Videomapatge patrimonial a Taüll

El videomapatge (o "mapping") apareix a la vikipèdia com "una tècnica de projecció utilitzada per a projectar imatges i objectes virtuals de dues o tres dimensions sobre qualsevol tipus de superfície, gràcies a un programari especialitzat". Aquesta tècnica ha estat emprada sobre l'absis de l'església de Sant Climent de Taüll, reproduint-hi virtualment a través de sis projectors tant les pintures conservades al MNAC com una reconstrucció artística del que els experts consideren que va haver-hi al damunt de les febles restes que encara queden de les pintures originals.

El conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Bohí-Taüll va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000, i el projecte del videomapatge va ser plantejat el 2011 dins del conveni de col·laboració que van signar el 2009 el Departament de Cultura i l’Obra Social de la Caixa per la conservació i difusió del patrimoni romànic de Catalunya denominat Romànic Obert. En aquest enllaç teniu la comunicació  que van fer Elsa Íbar i Torras, Eduard Riu-Barrera i Eva Tarrida i Sugranyes, amb el títol "Sant Climent de Taüll # 1123. Noves estratègies de restitució i divulgació del patrimoni a la Vall de Boí", durant les Jornades Internacionals sobre Patrimoni Sacre que va organitzar l'AADIPA el 2014 amb totes les especificacions tècniques referents a la intervenció. (seguir llegint)

Aperitiu Cyberpastoral 3 (darrera part)

Ja he acabat la conferència i crec que ha estat prou inspiradora (s'accepten comentaris dels assistents a mode de feedback). Adjunto la darrera part de la conferència (aquí teniu la primera i segona part) per si a algú li és de profit i no s'indigesta. (Teniu la notícia aquí)

Segona part: L’esdeveniment evangèlic.

1.       L’evangeli en el mercat del sentit.

Abans dèiem que els catecismes van ser, en bona part, el resultat del diàleg o confrontació de l’anunci del missatge evangèlic amb un entorn cultural determinat en el qual es prioritza el discurs abstracte sobre l’experiencial. En els darrers segles, aquesta confrontació tenia un únic interlocutor, els filòsofs de l’humanisme ateu que Paul Ricoeur va batejar amb el nom de “mestres de la sospita” (Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud) i bona part del que abans s’entenia com apologètica cristiana, que avui sortosament ha passat a ser la branca de la teologia fonamental, anava encaminat a rebatre aquest pensament. Amb l’entrada de la secularitat i especialment de la postmodernitat, l’anunci de l’evangeli es pluralitza  i es complexifica, trobant-se immers dins d’un bast mercat de propostes de sentit com una proposta més al costat de tantes altres, com si fos un producte alineat al costat d’altres en la prestatgeria d’un supermercat. Ara és l’individu  - i no les institucions o les col·lectivitats - qui és el protagonista de la història i és ell mateix qui escull el sentit de la seva vida. Aquest fet comporta una certa filosofia consumista, i en certa manera “tastaolletes”, de la pròpia autoexplicació de l’individu de forma que la identitat es torna fragmentada i es construeix a base d’un relat personal que pot presentar discontinuïtats i incoherències, com un col·lage plural i sincretista fruit del “faci-ho vosté mateix” que seguiex la filosofia americanista del “self-made man”.  Com a mostra tenim cristians, entre ells els nostres destinataris com a subjectes pastorals: els alumnes, que creuen en la reencarnació, porten penjades pedres energètiques, consumeixen herbes terapèutiques o practiquen ioga sense fer-ne quelcom problemàtic. La falta de d’un gran relat al qual adherir-se mena a una pluralitat de petits relats. En d’altres paraules, la mort de Déu anunciada per  Nietzsche en l’escrit de l’Home Boig fa sorgir al nostre entorn la multiplicació dels ídols entre la gent que es troba al mercat. A falta d’un horitzó ens pintem el nostre paisatge particular.

L’acció evangelitzadora en aquest nou context es torna complexa perquè ja no té aquell contrincant identificable de l’ateisme – no pas perquè hagi desaparegut, sinó perquè n’han sorgit d’altres -, ha de fer l’esforç d’acompanyar els processos personals (la història de les seves opcions) i ha d’evitar caure en els extrems de la dissolució, per una banda, i el fonamentalisme, per l’altra. Com a pastoralistes podem sentir que aquesta tasca ens sobrepassa, com ens sobrepassa mantenir la fe en aquest entorn, i ens costa anunciar la Bona Nova sense aplicar-hi rebaixes (presentar-ho com una mena d’outlet o “balneari pneumatològic”, en la línia del pensament feble postmodern), o acabar agafant el megàfon per fer-se cridaner i comptabilitzar el màxim nombre de visites, enllaços, amistats, seguidors o “m’agrada” en el facebook.

2.       L’esdeveniment mediàtic.

Donat aquest panorama, cal saber com funciona la societat de la informació, i és que aquesta funciona a partir de l’esdeveniment mediàtic, que podem identificar quan una notícia passa a ser “trend tòpic” al twitter o bé quan l’endogàmia dels mitjans porta a que no es parli de res més que d’allò a la xarxa, a la ràdio, a la televisió i a la premsa. Valguin com a exemples propers els casos dels “informers” (les pàgines de “safareig escolar” anònimes), el primer tweet del Papa Benet XVI, la incorporació de codis QR al “Full Dominical”, els abusos sexuals per part del clergat, el cas del “Vatileaks”, l’acte de dedicació de la Sagrada Família o la dimissió del mateix Papa. Nosaltres ja podem estar explicant a classe la història de l’Església o qualsevol altre contingut del temari marcat pel currículum de la CEE en l’assignatura de religió, però l’educació dels alumnes es realitza en bona part a través dels mitjans  de comunicació que, com ja hem comentat, actuen com institució total, també educativa. Podem desvincular-nos de la realitat mediàtica, però si aquesta no entra a l’aula, allò que puguem transmetre restarà desvinculat de la seva vida i, molt probablement, serà aparcat i oblidat.

L’educador o pastoralista pot entomar el fet mediàtic de dues maneres: o bé crea un esdeveniment mediàtic de caire evangèlic, o bé els re-interpreta per, o amb, als seus alumnes. Com a mostra del primer cas podríem parlar d’allò que confirmaria la frase “L’Evangeli segueix sent una bona notícia”, i sovint va relacionat amb iniciatives pastorals que a nosaltres ens poden semblar normals però que entren dins de la curiositat social de “l’infoteniment” (mot formulat per Umberto Eco que pot ser fruit de la contracció dels termes “informació” i “entreteniment”, però que en català també acceptaria un tercer terme: “l’enfotre-se’n”). Valguin com a exemple la notícia “Cromos per fidelitzar l’audiència” (Telenotícies Comarques), la “Missa Roquera” del Padre Jony, la creació d’habitatge social a l’antic seminari del Bisbat de Lleida, la pàgina de recursos del “Prega-Rock” a Pregaria.cat, dos grafiters que pinten l’absis d’una església, etc. Caldria rastrejar el recull de premsa que ofereix diàriament el portal CatalunyaReligió i preguntar-se quin esdeveniment mediàtic en clau evangèlica puc crear des de l’aula.

