Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 2: Visita a la parròquia de Lourdes del Poble-Sec

El passat tres de febrer, els participants de la 21ª sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall vàrem canviar d’escenari per citar-nos a la Parròquia de Lourdes del Poble-Sec. Era una manera de celebrar els cinc anys del seminari visitant la reforma del temple parroquial “in situ” acompanyats de Mn. Joan Cabot i l’Ignasi Pineda, arquitecte de la reforma del temple. Posteriorment, allotjats en una sala parroquial, l’Alba Arboix-Alió, en Ricardo Gómez i l’Eloi Aran vàrem tornar a fer les comunicacions exposades al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que va tenir lloc a Oporto del 10 al 12 d’octubre.

L’edifici en qüestió va ser dissenyat per l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Carmona, cap al 1916, que va reprendre les tasques del seu pare, també arquitecte diocesà, Francesc de Paula del Villar Lozano, l’iniciador del Basílica de la Sagrada Família. (seguir llegint)

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)

Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)

Tot va començar el 52

Seguint amb el tema dels altars moderns, cal recordar-ne un en especial que va marcar l’inici de l’arquitectura religiosa moderna a Catalunya: l’altar efímer pel Congrés Eucarístic de Barcelona, dissenyat per Josep Soteras.

Avui dia segurament sonarà molt estranya la idea d'un “Congrés Eucarístic”, així que i podem dedicar un moment d’atenció. El XXXVè Congrés Eucarístic a Barcelona, que va tenir lloc entre el 27 de maig i l'un de juny de 1952, va ser, més enllà d'unes "olimpíades de sotana"[1], un esdeveniment de primer ordre que va superar el mateix fet religiós i que avui no es pot entendre sense el seu marc històric. Va ser el primer congrés eucarístic després de la segona guerra mundial, l'anterior s'havia celebrat a Budapest l'any 1938; en un ambient internacional de màxima tensió entre els dos blocs i amb la guerra de Corea en curs; a Espanya tot just s'està sortint de la duresa de la postguerra, quan es van acabant les restriccions i els racionaments, mentre es reprenien les relacions diplomàtiques després del bloqueig de les Nacions Unides, a les portes del Concordat amb la Santa Seu i  dels Pactes de Madrid amb els Estats Units d'Amèrica del 1953. Es tractava de la primera manifestació o acte de visibilitat internacional de relleu del règim franquista, una obertura al món. El lema del congrés era "La eucaristía y la paz", fet que denota ja una certa distància amb els termes de croada o victòria emprats anteriorment pel nacionalcatolicisme. (seguir llegint)

Tres lectures estivals

Ja va finalitzant l’estiu i, amb ell, les lectures que he anat fent a batzegades entre sortides, remullades i el servei propi d’intendència familiar. Aquest cop he estat acompanyat per tres persones que han col·laborat alguna vegada al Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall. És com poder seguir parlant d’arquitectura sacra més enllà de la sessió en que van participar, cadascú amb el seu accent i la seva pròpia mirada.

Es tracta dels llibres següents:

Salvador García Arnillas, La belleza sencilla de Taizé. Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid. 2018.

Alba Arboix Alió, Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat. Editat conjuntament per l’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona. 2018

Fernando López Arias, Proyectar el espacio sagrado. Ediciones Universidad de Navarra. Pamplona. 2018

Tots tres treballs parteixen de les tesis doctorals respectives dels seus autors, presentades ara al públic en general. Es tracta doncs de escrits ben fonamentats, aprofundits i remastegats en diferents universitats (seguir llegint)

Ja no em fa por entrar a l'església del cole (CL10)

Fins ara creia que el millor que li podien dir a un arquitecte quan feia o reformava una església és "aquí es prega bé". L'altre dia, però, el capellà de l'escola em va dir que una alumna li havia fet el següent comentari arrel de la reforma de l'església de l'escola: "ja no em fa por entrar a l'església del cole". Aquesta frase diu molt de com pot ser la vivència de l'espai religiós i de la mateixa religió per part d'un infant. Si l'espai és fosc, deixat, si fa "olor a església" (tancat i poc ventilat), o les imatges són un popurri d'objectes ombrívols i acumuladors de pols... alguna cosa no va bé. (seguir llegint)

Un Collège des Bernardins a Barcelona?

