Atenció, arriba el "catho style"!

(No coment)

Imprescindible "Arquitectura y liturgia" (CPL)

Ahir vaig descobrir, amb certa satisfacció i sorpresa per part meva, que el meu llibre “Cap a una arquitectura de l’esperança” sortia citat a l’article de La Vanguardia de diumenge “El llibre religiós resisteix”, signat per María-Paz López. No és que ho consideri injust, però m’agradaria parlar d’un altre llibre sobre arquitectura sacra que ha aparegut recentment i que mereix la màxima atenció. Així com hi ha títols de llibres que fan fortuna i es van repetint en diversos formats, penso per exemple en el cas de “El espíritu de la liturgia” de Romano Guardini que va ser manllevat per una altra obra de Joseph Ratzinger “El espíritu de la liturgia. Una introducción”, en aquest cas ens trobem amb la repetició del títol del llibre de Louis Bouyer “Arquitectura y liturgia”. Es tracta de “Arquitectura y liturgia”, editat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica), a Barcelona, aquest mateix mes de setembre de 2012, i que recull les intervencions de les trenta-sisenes Jornades de l’Associació Espanyola de Professors de Litúrgia que es van dur a terme entre l’agost i el setembre de l’any anterior al Monestir de El Escorial. Aquest és el primer llibre dels tres que es destinaran a reflexionar sobre la litúrgia i les diverses arts, de forma que si aquest s’ha destinat a escatir la relació entre la litúrgia i l’arquitectura, els següents estaran focalitzats en les relacions entre la litúrgia i l’art i entre la litúrgia i la música. (seguir llegint)

Llàgrimes a l’aula

Aquesta setmana m’he trobat en un parell d’ocasions amb llàgrimes a l’aula, unes d’un alumne i unes altres, inesperadament, pròpies. En les dues ocasions el fet s’ha produït a les classes de religió, una assignatura “maria” de la qual no es preveu que la gent plori com una “maria magdalena”.

L’alumne en qüestió plorava per haver suspès la primera avaluació de religió de quart curs de l’ESO. Em va demanar parlar finalitzada la classe. Plorava perquè ell mai havia suspès la religió i perquè creia que s’havia d’avaluar d’una altra manera, perquè ell anava a missa cada setmana perquè volia i que participava en els grups de confirmació, etc. Jo li vaig argumentar, amb tota la tendresa del món, que una cosa eren els conceptes que marca el currículum de la Conferència Episcopal Espanyola (dels quals és impossible donar-los tots amb només una hora a la setmana) i una altra la vivència de la fe, que quedava fora de la meva avaluació personal, ja que no puc aprovar a un creient i suspendre a un alumne ateu o agnòstic. També li vaig recomanar que, si de debò vivia la fe, això l’hauria d’animar a estudiar l’assignatura i no suspendre l’examen amb un 2,5. L’alumne se’n va anar prou reconfortat tot donant-me la raó. Ara hauré de pensar quin tipus de treball caldrà que faci per recuperar l’avaluació...

La segona ocasió es va produir a la meva classe de religió de primer de batxillerat. Havia donat el pensament ateu de Karl Marx i com la fe respon a aquesta “doctrina aliena a la fe”, en paraules d’un professor de teologia moral, visualitzant el capítol de “El convidat” on l’Albert Om entrevista a la Victòria Molins. Potser no m’hi hauria d’haver arriscat, però vaig decidir fer un “streap-tease espiritual” i els vaig començar a parlar de la meva experiència com a voluntari amb Sor Genoveva i al projecte Sostre, a la Barceloneta. Quan vaig treure el paperet dels avisos que encara guardo de la meva darrera nit a sostre i el vam llegir mentre anava explicant per què un dels usuaris necessitava que li posessin bolquers a la nit, per què un altre havia de prendre medicació i per què havia d’anar a buscar el sopar a la casa d’una veïna, no vaig poder reprimir emocionar-me amb el record d’aquells que havia sentit tan propers i em van saltar les llàgrimes. Els alumnes van quedar parats i després em van agrair la confiança i la classe. Quan era jove no tenia la llàgrima tan fàcil. Serà que em faig gran? Sigui el que sigui, agraeixo que encara tingui viu el record encara que miraré de controlar-me més una altra vegada. 

Primer article de l'Amadeu Bonet: Façanes, patchwork i evangeli

Avui he tingut una gran alegria: l'Amadeu Bonet ha publicat el seu primer post al blog cooperatiu "Betel. Arquitectura, art i religió". L'Amadeu és una persona polièdrica i el seu camp d'actuació i reflexió es mou entre la pedagogia, els nous llenguatges, les TIC, l'art i la teologia (professor de l'IREL). Aquest primer article és una autèntica "litúrgia" (que vol dir "obra del poble") que fa visible el "kerygma" (que vol dir "Anunci de la paraula"), des dels fruits de la "diakonia" (que vol dir "servei", des de les activitats de càritas).