Com a mostra del segon cas, reinterpretar un esdeveniment mediàtic, podríem prendre nota, encara que té un punt polèmic pel que fa a l’estètica, de la versió que han fet uns joves francesos sobre el videoclip del raper coreà “Gangman Style”, tal com l’equip del programa d’humor del “Polònia” també ha fet. Aquesta versió, que podreu trobar al youtube com “Cathostyle” i utilitza l’estètica del vídeo original per poder comunicar la fe i, de pas, deixar un enllaç per publicitar les seves activitats pastorals estivals. També podem posar altres casos més propers que formen part de la “pastoral de tota la vida”, aquells que es basen en fer una lectura cristiana de la realitat, ja sigui tractar els valors en clau evangèlica de les cançons que escolten els alumnes o bé comentar reculls de premsa (Per exemple, fa un any, a partir de la notícia dels columbaris que el Barça va disposar pels seus socis al Camp Nou, Mn. Magí Megias de Tarragona va publicar una reflexió al butlletí “Connecta’t”, del Secretariat Interdiocesà de Joves).

3.       Díptic final: Missatgers i missatges. Fons i formes.

Arribem al darrer punt de la conferència d’avui que intenta recapitular la resta. Si hi ha una màxima en l’era digital que cal tenir en compte en la pastoral educativa és la ja gastada i tòpica “el mitjà és el missatge” de Mc. Luhan. Fixem-nos d’entrada que la màxima Mcluhaniana no dista d’una religió que identifica el missatger amb el missatge i que, en la teologia, s’ha formulat com “Jesús és el Crist”, és a dir, aquell personatge històric anomenat Jesús de Natzaret, el mateix que predicava el Regne de Déu i va ser condemnat per blasfem a la creu, ha estat ressuscitat per Déu perquè Ell mateix s’hi ha identificat (perdoneu que no pugui extendre’m a cercar una formulació cristològica més correcta, de moment ho deixem aquí). Hi ha d’altres autors que basen la proximitat de la màxima citada a partir d’un altre text neotestamentari però en sentit invers, amb un caràcter més descendent: “La Paraula es va fer carn”, és a dir, el missatge es va fer missatger.

En qualsevol cas, la pastoral en l’era digital només podrà sobreviure si entén que avui en dia l’expressió dels continguts no es pot donar de forma abstracta sinó que cal cercar aquella expressió que pugui ser màximament anàloga, per no dir igual, al contingut a transmetre. Cal cercar una nova metàfora que tingui suficient punta i sigui suficientment novedosa i significativa per als alumnes tenint en compte que el “ground” (el fons, l’ambient, la manera de presentar les coses) en el món digital és més important que la figura en l’acte comunicatiu. Això no implica una desaparició del contingut, dons estaríem presentant quelcom buit o fent un foc d’encenalls, però ens porta a una incansable feina de inculturació de l’Evangeli, és a dir, com presentem, com encarnem, com vestim, etc, la Bona Nova.

Ja que he començat amb un símil arquitectònic, el de la porta, i donat que sembla inexcusable no parlar de la Sagrada Família quan es tracten temes de nova evangelització, fixem-nos en aquesta construcció. Us proposo tres punts per a la reflexió:

• ·         La Sagrada Família comunica perquè és testimonial, ja que ens parla d’un arquitecte que va saber fusionar la seva professió amb la seva vida i les seves creences. Com puc jo cercar aquesta integració testimonial? Què és allò que sé fer i m’apassiona i com puc vincular-ho amb l’Evangeli per propiciar un esdeveniment mediàtic?
• ·         La Sagrada Família és capaç de fer arribar l’Evangeli de forma explícita, sense dissolucions postmodernes, però alhora és quelcom respectat i admirat per tothom, sense que un grup fonamentalista la segresti i l’aparti de la gent (ja siguin fidels o turistes). Com puc presentar jo l’Evangeli al meu entorn de forma explícita evitant les rebaixes o l’encarcarament?
• ·   A la Sagrada Família són molts els artistes que han col·laborat per cercar metàfores significatives, fent de tot l’edifici una “catequesi pètrea” (i després de la visita papal comptem també amb una “catequesi petrina”!). Quins llenguatges puc emprar jo en l’era digital per enunciar l’Evangeli?

Aperitiu cyberpastoral 2

Segueixo amb el final de la primera part de la conferència de demà "Era digital i pastoral" de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC.

3.      Educació i record mediats per la virtualitat.

Hem apuntat ara mateix un altre aspecte molt important en el qual convé deturar-se: la relació entre l’educació i la perpetuació de la memòria. Recordem per un moment la confessió de l’Alioxa – el jove protagonista de la novel·la “Els germans karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski - als nens del seu poble: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació”.

Quan, seguint l’exemple anterior, s’acaba una activitat pastoral, si aquesta ha estat reeixida, deixa en la persona un regust de confiança o un seguit d’interrogants als quals té la necessitat de retornar, com una mena de kronotopos personal de referència, o “lloc de sentit”, que porta a una certa nostàlgia de quelcom autèntic que ens segueix qüestionant i enfortint alhora. Com a mostra de l’aprenentatge i de les relacions compartides durant l’estona de l’activitat sovint fem provisió de records, fins i tot, si som uns bons pastoralistes, haurem pensat en algun objecte concret amb un suport físic com ara una samarreta, un pin, una postal, etc. Aquest cúmul de records són les fites personals o els maons de la construcció de la nostra pròpia identitat, a semblança de les molles de pa que els germans Hansel i Gretel van deixant pel camí de retorn a casa.

Com a mostra del lligam entre la construcció de la identitat i els records personals tenim un clàssic del cinema de ciència-ficció, “Blade Runner”, de Ridley Scott, on els replicants, màquines humanoides produïdes per la genètica , s’aferren a les fotografies de la seva vida i el seu líder rebel, abans de la mort confessa: "Jo he vist coses que vosaltres no podríeu imaginar. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist Raigs-C brillant en la foscor prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". Les darreres paraules d’aquest personatge menen a una identitat de caire existencialista, som allò que hem viscut, i no dista gaire de la mateixa professió de fe del poble jueu, que recordant l’experiència d’alliberament del seu poble re-actualitzen aquell moment i el re-viuen en ells mateixos:

"El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat." (Dt 25,6-10)

Com veiem, l’educació en la fe del poble jueu va vinculada a una experiència telemàtica, on el símbol ens catapulta a uns altres temps i a uns altres llocs en els quals no hi hem estat de forma presencial. La perpetuació del record de l’acció de Déu arriba avui mediada per la religió. No podem tornar al passat, ni podem avançar-nos al futur, però en la religió s’esbotza el límit espai-temporal i la nostra vida, l’esdevenir ara i aquí, es vincula també al passat d’una tradició antiga i al futur d’una promesa de la qual ja en participem de forma escatològica. Com passa en l’evangeli de Joan, el creient, és a dir Jesús, es viu en el Pare. La “seva hora” és “l’hora de Déu”, és a dir, el kairós – el temps de Déu -  es fa present i irromp de forma impensable en el kronos – el temps físic –; i el “seu lloc” és la “Casa del Pare”, és a dir, el paradís o la Jerusalem Celestial – la terra promesa – es fan presents en el topos – el lloc físic -.

