Arquitectura religiosa suïssa, objectius assolits.

Gràcies a una família catalana que ens van acollir a mi i a la meva dona a Basilea, aquest cap de setmana passat, del 7 al 9 de gener, em vaig poder dedicar a fer un intensiu per l’arquitectura religiosa suïssa, tot i que estant allà tampoc no em podia haver perdonat no haver anat a veure el Vitra Campus (un autèntic parc temàtic arquitectònic amb obres de Frank Gehry, Àlvaro Siza, Herzog&De Meuron o Tadao Ando entre d’altres) i el seu símil al Campus Novartis (amb perdó de la germana Teresa Forcades). Espero poder tractar amb més profunditat cadascuna de les obres visitades, de manera que avui us vull presentar tan sols un tast del que ha estat aquest cap de setmana.

El primer objectiu a assolir era la visita a la Capella de Notre Dame du Haut, coneguda popularment com la Capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Divendres al matí, després de deixar els nens de la família a l’escola, ens hi vàrem encaminar. Al cap d’una hora ja podiem veure l’inequívoc perfil de la capella presidint el turó de Ronchamp amb la seva característica “coberta-musclo” com l’ha qualificat una amiga meva. Després de recòrrer la capella perimetralment i deixar-nos impactar pel diàleg entre les formes i el paisatge, vàrem accedir a la capella per la porta nord, flanquejada pels dos absis que la signifiquen. Un cop a dins, sorprén l’exquisida composició de l’espai, on cada element cobra sentit propi i no per això deixa d’integrar-se en el conjunt. Tot i ser un lloc turístic i fita del pelegrinatge lecorbuserià, la capella és sobretot lloc de pregària i es té cura com a tal. Cada altar té una espelma encesa, una creu i una bíblia que ens recorden que estem en lloc sagrat. Això sí, fa un fred que pela!, així que no ens hi vàrem poder estar tot el matí. Per la tarda, visita al Campus Vitra, recollida dels nens i passejada pel centre de Basilea on, curiosament, vàries esglésies protestants han esdevingut equipaments públics, com és el cas del museu d’història de la ciutat, o espais interconfessionals amb servei de bar a l’interior (Església de Elisabeth).

Al matí següent ens vàrem encaminar cap a Sumvig, un poblet perdut dels Alps, per veure la Capella de Sant Benedicte de l’arquitecte pritzkeà Peter Zumthor, l'arquitecte asceta. Degut a un error de planificació, arribar-hi ens va costar sis hores de camí que ens van fer passar pel túnel més llarg d’Europa (el pas de St. Gottard) per acabar passant després pel gelat pas de Lucamagno, on la blancor envaeix l’ànima esporuguida. Finalment vàrem poder arribar a aquesta petita capella que s’enclava en la muntanya com una barca amarrada a port. A semblança de La Ronchamp, la capella es situa en un paisatge sublim amb el qual es relaciona en la seva forma externa però al qual es tanca en el seu interior. Un cop a dins ens vàrem trobar amb un jove arquitecte escocès fent-ne un esboç i la seva abnegada esposa que estaven de lluna de mel... per sort, la meva dona va trobar algú amb qui compartir les penes després d’un camí tan llarg!. (seguir llegint)

Sagrada Família dels refugiats

Avui celebrem la Sagrada Família, teniu la vinyeta aquí.

De Vaqueira Beret... a la Vaqueria de Betlem!

Bon Nadal!

Al·leluia Flashmob BCN... apúntat-hi!

Vols participar en l'Al.leluia flashmob? Cantar l'Al.leluia de Händel improvisadament en un centre comercial i sorprendre a la gent que compra o passeja o pren un cafè?

Guarda't la data a l'agenda (dimarts, 4 / gener / 2011 · 16:00 - 21:00) i aviat sabràs més dades del lloc i l'hora.

Imprescindible: saber molt bé l'Al.leuia i cantar-lo de memòria. Dissimular en arribar al lloc de trobada i dispersar-se en finalitzar.

