Preparant el viatge arquitectònic a Suïssa

M'he decidit i, si tot seguieix el previst, durant les vacances de Nadal aniré a Suïssa a visitar uns amics i unes quantes obres d'arquitectura religiosa contemporànea que crec interessants: església per a joves "Més enllà, al viaducte" a Zúrich, la parròquia de st Píus X a Lucerna i l'ermita del pritzkeià Peter Zumtor... alguna proposta més?

Contradiccions d'Advent, dispersió de vot eclesial

Vaig al matí al curs presencial de l'ISCREB, ple de gom a gom. Realment dóna alegria veure tanta gent inscrita estudiant teologia! Si m'animo faré una nota pel Catalunyareligio.

Vaig a missa de vuit a la parròquia del costat de casa, una de tantes del meu barri. És el primer diumenge d'advent i només som vuit persones. El panorama és tan desolador que el capellà diu "Mireu, avui no faig homilia perquè, com a rector, m'indigna i m'indigno a mi mateix. Aquest panorama és desolador i faig la missa perquè l'he de fer." La missa seca segueix mentre el grup de "kikos" (camí neocatecumenal) toca la guitarra en un altre racó del centre parroquial.

Alguna cosa no va bé. Molta teologia on-line però m'agradaria saber quants dels que aquest matí omplíem el seminari animem també les nostres comunitats. Per altra banda, quan surto de missa coincideixo amb el grup de "kikos"... aquesta gent, a part de fer "les seves misses", quin compromís tenen amb la parròquia? (ho desconec totalment i potser estic equivocat). Jo també em guardo la meva auto-crítica, he anat a petar a la parròquia com a "segon plat".

Em pregunto si entre tanta oferta on-line (depenent del subjecte) i tants grups, institucions i comunitats no estem "dispersant el nostre vot eclesial", per utilitzar una imatge apropiada en un dia de reflexió electoral.

Carta a un adolescent

Ja m'he acabat de llegir "Carta a un adolescent" de Vitorino Andreoli i el recomano a tots aquells que tingueu tracte amb aquesta tipologia de persones en procés de metamorfosi. L'autor no amaga que, per al jove, ell és un "vell", però de tants anys de tracte amb els adolescents els coneix molt bé i es nota pel seguit d'experiències que va narrant al llibre. El grup, la dimensió biològica, emotiva i social, l'heroïsme, el consum, les drogues, el presentisme... tot va apareixent amb un notable accent entre la relació dels joves amb els pares. És notable que l'autor acabi la carta amb una referència al transcendent, potser un xic deïsta, però més val això que res.

St. Canisi. Premi d'arquitectura Ciutat de Berlín 2003

Aquest estiu vaig tenir la sort de poder celebrar el dia de St. Ignasi a la parròquia de St. Pere Canisi de Berlín i m’he esperat fins ara, que ja ha pasta el “boom” de la dedicació de la Sagrada Família, per parlar-vos-en. Aquest conjunt parroquial, que va rebre el premi d’arquitectura Ciutat de Berlín el 2003, és un bon exemple per a tenir en compte en les noves propostes parroquials pel seu disseny i planificació del conjunt com pels elements compositius i simbòlics del temple.

Disseny i planificació del conjunt.

L’antiga església de Sant Pere Canisi, l’apòstol jesuïta de les alemanyes, va ser edificada el durant la postguerra amb estil expressionista però no va tenir una llarga vida perquè un accident va fer que es cremés l’any 1995 (la teniu a la fotografia de l'esquerra). Es va convocar un concurs i, després de varies trifulgues, es va acabar donant al projecte als tercers guanyadors, els arquitectes BNB (Büttner, Neumann, Braun), que van acabar presentant els plànols definitius el 1999. l’Abril de 2000 comencen les obres del centre parroquial en la seva primera fase: un bloc d’habitatges en una de les mitgeres de la parcel·la que allotjaria dependències parroquials en planta baixa (sales per a joves, despatxos, aulari, etc) i la comunitat de jesuïtes a la planta primera. D’aquesta manera es va aconseguir una fonts d’ingressos per ajudar al pagament del temple. El conjunt parroquial també compta amb una guarderia en un dels extrems del solar.

Composició i simbolisme del temple.

