Un okupa de luxe a la casa del Senyor

“Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.” (Salm 27, 4)
 
“Mira, mira, aquí hi ha uns arquitectes holandesos que han reformat una antiga capella per convertir-la en un habitatge de luxe.”
“Ostras!. Quin jinye, no? Ja t’ho regalo!”
 
Aquesta és la xerrada que vaig tenir amb un amic quan li vaig ensenyar la reforma d’una antiga capella en un habitatge de disseny per part del grup d’arquitectes Zecc a Ultrech (veure notícia). Investigant una mica, sobta que el que ha de ser la Casa de Déu es converteixi en un espai igualment “sagrat” (paraula grega que prové de “témenos”, que vol dir escindit, separat) però el criteri no és el de la transcendència sinó purament econòmic, en tant que allò que privatitza i separa aquest espai és el poder adquisitiu del nou “okupa espiritual”. Per vendre aquest nou espai reconvertit en habitatge es fa ús del fariseisme espiritualista de la forma, publicitant que viure en aquesta casa reporta pau i serenitat al seu habitant. De debò algú pot creure que viure sota una volta apuntada pacifica l’esperit? De debò algú pot creure que una certa composició espaial pot ser garant psicològic de serenitat? Bé, alguns estetes com Edmund Burke sí que justificarien la sublimitat de les formes. I, en cas que fos així, de debò algú pot creure que la experiència religiosa del cristianisme es fonamenta en la recerca d’espais sublims o de la “ecologia interior”, per usar un dels neo-eufemismes actual per parlar d’espiritualitat? Finalment, la “Casa de Déu” (Bet-El en hebreu), no és entesa com “Casa del pobre” (Bet-anawim, Betània) en el Nou Testament?. Com deia el meu amic, aquesta casa “fa jinye” (fa por), però no perquè puguin aparèixer-hi fantasmes, sinó les pors de l’home modern que, vivint sense Déu, viu sense pau, sense tenir el cor a casa. (Seguir llegint)