Apunta't al mail al.leluiabcn@gmail.com

Fes correr la veu a qui pugui estar interessat. Al.leluia!!!

Un espai interreligiós a la Universitat.

Darrerament ha estat notícia el conflicte sobre l’ús d’un espai universitari per la celebració de l’eucaristia. Tot i el meu desconeixement dels acords entre l’Arquebisbat i la Universitat de Barcelona, crec que aquest és un tema que mereix atenció i és aquí on cal tenir en compte l’annex que Raimon Riberaproposa al seu llibre “El diàleg interreligiós” sobre “L’espai interreligiós”, un dels pocs escrits en que he trobat una reflexió explícita al disseny d’un espai de diàleg interreligiós. És sorprenent que una societat pluriconfessional com la nostra no hagi avançat en la seva pròpia visibilització. Si les autoritats universitàries no paren compte en el fet religiós com quelcom inherent a la condició humana, aquest acabarà sent silenciat. Fent servir la imatge del macro-ordinador “MareNostrum” que ara ocupa l’antiga capella del rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya com excusa cinematogràfica, no puc deixar de preguntar-me si hem entronitzat un “HAL” (l’ordinador assassí de “2001 una odissea en l’espai”, del director Stanley Kubrik) com a mostra de la més profunda humanització. Hem substituït el transcendent per la informàtica? Si és així, ens hem llençat pedres sobre la nostra teulada. (seguir llegint)

Nadal. Dia 1

Els Gossos ens fan veure amb aquesta cançó que a voltes tots tenim ganes de fer “tabula rasa” amb allò que no ens agrada de nosaltres mateixos o del món. Les grans revolucions han volgut comptar el temps a partir del seu propi “dia 1”. Com a model d’això tenim el cas de la Revolució Francesa, on van capgirar el temps per crear el seu propi calendari. En clau cristiana, nosaltre també tenim el nostre “dia 1”, un dia que ha marcat la Història i l’ha marcat amb còmput de la nostra era, el naixement de Jesús, el Crist. Tot i aquesta grandiloqüència, el fet va ser ben senzill: Déu es va fer pobre, va nèixer a les afores d’un poblet petit, d’un petit país, en un dels marges d’un gran imperi. El “dia 1” que va marcar la història va passar desapercebut, de puntetes... Com és aquest dia 1 de la teva vida? On neix per a tu Jesús avui? (prega_rock)

L'Església dels pobres: Gaudí-Calatrava-Bo Bardi

“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)

“Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)

Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.

En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc. (seguir llegint)

Remastegant "Historias del Kronen"

Aquests mesos m'he hagut d'empassar unes quantes pel·lícules relacionades amb l'educació ("Guerra de botons","Bulling"...) i també "Historias del Kronen". Us passo quatre notes que vaig prendre sobre aquesta peli impactant.

