Aquesta setmana m'ha arribat el llibre "La mística renova el món: el testimoni de Sant Pau. Actes del IV Congrés d'Espiritualitat" (Publicaciosn de l'Abadia de Montserrat). No tenia ni idea que al final publicarien les actes i m'ha donat una gran alegria rebre-ho. Ja qüasi ni m'enrecordava de què vaig dir en aquell moment, però més alegria m'ha donat poder llegir el que els altres companys de la taula rodona van compartir aquell dia. També he fullejat algunes altres de les intervencions que es van donar durant el congrés i m'agraden pel seu to proper i vital. Us ho recomano i us deixo amb una part del que vaig ocompartir:

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.

La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.

Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.

Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.