Dóna'm la ma (Joan Salvat-Papasseit)

(A una 7mana del dia B... em dedicaré a penjar paraules d'amor. Quadre "Penyasegats blancs de Rügen", del pintor Caspar david Friedrich... veieu el marc que deixen els arbres? és la forma d'un cor)

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les d ela sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la ma i arrecera l agalta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la ma que anirem per la riba

ben a la bora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

nemés en dir-nos que ens seguim amant.

Volíes café?... dos tasses!

Volíes café?... dos tasses! (és a dir... "al final no cal que l'escala sigui RF, la podriem fer de xapa...")

Si no ho veig no m'ho crec

Si no ho veig, no m'ho crec. Visca l'ull axonomètric! Volien una escala metàl·lica "RF"? Tatxàn!. Els arquitectes som així... sort en tenim dels que ens aguanten (que massa sovint són les pedres que rebutgem nosaltres mateixos segant-nos els peus)!

ArquINDITEXtura miraculosa i el rei nu.

El passat mes de Març va sortir a la llum el llibre “Arquitectura milagrosa”, del crític d’arquitectura de La Vanguardia, Llàtzer Moix, que ens obsequiava amb una entrevista de presentació de la seva obra. Donades les referències religioses que feia l’autor no vaig poder resistir-me a llegir-lo i, certament, és un llibre que no te pèrdua perquè està molt ben documentat i perquè, per altra banda, ha pogut elaborar un discurs ben trabat sobre la revisió del que s’ha anomenat “arquitectura icònica”.

A l’inici de la obra, l’autor apunta que “A caballo entre el siglo XX y el XXI, España creyó en los milagros. Concretamente, en los milagros que podían obrar los arquitectos estrella. Bastó que Bilbao levantara el Guggenheim y, por su gracia, saltara de la grisura posindustrial a los brillos de la economia terciaria (...). En la era de la imagen y la simulación, un edificio de rúbrica selecta y formas espectaculares adquiría el potencial renovador que antaño se atribuía al conjunto de una sociedad organizada y emprendedora. La arquitectura pasó a ser considerada mano de santo.” És a partir de l’efecte Guggenheim de Bilbao que Llàtzer Moix va fent una revisió dels encerts i també dels grans desastres del que ha estat l’afany de penjar quadres tridimensionals en les trames urbanes de diferents ciutats d’Espanya - des de la calatravesca valenciana fins als èxits de l’Ajuntament de Palafolls - tal qual com si fos una col·lecció museística a l’aire lliure per poder ensenyar passejant amb un bus turístic. Només que aquest museu urbà a vegades surt molt car, sobretot quan no hi ha programa i tot queda en formalismes. (podeu seguir lleguint l'article aquí)

A 3 setmanes del dia B

A 3 setmanes del dia "B"...

Dono gràcies pels amics retrobats, pels parents revisitats, per l'assaig de cants, per aprendre conjuntament a fer comunitat, per l'ajuda rebuda, per la paciència i l'esperonament, per la icona trinitària que ens han regalat, pels llaços que es van creant, per aquesta aposta que supera la inestabilitat laboral, per la il·lusió que desperta al meu voltant... però, sobretot, per aquest tresor en gerres de terrissa.

Sobre nans, paisatges i parròquies itinerants

He penjat un post a sobre nans, paisatges i parròquies itinerants a catalunyareligió i m'agradaria fer una confessió als qui l'hagueu llegit.

Crec que el tema dels objectes itinerants no està prou "explotat" en les activitats juvenils. Us poso un altre exemple, a part del que surt en l'article citat. Pel 500 aniversari (era així? no ho recordo bé) de Sant Francesc Xavier hi havia un munt d'activitats programades però jo en vaig programar una altra amb la mateixa filosofia de l'objecte itinerant. Es tractava de "segrestar" la imatge de St. Francesc Xavier de l'Església del Sagrat Cor de Casp deixant-hi una nota a la peana del tipus "He marxat de missió. Signat: Francesc Xavier" i anar traslladant la imatge per escoles i parròquies. Hauria estat realment una notícia!. Juntament amb aquesta itinerància de la figura de l'apòstol missioner de la modernitat hi hauria programades una sèrie d'actvitats per fer en grup i, alhora, una plana web on s'anirien penjant aquestes activitats i una fotografia del grup de joves amb la figura del sant. Aquestes fotografies grupals s'anirien penjant a la peana buida on abans estava la figura del sant.
Finalment, al cap d'uns mesos, en la festa de cloenda de l'aniversari del naixement de St. francesc Xavier, es tornaria la figura al seu lloc i es convidaria a la celebració a tots els grups que hi havien participat.

La idea era molt bona però... la figura tenia un preu molt elevat i la por a que es fes malbé la va deixar allà tot l'any. La única cosa "especial" que va passar va ser que es van encendre dos ciris enormes a banda i banda i llestos. Una llàstima, però la realitat és la que és.

Petició a Sant Jordi

Benvolgut Sant Jordi,

Aquest any m'he portat molt bé i desitjaria que, a canvi d'una rosa ben maca, vosté volgués obsequiar-me amb el còmic "Miguel, 15 años en la calle" una "autobiografia gràfica", valgui la redundància, del seu autor, en Miquel Fuster, que m'ha recomanat una amiga que treballa a la Fundació Arrels. Crec que, fins i tot, ara que hi penso, en compraré un altre per als meus companys del Projecte Sostre de la Barceloneta.

Ben agraït per la seva perseverant generositat,

eloi

Som dilluns de pasqua i com cada any....

"Som dilluns de pasqua i com cada any...."

Sí, és l'inici de la cançó "La vida és bonica però complicada" de Els Pets i és que m'ha vingut a la memòria al copsar tanta fragilitat heroica al meu voltant.
Aquell que ha de lluitar contra el que sent i fa el que pot per a que l'activitat vagi endavant...
Aquell que ocupa un càrrec institucional i no pot mostrar públicament el seu estat de vida...
Aquell altre que conviu perseverant a disgust amb els seus propis "vells amics" del vici...
i jo mateix, que també tinc les meves vulnerabilitats.

a vegades la cançó de Els Pets hauria de dur el títol al revés: "la vida és complicada, però bonica" i afegir-hi un "malgrat tot".