si us conec us estimaré. Senyor que us estimi, perquè si us estimo us seguiré") trobaríem que un i altre sovint es presenten lligats però, per alguna raó, en la Religió Digital hi ha una certa tendència a pensar que la fe es redueix a informació (o contingut) i la comunitat de creients a un mer agent transmissor, deixant pel camí que el creient no és un consumidor de continguts religiosos sinó un portador d'un missatge vital o que no es tracta tant de "posar la fe a internet" sinó de "viure la fe a internet", amb totes les oportunitats que comporta i també les seves limitacions (per exemple sagramentals, ja que no es compleix el requisit del "hic et nunc", l'ara i aquí). Anant al cas, cal tenir molt present el paper de lideratge i proximitat en la Religió Digital, no només des de la figura de la persona ordenada ministerialment sinó, en el cas del cristianisme, de tota persona que des del baptisme té una vocació també sacerdotal, és a dir, una crida a cercar sempre la edificació i la unió de la comunitat de creients. Potser la figura que encarna millor el que estic dient és la del "pastoralista" o "agent de pastoral juvenil", ja sigui en l'àmbit diocesà, dins d'un grup de revisió de vida parroquial o escolar.

dilluns, de gener 23, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (3): Necessitat d'una ciberteologia

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

3_ Necessitat d'una ciberteologia. L'estudi apunta que, en consonància amb el s'anomena "cultura audiovisal", la majoria de xarxes socials emprades pels joves (Instagram  en primer lloc i desplaçant ja al Fbk) donen més importància a la imatge, i allò que mostra o suggereix, que no pas a l'explicació escrita. Per altra banda també es fa menció d'una certa gamificació (mot que prové de l'anglés game, jugar) religiosa en consonància amb la creixent indústria del videojoc. La Religió Digital que va apareixent entre els joves, com era d'esperar, és fruit de l'ambient i la cultura pròpia del seu temps. El tema, com apunta Antonio Spadaro a la seva obra de "Ciberteologia" (Mapa Conceptual aquí), és si les religions sabran traduir encertadament, sense traïcions o reduccions, allò que les caracteritza sense perdre's o perdre gent pel camí. Aquesta nova tasca de inculturació, com ha passat sempre, serà factible en la mesura que la persona o la comunitat de creients pugui anar trobant la manera "més natural" de poder expressar la seva fe en aquests nous llenguatges. Més que "recursos o eines digitals" el que cal és, al meu entendre, viure la fe de forma integrada en el dia a dia i atenta a les necessitats dels altres. Si això s'aconsegueix, sorgirà la creativitat necessària per aconseguir les noves concrecions digitals que calgui. Pensem, per exemple, en entitats i personatges com el MCECC, Càritas, Matt Mather, Antoni Gaudí o Francesc Torralba (alguns d'ells citats a l'estudi); tots ells tenen una certa presència i seguiment virtual per part de joves en tant que comuniquen la religió a través del que són sense complexos: un moviment de centres d'esplai, una entitat social, un cantant, un arquitecte i un filòsof. És des d'aquesta realitat religiosa inserida en els seus camps respectius de forma presencial que, posteriorment, sorgeix la "extensió corporal" o "realitat augmentada" que és la xarxa i el món digital amb la possibilitat de seguiment i interès per part dels joves. "Busqueu primer el RdD i la resta se us donarà de més a més".

diumenge, de gener 22, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (2): Necessitat d'una "Immersió lingüística" en clau religiosa