A l’exterior trobem primerament el campanar isolat, marcant una fita visual que localitza el temple a escala urbana, com un sentinella de la Paraula que s’ofereix a tot aquell que estigui disposat a escoltar-la. El seu fust és de formigó armat i la seva coronació és de fusta, en diàleg amb el que el visitant troba després quan veu el temple, dos cubs de formigó que dialoguen entre ells units per un volum de fusta, endarrerits respecte la via d’accés rodat, creant un espai per a la trobada de la comunitat, una interpretació tipològica del “pati dels gentils” que, alhora, aparta el temple del focus de soroll.(seguir llegint)

Herois

La setmana passada, acompanyat per monis i ex-monis de l'Esplai de St. Ignasi, vaig anar a veure la pel·lícula "Herois" perquè en Joan Sorribes, un dels protagonistes, és un nen de l'esplai. Per una banda sorprén que encara es facin pel·lícules així, positives sense ser melíflues o cursis. Intentant no desvetllar que "l'assassí és el majordom", vull apuntar uns temes perquè us animeu a anar a veure-la. Per defecte professional no puc evitar trobar alguna semblança crística al protagonista: el seu actuar i manera de viure marca la vida dels altres, és ell qui "escul" als seus amics, hi ha una "casa del Pare" enyorada i absent (que pren forma de cabanaarbòrea disputada entre diferents grups de joves)... en fi, aneu a veure-la! També és molt interessant des d'un punt de vista de la crisi de l'adolescència i la pedagogia. Després de veure-la es confirma allò que deia l'Alioxa, el protagonista de "Els germans Karamàzov":

“(...) estimats nens, potser ara no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us en recordareu després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació: ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.”

Cor, cap i mans a "El dit, el savi i la lluna"

El passat 4 de Novembre vaig fer la conferència "El dit, el savi i la lluna. Com proposar la fe als joves" a l'Escola La salle - Gràcia. El fil conductor va ser la cita "Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit", a partir de la qual vaig anar trenant uns apunts pastorals. Amb el dit vaig fer referència a la corporeitat (les mediacions) de la pastoral, amb el savi vaig fer referància al subjecte pastoralista i amb La Lluna vaig parlar delmisteri i el transcendent. Us deixo amb un fragment del que vaig explicar respecte al savi que parla de la triple dimensió de la pastoral:

“... El savi també és aquell que viu integradament les diferents facetes de la seva vida. Una proposta de la fe als joves també hauria de contemplar una pastoral amb una visió integradora de la persona creient. La tradició de l’església sovint ha parlat de la persona humana com un ser amb tres potències: memòria, enteniment i voluntat. Aquestes tres dimensions actualitzades equivaldrien a l’esquema tripartit de la revisió de vida: veure, jutjar i actuar. La primera dimensió fa referència a la dimensió cordial i afectiva de la persona. És la dimensió que anem treballant en les nostres relacions interpersonals i amb Déu en la pregària. Des d’un punt de vista de la triple funció de l’església ens estem referint a la vessant celebrativa, que correspon a la litúrgia. La segona dimensió fa referència a la dimensió gnoscional-racional de la persona. És la dimensió que treballem en les catequesis, la teologia i altres activitats de caire discursiu. Equival a que a l’església s’ha anomenat el kerygma, l’anunci explícit o “contingut” de l’evangeli. Finalment tenim la dimensió social o pràctica de la persona. És la dimensió que treballem en campanyes solidàries, camps de treball i el contacte amb els preferits de Jesus, els pobres (tots ho som!). Equival a la darrera funció de la comunitat eclesial, la diakonia, el servei. Evidentment totes aquestes dimensions s’entrelliguen les unes amb les altres en el dia a dia del cristià, però cal parar-se a pensar si a vegades no prioritzem unes i silenciem d’altres. Per exemple, hi ha comunitats amb un fort component afectiu però amb escàs pensament i nul·la implicació social, que podriem anomenar espiritualistes. D’altres prioritzen la transmissió de conceptes, independentment de l’afectivitat i l’acció social, que podriem anomenar gnòstiques. També hi ha altres comunitats que es desviuen i s’alienen en l’acció social sense que aquesta ressoni en el cor o hi hagi una reflexió sobre el principi de misericòrdia que mou a l’acció, a aquestes les podriem anomenar activistes. El lloc del savi està delimitat per aquestes tres dimensions.”

