L’església més esgarrifosa de Catalunya

D’acord, segons Jordi Cabré Trias “l’església de la Sagrada Família d’Igualada és una blasfèmia per si mateixa i amb pecat fou concebuda”. Aquesta afirmació podria formar part d’una versió catalana de l’article d’en David García-Asenjo “Las trenta y tres Iglesias más espeluznantes de Madrid” i l’església igualadina ocuparia el primer lloc en el rànking de l’autor de l’article “Enderroquem la Sagrada Família” (la d’Igualada, esclar!). Tant l’article d’en Jordi Cabré, com el d’en David García-Asenjo, o el mateix coautor de l’església citada, l’Oriol Bohigas, tenen un to polèmic. Ara bé, la gràcia d’en David García-Asenjo és que ofereix les dues cares de la moneda: constata l’esgarrifança inicial del vianant que topa amb una església moderna i, posteriorment, cerca la seva “conversió estètica” argumentant les bondats compositives de l’edifici sacre contemporani de la manera més planera possible. Una mena de “catecisme popular d’arquitectura religiosa moderna” que podeu trobar de forma més extensa al seu llibre “Manifiesto arquitectónico paso a paso. Un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”. Avui intentaré posar-me en el paper d’en David García-Asenjo, m’embolicaré amb una capa i aniré al rescat i redempció del patrimoni sacre contemporani donant un cop d’ull a les bondats de la que, segons Jordi Cabré, podria ser la primera en el llistat d’esglésies esgarrifoses de Catalunya. (seguir llegint)

Rupnik va a l’escola

 D’acord, més que anar a l’escola el jesuïta i artista eslovè Marko Rupnik ha creat escola. Potser molts lectors desconeixen a aquest autor i la seva “escola”, el Centre artístic Aletti, però molts de nosaltres podem reconèixer-lo en la imatge o logotip que va motivar l’any de la misericòrdia de 2016.

A Catalunya, Marko Rupnik ha estat recentment notícia pel projecte de decoració del lateral de l’església del Santuari de la Cova de Sant Ignasi, que s’emmarca dins del cinquè centenari de l’estada de Sant Ignasi de Loiola, fundador de l’orde religiosa a la qual pertany l’artista, a Manresa, on va escriure els Exercicis Espirituals. Ara bé, la primera intervenció de l’artista als bisbats amb seu a casa nostra no va ser a Catalunya pròpiament, sinó a la parròquia de Sant Julià de Lòria, a Andorra, el maig de 2019. Hi ha però una altra intervenció de Rupnik que ha passat més desapercebuda pels mitjans, tot i estar situada a la mateixa ciutat de Barcelona: la renovació de l’església escolar del Col·legi Montserrat, titularitat de la Sagrada Família de Natzaret, finalitzada durant el juliol de 2019. (seguir llegint)

Sentit del nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita Mare de Déu de Bellvitge

Durant aquest temps de pandèmia han finalitzat les obres pel nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge, culminant un llarg procés que es va iniciar al juliol de 2018. És una mostra més d’una Església que, més que confinada, és confiada i segueix sent  oferint allò que és als món contemporani.

L’inici del projecte rau en una iniciativa pastoral que incorpora la petita ermita en el diàleg del concepte de “santuari” a través dels diferents equipament que l’envolten: el santuari de l’ànima (la pròpia ermita), el santuari de la natura (el parc), el santuari del cos (el gimnàs), el santuari de la salut (equipaments hospitalaris), el santuari del viatger (l’hotel) o el santuari del consumidor (el centre comercial). L’ermita es vol oferir com un dels punts focals d’aquest “pelegrinatge quotidià” que realitza la gent que es desplaça pel barri de Bellvitge, alhora que és una aposta pastoral per fer present la comunitat local de l’església també en aquests altres equipaments de forma amable i alternativa.