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

2_ Necessitat d'una "Immersió lingüística" en clau religiosa. De l'estudi present també es destaca una certa "endogàmia confessional", en el sentit que es fa ús de la Religió Digital bàsicament per conèixer continguts i relacionar-se amb persones d'una determinada religió. Aquest fet, tractant-se de joves, és comprensible i no hauria de preocupar si no és que l'altre o l'aliè es presenta com un competidor o una amenaça a la pròpia identitat, una identitat que, precisament, s'està formant en aquestes edats i necessita arrelar i formar-se en un paisatge cultural i espiritual proper. Si entenem que la intel·ligència lingüística, per posar un exemple, ha de començar a ser treballada en la llengua materna, aleshores és comprensible que l'espiritualitat o la religió es presenti, de forma general i pels més joves, en clau evangèlica, fet que no nega, sinó que més aviat possibilita, els processos de socialització i el diàleg entre les diferents religions si es presenta de forma correcta. Si es defensa la "immersió lingüística" com una eina d'integració en la cultura pròpia del país, cal tenir en compte també que, per exemple, el 70% delpatrimoni cultural a Catalunya (i també semblantment a nivell europeu) és d'origen cristià. Un altre exemple: enguany estem celebrant "L'anyLlull" i, de la mateixa manera que no es pot entendre el seu pensament sense la seva matriu cristiana, tampoc es pot obviar en ell el diàleg entre les religions monoteistes o abrahàmiques. Evidentment també cal estudiar altres llengües (com l'anglès i l'àrab, que són dels dues llengües no oficials que més usen els joves en la Religió Digital, segons l'estudi presentat), com també cal estudiar altres religions, i la diversitat no ha de ser negada sinó ben present per poder-nos relacionar amb l'altre dins d'un món globalitzat, però això no treu i, alhora fa entenedor, el fet presentat en aquest estudi sobre l'ús predominant de Religió Digital en la pròpia confessió. 

divendres, de gener 20, 2017

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (1)

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)
Primerament vull agrair la confiança i l'oportunitat d'estar aquí col·laborant en la presentació d'aquest estudi sobre "Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cascatalà". Com arquitecte, teòleg i educador (sóc professor de religió i dibuix tècnic a batxillerat), i també com a pare de tres criatures, m'ha resultat molt suggerent aquest estudi i intentaré apuntar breument algunes reflexions que m'ha suscitat el document des d'aquestes diferents vessants. Començaré per la darrer, el món de l'educació.



Reflexions des del món de l'educació. 
0_ Necessitat de "comptar les faves". Ja fa uns quatre anys vaig ser el coordinador d'un estudi anomenat sobre "Identitat Evangelitzadora dels Centres Educatius" dut a terme per la FECC (Escola Cristiana de Catalunya). Aleshores ens proposàvem "comptar les faves" de la pastoral escolar. Tant en aquell cas com aquest, fan veure la necessitat de clarificar en quina realitat ens movem quan parlem de joves i religió perquè només des de la humilitat, és a dir, el saber-se amb els peus tocant a terra, es poden endegar projectes amb sentit, especialment dins del món educatiu en l'àmbit del que s'anomena educació de la dimensió transcendent de la persona.


1_ Necessitat de la classe de religió en relació a la Religió Digital. En aquell estudi que he citat apareixia la dada que l'alumnat declarat catòlic practicant era aproximadament un 10%. No cal dir que aquesta dada ens fa entendre que, per a un gruix notable dels joves catalans, gairebé l'únic lloc de contacte amb el fet religiós, més enllà dels MCS (que sembla l'actualització d'aquella cita paulina de "en ell ens movem, vivim i som"), es dóna a l'escola. Vinculant-ho amb l'estudi que presentem avui, aquesta dada queda confirmada quan veiem que un 43% de l'ús de Religió Digital (gairebé la meitat) es dóna a les aules i és per treballs escolars i, suposo, que aquests treballs deuen ser dins de la classe de religió. Per tant, cal defensar la classe de religió com un dels pocs llocs de trobada, presencial i/o extesible al virtual, entre els joves i el fet religiós. També és una dada que hauria de promoure la qualitat pedagògica de les eines digitals emprades a l'aula com, per exemple, el darrer Premi Armengol Mir (2015): "Geolocalització i realitat augmentada aplicades al coneixement de l'arquitectura religiosa de Barcelona", de la professora Azuzena Vázquez, al centre educatiu de les xavieranes del barri Gòtic de Barcelona, és a dir, dins un ambient molt divers des del punt de vista religiós i cultural. Segons l'estudi, "molts dels consultats que assisteixen a escoles religioses no tenen voluntat ni interès per la Religió Digital" perquè, evidentment, la motivació per a l'elecció d'aquella escola per part dels seus pares ha contemplat d'altres aspectes. És una oportunitat i un repte molt gran per part de la comunitat educativa i, especialment la titularitat d'aquests centres, que l'alumnat allunyat dels temes religiosos pugui percebre el fet religiós com una aportació positiva i integrada a la resta d'ensenyaments.