• Esfera biològica: Tots els protagonistes estan en recerca i presa de consciència de la seva pròpia evolució biològica: la parella estable, el jove malalt, la tendència homosexual de l’amic (típica crisi identitària sexual de l’adolescència) i les relacions sexuals promiscues del protagonista principal, un dels líders del grup perquè és conscient qui té més èxit (totes les noies pregunten per ell). Aquesta exploració del sexe sovint va deslligada de qualsevol moral, és a dir, sense relació amb l’àmbit emocional, social o cognitiu, recordem que el protagonista nega la capacitat d’amistat. El sexe i el descobriment de la pròpia força física es viu de forma desintegrada i autònoma, com un valor absolut del qual es fa senyera.
• Esfera cognitiva: L’esfera cognitiva formal és la gran perdedora de la pel·lícula. Aparentment, sorprenentment al meu parer, el protagonista no és un fracassat escolar, però tot allò que pugui haver aprés a l’escola o institut no apareix per a res en el seu quotidià, resta deslligat de la seva vida o tan sols resta al servei de la seva exploració de “pelotazo emocional” (per exemple el coneixement vial). És només al final de la pel·lícula que el protagonista fa realment aprenentatges significatius en la mesura que hi apareix la mort, és a dir, quan l’afecta, quan hi ha un factor emocional.
• Esfera emocional: És el bé més preuat. Tota la pel·lícula és una constant recerca exponencial d’emocions que sovint prenen forma de les típiques “gamberrades” (penjar-se del pont, visitar obres en construcció de nit, conduir a tota pastilla o en sentit contrari, les relacions sexuals esporàdiques...). Aquesta recerca no té capacitat de previsió, viu en el presentisme de l’ara i aquí: “El mañana no existe”, un cas clar de la miopia adolescent.
• Esfera social: Trobem diferents àmbits de relació social. Pel que fa a la relació amb la “societat institucional” els protagonistes es situen al marge o a la contra, així ho canta la tornada de la cançó del grup Los peces folladores: “No, no, no hay sítio para tí”. El grup (atenció, el grup és un marc de referència clau, una substitució de la família per els “iguals generacionals”) es situa fora de la societat, com un adolescent que surt de casa per fer un ritus iniciàtic de la tribu, però sense el tutelatge dels més grans. Com a punt final cal remarcar la figura modèlica de l’avi, que podriem situar en la intersecció cognitiva-social-emocional, el “lloc de la moral”. La mort de l’avi és el que desencadena un comportament estrany en el protagonista (força sexualment a la seva novia o, fins i tot, el comportament temerari a la festa final) perquè ha de sublimar la seva mort i justificar la seva pròpia absència en el moment de traspàs d’alguna manera. És el pòsit del record de l’avi (el “record sant” del que parla Dostoiewsky a “Els germans Karamàzov”) i la seva defensa de la veritat el que empeny la decisió final del protagonista d’explicar la raó veritable de la mort de l’amic.

Com a nota de fons i lloc de trobada de totes les esferes hi ha el vector força de l’adolescència: la recerca de la identitat, cercar, com diu el títol d’aquella altra pel·lícula, “Un lugar en el mundo”.

Nadal solitari, Nadal solidari

S'acosta poca poc el Nadal, espelma a espelma fins a completar la corona. Enmig del típic "estrés d'advent" propi de tota preparació d'una gran festa, he trobat aquest text de Rainer Maria Rilke a "Cartes a un jove poeta" mentre preparava el treball de l'ITF per l'assignatura "El gurú, el jove i l'ocell" tutoritzada pel Pep Mària sj (llegiu el seu quadernet! és boníssim!).

El text de Rilke ens recorda que per aquestes dates hi ha molta gent sola, i que aquesta solitud pot fer-nos créixer, pot ser una bona eina per al nostre esperit, per la pregària. La Sagrada Família també va anar a petar a un lloc ben solitari, a una cova, una menjadora... avui potser seria en traster d'un autoservei en una carretera o vés a saber!. Déu neix amarat de solitud per fer-se solidari amb els pastors i tants altres treballadors que rauen marginats i solitaris.

“No ha de quedar sense el meu salutació, ara que arriba Nadal, i que enmig de tantes festes ha de pesar-li la seva solitud més encara que de costum. Però si sent que aquesta solitud és gran, s'alegri. Doncs-així ha de preguntar a si mateix-¿que seria una soledat que no tingués la seva grandesa? Només hi ha una soledat. És gran i difícil de suportar. I gairebé a tots ens arriben hores en què de bon grat la cediria a bescanvi de qualsevol convivència. Per molt trivial i mesquina que sigui. Fins per la mera il·lusió d'una ínfima coincidència amb qualsevol altre ésser. Amb el primer que es presenti, encara que resulti potser el menys digne. Més potser siguin aquestes, precisament, les hores en què la solitud creix, ja que el seu desenvolupament és dolorós com el creixement dels nens i trist com el començament de la primavera. Això, però, no ha de desconcertar, ja que l'única cosa que per cert cal és això: Soledat, gran, íntima soledat. Endinsar-se en si mateix, i, durant hores i hores, no trobar a ningú ... Això és el que importa saber aconseguir. Estar sols com vam estar sols com quan érem nens, mentre al seu voltant nostre anaven els grans d'una banda a l'altra, enredats en coses que semblaven importants i grans, només perquè ells es mostraven enfeinats, i perquè nosaltres res enteníem dels seus tasques.”(Carta 6)