Vers una ecopastoral educativa i de proximitat

D’acord, el títol s’assembla al lema d’una botiga de productes frescos però, a voltes, l’entorn també esdevé una bona escola de comunicació evangèlica. L’article parteix de la celebració del cinquè aniversari de la carta encíclica Laudato Si’ (LS), sobre la cura de la casa de tots, que ha tingut lloc en l’agenda pastoral de les escoles. Ha estat una celebració en situació de pandèmia que, paradoxalment, encara ha posat més de relleu la seva actualitat a l’alumnat.  Conceptes com interdependència, fragilitat, prevalença de la vida davant l’economia o consum de proximitat hi són ben presents. (seguir llegint)

Arquitectura religiosa del segle XXI a Catalunya

D’acord, el llibre de referència del que us vull parlar és “Arquitectura religiosa del siglo XXI en España”, del Dr. Esteban Fernández-Cobián, professor a l’Escola Tècnica Superior de la  Universitat de la Coruña i impulsor de les diferents edicions del CIARC (Congrès Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània). És una publicació ben recent i arriscada, tal com apunta una frase genial al final del llibre: “Este libro (...) se acabo de imprimir, tras no pocas desventuras, un luminoso día de primavera del año dos mil veinte”. Certament, el part és una molt bona metàfora del que representa una publicació en paper. Ara només resta esperar el desconfinament editorial de l’obra de David García-Asenjo “Manifiesto arquitectónico, paso a paso”... però ja arribarà quan toqui, potser ho reservarem com a lectura estival!

El cas és que, al llarg de les seves 245 pàgines, es van desgranant 27 casos d’arquitectura religiosa a l’Estat Espanyol, majoritàriament temples catòlics, construïts aquest primers anys del s.XXI. Dels 27, n’hi ha cinc que s’ubiquen en territori català i, atesa la discreta tendència a fer safareig entre els del ram de la construcció d’aquesta cantonada peninsular, els poso a citació sabent que el despatx T113 – Arquitectura hi ha entrat com qui marca el gol per l’escaire en el darrer moment, arran de la trobada amb l’autor durant el darrer CIARC d’Oporto, un “puntasso” del qual estem molt agraïts a l’autor. En la primera solapa del llibre s’anota “Es difícil saber si estos edificios son realmente significativos de la reciente arquitectura religiosa española; en cualquier caso, su selección responde a una elección personal del autor, cuyo criterio se ha apoyado exclusivamente en valores arquitectónicos”. Doncs bé, anem a donar un cop d’ull a aquests valors escampats recentment al territori. (seguir llegint)

Aterra al proper curs sense terroritzar-te

D’acord, l’aterratge pastoral d’aquest final de curs escolar s’assembla més a un aterratge forçós - com qui fa una escala obligada per tornar a enlairar-se a l’espera d’aterrar en un proper curs amb menys turbulències - que no pas la celebració d’un viatge educatiu on tot ha anat sobre el previst. En aquests dies d’acomiadament imperatiu del curs “avant la lettre”, que es fa com bonament es pot i amb esforç per part de tota la comunitat educativa, no hi ha hagut el temps ni espai de qualitat per poder realitzar la proposta de celebració de tornada a l’escola que es recomanava des del Departament de Pastoral de l’Escola Cristiana (teniu el material aquí). Però, malgrat la incertesa, convé preparar a consciència l’aterratge de l’acció pastoral pel proper curs sense terroritzar-nos. En aquest sentit, seguint la metàfora de l’aviació, es recomana el següent:

Check-in. Facilitar a l’alumnat eines i dinàmiques per saber “a on està” més ençà de la seva mera presència física. Aquí hi pot entrar en joc l’educació emocional i l’educació en la interioritat per tal d’ajudar a prendre consciència i posar nom al que passa, sense deixar de banda els altres noms que ens acompanyen en el trajecte i dels qui ja ens “han volat” a la casa del Pare. (seguir llegint)

Pastoral educativa postpandèmica

D’acord, encara és d’hora per parlar d’una etapa “postpandemia” quan estem em ple procés d’un desconfinament que es preveu llarg i progressiu amb afectacions a l’arrencada del proper curs, ja al setembre. És d’hora, però convé no fer tard. Per aquesta raó va tenir lloc el passat dimecres el primer webinar de l’àrea pastoral de l’Escola Cristiana: Pastoral educativa en temps d’icertesa. Reptes pastorals postpandèmics. La inscripció al webinar, que en 24 hores ja havia superat les 92 inscripcions, denotava que l’acció i l’interés de la pastoral educativa estava ben viva malgrat els dubtes que jo tenia de poder restar eclipsada per l’urgència de resposta acadèmica, o també per l’emergència econòmica i social, dels centres educatius. (seguir llegint)