A resultes d’aquesta reflexió redescobrim allò que els liturgistes ja fa temps que saben, que l’educació – mot que prové del mot deuk, que significa guiar o guiatge – en les coses de la fe passa per una acte virtual - que no per això deixa de ser menys real - , que és la celebració eucarística, on re-presentem, tornem a fer present ara i aquí, el sant sopar i amb ell l’Aliança de Déu amb la humanitat per mitjà del símbol. Reformulem en clau digital per exemple conceptes teològics com ara el de “Cos místic”, com podem explicar-lo als nostres alumnes de l’era de la informació?. Amb el concepte de “Cos místic” ens referim a l’Església actual i local, aquella que es reuneix presencialment en acció de gràcies cada diumenge, però també ens referim a l’Església universal que participa de la mateixa celebració arreu del món i, fins i tot, superant també la barrera temporal, ens referim a tots els creients que hi ha hagut al llarg de la Història, des d’Abraham i Melquisedec fins a la fi dels temps. Es fa difícil explicar la superació de la dimensió temporal però, pel que respecta al límit espaial, no podríem comparar l’eucaristia a una webcam espiritual en la qual tots ens podem veure?. Quan Sant Francesc Xavier celebra l’eucaristia a les remotes terres orientals, no porta penjat al coll les signatures de les cartes que li han fet arribar els seus companys jesuïtes des d’Europa?, No està en comunió amb ells, fins a vessar llàgrimes, a través de l’acte litúrgic?, No utilitza elements tecnològics (una bossa, retalls de paper, el calze i la patena, l’elaboració del pa, etc) per actualitzar els seus records sants? De la mateixa manera, la nova evangelització ha de comptar amb els mecanismes que ofereix l’era digital com un mitjà més que cal conèixer i utilitzar, sense demonitzar-lo ni absolutitzar-lo.

Fem encara un pas més en la nostra reflexió sobre la memòria i les relacions virtuals. Al llarg de la història de la pastoral es van anar formulant diferents catecismes que es basen en el mode de pregunta-resposta com a sistema de confrontació o resposta a la filosofia pagana i posteriorment a la raó il·lustrada. Encara avui el Youcat, el catecisme per a joves de l’Església Catòlica, segueix aquest mètode. Cal reconèixer d’entrada que aquest sistema afavoreix la presentació dels continguts de la fe de forma endreçada i en facilita el seu aprenentatge, un tret molt important que compensa la desdogmatització o pèrdua de continguts actual, en la qual sembla que només prima allò experiencial fins arribar a la reducció de tota l’acció pastoral a termes ambigus com “educació en la interioritat”, una mena de neognosticisme postmodern. Ara bé, aquests conceptes resten desencarnats si no hi ha una incorporació o una inculturació personal, és a dir, si no s’arrelen ni s’emparaulen en el quotidià de la persona concreta. Alguns biblistes amb sensibilitat pastoral han reclamat el tornar a la formulació i explicitació de la fe de forma vivencial, tal com era als principis:

“Hi ha (en l’Església) una manera de parlar que prové dels darrers quatre o cinc segles que tendeix a un cert intel·lectualisme. Aquest tipus de canvi cap a l’abstracció no existia en l’Església primitiva ni en la Bíblia. Allí, els modes de comunicar eren més atractius i concrets. Déu era representat per allò que feia. En els catecismes del s.VI es comença a parlar en termes de veritats abstractes... Crec que tenim una gran oportunitat amb els nous mitjans de comunicació per enrecordar-nos que l’Evangeli és, sobretot, la narració i la presentació de com viu Déu... Crec que caldria realment canviar el nostre llenguatge... un que vagi de cor a cor, un llenguatge de vibració emocional” (Card. Carlo Maria Martini)

Així doncs, els catecismes porten a una memòria mecànica, que pot restar morta si aquesta no es complementa amb una memòria significativa, i aquí és on entren en joc les possibilitats de l’era digital en tant que porten altre cop la paraula de Déu a l’humus, el terra, dels esdeveniments del dia a dia.

Aperitiu cyberpastoral (6es Jornades Pastoral Educativa)

El proper dissabte al matí em toca fer una ponència sobre "Pastoral en l'Era Digital", dins de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya). Aquí teniu uns primers apunts del que diré per "anar fent boca".

“Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” (Ap 3,20) … No ho sents? El móvil t’està sonant! (será el whatsapp? És un sms? Algú et truca?)

El lema d’aquestes sisenes jornades de formació pastoral de la FECC, la citació del llibre de l’Ap, ens ve com anell al dit per aquesta xerrada perquè ens parla de comunicació, de trobada, i d’un diàleg que s’esdevé d’igual a igual: ja que el convidat apunta “Soparé amb ell, i ell amb mi”. La intenció d’aquesta estona és continuar en el clima de pregària en que hem començat però estenent-la a la nostra realitat: som educadors cristians i vivim en l’era de la informació. Podem viure aquests dos factors, l’evangelització i l’era digital, de forma esquizofrènica, separada - molt propi de la postmodernitat fragmentada en la que ens movem - , però al llarg d’aquesta reflexió intentarem cercar ponts que ens facilitin entendre’ns de forma integrada perquè, com veurem, només podem comunicar (arribar a ser significatius en l’oient, l’alumne) des del testimoniatge, a saber, dir-nos en el que diem, i això implica una certa unitat de la persona.

Primera part: Tecnologia digital i educació en la fe.

1.       Tecnologia i identitat.

Comencem situant-nos davant la porta i, si em permeteu un incursió arquitectònica per defecte professional, recordem què és una porta. Etimològicament “porta” comparteix el mateix origen que el verb “portar”, i és que, bàsicament, la porta és un “lapsus” en el traçat dels límits de la muralla d’una ciutat, quan s’aixeca l’arada i “es porta” fins al següent punt, on es torna a clavar i es continua amb el traçat. Un porta és aixecar la mà del paper, és l’espai en blanc que deixem en la nostra escriptura, en el nostre rastre vital, entre el traç de la identitat i allò forani o estrany. En d’altres paraules, la porta és l’espai de la profanitat mentre que els murs són espai sagrat, l’espai que delimitem per desenvolupar la nostra vida. En clau educativa, la porta és allò que delimita si un alumne està a classe - és a dir, si està dins del terreny de joc - o el fem fora. En clau pastoral, situar-nos davant la porta implica un estar atents a allò que s’esdevé en el món amb la seva profanitat, estar disposat al trànsit, la comunicació i el “mercadeig” per anunciar-hi una bona nova. En clau digital, estar a la porta és trobar-nos davant d’un password, d’una clau d’accés a una xarxa de relacions, però també és estar pendent de les trucades, els missatges i els correus electrònics. Estar a la porta implica un restar a l’espera de la comunicació. En tot cas, estar a la porta sempre implica una actitud d’espera i vigilància, un “estar a l’aguait” del que s’esdevé més enllà del nostre espai tancat de la quotidianitat, habitar en els límits. Aquesta actitud d’atenció enllaça tant la nostra tasca d’educadors com la de creients, ja que, com molt bé apuntava en el seu moment la filòsofa Simone Weil: "La clau d'una concepció cristiana dels estudis és que l'oració està feta d'atenció. L'oració és l'orientació cap a Déu de tota l'atenció que l'ànima és capaç. La qualitat de l'oració està per a molts en la qualitat de la atenció. La calidesa el cor no pot suplir "(Simone Weil. En espera de Déu).