Capella per a joves al Casal Loiola

“En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare” (Mt6, 6)

El projecte de reforma de la Capella de la Pentacosta al Casal Loiola resulta interessant perquè pot donar idees de com abordar aquella infinitat d’espais, racons i habitacions que resten sovint malaguanyades o poc ambientades per a la pregària en molts dels centres pastorals com escoles, parròquies o casals escampats per la trama urbana. D’aquest petit encàrrec valoro la seva practicitat i economia de recursos i, a nivell simbòlic, l’encert del fals sostre textil com a reminiscència del tabernacle primigeni, o tenda de la trobada amb el Senyor. (seguir llegint)

Equip: G.Giacalone, M. Viladot (T113arquitectura)
Arantza Cadenas (disseny gràfic)
Emplaçament: Casal Loiola. c/Balmes, 138 Barcelona
Any: 2010
Superficie: 60m2
Termini de les obres: 2 mesos
Pressupost aproximat: 10.000€

Preparant el viatge arquitectònic a Suïssa

M'he decidit i, si tot seguieix el previst, durant les vacances de Nadal aniré a Suïssa a visitar uns amics i unes quantes obres d'arquitectura religiosa contemporànea que crec interessants: església per a joves "Més enllà, al viaducte" a Zúrich, la parròquia de st Píus X a Lucerna i l'ermita del pritzkeià Peter Zumtor... alguna proposta més?

Contradiccions d'Advent, dispersió de vot eclesial

Vaig al matí al curs presencial de l'ISCREB, ple de gom a gom. Realment dóna alegria veure tanta gent inscrita estudiant teologia! Si m'animo faré una nota pel Catalunyareligio.

Vaig a missa de vuit a la parròquia del costat de casa, una de tantes del meu barri. És el primer diumenge d'advent i només som vuit persones. El panorama és tan desolador que el capellà diu "Mireu, avui no faig homilia perquè, com a rector, m'indigna i m'indigno a mi mateix. Aquest panorama és desolador i faig la missa perquè l'he de fer." La missa seca segueix mentre el grup de "kikos" (camí neocatecumenal) toca la guitarra en un altre racó del centre parroquial.

Alguna cosa no va bé. Molta teologia on-line però m'agradaria saber quants dels que aquest matí omplíem el seminari animem també les nostres comunitats. Per altra banda, quan surto de missa coincideixo amb el grup de "kikos"... aquesta gent, a part de fer "les seves misses", quin compromís tenen amb la parròquia? (ho desconec totalment i potser estic equivocat). Jo també em guardo la meva auto-crítica, he anat a petar a la parròquia com a "segon plat".

Em pregunto si entre tanta oferta on-line (depenent del subjecte) i tants grups, institucions i comunitats no estem "dispersant el nostre vot eclesial", per utilitzar una imatge apropiada en un dia de reflexió electoral.

Carta a un adolescent

Ja m'he acabat de llegir "Carta a un adolescent" de Vitorino Andreoli i el recomano a tots aquells que tingueu tracte amb aquesta tipologia de persones en procés de metamorfosi. L'autor no amaga que, per al jove, ell és un "vell", però de tants anys de tracte amb els adolescents els coneix molt bé i es nota pel seguit d'experiències que va narrant al llibre. El grup, la dimensió biològica, emotiva i social, l'heroïsme, el consum, les drogues, el presentisme... tot va apareixent amb un notable accent entre la relació dels joves amb els pares. És notable que l'autor acabi la carta amb una referència al transcendent, potser un xic deïsta, però més val això que res.

