Quan el buit assenyala l’Esperança. Arquitectura Pasqual

“El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.” (Jn 20,1-2)

“Ell els diu: No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir." “ (Mc 16, 6-7) 


La meditació del tridu pasqual ens ofereix infinitats de possibilitats per a l’estudi dels espais celebratius cristians, fins i tot diria que, així com el relat de la passió és el moll de l’ós dels evangelis, així també ho hauria de ser per a la reflexió de l’arquitectura eclesial contemporània. En el relat de la passió trobem la referència a la cena del Senyor, a l’hort de Getsemaní, a la creu, a l’esquinçament del vel del temple i, molt especialment, el relat de la tomba buida.

Per això, avui m’agradaria presentar un espai celebratiu basat en el buit, però un buit que aplega en ell a la comunitat i la litúrgia: la parròquia de Saint Françoise de Molitor, de Corinne Callies, Jean-Marie Duthilleul / AREP. 2005, a París. Llegim en els relats de la tomba buida que en els seguidors de Jesús es dóna alhora un desconcert i una indicació. El desconcert prové de la desaparició del cos de Jesús, i la indicació prové de la promesa del ressuscitat de ser re-trobat a la Galilea dels pagans, és a dir, en el retorn a la profanitat de la vida quotidiana. És en la tensió entre el record del Jesús històric i la promesa escatològica del Crist de la Fe que sorgeix la comunitat cristiana i és, precisament aquesta tensió, la que constitueix l’espai de Molitor.  (segueix llegint)