Arquitectura iconogràfica = Arquitectura inhabitable

Un dia d'aquests vaig anar a visitar la Ville Saboye de Le Corbusier, a Poissy, a les afores de París. Estèticament és un 10. Iconogràficament és un 10. Com a mostra pedagògica de l'arquitectura moderna és un 10. Resumeix els cinc punts del manifest modern de Le Corbusier exemplarment (promenade arquitecturale al terrat, planta lliure, finestra correguda, etc)...

El més curiós però, va ser tafanejar la correspondència entre la propietària de la casa i Le Corbusier. Hi havia un moment en que la propietaria deia una cosa així: "Ara que vosté ha reconegut finalment que aquesta casa no és habitable s'hauria de fer càrrec de les despeses i no dedicar-se tant a promocionar-se amb la seva obra". Resulta que la casa era un desastre a nivell de comfort. Hi havia humitats, filtracions i es passava fred, etc. Que això li passés a qui després anava dient que un edifici era una "màquina d'habitar" no deixa de tenir la seva ironia.

El mateix li va passar a en Frank Lloyd Wright amb la seva icònica Falling Watter: era inhabitable. Tant en un cas com l'altre els propietaris han sacrificat el seu somni d'una llar per oferir una obra d'art plàstica en 3D a la humanitat. No sé si n'estaran gaire contents.

Himne de l'amor (Sant Pau)

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Paràbola de l'amor (R. Tagore)

Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants...

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida. No arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però, en decidir-se, tot el seu cos va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspectei la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.

A la tarda, va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.

Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer...! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.

Adaptació d’un poema de R. Tagore,
Recollit pel P. Lluís Armengol sj.

Love (Simone Weil)

El azar -pues siempre he preferido decir azar y no providencia- hizo que aquel joven resultara para mí un verdadero mensajero. Me dio a conocer la existencia de los llamados poetas metafísicos de la Inglaterra del siglo XVII y, más tarde, leyéndolos, descubrí el poema del que ya le leí una traducción, por desgracia muy insuficiente, y que lleva por título Amor. Lo he aprendido de memoria y a menudo, en el momento culminante de las violentas crisis de dolor de cabeza, me he dedicado a recitarlo poniendo en él toda mi atención y abriendo mi alma a la ternura que encierra. Creía repetirlo solamente como se repite un hermoso poema, pero, sin que yo lo supiera, esa recitación tenía la virtud de una oración. Fue en el curso de una de esas recitaciones, como ya le he narrado, cuando Cristo mismo descendió y me tomó.

He aquí el poema en una traducción que me han hecho:

El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,
culpable de polvo y de pecado.
Pero el Amor que todo lo ve, observando
mi entrada vacilante
se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:
¿hay algo que eches en falta?
Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.
tu serás ese invitado, dijo el Amor.
¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!
yo no puedo mirarte.
El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:
¿quién ha hecho esos ojos sino yo?
Es cierto, señor, pero yo los ensucié; que mi vergüenza
vaya donde se merece.
¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la culpa?
¡Mi amado! Entonces, podré quedarme...
Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.
Así que me senté y comí.

(Simone Weil, Carta Autobiográfica, "A la espera de Dios")

No tingueu por (Dostoiewski)

No tingueu por del conbtacte amb pecadors. Estimeu un home també amb el seu pecat, perquè aquest amor és com l'amor diví, el més alt de tot. Estimeu tota la creació de Déu - tota sencera - , cada gra d'arena. Estimeu cada fulla, cada raig de llum. Estimeu els animals, estimeu les plantes, estimeu totes les coses. Si estimeu totes les coses, percebreu el misteri de Déu en tot. Quan percebeu això, començareu a entendre-ho millor cada dia, i a la fi estimareu tot el món amb un amor que ho comprén tot.

Germans, l'amor és un gran mestre; però hem d'aprendre com adquirir-lo, perquè s'obté amb dificultat. L'obtenem costosament, a poca poc i amb molta feina. Totohom pot estimar ocasionalment - fins i tot el malvat ho pot fer - ; però cal que estimem no només per un moment sinò per sempre.

(Fiòdor Dostoievski. Els germans karamàzov)

L'amor és una gran cosa (Kempis)

L'amor és una gran cosa, sempre és un gran bé: tot sol fa lleugeres les coses pesades; i du amb igualtat tot allò que és desigual. Perquè du una càrrega que no és càrrega; i totes les coses amargues fa dolces i sabroses. El noble amor de Jesús mena a l'home a fer grans coses i sempre l'anima a desitjar una perfecció més gran. L'amor vol ser lliure, i no esclau de les coses terrenals, de manera que la seva visió sigui pura i que no sigui alterada ni abatuda per cap prosperitat o adversitat temporal.

No hi ha res més dolç que l'amor, ni res més fort, ni res més alt, ni res més extens, ni res més ple de joia, ni res més ple o més gran a la terra o al cel. Perquè l'amor és nascut de Déu i només pot trobar pau en Déu.

(Tomàs de Kempis)

Raons per creure (Bruce)

Li tenia ganes a aquesta cançó d'en Bruce i, al final, aprofitant la xerrada-taller que el passat dimecres vaig fer a l'Escola de Pastoral (Fundació Escola Cristiana de Catalunya), els participants van fer-ne el prega-rock corresponent (el teniu aquí). Gràcies a els que em vàreu donar un cop de mà i gràcies als qui vau confiar en mi per tercer any consecutiu a l'escola de pastoral.