dimecres, de desembre 08, 2010

Nadal solitari, Nadal solidari

S'acosta poca poc el Nadal, espelma a espelma fins a completar la corona. Enmig del típic "estrés d'advent" propi de tota preparació d'una gran festa, he trobat aquest text de Rainer Maria Rilke a "Cartes a un jove poeta" mentre preparava el treball de l'ITF per l'assignatura "El gurú, el jove i l'ocell" tutoritzada pel Pep Mària sj (llegiu el seu quadernet! és boníssim!).

El text de Rilke ens recorda que per aquestes dates hi ha molta gent sola, i que aquesta solitud pot fer-nos créixer, pot ser una bona eina per al nostre esperit, per la pregària. La Sagrada Família també va anar a petar a un lloc ben solitari, a una cova, una menjadora... avui potser seria en traster d'un autoservei en una carretera o vés a saber!. Déu neix amarat de solitud per fer-se solidari amb els pastors i tants altres treballadors que rauen marginats i solitaris.

“No ha de quedar sense el meu salutació, ara que arriba Nadal, i que enmig de tantes festes ha de pesar-li la seva solitud més encara que de costum. Però si sent que aquesta solitud és gran, s'alegri. Doncs-així ha de preguntar a si mateix-¿que seria una soledat que no tingués la seva grandesa? Només hi ha una soledat. És gran i difícil de suportar. I gairebé a tots ens arriben hores en què de bon grat la cediria a bescanvi de qualsevol convivència. Per molt trivial i mesquina que sigui. Fins per la mera il·lusió d'una ínfima coincidència amb qualsevol altre ésser. Amb el primer que es presenti, encara que resulti potser el menys digne. Més potser siguin aquestes, precisament, les hores en què la solitud creix, ja que el seu desenvolupament és dolorós com el creixement dels nens i trist com el començament de la primavera. Això, però, no ha de desconcertar, ja que l'única cosa que per cert cal és això: Soledat, gran, íntima soledat. Endinsar-se en si mateix, i, durant hores i hores, no trobar a ningú ... Això és el que importa saber aconseguir. Estar sols com vam estar sols com quan érem nens, mentre al seu voltant nostre anaven els grans d'una banda a l'altra, enredats en coses que semblaven importants i grans, només perquè ells es mostraven enfeinats, i perquè nosaltres res enteníem dels seus tasques.”(Carta 6)

1 comentari:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Aquest llibre el vaig llegir a l'assignatura d'estètica, al conservatori. Des d'aleshores l'he anat rellegint. És molt interesant.