From Scratch

D’acord, mai comencem ben bé des de zero. Sempre iniciem les nostres tasques, els nostres pensaments i, fins i tot, els nostres sentiments a partir d’un substrat actiu, cognitiu i emocional previ. L’expressió anglesa “from scratch” equivaldria a la bíblica “ex nihilo”, des del no-res (2Mac 7,18), però posada ara en boca dels programadors informàtics; crear un programa des d’una tabula rasa, una pissarra en blanc. Ja ho veieu, l’informàtic és ara el nou artista que juga a la creació en condicions anàlogues a la de la divinitat!. Aquests dies de Pasqua, especialment de “Pasqua confinada” per l’emergència sanitària del COVID-19, aquesta expressió ens pot aportar algunes pautes de reflexió entorn l’àmbit educatiu. Apuntem algunes llambregades pasquals from scratch:

Cercar el “moment zero”

La resurrecció és el moment zero pels cristians. És l’inici de tot perquè fonamenta l’esperança que ho canvia tot. Per això diu Sant Pau: “Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes” (1Cor 15,19).

Potser podem aprofitar aquests temps de confinament per cercar el nostre “moment zero” com educadors; ja sigui recordant aquells fets que ens han portat a escollir aquest mode de vida  - els arkhetopos educatius vitals - o bé disposant-nos, una i altra vegada, a reprogramar la nostra tasca. Aconseguir fer entenedor que la resurrecció de Crist és una bona notícia per la comunitat educativa confinada – que “l’amor és més fort que la mort” per dir-ho en d’altres paraules - és, potser, el millor dels objectius possibles per aquests dies. (seguir llegint)

R2-D2. Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats

D’acord, el robot de la saga cinematogràfica Star Wars R2-D2 potser no sembla, d’entrada, el personatge més escaient a tenir present aquest dies de Setmana Santa en confinament pel COVID-19. Així i tot, em val com excusa per dedicar unes línies sobre la vivència d’aquestes festes des de l’Escola Cristiana. “R2-D2” poden ser les sigles de qualsevol cosa però, per a nosaltres, poden ser una invitació a una regla mnemotècnica molt senzilla: 2R+2D, Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats. Anem per parts.

Recuperar el Relat

En un ambient educatiu immers en les proclames dels gurus de la innovació pedagògica, els anglicismes i les sigles ocurrents, val la pena manllevar el nom d’aquest robot d’un dels grans relats seculars de les pantalles per fer esment del nostre gran relat: La Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Certament, aquests dies podem visionar els nou capítols de la nissaga d’Star Wars com un exercici merament evasiu, i ens ocuparà una bona estona de lleure familiar - fins i tot podem fer broma entre el fet de dur mascaretes com qui es posa la màscara de Lord Wader! -, però seria una llàstima no aprofitar la situació de confinament familiar en sentit invers: evitar els relats evasius per entomar amb tota la família el relat d’un Déu que s’encarna, s’abaixa, es fa esclau i dóna la vida per nosaltres (Fp 2), i com aquest relat ens configura en la nostra manera de fer, sentir i actuar. (seguir llegint)

L’escola cristiana futurista

D’acord, la crisi del COVID-19 ens centra més en com resoldre la problemàtica del quotidià que no pas ens llença a fer prediccions sobre un futur que es presenta problemàtic per a l’acció evangelitzadora de l’Escola Cristiana (EC en endavant). Així i tot, en aquests dies de confinament, atès que ja tenim un espai “reservat”, és recomanable també reservar un temps per la lectura del llibre Escuelas que “futurean”. La escuela católica y el pacto educativo global del papa Francisco, del teòleg José Laguna, membre del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i un dels ponents de les darreres Jornades de Pastoral Educativa de l’EC.

El marc de la lectura proposada, com s’indica en el subtítol del llibre i apareix íntegrament en l’annex, és el «Missatge del Papa Francesc pel llançament del pacte educatiu» amb la finalitat de convocar pel 14 de maig de 2020 una trobada mundial sota el títol «Reconstruir el pacte educatiu global». A hores d’ara, desconeixem si el COVID-19 permetrà aquesta convocatòria o no, però val la pena prendre’s amb serietat la invitació de Francesc a “futurejar”, mot que crea J. Laguna motivat per la “creativitat bergogliana”, que ha donat veu a accions com primerear, alfarear, misericordiar o balconear  (que no fer balconing!).