St. Canisi. Premi d'arquitectura Ciutat de Berlín 2003

Aquest estiu vaig tenir la sort de poder celebrar el dia de St. Ignasi a la parròquia de St. Pere Canisi de Berlín i m’he esperat fins ara, que ja ha pasta el “boom” de la dedicació de la Sagrada Família, per parlar-vos-en. Aquest conjunt parroquial, que va rebre el premi d’arquitectura Ciutat de Berlín el 2003, és un bon exemple per a tenir en compte en les noves propostes parroquials pel seu disseny i planificació del conjunt com pels elements compositius i simbòlics del temple.

Disseny i planificació del conjunt.

L’antiga església de Sant Pere Canisi, l’apòstol jesuïta de les alemanyes, va ser edificada el durant la postguerra amb estil expressionista però no va tenir una llarga vida perquè un accident va fer que es cremés l’any 1995 (la teniu a la fotografia de l'esquerra). Es va convocar un concurs i, després de varies trifulgues, es va acabar donant al projecte als tercers guanyadors, els arquitectes BNB (Büttner, Neumann, Braun), que van acabar presentant els plànols definitius el 1999. l’Abril de 2000 comencen les obres del centre parroquial en la seva primera fase: un bloc d’habitatges en una de les mitgeres de la parcel·la que allotjaria dependències parroquials en planta baixa (sales per a joves, despatxos, aulari, etc) i la comunitat de jesuïtes a la planta primera. D’aquesta manera es va aconseguir una fonts d’ingressos per ajudar al pagament del temple. El conjunt parroquial també compta amb una guarderia en un dels extrems del solar.

Composició i simbolisme del temple.

A l’exterior trobem primerament el campanar isolat, marcant una fita visual que localitza el temple a escala urbana, com un sentinella de la Paraula que s’ofereix a tot aquell que estigui disposat a escoltar-la. El seu fust és de formigó armat i la seva coronació és de fusta, en diàleg amb el que el visitant troba després quan veu el temple, dos cubs de formigó que dialoguen entre ells units per un volum de fusta, endarrerits respecte la via d’accés rodat, creant un espai per a la trobada de la comunitat, una interpretació tipològica del “pati dels gentils” que, alhora, aparta el temple del focus de soroll.(seguir llegint)

Herois

La setmana passada, acompanyat per monis i ex-monis de l'Esplai de St. Ignasi, vaig anar a veure la pel·lícula "Herois" perquè en Joan Sorribes, un dels protagonistes, és un nen de l'esplai. Per una banda sorprén que encara es facin pel·lícules així, positives sense ser melíflues o cursis. Intentant no desvetllar que "l'assassí és el majordom", vull apuntar uns temes perquè us animeu a anar a veure-la. Per defecte professional no puc evitar trobar alguna semblança crística al protagonista: el seu actuar i manera de viure marca la vida dels altres, és ell qui "escul" als seus amics, hi ha una "casa del Pare" enyorada i absent (que pren forma de cabanaarbòrea disputada entre diferents grups de joves)... en fi, aneu a veure-la! També és molt interessant des d'un punt de vista de la crisi de l'adolescència i la pedagogia. Després de veure-la es confirma allò que deia l'Alioxa, el protagonista de "Els germans Karamàzov":

“(...) estimats nens, potser ara no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us en recordareu després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació: ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.”

