“In situ”. Josep Minguell presenta les pintures del retaule de Sant Joan Baptista.

Una de les coses que més m’agrada és anar a missa en els llocs en els quals hi he intervingut o hi intervindré com arquitecte perquè és aleshores quan l’espai “està en marxa” i puc veure el dinamisme de la celebració, com aquest és apropiat per la comunitat, etc. Així ho vaig fer durant les vacances de Nadal quan vaig portar el projecte bàsic a l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, on reformarem el presbiteri i la capella del santíssim, i com hem fet avui el meu soci, en Peppe Giacalone, i jo anant a Sant Joan Baptista de Reus.
 
A l’acabar la celebració dominical en Josep Minguell ha presentat a la comunitat el sentit de les pintures del retaule, que van ser posades al seu lloc just abans de Nadal, quan ja s’havia fet la inauguració de les reformes del temple el passat vint-i-quatre d’octubre (en vaig parlar aquí). En Josep Minguell, el tercer d’una nissaga de pintors murals de la qual és deutora bona part de les pintures de les esglésies del pla d’Urgell i Tarragona, ha destacat la complexitat de l’obra i la necessitat d’un temps de gestació. En un retaule tan gran calia pensar molt bé la composició.
El primer encert està en els seus cinc plafons verticals en estructura piramidal, de manera que a l’esquerra i en sentit ascendent s’hi ha representat el Càntic de Zacaries (Lc 1,67-79) i la trobada entre Maria i Elisabet (Lc 1,39-45), mentre que el plafó del mig i el més alt s’ha reservat com a peanya de la talla existent, i a la dreta i en sentit descendent s’hi ha representat el Baptisme de Jesús (Mt 3,13-17) i la mort de Joan Baptista (Mt 14,1-12). A part de l’estructura piramidal, que lliga molt bé am l’estil neogòtic del temple, els plafons es van inclinant per tal de rodejar l’altar i disposar-hi un banc corregut per a la presidència i les concelebracions així que, en certa manera, es recupera l’absis original que durant molts anys va restar en el mateix espai del creuer. El segon encert del pintor ha estat en el tractament de la paleta de colors, ja que hi ha hagut una certa moderació per tal que les pintures siguin expressives i puguin acompanyar la celebració sense que siguin cridaners o cansin a la vista. Com a “Cantus firmus”, o nota de fons, hi ha el tema del desert que traspassa les quatre pintures. El desert és lloc de silenci i de trobada amb el Senyor, de forma que l‘apofàtic mur de formigó pren una dimensió bíblica. (seguir llegint)