La basílica de la Sabrada Família, una ànima oberta a Déu

(Eloi Aran / CR) “El Temple de la Sagrada familia reflecteix tota la grandesa de l'Esperit humà que s'obre a Déu”. Aquestes han estat les primeres paraules de Benet XVI referides a la dedicació del temple de la Sagrada Família en el seu viatge apostòlic a Santiago de Compostela i Barcelona en l’arribada d'aquest dissabte. El diàleg entre la fe i les arts serà un dels temes principals del missatge del Sant Pare a Barcelona, i reactualitzarà el seu Discurs de Recepció a 250 artistes de renom internacional a la Capella Sixtina del 21 de novembre de 2009. Què veurà, doncs, Benet XVI aquest diumenge al matí a la Sagrada Família, símbol de la ciutat?

El Temple expiatori de la Sagrada Família es presenta a la ciutat com els seu axis mundi, el seu punt de referència cabdal al bell mig del pla urbà, entre entre els rius Besòs i Llobregat i la Serralada de Collçerola i el Mar Meditarrani. A diferència de “l’altre temple expiatori” de Barcelona (al Tibidabo), la Sagrada Família no s’allunya del poble sinó que vol acollir-lo al bell mig de la seva activitat diària, oferint-se com a lloc de trobada amb el Transcendent.

En certa manera és reflex del paradigma encarnatori descendent del pròleg de Sant Joan: “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria”. En l’interior del temple gaudinià, en tant que una evolució de l’espai gòtic, els arcs paraboloides descarreguen al terra com qui la toca “de puntetes”, com qui davalla. Paradoxalment, contrari a la lleugeresa de l’espai interior, l’exterior del temple és una implossió simbòlica, un retaule montanyós ofert a la ciutat moderna que s’escampa en la retícula d’Idelfons Cerdà.

Com a imatge tipològica del Temple de la Sagrada Família hi ha la visió de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi (Ap 21, 9-27). Gaudí reinterpreta les muralles de la ciutat celestial com un claustre perimetral que dóna tota la volta al temple. Una muralla on el sistema de defensa no és altre que la invocació de l’església a Maria ja que es concep com un recorregut per al res del rosari.

Maria protegeix el temple, protegeix l’Església, juntament amb els dotze campanars perimetrals que corresponen als dotze deixebles. La reinterpretació de les muralles de la Jerusalem celestial com a claustre també fa referència al temple com al Paradís, ja que “paradís”, en persa, vol dir “jardí”. Gaudí posa el temple dins del claustre monacal fent d’ell un jardí.

Respecte a l’orientació del temple Gaudí es va veure obligat a seguir amb el projecte de Villar, l’arquitecte anterior, tot i que ell hauria preferit una clara orientació nord-sud, en diagonal a la illa de l’eixample de Cerdà. Aquesta orientació hauria donat més perspectives al temple i quedaria més clara la relació de la porta del naixement amb l’est, la de la passió a l’oest i la portalada de la glòria al sud.

La tradició eclesial d’orientació dels temples, refermada per Joseph Ratzinger a la seva obra El espíritu de la litúrgia. Una introducción, és posar l’absis a l’est. Aquesta disposició apuntava a la nova vinguda de Jesús, la Parusia, relacionada amb la llum del matí. La semicúpula de l’àbsis sovint representava aquesta vinguda de Jesucrist amb la imatge del Pantocràtor: Jesucrist en el tron celestial rodejat dels quatre evangelistes.

El que fa Gaudí és capgirar aquesta disposició i, el que no ha pogut fer en el pla, ho fa en alçada. L’absis es deixa en el seu estat primigeni i es dedica a Maria, estel de l’Església, mentre que la referència a Jesús i als quatre evangelistes es desenvolupa en la torre central i les quatre torres dels evangelistes que la rodejen.

En aquest sentit, Gaudí ja va trobar solució a les observacions que J. Ratzinger feia al seu llibre: “Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons el meu punt de vista, el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu destorba durant l’eucaristia? És que potser el sacerdot és més important que El Senyor? Caldria corretgir aquest error el més aviat possible; i és possible sense noves reformes. El Senyor és el punt de referència. Ell és el sol naixent de la història”. (seguir llegint)

Arquitectures funeràries: de la Capella de la Pau a la Capella del Bosc.

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.

La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança. (seguir llegint)