Com anem veient, tant la porta com els nous dispositius de comunicació són un element tecnològic. La primera pertany a l’àmbit de l’arquitectura, fins i tot en el disseny de la picaporta, mentre que els altres són més complexos. La tecnologia ha anat esdevenint una mena d’institució total, - és a dir, que marca la nostra manera de sentir, de pensar i de fer -  en la qual, parafrasejant aquella cita paulina, sembla que ens vivim, movem i som (Ac 17, 28). Formem part d’una societat fortament marcada per la tecnologia i aquesta no pot restar al marge de l’anunci de l’Evangeli perquè, tot i que la limita, és alhora condició de possibilitat per a trobar un suport per a la comunicació. Convé treure’ns les pors davant el fet tecnològic i emmarcar-lo com allò que és, una mediació més, com també ho és el nostre cos. No hi ha paraula pronunciada sense l’articulació dels sons en la nostra boca, ni paraula escrita sense un suport.

Fins a tal punt és així, que la tecnologia, especialment les nostres relacions, s’han inserit en el quotidià com una nova capa externa de la nostra identitat.[1] Si bé el nostre cos és capaç de comunicar d’una forma no verbal, o bé el vestit que portem diu quelcom de nosaltres més enllà de respondre a una funcionalitat de donar abric o protegir del sol, de forma anàloga, la nostra manera de relacionar-nos telemàticament també està parlant de nosaltres. La nostra presència a la xarxa o en una simple trucada no és neutra. Pensem, per exemple, en portals com ara el facebook, twitter, linkedin o també en els blogs. Què diem de nosaltres? Exterioritzem la nostra fe o aquesta resta amagada per por del “què diran”, com si el pensament secular, que arracona la religió a l’esfera privada, també es mantingués a la xarxa?.

2.       El fet virtual complementa i expandeix la realitat.

Entrats en aquest punt, cal anotar també una certa connotació pejorativa sobre les relacions telemàtiques que cal superar, especialment en els nostres àmbits pastorals. Sovint associem el fet virtual a allò irreal quan, de fet, allò virtual no es contraposa a realitat sinó que la “expandeix” o complementa. Una trucada, un missatge electrònic, un article penjat a un bloc, o una piulada al twitter, no són elements irreals sinó una expansió de la nostra possibilitat comunicativa. Si bé abans la realitat semblava limitada a la nostra actualitat, és a dir, a les relacions presencials – dic que ens ho semblava perquè sí que hi havia relacions a distància com ara una carta, i no per això posàvem en dubte la seva realitat – ara aquesta s’ha vist complementada per una expansió de la nostra corporeïtat en la identitat virtual, una corporeïtat mediada per la tecnologia. Resumint, podem definir la realitat com el sumatori del conjunt de dades que rebem a través de l’actualitat i la virtualitat.

De la correcció d’aquest prejudici se’n deriva un nou mode de procedir per la pastoral, a saber: cal incidir en els dos àmbits de forma coordinada, tant en l’actualitat com en la virtualitat. Ens semblarà evident, per exemple, que si volem anunciar una activitat no n’hi ha prou en penjar un cartell a l’aula sinó que cal enviar el cartell per correu electrònic als possibles destinataris o bé penjar-lo en l’espai web corresponent. De la mateixa manera, també ens hauria de semblar evident que actuant només de forma telemàtica no n’hi ha prou, i que no podem deixar de imprimir i localitzar el cartell d’una forma física – fins i tot fer una xerrada explicativa cara a cara davant el target objectiu -  perquè, de la mateixa manera que podem trobar escèptics del fet virtual, també cal evitar caure en l’extrem dels entusiastes virtuals, que sembla que resolen tots els problemes amb la creació d’un espai web. Deixarem de parlar de l’activitat perquè podem fer una piulada? O bé, deixarem de fer una piulada perquè n’hem parlat prèviament de forma presencial? Ni una cosa ni l’altra sinó, més aviat, les dues.

Anant més enllà, en la planificació i disseny de l’activitat pastoral, caldria cercar el màxim profit d’aquesta complexitat, de forma que l’actualitat i la virtualitat es complementessin al llarg del seu recorregut, tant en la preparació i anunci, com en la seva realització i posterior avaluació. Ja hem parlat del cartell que anuncia una activitat, però també podríem parlar d’una activitat que contingui tasques telemàtiques en el seu desenvolupament – com ara enviar un sms dient “Al·leluia, Jesús ha estat ressucitat” en la celebració d’una pasqua jove – o incorporar un qüestionari d’avaluació amb un “google docs” al final d’aquesta. Fins i tot, es pot mantenir encesa la flama de l’activitat a través d’un lloc web, quan la presència i comunicació física entre els participants ja no és possible però sí la relació virtual, com ara penjar alguna fotografia, la cançó de la jornada[2] o algun document recopilatori a la xarxa.

---

[1] Aquí podem visionar l’escenade la pel·lícula “Shrek” en la que el protagonista, l’ogre, s’autodefineix com algú amb capes, a semblança d’una ceba.

[2] Valgui com a exemple el videoclip que hem visonat al principi de la conferencia, que és l’himne de la Pasqua Jove Claver que duia per lema “Domèstic” i que es basava en la mateixa citació de l’Apocalipsi que serveix de lema per les 6es Jornades de Pastoral organitzada de la FECC.

10 anys d'Espai Sagrat

Aquests dies es celebren els 10 anys d'Espai Sagrat (llegir notícia). Encara recordo quan, al noviciat, vàrem veure amb molt d'interès aquella iniciativa tan novedosa dels jesuïtes irlandesos i que, ben aviat, crec recordar que abans que la versió castellana, va tenir una versió en català gràcies a l'esforç del Santi Torres sj i la Montse Girbau (cap de premsa de la SJ a Catalunya) entre d'altres. A voltes em pregunto qui deu veure aquesta pàgina i si encara produeix la sorpresa que va causar en els seus inicis, però les visites i els comentaris demostren que aquesta iniciativa encara val la pena. Per exemple, hi ha mitjans de comunicació que encara no se n'han adonat i ho destaquen (penso en quan els MCS deien que la nova pàgina web del Bisbat de Girona oferia un espai de pregària on-line quan, de fet, només havien incorporat un botó que conduia a Espai Sagrat). O també n'hi ha hagut d'altres que han copiat la idea (la pàgina web evangeli.net, de l'Opus Dei, podria ser un bon exemple). El temps ens ha acabat donant la raó i ara estem en negociacions amb la Claret per oferir un producte en paper de cara als temps litúrgics forts... a veure com evoluciona. Us adjunto un cartell que vaig fer, ja fa uns quants anys, per promocionar-ho.

post-VBM11

1_ Sobre la trajectòria: Em vaig fer un bloc i.... em van cridar a la primera trobada de bloggers al Vaticà (VBM11)! Entre una cosa i l'altra aviat hauran passat cinc anys i, en aquest temps, el bloc em va servir per posar-me en contace amb molta gent i "servir" indirectament a molta gent (que és la més gran satisfacció). Al cap d'un any ja teniem la blocsfera cristiana muntada a FocNou  i, al cap de dos i escaig, vam començar el projecte de CatalunyaReligió.

2_ Sobre el servei i la comunió: Em va agradar molt quan F. Lombardi sj parlava al VBM11 sobre el bloc desde la filosofia de servei. Crec que el servei només té sentit des de la gratuïtat perquè, en cas contrari, ens trobem amb blogs apologetes en el mal sentit de la paraula i de clara tendència farisaica, és a dir, dels que divideixen en bons-dolents i cerquen posar-se la "medalla d'autenticitat catòlica" per poder criticar a la resta. Ja des del principi he intentat crear espais de comunió ("que tots siguin u"), per això es va fer la blocsfera cristiana, i crec que cal seguir treballant en aquest sentit. 