Aquests dies he anat a París a veure un parent amb tota la família. Ha estat una gran aventura per als més petits que encara em va deixar una estona per poder escapar-me a veure el Collège des Bernardins, el centre de diàleg fe-cultura de l'Arquebisbat de París. Es tracta d'un centre d'estudis de l'orde del Císter edificat al s.XIII que, després de moltes vicissituds, des de presó a escola dels Germans de La Salle o parc de bombers, va ser adquirit el 2001 per la Diòcesi de París sota la direcció del cardenal Jean-Marie Lustiger. L'edifici fa ser completament reformat durant sis anys pels arquitectes Hervé Baptiste i Jean-Michel Wilmotte per tal de recuperar el seu esperit inicial i adaptar-lo al nou i ambiciós projecte cultural que inclou lloguer d'espais, saló d'actes, llibreria, sala de meditació i exposició, restaurant, etc. Tot acollit dins de l'austeritat espacial cistercenca original. Va ser en aquest recent estrenat espai on el Papa Benet XVI va fer el seu discurs sobre la relació fe-cultura dins del marc de l'Atri dels Gentils. La pregunta següent és obligada: podria Barcelona comptar amb un espai com el Collège des Bernardins? (seguir llegint)

Rumiant Mennekes...

El passat 21 de febrer vaig tenir la sort de poder escoltar al P. Friedhelm Mennekes sj a l'auditori de la Facultat de Comunicació de la URL, convidat per la Fundació Joan Maragall. Ja ha passat gairebé un mes però deixo aquí aquest apunt "d'animal rumiant" que torna a mastegar les idees que li volten pel cap i pel pap. No entraré tant en el contingut de la seva xerrada sobre "Art contemporani i espiritualitat", tot i que va ser molt interessant. Com a mostra de la nota de fons del seu pensament, la millor cosa que es pot fer és tornar a llegir un i altre cop l'entrevista que li va fer la Laura Mor aquí. Pel que fa a l'arquitectura, el patrimoni i la pastoral llenço les següents inquietuds (seguir llegint)

Terra sagrat (CL9)

"No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat." (Ex 3,5)

Un cop vaig escoltar en uns exercicis espirituals que "no se puede entrar en la oración como un elefante en una cristalería". Crec que la imatge és prou representativa de com ha de ser l'espai sacre escolar; cal procurar un filtre, un marc conceptual, que ajudi a la comunitat educativa a entendre que "això és diferent". Això és el que s'ha procurat en l'accés des de l'interior del col·legi Lestonnac a la seva església i en el nou àmbit del Santíssim. (seguir llegint)

Skyline BCN-ODN (CL8)

Seguint l'article anterior, on es presentava el "landscape bíblic" de les capelles laterals de la dreta de l'Església del Col·legi Lestonnac, passem ara a descriure el motiu compositiu de les capelles laterals del costat esquerra: Un paisatge urbà que evoca l'skyline de la Ciutat de Barcelona en el seu conjunt i que tracta diferents temàtiques relacionades amb les festivitats de l'escola i la història de la Companyia de Maria ("ODN", Ordre de Nostra Senyora) a Barcelona; una presència que compta ja amb més de tres-cents anys, doncs van ser les primeres monges que van oferir educació a les noies i nenes de Barcelona. Al llarg d'aquests plafons hi trobem un dualisme vertical expressat en dues franges: la inferir és la realitat "terrenal" o quotidiana de la vida a la ciutat, mentre que la part superior o "celestial" fa esment a la tasca o festivitat de la institució evangèlica. (seguir llegint)

Landscape bíblic (CL7)

Un dels reptes dels espais religiosos del s.XXI, i de tots els temps, és el de la comunicació de la fe i les imatges. Què hi ha d'haver en una església? L'arquitecte ha de limitar-se a fer una "capsa de llum" o ha de ser "director d'orquestra" de l'espai? Fins a quin punt poden tenir lloc noves formes de comunicació en l'espai sacre més enllà de les "imatges d'Olot"?, Quin paper juguen les devocions particulars sense que restin importància a l'espai litúrgic? etc.

En el cas de la reforma de l'Església del Col·legi Lestonnac hem optat per dotar d'una narració visual a les capelles laterals que sigui acordada amb el fet educatiu i el carisma de la orde religiosa. Això ens ha dut a desenvolupar una faceta de "disseny pastoral" que havíem desenvolupat poc fins al moment. Potser el primer cop que vàrem dur a la pràctica el disseny integral, i per tant també comunicatiu i pastoral, de les pells interiors d'un espai de pregària va ser a la Capella de Sant Ignasi de Loiola. Aquí hem creat dos relats per a les capelles laterals que tenen en comú els següents aspectes... (seguir llegint)

Llocs de culte a les guies d'arquitectura moderna de BCN

Sovint hi ha gent que em pregunta si hi ha esglésies modernes que valgui la pena visitar a Barcelona. Deixant a banda el cas particular de la Basílica de la Sagrada Família, la resposta és afirmativa tot i que la pregunta comporta una altra afirmació, i és que el patrimoni arquitectònic religiós modern és un gran desconegut a casa nostra.