(seguir llegint)

Quan l’etern retorn del professor es trenca

Divendres em vaig llevar a quarts de cinc per acabar de corregir uns exercicis de filosofia de quart d’ESO sobre la felicitat i “l’etern retorn” de Nietzsche. No hauria tingut tanta pressa ni m’hauria llevat tan d’hora si no fos perquè divendres era el meu darrer dia a l’escola i volia lliurar-los corregits als alumnes. El que planteja Nietzsche, resumidament, és el següent: imagina’t per un moment que la vida que has viscut la viuràs eternament, que cada instant es repetirà eternament, podries suportar-ho?. La vida del docent, com tantes altres professions, te un cert caràcter cíclic que recorda a l’etern retorn. "Un altre any he d’explicar l’etern retorn!" I, de pas, no puc deixar de preguntar-me si podria estar explicant l’etern retorn eternament.

Divendres no vaig poder dedicar cap paraula de comiat als meus companys professors per diverses causes que no venen al cas. Potser va ser millor així. No cal fer cap paper, ni forçar a d’altres que el facin, i així tothom és lliure en el seu quotidià secular. Ara bé, si hagués hagut de dir alguna cosa seria que, llevat d’algun moment d’infausta memòria, tornaria a repetir aquests anys de professor a l’escola de bon grat. Deixo un armariet lliure per qui vingui i una pàgina web a mode de “rebost pastoral” per recordar que, si alguna cosa cal que resti, és la porta d’accés a la vida de l’Evangeli. Amb això basta. Bé, i també amb una església reformada i seleccionada pels premis FAD d’Arquitectura del 2019! ;)

M’enduc molts bon records; juntament amb un parell de fulls amb dedicatòries d’alumnes de dibuix tècnic i, finalment, la fotografia d’un dels comentaris que vaig llegir el divendres al matí: «Aquesta és la última fitxa que faré amb tu i dir-te que espero que hagis gaudit de les classes amb nosaltres com jo les he gaudit amb tu, a més, espero haver facilitat el treball a l’aula i que ha sigut un plaer tenir-te com a professor de filo».

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 2: Visita a la parròquia de Lourdes del Poble-Sec

El passat tres de febrer, els participants de la 21ª sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall vàrem canviar d’escenari per citar-nos a la Parròquia de Lourdes del Poble-Sec. Era una manera de celebrar els cinc anys del seminari visitant la reforma del temple parroquial “in situ” acompanyats de Mn. Joan Cabot i l’Ignasi Pineda, arquitecte de la reforma del temple. Posteriorment, allotjats en una sala parroquial, l’Alba Arboix-Alió, en Ricardo Gómez i l’Eloi Aran vàrem tornar a fer les comunicacions exposades al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que va tenir lloc a Oporto del 10 al 12 d’octubre.

L’edifici en qüestió va ser dissenyat per l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Carmona, cap al 1916, que va reprendre les tasques del seu pare, també arquitecte diocesà, Francesc de Paula del Villar Lozano, l’iniciador del Basílica de la Sagrada Família. (seguir llegint)

De capella a gimnàs. Hi ha futur pel patrimoni sacre escolar?

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista? (seguir llegint)

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 1: Recorregut històric

Ahir, tres de febrer, va tenir lloc la vint-i-unena sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre (SIPS) de la Fundació Joan Maragall. Amb aquesta, ja fa cinc anys que el SIPS va començar a funcionar després d’aquella presentació oficial amb el Bisbe Pardo (delegat del SICPAS. Sigles del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció d’Art Sagrat) i la comunicació de Jordi Coll sobre el nou temple parroquial de Sant Antoni Maria Claret a Sant Boi del Llobregat, el primer temple de nova planta del Bisbat de Sant Feliu. Era el nou de febrer de 2015.[1]

Aquella primera sessió va donar el marc de referència per entendre què volia ser el SIPS: un lloc de trobada i reflexió sobre el Patrimoni Sacre, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura contemporània a Catalunya, on aplegar la reflexió i la bona pràctica des d’una mirada polièdrica que englobés tant la perspectiva teològica, com la tècnica, la civil i la universitària. Aquest esquema de la sessió a mode de díptic - una primera ponència de caire teòric i una altra de caire pràctic amb un espai de debat conjunt final a mode de frontissa - s’ha anat mantenint, en la mesura que ha estat possible, al llarg d’aquests anys.

Antecedents i breu recorregut històric de la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya

Val la pena, aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada amb el Patronat de la FJM, fer un breu repàs del que ha estat l’àmbit de reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya. Podríem situar el punt de partença d’aquest recorregut amb l’aparició del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1893 (seguir llegint)