A la llum de l'Esperit. Saint Ignatius Chapel

El 31 de Juliol es celebra la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fundador de laCompanyia de Jesús, per això aprofito l’avinentesa per presentar un dels espais religiosos més aconseguits i estudiats dels darrers anys, la Saint Ignatius Chapel del CampusUniversitari de Seattle, de l’arquitecte Steven Holl.

Es ben coneguda la metàfora agustiniana que identifica la llum amb la divinitat i amb el saber, fet que escau a una capella universitària i que l’autor agafa no només com a metàfora sinó com a fil conductor del projecte. La Saint Ignatius Chapel aglutina el seu programa en un recorregut dins d’una planta rectangular que queda trossejada en el seu alçat i secció a partir de les llanternes que focalitzen els diferents espais celebratius, significant-los amb una llum de diferents colorscomplementaris segons cada cas, les “set ampolles en una caixa de pedra” que diu l’autor. Els espais que es van concatenant en una parcel·la particularment estreta i allargada suggereixen alhora un peregrinatge espaial i espiritual que culmina en la capella del santíssim. Aquesta evocació de recorregut espiritual entronca molt bé amb la espiritualitat ignasiana que “el pelegrí”, un dels noms populars i títol de l'autobiografia de Sant Ignasi, va plasmar en el llibret dels Exercicis Espirituals. (seguir llegint)

Deixa't camelar

-    Que em deixi camelar? Jo no vull que ningú em sedueixi o em faci la pilota! Vés a saber què em voldrien vendre!
-    No, no es tracta d’enganyar a ningú, ni de vendre cap moto, ni encara menys d’oferir-te un “jorobao”, que és el nom popular de les cigarretes de la marca Camel entre els indigents. És més senzill: “be camel, my friend”! i així, de pas, seràs seduït per la Paraula de Déu.
-    A veure, en què quedem?, M’insultes dient-me que sóc un camell?, Que potser tinc pinta de traficar o de ser una bèstia del desert? I, a sobre, a què ve ara això de la Paraula de Déu? Els únics camells que relaciono amb la Bíblia són els dels reis mags que poso al pessebre per Nadal.
(seguir llegint l'article al TSKV)

El llibre que em llegeix

Avui m'he acabat de llegir "El libro que me lee. Manual para formadores en el estudio de la Biblia." de Hans-Ruedi Weber. Per un moment m'he traslladat en la memòria a aquell primer any de noviciat, quan acompanyava a un jesuïta en les sessions d'estudi popular de la bíblia que es feien a la Parròquia de Nuestra Señora del Belén, a la MIDE (Margen Izquierdo del Ebro... una esquerra no només geogràfica). Tinc un bon record d'aquelles tardes i de la tasca pastoral, encara que el jesuïta anava una mica de sobrat ("no os enteráis de nada..." els deia). Recomano la lectura a tots aquells que volen muntar o animar un grup d'estudi bíblic perquè el llibre no fa "rebaixes pastorals" en els continguts i alhora mostra un gran domini i experiència en l'acompanyament de grups. Resulta molt interessant els exercicis grupals que proposa al final de cada capítol.

Si us plau, posi'm un Guardini

Aquest matí m'he acabat de llegir "El espíritu de la liturgia", un clàssic (imprescindible) de la teologia del s.XX de Romano Guardini. Després de llegir-lo m'ha quedat un regust semblant a quan vaig llegir "Sólo el amor es digno de fe", d'un altre crack, en Hans Urs von Balthasar. Tant l'un com l'altre són dos homes molt erudits i fan una "teologia clerasil... directo al grano" (tret d'un spot publicitari de la crema "clerasil", que ja té uns quants anys), destacant allò que és nuclar d'allò que és secundari. He començat llegint el llibre amb molt respecte... i he acabat guixant-lo, anotant-lo i subratllant-lo per tot arreu, en d'altres paraules: és extremadament suggerent. M'agrada que l'autor toqui tant de peus a terra, que sàpiga presentar els problemes per la comprensió de la litúrgia posant-se en la pell i la ment de l'home actual (bé, el llibre ja qüasi té 100 anys! és el 1918) i que la tant predicada per tothom visió de la litúrgia com a joc o obra d'art quedi contraposada amb l'abús de la mirada estèril dels estetes:

"El logicista puro o el moralsita no son de temer en este punto, porque la obra de arte no les interesa ni preocupa. Quien verdaderamente es temible ante la obra de arte es el esteta, que sólo artísticamente trata de explicarla y comprenderla" (p74)

"... En cambio, si el artista se desvía de esta dura senda de la verdad y busca el rodeo de la forma por la forma, entonces resultará sólo pirotecnia de vana fantasmagoría" (p82)

Crist, l'arquitecte

La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. (Mc 12,10)

De Jesús de Natzaret en diem que és el Crist, l’ungit, amb una força tal que s’ha acabat adjectivant el subjecte. No vull entrar a fer disquisicions sobre títols cristològics, ni a posar en diàleg el Jesús Històric i al Crist de la Fe (si es que mai s’ha pogut dissociar l’un de l’altre). El que vull posar en relació és la figura complerta de Jesu-Crist amb la de l’arquitecte a rel del que m’ha suggerit la lectura de “Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Ocidente”, del professor d’estètica a l’ETSAB Pedro Azara.