Si ens fixem en les revistes especialitzades d'arquitectura dels darrers vint anys veiem que gairebé no apareix cap cas d'arquitectura religiosa moderna a Catalunya. Hi ha una breu menció al projecte de la nova Parròquia de Sant Enric d'Ossó, obra de OAB, a l'Hospitalet del Llobregat, del núm. 58 d'Arquitectura Viva (1998) i para de comptar.

(seguir llegint)

Galàxia Gaudí (II). La persona

La marca "Gaudí" va més enllà de la gestió de les seves obres. Són moltes les associacions, entitats culturals, socials o educatives que porten el seu nom. Algunes d'elles promouen directament la seva persona en alguna de les seves vessants, ja sigui la seva religiositat o el seu valor artístic. D'altres es centren en el seu estudi des de l'àmbit universitari, com la Càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona o The Gaudí Research Institute, vinculada a la Universitat de Barcelona. La darrera creació d'àmbit universitari d'inspiració Gaudiniana és la Facultat Antoni Gaudí, agrupada dins el complex eclesial de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.

Relacionades sovint amb aquestes darreres s'ofereixen espais d'interpretació sobre l'arquitecte i la seva obra, ja sigui pel seu lloc de naixença, on es reprodueix la rivalitat entre Reus i Riudoms; com la iniciativa empresarial privada dels ex-membres de La Trinca amb Gaudí Experiencia... (seguir llegint)

Gavinejant (buscant esglésies modernes a Barcelona)

Aquests dies del pont he pogut fer una escapada al Monestir de les Avellanes  (Balaguer) per fer una visita d'investigació a l'Arxiu Gavín, un immens fons documental d'esglésies de Catalunya, estampes de temàtica religiosa, goigs, postals... que va iniciar de ben jovenet el Sr. Josep Maria Gavín i Barceló. Resulta que el fons és tan gran que es va optar per cercar una seu on es pogués consultar abans que esperar a la seva complerta digitalització. Per aquest motiu, el 2009, l'Arxiu Gavín va passar de Valldoreix al Monestir de les Avellanes, ocupant i reformant el que havia estat la fusteria dels germans maristes que proveïa de cadires i pupitres totes les seves escoles.

El meu objectiu de la visita era cercar informació d'espais religiosos moderns de la ciutat de Barcelona més enllà de les parròquies. La tria va ser interessant perquè van anar apareixent infinitats d'oratoris i capelletes de les moltes comunitats religioses de la ciutat, des d'escoles fins capelletes situades en pisos. Es podria fer tot un estudi només dels espais "d'oratori domèstic" de tantes comunitats, molts d'ells ja desapareguts perquè han tancat o canviat de lloc. Comparteixo la meva recerca per si a algú li resulta d'interès (el codi que apareix fa referència a l'àlbum de l'Arxiu Gavín).seguir llegint

El patrimoni arquitectònic a la "BCNcupodemita", pura dinamita ideològica.

Ahir va sortir a la premsa una vinyeta del Fer en la qual es comparava l'skyline de la Barcelona actual amb un nou skyline titulat "BCN-CUP" on només hi apareixen els perfils de blocs d'habitatges. Crec que és força significatiu el canvi i apunta a un reduccionisme cultural propi de l'esquerra.

Els gratacels són d'hotels o de grans empreses? Ui, símbols de dominació i opressió neoliberal!... no ens agraden... fora!

Els campanars pertanyen a les esglésies? Ui, símbols de obscurantisme i intolerància!...  no ens agraden... fora!

Els monuments són de personatges històrics? Ui, la història sempre l'han escrit els vencedors!... no ens agraden... fora!

En definitiva, si seguim així, la pobresa cultural fruit de reduccionismes ideològics és més que evident. Em sembla molt bé que hi hagin diferents lectures del patrimoni perquè forma part d'una societat plural, però imposar només una lectura determinada o, fins i tot suprimir el patrimoni, crec que és un error. Ja posats,  ens podríem "petar" la muralla romana, que formava part d'un sistema expansiu imperialista; o "passar" de la trama de l'Eixample del Cerdà, que va venir imposada pel govern centralista, etc, etc...

(Motius? l'IBI a la "Mona-de-pasqua" Sagrada Família, la iniciativa per enretirar l'estàtua de Colom, etc)