3_ Sobre l'evangelització: També hi va haver ponents que deien que Jesús avui seria un blogger i ho argumentaven dient que "així podria arribar a tothom". Jo no ho tinc tant clar, perquè aquest argument em sembla molt proper a la temptació aquella de ser un show-man que es llença de la torre del temple per "donar la nota". Crec que la manera d'anunciar la bona nova de Jesús, que va començar en un racó de món anomenat "Galilea dels pagans", ha de ser també la del blogger. La més que desitjable universalitat i catolicitat no ens ha de fer ballar "al so dels números dels visitants del bloc" sinó, com també es va dir, cercar aquella relació del pastor que coneix el nom de les seves ovelles. Hi havia un ponent que deia que "internet és el lloc de qui crida més fort i l'església hauria de fer el mateix"... sincerament, no hi estic d'acord.

4_ On estan els bloggers preferits?: Hi va haver un tema que no va sortir al VBM11: es va parlar de inculturar el missatge oficial de l'Església a la blocsfera (i està molt bé), però en cap moment es va parlar del blogger com "veu dels sense veu" o "altaveu dels silenciats", etc. És a dir, els preferits de Jesús no estaven presents.

... i ara, què? M'he adonat que hi ha molta feina a fer, especialment a casa nostra, i que cal algú que animi i tingui cura d'aquest espai del "sensus fidei on-line" que, com es va dir al VBM11, és de gran ajuda a la formulació i tasca del magisteri. No de qualsevol manera, sinó a la manera de l'evangeli. Aprofito per donar gràcies també al Dani Pajuelo, al Santi Casanovas, a la Marta Nin i a la comunitat de jesuïtes del Col·legi de "il Gesú" que em van acollir (especialment en Joâo i l'Òscar!).

Preparant-me pel Vatican Meeting Blog.

Gràcies al Daniel Pajuelo, marianista, m'he assabentat de quines persones de parla castellana aniran a l'encontre del Vatican Meeting Blog (#vbm11 al twitter). Mirant la llista m'adono que n'hi ha de tots colors. Des de gent de l'Opus Dei, Legionaris de Crist o Comunió i Alliberament, passant pels de forumlibertas, religióndigital, infocatólica i, potser amb escàndol per alguns, també focnou i catalunyareligió mitjançant el bloc de la Marta Nin (amb qui ja estem fent gestions per veure'ns a la ciutat eterna i de qui ja us n'havia parlat aquí) i el meu. Dos blocs en català dels 150 blocs escollits entre l'àmbit catòlic... Déu n'hi do, oi?. Crec que no és el moment de fer estadístiques facilones, que d'això tothom en va ben servit, però sí crec que és una confirmació més que la llengua catalana ha estat especialment present en la blogsfera des dels seus inicis.

Vaig entrant poc a poc en aquesta "crida" vaticana amb respecte, curiositat i, de pas, vaig fent-me la llista d'arquitectura religiosa que he d'anar a veure en dos dies (no podrà ser massa cosa doncs). En Jesús Oliver-Bonjoch, que vaig conèixer a rel de la participació en una taula rodona al curs de "Simbologia Religiosa" de la UB, ja m'ha donat alguns consells i espero trobar-me també amb en Joâo Delicado sj, un amic arquitecte portugués que està estudiant teologia a Roma. Sobre què puc aportar jo en aquesta trobada i per què m'han escollit... encara necessito una mica més de temps, tot i que no m'en sobra. Potser no és tant el que jo pugui dir o deixar de dir que la mera presència i atenció al que em puguin dir. Ja us aniré dient.

Ecletopografies virtuals

Aquests dies he pogut participar, molt parcialment, del Congrés Internacional de Teologia Pastoral que duia per lema “La parròquia, comunitat missionera”, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals. Els meus interés era doble: 1) Cercar fonamentacions teològiques de cara a justificar la distribució i disseny del Projecte Final de Carrera (tema: Centre Parroquial a Torreforta, Tarragona) i 2) Cercar fonamentacions teològiques i reflexionar sobre aquest “espai” virtual que anomenem “Blocsfera cristiana”.

Sobre els interessos arquitectònics tan sols hi ha hagut algunes pincellades. He trobat a faltar (segurament perquè m’ho he perdut) més reflexió sobre la comunitat cristiana i el territori en sentit urbanístic i antropològic i no tan “espiritual”. Així i tot el darrer “Quaderns de Pastoral” inclou una reflexió sobre “habitar el món” del prof. Salvador Pié-Ninot i d’en Mn. Gaspar Mora força interessants.

Sobre els interessos virtuals encara hi ha hagut més silenci. S’ha parlat de “mobilitat” en el territori dels parroquians. S’ha parlat també dels “parroquians d’elecció” que hi ha cada parròquia, etc. Però no ha aparegut ni la vessant virtual de cada un d’aquests espais eclesials a la xarxa (sobre la relació que la parroquia pot desenvolupar a partir d’una plana web, per exemple), com tampoc els agrupaments i llocs de trobada que s’esdevenen “on-line”.

És molt arriscat, i fins i tot erroni, presentar un espai com la blocsfera cristiana com una parròquia virtual (principalment perquè no som “qahal”, arrel de “L’eclesía”, de gent con-vocada a celebrar l’Aliança... és a dir: que no celebrem l’eucaristia “on-line”), però és innegable que, dins la gradació i matisos de cadascun dels blocaires pel que fa a la explicitació creient, dins la blocsfera cristiana es donen traçes de liturgia (celebració del diumenge, per exemple), kerygma (reflexió sobre la fe, KTQ6...) i diakonia (servei i solidaritat, especialment amb els més desafavorits). Com emmarcar aquests noves “ecletopografies (espais d’església) virtuals” ?. D’aquest tema ja en vam fer una primera reflexió dins del seminari “Fonaments per a un temple virtual”, a Cristianisme i Justícia, però crec que cal no perdre l’interés per reflexionar sobre aquest fet, no pas per mirar-nos el melic, sinó per poder encertar millor l’acció i manera de viure l’evangeli en un món virtualitzat.

Aprenent de Las Vegas (i dels okupes)

Un dels llibres clàssics de l'arquitectura contemporània és "Aprendiendo de las Vegas", d'en Robert Venturi, que es dedica a analitzar i reflexionar sobre l'arquitectura, la publicitat i la significació dels edificis en un context urbà mercantilitzat. Per en Venturi l'edifici és un aparador, una gran estructura sobre la qual es projecta una imatge convenient. A tall d'exemple podriem citar la torre Agbar, el Guggenheim de Bilbao o, simplement, les llumetes de nadal que teixeixen les façanes dels grans magatzems de la ciutat.


Hi ha, però, un exemple encara més qüotidià: les bastides dels edificis que estan en restauració com és el cas de la finca on visc. Potser sense tanta reflexió, un grup d'okupes ha vist en aquesta estructura perifèrica una magnífica oportunitat per penjar-hi una pancarta i així ho van fer anit. No és que em molesti massa però m'ha fet pensar que, fet i fet, donat que nosaltres sí som els propietaris de la finca, podriem penjar també els cartells que volguèssim, no? He fet una composició piratilla amb el photosop a veure què us sembla. Crec que es distingeix prou bé la pancarta dels okupes i les pancartes virtuals. És més, penso que les façanes dels futurs temples o centres parroquials haurien de tenir en compte la possibilitat d'una "façana-aparador" mòbil. La catedral de Barcelona (i no em refereixo al Camp Nou) mai havia estat tant interessant com quan van estar restaurant la façana. Llàstima que s'hagi deixat perdre una oportunitat molt bona per experimentar en la pastoral-publicitaria.