"Assegut davant del meu ordinador i amb una foto a la pantalla de la façana de Càritas de Lleida, em pregunto què en podem fer del patchwork que hi lluïa durant el mes de maig?

Tot va començar a la primavera d’aquest any, quan l’Ajuntament de Lleida va convocar un concurs per decorar les façanes del casc antic de la Ciutat. L’objectiu era revitalitzar els carrers del barri fent que la ciutadania s'hi fes present per tal de poder contemplar com havien guarnit les façanes tant particulars com entitats que hi tenen la seva seu.

Càritas, que hi és present al bell mig, es va apuntar a la iniciativa i em van demanar que els fes propostes per tal de decorar la façana del seu nou edifici.
 

Decorar una façana és, d’entrada, una cosa complexa. I lluny de voler esmenar la plana a l‘arquitecte que la va dissenyar, vaig treballar en dues línies: un patchwork gegant i un joc de llums i ampolles de plàstic de colors.

La idea de les ampolles amb tubs flourescents em va sorgir quan vaig visitar, mentre pensava sobre el projecte, la fundació Suñol del Passeig de Gràcia de Barcelona i hi vaig descobrir l’obra de Bill Culbert.

De les dues propostes, la que va prosperar perquè era més senzilla d’executar i més vistosa a llum de dia, va ser la del patchwork.

 

En el projecte plantejava que a partir de la roba que recull l’empresa d’insercióTROBALLES de Lleida i que no es pot reutilitzar, diferents persones vinculades a Càritas Lleida (voluntàries, treballdores,...) fessin ,cadascuna, un patchwork de 50x50 cm. Posteriorment es muntarien aquest quadrats en una peça d’un metre d’amplària i d’una llargària tan extensa com permetessin les peces que es poguessin recollir.

 

Com a la parabola de l’evangeli, es tractava que cadascú aportés els seus talents: uns recollien la roba, altres la triaven, altres dissenyaven, tallaven i composaven les peces del patchwork, altres cosien les peces resultants i altres penjaven el patcwork a la façana." (seguir llegint)

Edificant l’església (Reflexions sobre l’ofici)

Quan acabo la classe de religió o dibuix tècnic als alumnes de l’ESO o batxillerat, a vegades els dic que me’n vaig a “construir esglésies”. De fet no estic construint cap església, però la meva tasca professional en el camp de l’arquitectura em porta a “edificar” tant com puc les persones de diferents moviments i grups parroquials en diversos projectes que em són encarregats, ja que sense elles no hi ha Temple de l’Esperit possible (1ª Pe 2,5). De cadascun dels encàrrecs vaig aprenent sobre les dinàmiques de la vida interna de l’església, de les seves necessitats i preocupacions, de la seva esperança i els seus somnis. Heus aquí alguns exemples. 

Llegeixo al recull de premsa les notícies de El País i El Periódico sobre la proposta de l’Arquebisbat de Barcelona de cobrar per fer visites a les esglésies més significatives de Barcelona i, automàticament, penso en dos dels projectes que hem fet o duem entre mans al despatx: la reforma del cancell d’accés a Santa Maria del Pi i l’adequació de la segona planta del claustre de Santa Anna. Me n’alegro i penso en els rectors i els administradors de les dues esglésies, gent desperta i atenta a les oportunitats evangelitzadores que es poden realitzar des dels seus espais. Santa Maria del Pi ha ofert un petit “Atri dels gentils” recuperant un element popular com ho són els gegants del P, mentre que l’adequació del segon pis del claustre de Santa Anna oferirà un espai qualificat i ben cèntric per a les reunions i trobades que s’hi vulguin fer. (segueix llegint)

L'arquitectura religiosa contemporània a TV3

Tot i que no he pogut veure l’emissió del programa a TV3 perquè he acompanyat al meu fill a urgències (coses de la paternitat), he pogut mirar l’entrevista que em van fer al programa Signes dels Temps aquí (A partir del minut 9. Ho teniu a baix). Crec que ha quedat prou bé i cal reconèixer la bona feina que van fer l’equip del programa, per exemple l’haver rescatat les imatges de la demolició de l’Església de la Resurrecció de Berlín, que posteriorment ha estat reconvertida en la Capella de la Reconciliació del Mur de Berlín, de la qual parlo en el llibre. Des d’aquí el meu agraïment per l’oportunitat de poder donar a conèixer aquest tema que m’apassiona: l’arquitectura religiosa contemporània. Espero que pugui fer servei a les comunitats cristianes en la reflexió sobre el seu espai celebratiu.

(llegir article a CatalunyaReligió)