Des d’una teologia ascendent (més “sinòptica”), el que sabem d’entrada és que Jesús era un tektoon, mot del qual ha derivat tècnic o tecnologia i arquitectura. El significat original de tektoon en grec era, precisament, el de fuster. Pedro Azara apunta que la tasca del fuster no distava tant del de l’arquitecte ja que hi ha una forta tradició que afirma que la cabana primigènia era feta de fusta -per exemple l’Essai sur l’arquitecture del teòric francés del s. XVIII, l’ex-jesuïta, Marc-Antoine Lauger-, com també és ben sabut que les formes clàssiques del temple grec són una “vampirització” o fossilització de construccions fetes amb fusta. N’hi ha que s’han volgut quedar aquí, considerant a Jesús de Natzaret un treballador, un company de treball per tants obrers que l’han pres per model, el “Jesús Obrero”. També des d’aquesta visió s’ha volgut carregar les tintes i negar qualsevol indici que el Jesús històric tingués res a veure amb el que podria considerar-se un tècnic “superior”, un cap d’obres, especialment quan intuïm la seva desafecció per les grans construccions del Temple (Lc 21,5-6). Així i tot, m’agrada pensar que Jesús va ser algú que, en la seva vida oculta, va habilitar espais per a la vida humana, fet que ja l’apropa més a la figura de l’arquitecte. Finalment, per fer justícia als sinòptics i a la teologia paulina, amb la resurrecció de Jesús projectada en la seva vida terrenal i en la de la comunitat, es comencen a usar termes en els que es presenta a Jesús com l’Arquitecte (per exemple:Mt 16,18; Ef 2,20). (seguir llegint)

PFC. Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Tarragona

Avui fa anys que vaig presentar el PFC (Projecte Final de Carrera) a l'ETSAB-UPC i, encara que no puc dir que tinc malsons en els que em queda alguna assignatura per acabar la carrera, és una data per celebrar. El tema del PFC, el Centre Parroquial Sant Josep Obrer de Torreforta, em va venir de retruc, degut a que un amic meu jesuïta hi va ser enviat i m'en va parlar.(seguir llegint)

Podeu veure un resum del PFC en la següent presentació que cal deixar descarregar i visualitzar a pantalla completa.

Projecte pel Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Torreforta, Tarragona. on Prezi

Darrera nit a "Sostre"

Aquesta és la darrera nit aquí a "Sostre", en aquesta antiga rectoria del c/Pescadors del barri de la Barceloneta. Vaig venir aquí esperonat per l'exemple del Pau Vidal i en Lluís Muñoz, que ja n'eren voluntaris mentre estudiàvem el batxillerat en teologia, i perquè, al sortir de la Companyia de Jesús, necessitava re-concretar el seguiment de l'evangeli, és a dir, entre d'altres coses i no la menys important, no perdre el contacte amb els veritables "alter Christus". Per raons personals no puc venir més nits al sostre, com a mínim per una llarga temporada, així que hauré de cercar noves concrecions mentre resta agraït el record d'aquesta petita "betània" (etimològicament "casa dels pobres", el lloc on Jesús es trobava "com a casa" amb els seus amics Maria, Marta i Llàtzer) del s.XXI.

Què és la resurrecció?

Ara que ja he acabat el màster estic enllestint altres tasques que tenia pendents. Una d'elles és presentar un treball per la llicència en Teologia Fonamental a l'ITF sobre la resurrecció. Al final, tot i que encara ho he d'enllestir, he optat per presentar un mapa conceptual sobre la resurrecció en xarxa, de manera que puc enllaçar tots els recursos que cregui necessaris i pot servir-me a mi o a d'altres per poder tractar o reflexionar sobre el tema. Aquí us ho deixo doncs! ;)

Can Deulofeu, un entorn educatiu virtual per la tecnologia a quart de l'ESO

Avui he acabat (per fí!) el màster de formació de professorat en secundària, especialitat en tecnologia, amb la presentació del treball "Amidant el traç i la paraula", és a dir, una justificació pedagògica de la pàgina web educativa "Can Deulofeu" amb la implementació de una guia per l'ús del programa de dibuix assistit per ordinador "Google SketchUp" i, també, una guia de lectura del llibre "La casa a mida" (del que ja us n'havia parlat en altres ocasions aquí). Us recomano que li feu un cop d'ull, especialment als que us dediqueu al món de l'ensenyament de la tecnologia. I ara... a preparar les classes!!! ;)

Contemplant "La expresividad de la creación"

A l’anterior article em preguntava si una forma espaial podia garantir alguna mena de relació amb la divinitat (llegir aquí). És evident que, de la mateixa manera que la raó formal no pot demostrar l’existència de Déu sinó, a molt estirar, ser mostrada, tampoc es pot garantir la mediació de la forma estètica vers el transcendent. Així i tot, la lectura de “La expresividad de la creación”, de Mónica Rozman i David Jou, reprèn el tema de l’expressió de la forma des de l’analogia i la contemplació. És des d’aquest altre posicionament, el que no cerca demostrar o vendre res -ni tan sols fer apologia barata o de consum immediat-, sinó deixar-se interpel·lar i meravellar per la tríada forma-funció-expressió, que els autors poden acabar parlant d’expressivitat de la Creació en un quart estadi final. En certa manera, el llibre segueix l’estela d’un altre treball molt conegut i suggerent: “La poética del espacio”, de Gaston Bachelard, però des d’una òptica més científico-estètica i amb un conclusió que apunta a quelcom més que el ressò psicològic de la forma en l’individu, com és el cas de l’autor francès. (seguir llegint)