Preparant la primera trobada de blocaires cristians (1)

Quan ens varem trobar en Jordi Llisterri i l’Elies Ferrer a Radio Estel per gravar un programa de radio en diferit amb l’Àngel Rodríguez sobre els blocs cristians (que podeu escoltar aquí) va sorgir la idea de fer una trobada de blocaires cristians. Donat que sóc un dels culpables de la blocsfera cristiana (juntament amb en Ramon Bassas i en Jordi) i que amb en Manuel Hernández vam dur a terme el seminari “Fonaments per a un temple virtual” a Cristianisme i Justícia (on varem conèixer a en Manel Filella, l’Hèctor i en Carlos, tècnic de “El pou de siquem”), m’ha tocat començar a moure aquesta trobada.

Quan? Proposo trobar-nos la segona setmana del proper setembre. Quin dia us va bé? Per la tarda-vespre millor, oi?
On? Hauria de ser en un lloc cèntric de Barcelona (perdoneu el barcelo-centrisme). Seguint l’estela de “Fonaments...” podria ser a Cristianisme i Justícia (Llúria cantonada amb Casp) però també puc cercar un racó al Casal Loiola (Balmes amb Provença). S’accepten altres propostes. Necessitariem una sala per a unes quinze o vint persones.
Qui? Evidentment aniria destinat als participants de la blocsfera cristiana però seria interessant obrir-ho a d’altres blocs de gent creient que no té un bloc “explícitament cristià” (penso en muntanya.net, en Tondo Rotondo i tants d’altres) i “a tota persona de bona voluntat”... que li interessi el tema.
Què fer? Crec que la trobada hauria de tenir un component de trobada i coneixença (compartir l’experiència d’escriure blocs), de formació tècnica (per exemple una breu exposició del llibre “Universo del weblog” de Rebeca Blood) i, per què no?, sobre el testimoniatge dels blocs cristians a la web catalana (seguint l’estela del document dels bisbes catalans sobre com anunciar l’evangeli amb un nou “ardor”). També es podria incloure un espai més informal de relació tot fent un café o quelcom per l’estil.
Altres temes: Cal donar publicitat mediàtica a la trobada? Pot ser interessant per als mitjans de comunicació? Ho volem o ens és un destorb? / Cal obrir-ho també a joves que tenen fotologs? / Crec que no estaria malament que anèssim publicant algun post sobre el tema per generar una mica de debat a la blocsfera cristiana / Si us plau, feu-me arribar els vostres mails per poder tenir una relació més directa. Potser ja els té el Jordi. No els publicaré.

Bé... aixó és tot em sembla. Una abraçada.
amDg

La blocosfera com a lloc teològic

(Nota: escirc aquest xurret després d’estar-me tota una tarda davant l’ordinador intentant fent la síntesi teològica sense cap mena de fruit, és a dir: frustració total. Cinc anys d’estudis i em trobo paralitzat! Un desastre!)

Aquest matí a primera hora en Jordi Llisterri , l'Elies Ferrer i jo ens hem trobat a Radio Estel perquè ens han fet una entrevista sobre la temàtica dels blocs. Ha estat una trobada interessant que ens ha fet veure, entre d’altres coses, que després de l’estiu caldria fer una trobada de blocaires cristians ben preparada en la qual compartir l’experiència plegats i formar-nos mútuament.

De l’entreveista m’he quedat amb una idea al pap i no l’he pogut buidar, així que ho dic ara: la blocosfera és un nou lloc teològic. Com a lloc teològic s’ha entés al llarg de la història de la teologia aquelles fonts des d’on poder fer reflexió sobre la fe com ara la Sagrada Escriptura, el magisteri de l’Església, l’experiència espiritual, etc. És el “des d’on” parlem del Misteri. Un d’aquests llocs teològics que avui resta força en l’oblit és el que s’anomena “sensus fidelium”, allò que creu un “cristià de a peu” sense ser cap bajanada, una fe més transparent, testimonial, viscuda en el qüotidià. Crec que la blocosfera eclesial és una nova visibilització del sensus fidelium del que us parlo, és a dir, un nou lloc teològic.

Val, d’acord, i què implica això?
D’una banda permet fer una reflexió no sistemàtica sinó vivencial sobre el misteri de Déu. La blocosfera, amb el seu sistema temporal que ho impregna tot (sempre hi ha una datació), tendeix a motivar les reflexions en clau personal, una mena de “Confessions” agustinianes “on-line”.
D’altra banda permet la confrontació amb la comunitat eclesial. Aquesta confrontació o diàleg recolza i legitima les formulacions personals sobre la fe, l’esperança i l’amor. És a dir, en la mesura que la blocosfera és participativa podem avançar conjuntament en les grans qüestions teològiques com ho són paraulotes del tipus “Gràcia”, “Salvació”, “Escatologia”, “Comunitat”, “Pecat”, etc.
Estem parlant, doncs, d’una recerca teològica compartida, feta en comunitat, que posa en joc i exposa en públic el que d’altra manera quedaria estancat en el subjecte.
Estem parlant, també, d’una teologia processual. La blocosfera, com internet mateix, sempre està “en construcció”, de manera que trobar aquest indicador en alguna plana web es converteix en una tautologia (una redundància). És a dir, permet afegir les reflexions de la blocosfera a la llarga cúa de la Tradició de l’Església ni que sigui en minúscula.
I quina mena de rigor té aquesta teologia? El rigor li ve donat per diferents factors. Un d’ells és el de les anotacions temporals. “El que he escrit ja està escrit” diu Pilat. Allò escrit a la blocosfera resta eternament i és un punt que, lluny d’atemorir-nos, ens hauria de fer reflexionar sobre el què diem. Un altre factor que és evident presuposar és el de l’honestedat del blocaire que cerca de tot cor seguir l’evangeli, seguir al Crist.
Bé, com que tan sols és un apunt ho deixó aquí. Què en penseu?

Per quan una parròquia virtual?

El fet d’estar estudiant teologia em dóna temps per, a part d’escalfar la cadira, anar relacionant (linkant) allò que m’expliquen amb la vida que porto. De fet, no podria ser d’altra manera perquè el nostre pensament, com també ho és la nostra vida, és relacional (només cal llegir l’article mític del científic de posguerra Vanevar Bush “As we may think” – “Tal com podriem pensar” -. El primer en formular el concepte de Hiper-text).

Així com ja fa uns mesos vaig parlar del desig i la necessitat d’una blocosfera eclesial , desig que ha pres forma en la “Blocsfera cristiana”, ara us parlaré (bé, tan sols faré un esboç) d’un altre desig molt més ambiciós que, malauradament, no trobarà una resposta tan immediata: la parròquia virtual.