Cor, cap i mans a "El dit, el savi i la lluna"

El passat 4 de Novembre vaig fer la conferència "El dit, el savi i la lluna. Com proposar la fe als joves" a l'Escola La salle - Gràcia. El fil conductor va ser la cita "Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit", a partir de la qual vaig anar trenant uns apunts pastorals. Amb el dit vaig fer referència a la corporeitat (les mediacions) de la pastoral, amb el savi vaig fer referància al subjecte pastoralista i amb La Lluna vaig parlar delmisteri i el transcendent. Us deixo amb un fragment del que vaig explicar respecte al savi que parla de la triple dimensió de la pastoral:

“... El savi també és aquell que viu integradament les diferents facetes de la seva vida. Una proposta de la fe als joves també hauria de contemplar una pastoral amb una visió integradora de la persona creient. La tradició de l’església sovint ha parlat de la persona humana com un ser amb tres potències: memòria, enteniment i voluntat. Aquestes tres dimensions actualitzades equivaldrien a l’esquema tripartit de la revisió de vida: veure, jutjar i actuar. La primera dimensió fa referència a la dimensió cordial i afectiva de la persona. És la dimensió que anem treballant en les nostres relacions interpersonals i amb Déu en la pregària. Des d’un punt de vista de la triple funció de l’església ens estem referint a la vessant celebrativa, que correspon a la litúrgia. La segona dimensió fa referència a la dimensió gnoscional-racional de la persona. És la dimensió que treballem en les catequesis, la teologia i altres activitats de caire discursiu. Equival a que a l’església s’ha anomenat el kerygma, l’anunci explícit o “contingut” de l’evangeli. Finalment tenim la dimensió social o pràctica de la persona. És la dimensió que treballem en campanyes solidàries, camps de treball i el contacte amb els preferits de Jesus, els pobres (tots ho som!). Equival a la darrera funció de la comunitat eclesial, la diakonia, el servei. Evidentment totes aquestes dimensions s’entrelliguen les unes amb les altres en el dia a dia del cristià, però cal parar-se a pensar si a vegades no prioritzem unes i silenciem d’altres. Per exemple, hi ha comunitats amb un fort component afectiu però amb escàs pensament i nul·la implicació social, que podriem anomenar espiritualistes. D’altres prioritzen la transmissió de conceptes, independentment de l’afectivitat i l’acció social, que podriem anomenar gnòstiques. També hi ha altres comunitats que es desviuen i s’alienen en l’acció social sense que aquesta ressoni en el cor o hi hagi una reflexió sobre el principi de misericòrdia que mou a l’acció, a aquestes les podriem anomenar activistes. El lloc del savi està delimitat per aquestes tres dimensions.”

La basílica de la Sabrada Família, una ànima oberta a Déu

(Eloi Aran / CR) “El Temple de la Sagrada familia reflecteix tota la grandesa de l'Esperit humà que s'obre a Déu”. Aquestes han estat les primeres paraules de Benet XVI referides a la dedicació del temple de la Sagrada Família en el seu viatge apostòlic a Santiago de Compostela i Barcelona en l’arribada d'aquest dissabte. El diàleg entre la fe i les arts serà un dels temes principals del missatge del Sant Pare a Barcelona, i reactualitzarà el seu Discurs de Recepció a 250 artistes de renom internacional a la Capella Sixtina del 21 de novembre de 2009. Què veurà, doncs, Benet XVI aquest diumenge al matí a la Sagrada Família, símbol de la ciutat?

El Temple expiatori de la Sagrada Família es presenta a la ciutat com els seu axis mundi, el seu punt de referència cabdal al bell mig del pla urbà, entre entre els rius Besòs i Llobregat i la Serralada de Collçerola i el Mar Meditarrani. A diferència de “l’altre temple expiatori” de Barcelona (al Tibidabo), la Sagrada Família no s’allunya del poble sinó que vol acollir-lo al bell mig de la seva activitat diària, oferint-se com a lloc de trobada amb el Transcendent.

En certa manera és reflex del paradigma encarnatori descendent del pròleg de Sant Joan: “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria”. En l’interior del temple gaudinià, en tant que una evolució de l’espai gòtic, els arcs paraboloides descarreguen al terra com qui la toca “de puntetes”, com qui davalla. Paradoxalment, contrari a la lleugeresa de l’espai interior, l’exterior del temple és una implossió simbòlica, un retaule montanyós ofert a la ciutat moderna que s’escampa en la retícula d’Idelfons Cerdà.

