“Serva ordinem et ordo servavit te”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (1)

Al llarg de la segona meitat del sXX trobem religiosos que han encarnat el diàleg de la teologia i l’arquitectura en la seva vida com és el cas de Fray Coello de Portugal, de qui ja us havia parlat aquí, o l’holandés Dom Hans van der Laan, al qual Esteban Fernández Cobián va dedicar un article al número 40 de la revista Ars Sacra. Catalunya també compta amb l’exemple del jesuïta Enric Comas de Mendoza sj, que ha compaginat la seva vocació religiosa amb l’exercici professional de l’arquitectura, donant obres com la Capella del Col·legi Claver de Raïmat, i les parròquies de Sant Ignasi de Loiola de Lleida, Sant Pere Claver a Barcelona o Mare de Déu de Bellvitge entre d’altres. Tot i ser doctor en arquitectura, l’exemple d’Enric Comas no és conegut a casa nostra i per això vaig demanar-li que em respongués a unes quantes preguntes que, de forma condensada, us aniré presentant aquests dies tot rellegint les pàgines manuscrites que em va lliurar i que guardo com un petit tresor. De moment, com a pòrtic d’entrada, presento la seva dimensió humana, pastoral i espiritual, que ha sabut trobar una síntesi personal entre la vocació i la professió, una tasca ben difícil per a tots aquells que cerquem viure la nostra tasca des de la missió, en clau de seguiment del Crist. Després de llegir-ho, agraint la sinceritat de l’autor, concloc amb una frase agustiniana que pot resumir aquesta vivència: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). (Seguir llegint)

Arquitectura apocalíptica, un racó per l’esperança

Quan es parla d’arquitectura apocalíptica sovint s’evoquen paisatges devastats o grans construccions fantasmagòriques de caire sacrificial, però passa desapercebuda l’arrel d’aquest gènere literari: donar una alè d’esperança a tots aquells marcats per la dissort i, especialment, als grups minoritaris que són perseguits per les seves creences. 
 
L’Apocalipsi joànic engalta amb aquest gènere literari de resistència esperançada que desvetlla la seva clau d’interpretació en la doble estructura lineal i concèntrica del text. Pel que fa a l’estructura lineal del text, aquest culmina en la darrera visió: el davallament de la Ciutat Santa (Ap 21,9-22,5), que vol ser una imatge trinitària definitiva on la Glòria del Pare resplendeix en una humanitat santa (Ap 21,11.23.24) que viu dels fruits de l’arbre de la creu (Jn 18,1) i de l’aigua de l’Esperit (Jn 7,37-38) gratuïtament als més necessitats (Is 55,1). Pel que fa a l’estructura concèntrica, aquest troba el centre en el nucli del tercer septenari, el de les trompetes (Ap 8,2-14-5), quan Déu es manifesta com Senyor de la Història per damunt de tot mal que, tot i la seva potència, està destinat al fracàs.  

Des d’un punt de vista arquitectònic, el llibre de l’Apocalipsi ha inspirat notablement bona part de la construcció d’edificis de tradició cristiana. La imatge de la Jerusalem Celestial, de planta quadrada (Ap 21,16) (que representa els quatre punts cardials de la terra, on trobem tres portes a cada eix respectivament, Ap 21,12-13, mostrant la universalitat de la salvació:Ap 21,24) va ser copiada en la construcció i disseny dels monestirs medievals (imatge d el'esquerra), on la comunitat representava una anticipació de la Ciutat dels Sants en mig d’una terra conflictiva i el claustre era alhora una reminiscència del jardí de l’Edèn (Gn 2,9) i de la plaça major de la Ciutat Santa (Ap 22,1-2) amb la seva font i el seu riu de quatre braços (Gn 2,10; Sal 46,4; Ez 47,1-12) marcant l’axis mundi (llegir Mircea Eliade: “Lo sagrado y lo profano”) cristològic. (Seguint també la profecia de Ez 40-44; Is 60,19; Is 54; etc). (seguir llegint)

El prega_rock a Balaguer

Des de la Delegació de Joves del Bisbat d'Urgell m'han convidat a participar amb una petita ponència sobre el "Prega-Rock", el dissabte 19 de març a la 3a jornada de formació a Balaguer, dins del la temàtica de l'expressió artística i la pastoral juvenil. No m'agrada presentar aquest recurs com una "panacea pastoral", perquè no ho és ni de lluny, però espero que pugui servir per donar una pista sobre quin paper pot tenir la música popular contemporània en el que avui s'anomena "l'atri dels gentils", l'espai de diàleg amb el món contemporani.