Què és una parròquia? Tirant pel dret, és un invent que va lligat amb la constantinització del cristianisme al s.IV i Vè, quan el cristianisme passa a ser religió oficial i arriba al “pagus”, els pagesos. Fins aleshores el cristiansme era quelcom molt urbà, quelcom que s’anava extenent de ciutat en ciutat, i la comunitat cristiana s’aplegaba cada diumenge entorn del Bisbe. Quan el cristianisme esdevè popular, la gent del camp no arriba a desplaçar-se a la “catedral” (mot que prové de “cadira”. La seu del Bisbe) per trobar-se amb l’església local visibilitzada pel Bisbe i, per tant, aquest nomena uns ajudants seus que el representin en les altres viles allunyades de la seu catedralicia, els preveres (els “capellans”, vaja). Resumint: la parròquia neix de donar resposta a la dispersió territorial de la comunitat cristiana local (“local” es refereix a una “diòcesi”).

Quina funció té una parròquia? Segons la primera encíclica de Benet XVI “Deus Caritas Est” (Déu és Amor), a la segona part del document, l’amor es concreta i visibilitza en una comunitat cristiana en tres dimensions: Litúrgia (celebració de la fe), Kèrygma (anunci de la fe: ktq6, nous llenguatges, reflexió sobre la fe...) i Diakonia (servei de la fe. Aquí podriem posar Càritas Diocesana, per exemple). La parròquia visibilitza i viu aquest Amor de la que és dipositària en aquestes tres dimensions que podrien respondre metafòricament al cor (litúrgia), el cap (kerygma) i les mans (diakonia).

Per què cal una parròquia virtual? Perquè, semblantment al moment de l’aparició de les parròquies, l’església local no “arriba” a la comunitat de creients en tant que el concepte de “territori” s’ha vist profundament modificat per l’extensió de la corporeïtat de les relacions virtuals. La parròquia “de tota la vida” resta mutilada i limitada, tot i que segueix sent imprescindibe com el nostre cos és imprescindible. Quina és la presència dels “preveres virtuals” en aquest nou espai? Aquí encara hi ha molt que pensar però, d’entrada, és perfectament comprensible que un bisbe s’hagi (o li hagin) fet un bloc; o que un capellà hauria d’estar preparat per afrontar aquesta ampliació de la territorialitat, fins al punt de poder ser destinat a una “parròquia virtual” que complementa i ajuda l’església local allà on ella no arriba.

Quina funció té una parròquia virtual? Les mateixes que he explicat abans.
1_ Litúrgia: Una parròquia virtual hauria de possibilitar d’alguna manera (no sé com) la celebració de la fe. Poder pregar comunitàriament “on-line” de forma conscient (tipus espai sagrat).
2_ Kerygma: Una parròquia virtual ha de poder oferir un lloc per reflexionar i explicitar la fe. No tant només a nivell intel·lectual (com podria ser el fòrum de teologia de catalunya, el Teocat. O el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia), sinó que oferís vídeos “on-line” o d’altres recursos ktquètics que hom pogués descarregar o treballar al mateix site.
3_ Diakonia: Una parròquia virtual no ha de ser quelcom esotèric i espiritualista. Ha de ser un lloc compromés amb i pels més desafavorits. Un lloc des d’on poder informar-se sobre les injustícies del món i possibilitar la solidaritat.

Bé, ho deixo aquí companys. Ja hem direu què us sembla. Penseu que tan sols són uns apunts. En part, el meu bloc pretén ser quelcom així perquè aquestes tres dimensions són per a ser viscudes per cadascun de nosaltres que som “temples de l’Esperit” (1 Cor 3, 16 ) i “pedres vives” (1 Pe 2,5) de l’Església.
amDg
eloi

Contrapunt teològic, el bloc d'en Daniel Palau

Amb en Dani Palau fa temps que ens coneixem tot i no ser de la matixa fornada de la Facultat de Teologia. Ara hem tornat a coincidir per aquella casa perquè és el nostre professor d'ecumenisme (estudi d ela comunió de les esglésies cristianes) i, després d'unes setmanes d'estar parlant i comentant la moguda aquesta de la blocosfera cristiana, s'ha animat a fer-se un bloc: http://contrapuntteologic.blogspot.com . Aquí teniu la seva presentació:

"Un bloc amb la pretensió d'ajudar a respirar, a asserenar i impulsar la vivència de la fe en els nostres dies; amb frescor eclesial, amb els peus ben arrelats a la vida quotidiana; amb un desig de proximitat real a les nostres comunitats; amb una mirada teològica aprofundida que ens permeti de no perdre l'essència dels nostres origens, ni la pròpia identitat cristiana, aquella que les primeres comunitats dels seguidors de Jesús van viure i compartir. Em sembla que molts altres teòlegs, mísitcs, seguidors de Jesús de tots els temps han aportat el seu granet de sorra a fer més creïble i raonable la construcció del Regne en el nostre món, així, aquest bloc vol apropar i fer més quotidiana la reflexió teològica. Si la teologia no ajuda la nostra vivència de fe, què fa?"

La pregària “on-line” es posa les piles

Aquest matí he tingut una reunió llarga (tres hores!) però molt interessant. Ens hem trobat a la “central jesuítica” (Casp cantonada Llúria) en Santi Torres, en Manuel Hernández, en Marc Antonijoan, la Montse Girbau i jo (l’ordre dels noms respon a la fotografia excepte jo que no hi surto) per parlar sobre el futur de les diverses eines per a pregar que oferim des de la web dels jesuïtes(espai sagrat, la pregària virtual, pregar des de l’actualitat , prega_rock , les homilies dels diumenges , etc). Hem constatat que s’obren nous camins per a la sinèrgia i l’actuació de tots aquests materials al servei de l’Església de Catalunya, esperem saber respondre amb encert.
amDg

Cafezoombloc, les religioses del Sagrat Cor de Jesus es posen "on-line"

Ja tenim per aquí el segon bloc de religioses de Catalunya! (després del bloc de la beneta de Montserrat, la Germana Regina Goberna i Julià). Es tracta de "Cafezoombloc", muntat des de l'àmbit familiar de religioses del Sagrat Cor de Jesus . No sé per on anirà però conec a l'Eugenia i , de ben segur, serà molt interessant. Amb l'Eugenia fa temps que ens coneixem, és una "jove de la meva edat" (ratllant els trenta), molt implicada amb Cristianisme i Justícia - a on el curs passat va muntar una sèrie de xerrades sobre joves cristians en diferents àmbits (cristians universitaris, joves professionals, joves religiosos...) - i la CVX (Comunitat de Vida Cristiana) de Fòrum Vergés Joves. Benvingudes, doncs, a la blogosfera eclesial catalana!

Temple Virtual: darrera sessió.

Dilluns vàrem acabar el seminari de “Fonaments per a un Temple Virtual” tractant ja el nucli del que es pretenia: l’església i l’e3 (“tercer entorn, o telèpolis” seguint l’anàlisi de Javier Echeverría). Vam estar comentant els articles que cadascú havia escollit del simposi d'Església i informàtica que es va dur a terme a Mèxic el 2003 i, per altra banda, comentant alguns textos seleccionats de “Evangelio y ciberespacio” (aviat estaran penjats a la web del seminari ).

El temps ens va passar volant i vam fer una avaluació ràpida. Els participants estaven prou satisfets i se’ls notaven més ganes de seguir reflexionant-hi. Se’n van amb més “gana” i això està molt bé perquè si ens haguèssim limitat a visitar pàgines web potser hauriem estat més pràctics però la nostra tasca no seria aprofundida i, tractant-se d’un seminari a Cristianisme i Justícia , el que se’ns demana és profunditat, reflexió, fonamentació. La posada en pràctica ja dependrà de la creativitat que cadascú o en grup pugui fer a part.

