Sagrada Família dels refugiats

Avui celebrem la Sagrada Família, teniu la vinyeta aquí.

De Vaqueira Beret... a la Vaqueria de Betlem!

Bon Nadal!

Al·leluia Flashmob BCN... apúntat-hi!

Vols participar en l'Al.leluia flashmob? Cantar l'Al.leluia de Händel improvisadament en un centre comercial i sorprendre a la gent que compra o passeja o pren un cafè?

Guarda't la data a l'agenda (dimarts, 4 / gener / 2011 · 16:00 - 21:00) i aviat sabràs més dades del lloc i l'hora.

Imprescindible: saber molt bé l'Al.leuia i cantar-lo de memòria. Dissimular en arribar al lloc de trobada i dispersar-se en finalitzar.

Apunta't al mail al.leluiabcn@gmail.com

Fes correr la veu a qui pugui estar interessat. Al.leluia!!!

Un espai interreligiós a la Universitat.

Darrerament ha estat notícia el conflicte sobre l’ús d’un espai universitari per la celebració de l’eucaristia. Tot i el meu desconeixement dels acords entre l’Arquebisbat i la Universitat de Barcelona, crec que aquest és un tema que mereix atenció i és aquí on cal tenir en compte l’annex que Raimon Riberaproposa al seu llibre “El diàleg interreligiós” sobre “L’espai interreligiós”, un dels pocs escrits en que he trobat una reflexió explícita al disseny d’un espai de diàleg interreligiós. És sorprenent que una societat pluriconfessional com la nostra no hagi avançat en la seva pròpia visibilització. Si les autoritats universitàries no paren compte en el fet religiós com quelcom inherent a la condició humana, aquest acabarà sent silenciat. Fent servir la imatge del macro-ordinador “MareNostrum” que ara ocupa l’antiga capella del rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya com excusa cinematogràfica, no puc deixar de preguntar-me si hem entronitzat un “HAL” (l’ordinador assassí de “2001 una odissea en l’espai”, del director Stanley Kubrik) com a mostra de la més profunda humanització. Hem substituït el transcendent per la informàtica? Si és així, ens hem llençat pedres sobre la nostra teulada. (seguir llegint)

Nadal. Dia 1

Els Gossos ens fan veure amb aquesta cançó que a voltes tots tenim ganes de fer “tabula rasa” amb allò que no ens agrada de nosaltres mateixos o del món. Les grans revolucions han volgut comptar el temps a partir del seu propi “dia 1”. Com a model d’això tenim el cas de la Revolució Francesa, on van capgirar el temps per crear el seu propi calendari. En clau cristiana, nosaltre també tenim el nostre “dia 1”, un dia que ha marcat la Història i l’ha marcat amb còmput de la nostra era, el naixement de Jesús, el Crist. Tot i aquesta grandiloqüència, el fet va ser ben senzill: Déu es va fer pobre, va nèixer a les afores d’un poblet petit, d’un petit país, en un dels marges d’un gran imperi. El “dia 1” que va marcar la història va passar desapercebut, de puntetes... Com és aquest dia 1 de la teva vida? On neix per a tu Jesús avui? (prega_rock)

L'Església dels pobres: Gaudí-Calatrava-Bo Bardi

“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)

“Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)

Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.

En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc. (seguir llegint)

Remastegant "Historias del Kronen"

Aquests mesos m'he hagut d'empassar unes quantes pel·lícules relacionades amb l'educació ("Guerra de botons","Bulling"...) i també "Historias del Kronen". Us passo quatre notes que vaig prendre sobre aquesta peli impactant.