L'ISCREB virtual, una bona aposta

Ja s'ha acabat el primer semestre a l'ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona) virtual, on m'estic treient la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica). Aquest semestre només tenia dues assignatures que he superat amb escreix: Psicologia de la Religió i Pedagogia de la Religió a Secundària. És la primera vegada que faig un curs on-line i, la veritat, està molt ben trobat. Ja n'havia parlat al portal Catalunya Religió. El proper cap de setmana, els alumnes tenim la primera trobada presencial del segon semestre que, de ben segur, omplirà l'edifici del seminari de Barcelona com ja ha passat en les dues trobades presencials del semestre passat.
A voltes en l'àmbit de l'ensenyament es parla molt de l'aplicació de les noves tecnologies en la metodologia de l'aprenentatge, crec que l'ISCREB va pel bon camí, tot i que encara es podrien fer més coses perquè l'e-learning pot anar molt més enllà que penjar uns apunts al "moodle". És cert que els professors interaccionen amb els alumnes i cerquen la seva participació en fòrums però encara hi ha camp per còrrer en l'aprenentatge significatiu de les ciències religioses on-line.
També és una llàstima que no hi hagi més relació amb els altres instituts de ciències religioses de la tarraconense. No és que no n'hi hagi, tot al contrari, però no sé fins a quin punt no estaria bé poder sumar esforços en un iscre"c" (de Catalunya) virtual. Potser això ja seria un tema de la Facultat de Teologia de Catalunya i no tinc prou dades per apuntalar aquesta idea, així que "la deixo caure".

e-deuk, el màster de formació del professorat on-line

A partir d'una assignatura del Màster en Formació del Professorat de Secundària en Tecnologia a la URL, fa unes setmanes vaig crear el bloc "e-deuk": El mot "Educar" prové de l'arrel indoeuropea "deuk", que vol dir "guiar". Aquest espai on-line és un bloc de notes i apunts sobre educació.
De moment hi ha un ampli recull de premsa, notes mínimes sobre el pràcticum i alguns videos o coses que em semblen interessants de les classes. Quan de temps durarà el bloc "e-deuk"? De moment és una llibreta d'apunts del màster. Més endavant ja es veurà si finalitzarà amb el màster o no.
Us deixo amb un monòleg del BFT sobre l'informe PISA.

Eucaristia al Casal Loiola

Els caps de setmana que em quedo a Barcelona normalment vaig a l'eucaristia del Casal Loiola, els dissabtes a les 19:30. La millora que s'està esdevenint al Casal Loiola és més que notable i les eucaristies setmanals són el punt culminant on l'activitat i la comunitat es concentra de forma festiva (CVX, Espai Ignasià, Joves Loiola, VOLPA, Apropar, C.E. CIM.La Congregació Mariana...).

Abans les celebracions estaven fragmentades, cada comunitat tenia la "seva" missa en diferents pisos, fet que dificultava la relació i generava més recels alhora que la participació anava decaient. Actualment, amb la missa que es fa a la planta baixa del Casal, el panorama és diferent. L'espai s'omple de gom a gom. Part de l'èxit és degut a que s'ha apostat per la pastoral familiar impulsada per l'aparició del Centre d'Esplai CIM, vinculat també al MCEC. L'esplai CIM va nèixer a partir d'una escisió del JAS (Joventut Alegre de Sarrià) i actualment (atenció, preneu nota!!!) és un esplai amb més de 150 infants i amb llista d'espera!!!

Evidentment, una altra part notable de l'èxit d'aquesta eucaristia també rau en la seva preparació que compta amb el suport d'un equip de laics i un molt bon grup de músics (violencel, saxo, trompeta, bateria, guitarres...). Si voleu fer-vos una idea podeu seguir el bloc de l'eucaristia del Casal Loiola aquí.

Tornant per Betània

El passat dimecres vaig anar a passar la nit a “Sostre”, un projecte social de la Barceloneta. En arribar-hi em vaig trobar amb una nota que demanava al voluntari de torn que anés a casa d’una veïna a buscar el sopar pels usuaris del projecte, sis persones sense llar. Mai havia entrat fins llavors en una casa de la Barceloneta i, realment, feia impressió el lamentable estat de deixadesa “cochambrosa” de l’empinada escala d’uns veïns amb portes entaulonades i plenes de candaus. Després de preguntar-me vàries vegades qui era, al final em va atendre cordialment una veïna i em va fer entrar a una casa liliputiense i endreçada. Quan tornava amb el caldo pels carrers del barri em vaig enrecordar de la cita de Ozanam: : “Els que coneixen el camí de la casa del pobre, els que han escombrat el pols de la seva escala, aquests mai truquen a la seva porta sense un sentiment de respecte...”. Crec que el seminari sobre "Vicarios de Cristo: los pobres", a l'ITF, m’ha ajudat a no apagar aquesta “instància del record” i a viure amb més arrelament evangèlic les meves engrunes de solidaritat.

Del seminari també m’ha resultat molt interessant l’apunt etimològic que un dia es va fer a classe sobre el mot “Betània”, “casa dels pobres”, com una mena “d’hospital” de la època que Jesús frequentava. És a dir, ja hi ha un lligam arquitectònic de la “casa de Déu” com a “casa del pobre” en el NT.

Els textos que he trobat donen a entendre el següent (seguir llegint)