Què cal fer ara que ja s’ha acabat el seminari? Apunto alguns ítems:
1_ Seguir investigant i aprofundint la bibliografia i les fonts que hem anat descobrint.
2_ Seguir en contacte amb els participants del seminari a partir de la plana web del Temple Virtual.
3_ Preparar una trobada amb informàtics d’àmbit confessional o no.
4_ Visitar l’autor del llibre “Evangelio y ciberespacio” a París.
5_ Anar elaborant un possible quadernet de Cristianisme i Justícia.
6_ ... seguir cercant l’humor de tot plegat! (Xavi, gràcies per la vinyeta de El Roto!)

pd: Si algún lector vol col·laborar amb nosaltres estarem encantats de la vida!

Etty Hillesum: el camí espiritual d'una bloger prematura.

En un post del setembre vaig proposar a l'escriptora i filòsofa holandesa d'origen jueu Etty Hillesum (morta a Auschwitz el 1943) com a patrona dels blocaires. A partir d'aquell post, el Full dominical del Bisbat de Vic es va interessar per la figura de la Etty Hillesum i em va encomanar un petit article que apareguè el passat 12 de Novembre sota el títol "Etty Hillesum: El camí espiritual d'una bloguista prematura" (pàgines 4 i 5).
L'article intenta donar criteris sobre la possibilitat d'un bloc de temàtica espiritual, com ho intenta ser aquest mateix, en base al diari personal d'Etty Hillesum. Podeu llegir l'article aquí.

Fonaments per a un Temple Virtual: la bretxa digital.

La darrera sessió de "Fonaments_per_a_un_Temple_Virtual" vam estar tractant el tema de la “escletxa digital” (digital divide), tema que no podia passar desapercebut en el Centre d’Estudis de Cristianisme_i_Justicia per a no ser titllats de postmoderns esteticistes sense escrúpols. La sessió ens va fer adonar que estem pensant en un Temple Virtual quan, de fet, tan sols un terç de la humanitat ha fet alguna vegada una trucada telefònica o hi ha continents absolutament silenciats a la xarxa. L’apunt personal que en faig és que, tot i que cal donar resposta creient a les relacions telemàtiques, cal no deixar de banda la_justicia_que_brolla_de_la_fe

Al llarg del seminari he anat pensant com podria ser una mena de “parròquia (una comunitat cristiana) virtual”. Una Parròquia acompleix, bàsicament, tres funcions: litúrgia (celebració orant de la fe), kerygma (anunci i reflexió de la nostra esperança) i diakonia (la pràctica de la justícia que brolla de la fe). Aquestes tres funcions no són res més que la concreció de l’Amor (Deus_Caritas_Est_nº20). Actualment, a l’Església, ja tenim alguns espais que tracten el tema de la celebració orant i comunitària de la fe ( com Espai_Sagrat , o Pray_as_you_go ...) i ens en sobren de kerygmàtics que confonen la reflexió i l’anunci de l’esperança amb la apologia i la publicitat agressiva (als que no vull citar), encara que també n’hi ha de molt presentables (com pastoralsj ). És en aquest darrer apartat, la diakonia, on enllaça el que podria ser la lluita per la justícia, per la superació de l’escletxa digital, amb una possible comunitat cristiana activa a la xarxa electrònica. Malauradament, com sol passar, en aquest sentit social, tot està per fer i tot és possible. Aquesta suposada parròquia virtual hauria de tenir espais a on es donéssin eines populars i assequibles d’autoaprenentatge, possibilitat d’ús de la xarxa, anunci de diferents accions per al desenvolupament a través de diferents ONGD’s i un espai de Càritas Diocesana.
En definitiva, el Temple Virtual no hauria de ser indiferent al crit dels e_esclaus, com tampoc va ser-ho el Déu alliberador que va escoltar el clam del seu poble esclavitzat pel Faraó a Egipte. ( Ex3_1-10)

Fonaments per a un Temple Virtual, identitats.

Aquesta tarda hem tingut la 4rta sessió del seminari "Fonaments per a un Temple Virtual" del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, el tema era el de les identitats virtuals. Per no allargar-me citaré els temes que hem estat debatent: realitat augmentada i virtualització del cos, les comunitats virtuals, fragmentació o alliberament de la identitat?, la intel·ligència col·lectiva...

Ha estat una sessió entretinguda perquè en Manolo i jo hem apostat per donar per suposat que els participants s’havien llegit els documents de la plana web del seminari i ens hem dedicat a anar esperonant el debat enlloc d’explicar-los o rellegir-los. Hi ha una música de fons que es va formulant a poc a poc: el temple virtual no és quelcom construït, ni una plana de contingut religiosos fixats i estàtics, ni 100 mil·lions de planes parlant de Jesucrist... tot això seria contrari al mateix esperit que va construir internet. Més aviat, el temple virtual és un espai d’interrelació comunitària a on actualitzar la fe. Un espai d’acollida i trobada com també de llançament d’iniciatives i propostes. De la mateixa manera que la Bíblia és resultat d’un procés de sinèrgia entre una comunitat creient, uns fets concrets, una certa vivència de la fe i l’enton cultural, ara cal fer un nou esforç d’inculturació comunitària, una nova actualització de l’evangeli com ho van ser els mateixos evangelis (No hi ha doncs diferència entre “Sagrada Escriptura” i “Tradició” en tant que la mateixa escriptura és fruit d’una tradició comunitària). No podem entendre la “tradició” com a quelcom estancat sinó com un procés permanentment en construcció que arrela en el Jesús Històric (“el natzarè”) i en les seves manifestacions actualitzades al llarg de la Història fins als nostres dies.

Bé, tindria “rotllo” per estona així que, de moment, ho deixaré aquí.
amDg
eloi

La blogosfera catalana, un temple en el no-lloc.

Aquesta tarda he estat estudiant el llibre de Marc Augé “Los no lugares, espacios del anonimato” i ha resultat molt estimulant. Resumint i retallant bona part del llibre aquest vindria a dir que als llocs humanitzats “de tota la vida” ara se li sobreposa un nou no-lloc representat per la usuarització, la solitud, la efimiritat i l’anonimat de les persones. Els exemples proposats són els de les autopistes, els trens de llarg recorregut, els viatges en avió o els centres comercials.

Apliquem-ho al bloc ni que sigui per a fer un exercici mental. La blogosfera és un no-lloc en tant que el lloc és pura temporalitat i les mediacions vénen textualitzades. Puc fer referència a espais i temps, però aquests són per a vosaltres com les indicacions d’una autopista, una nota en el vostre recorregut. També és un no-lloc en tant que la blogosfera viu del present i no de la història. No hi ha monuments que ens vinculin amb la memòria. També és no-lloc en tant que hi ha un cert llenguatge contractual, una codificació...

La gran diferència de la blogosfera catalana respecte els no-llocs rau en que, al meu entendre, no som “usuaris” sinó que es comparteix una mena de sentiment comunitari que va més enllà de un “grup d’usuaris”. Al bloc s’hi fa política, la paraula vol ser performativa (que dient, fa). Bitàcoles.net o Catapings.com són com les places del mercat o l’àgora dels llocs antropològics. La blogosfera catalana, a diferència d’altres comunitats virtuals, pot arribar a ser un “templum” (lloc de sentit) en el no-lloc. Bé, ho he d’estudiar més a fons.Avui només tocava apuntar-ho.