• Esfera biològica: Tots els protagonistes estan en recerca i presa de consciència de la seva pròpia evolució biològica: la parella estable, el jove malalt, la tendència homosexual de l’amic (típica crisi identitària sexual de l’adolescència) i les relacions sexuals promiscues del protagonista principal, un dels líders del grup perquè és conscient qui té més èxit (totes les noies pregunten per ell). Aquesta exploració del sexe sovint va deslligada de qualsevol moral, és a dir, sense relació amb l’àmbit emocional, social o cognitiu, recordem que el protagonista nega la capacitat d’amistat. El sexe i el descobriment de la pròpia força física es viu de forma desintegrada i autònoma, com un valor absolut del qual es fa senyera.
• Esfera cognitiva: L’esfera cognitiva formal és la gran perdedora de la pel·lícula. Aparentment, sorprenentment al meu parer, el protagonista no és un fracassat escolar, però tot allò que pugui haver aprés a l’escola o institut no apareix per a res en el seu quotidià, resta deslligat de la seva vida o tan sols resta al servei de la seva exploració de “pelotazo emocional” (per exemple el coneixement vial). És només al final de la pel·lícula que el protagonista fa realment aprenentatges significatius en la mesura que hi apareix la mort, és a dir, quan l’afecta, quan hi ha un factor emocional.
• Esfera emocional: És el bé més preuat. Tota la pel·lícula és una constant recerca exponencial d’emocions que sovint prenen forma de les típiques “gamberrades” (penjar-se del pont, visitar obres en construcció de nit, conduir a tota pastilla o en sentit contrari, les relacions sexuals esporàdiques...). Aquesta recerca no té capacitat de previsió, viu en el presentisme de l’ara i aquí: “El mañana no existe”, un cas clar de la miopia adolescent.
• Esfera social: Trobem diferents àmbits de relació social. Pel que fa a la relació amb la “societat institucional” els protagonistes es situen al marge o a la contra, així ho canta la tornada de la cançó del grup Los peces folladores: “No, no, no hay sítio para tí”. El grup (atenció, el grup és un marc de referència clau, una substitució de la família per els “iguals generacionals”) es situa fora de la societat, com un adolescent que surt de casa per fer un ritus iniciàtic de la tribu, però sense el tutelatge dels més grans. Com a punt final cal remarcar la figura modèlica de l’avi, que podriem situar en la intersecció cognitiva-social-emocional, el “lloc de la moral”. La mort de l’avi és el que desencadena un comportament estrany en el protagonista (força sexualment a la seva novia o, fins i tot, el comportament temerari a la festa final) perquè ha de sublimar la seva mort i justificar la seva pròpia absència en el moment de traspàs d’alguna manera. És el pòsit del record de l’avi (el “record sant” del que parla Dostoiewsky a “Els germans Karamàzov”) i la seva defensa de la veritat el que empeny la decisió final del protagonista d’explicar la raó veritable de la mort de l’amic.

Com a nota de fons i lloc de trobada de totes les esferes hi ha el vector força de l’adolescència: la recerca de la identitat, cercar, com diu el títol d’aquella altra pel·lícula, “Un lugar en el mundo”.

Nadal solitari, Nadal solidari

S'acosta poca poc el Nadal, espelma a espelma fins a completar la corona. Enmig del típic "estrés d'advent" propi de tota preparació d'una gran festa, he trobat aquest text de Rainer Maria Rilke a "Cartes a un jove poeta" mentre preparava el treball de l'ITF per l'assignatura "El gurú, el jove i l'ocell" tutoritzada pel Pep Mària sj (llegiu el seu quadernet! és boníssim!).

El text de Rilke ens recorda que per aquestes dates hi ha molta gent sola, i que aquesta solitud pot fer-nos créixer, pot ser una bona eina per al nostre esperit, per la pregària. La Sagrada Família també va anar a petar a un lloc ben solitari, a una cova, una menjadora... avui potser seria en traster d'un autoservei en una carretera o vés a saber!. Déu neix amarat de solitud per fer-se solidari amb els pastors i tants altres treballadors que rauen marginats i solitaris.

“No ha de quedar sense el meu salutació, ara que arriba Nadal, i que enmig de tantes festes ha de pesar-li la seva solitud més encara que de costum. Però si sent que aquesta solitud és gran, s'alegri. Doncs-així ha de preguntar a si mateix-¿que seria una soledat que no tingués la seva grandesa? Només hi ha una soledat. És gran i difícil de suportar. I gairebé a tots ens arriben hores en què de bon grat la cediria a bescanvi de qualsevol convivència. Per molt trivial i mesquina que sigui. Fins per la mera il·lusió d'una ínfima coincidència amb qualsevol altre ésser. Amb el primer que es presenti, encara que resulti potser el menys digne. Més potser siguin aquestes, precisament, les hores en què la solitud creix, ja que el seu desenvolupament és dolorós com el creixement dels nens i trist com el començament de la primavera. Això, però, no ha de desconcertar, ja que l'única cosa que per cert cal és això: Soledat, gran, íntima soledat. Endinsar-se en si mateix, i, durant hores i hores, no trobar a ningú ... Això és el que importa saber aconseguir. Estar sols com vam estar sols com quan érem nens, mentre al seu voltant nostre anaven els grans d'una banda a l'altra, enredats en coses que semblaven importants i grans, només perquè ells es mostraven enfeinats, i perquè nosaltres res enteníem dels seus tasques.”(Carta 6)

Capella per a joves al Casal Loiola

“En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare” (Mt6, 6)

El projecte de reforma de la Capella de la Pentacosta al Casal Loiola resulta interessant perquè pot donar idees de com abordar aquella infinitat d’espais, racons i habitacions que resten sovint malaguanyades o poc ambientades per a la pregària en molts dels centres pastorals com escoles, parròquies o casals escampats per la trama urbana. D’aquest petit encàrrec valoro la seva practicitat i economia de recursos i, a nivell simbòlic, l’encert del fals sostre textil com a reminiscència del tabernacle primigeni, o tenda de la trobada amb el Senyor. (seguir llegint)

Equip: G.Giacalone, M. Viladot (T113arquitectura)
Arantza Cadenas (disseny gràfic)
Emplaçament: Casal Loiola. c/Balmes, 138 Barcelona
Any: 2010
Superficie: 60m2
Termini de les obres: 2 mesos
Pressupost aproximat: 10.000€