Com a imatge tipològica del Temple de la Sagrada Família hi ha la visió de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi (Ap 21, 9-27). Gaudí reinterpreta les muralles de la ciutat celestial com un claustre perimetral que dóna tota la volta al temple. Una muralla on el sistema de defensa no és altre que la invocació de l’església a Maria ja que es concep com un recorregut per al res del rosari.

Maria protegeix el temple, protegeix l’Església, juntament amb els dotze campanars perimetrals que corresponen als dotze deixebles. La reinterpretació de les muralles de la Jerusalem celestial com a claustre també fa referència al temple com al Paradís, ja que “paradís”, en persa, vol dir “jardí”. Gaudí posa el temple dins del claustre monacal fent d’ell un jardí.

Respecte a l’orientació del temple Gaudí es va veure obligat a seguir amb el projecte de Villar, l’arquitecte anterior, tot i que ell hauria preferit una clara orientació nord-sud, en diagonal a la illa de l’eixample de Cerdà. Aquesta orientació hauria donat més perspectives al temple i quedaria més clara la relació de la porta del naixement amb l’est, la de la passió a l’oest i la portalada de la glòria al sud.

La tradició eclesial d’orientació dels temples, refermada per Joseph Ratzinger a la seva obra El espíritu de la litúrgia. Una introducción, és posar l’absis a l’est. Aquesta disposició apuntava a la nova vinguda de Jesús, la Parusia, relacionada amb la llum del matí. La semicúpula de l’àbsis sovint representava aquesta vinguda de Jesucrist amb la imatge del Pantocràtor: Jesucrist en el tron celestial rodejat dels quatre evangelistes.

El que fa Gaudí és capgirar aquesta disposició i, el que no ha pogut fer en el pla, ho fa en alçada. L’absis es deixa en el seu estat primigeni i es dedica a Maria, estel de l’Església, mentre que la referència a Jesús i als quatre evangelistes es desenvolupa en la torre central i les quatre torres dels evangelistes que la rodejen.

En aquest sentit, Gaudí ja va trobar solució a les observacions que J. Ratzinger feia al seu llibre: “Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons el meu punt de vista, el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu destorba durant l’eucaristia? És que potser el sacerdot és més important que El Senyor? Caldria corretgir aquest error el més aviat possible; i és possible sense noves reformes. El Senyor és el punt de referència. Ell és el sol naixent de la història”. (seguir llegint)

Arquitectures funeràries: de la Capella de la Pau a la Capella del Bosc.

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.

La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança. (seguir llegint)

Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana

El passat dimecres vaig entrevistar-me amb un periodista d’un diari portuguès que m’inquiria sobre el temple de la Sagrada Família. Just començar li vaig confessar que m’interessava l’arquitectura religiosa contemporània i que, en les meves recerques, en un principi havia defugit tractar l’arquitectura religiosa de Gaudí. Així i tot, vàrem parlar llargament de Gaudí, de l’espiritualitat i significació de “temple expiatori”, del sentit de l’espai sagrat en la ciutat i de com en el temple de la Sagrada Família es dóna una implosió simbòlica que, de fet, no és res més que la materialització en tres dimensions del misteri cristià que celebrem al llarg del cicle litúrgic, etc.

Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)

Exercitants

"Adéu exercitants!" Així es despedia un dels vint-i-cinc joves (bé, de fet la majoria estàvem entre els 25 i 35 anys!) que ens hem apuntat a fer Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària (els EVO... no els morales!). Sí, des d'aquest cap de 7mana en que hem posat el play a l'experiència, som "exercitants", persones que estan a la recerca de Déu en la seva vida. M'agrada aturar-me i pensar-me com això: "un exercitant, algú que cerca Déu..." perquè, de sobte, el món i la realitat personal ja no és aquella càrrega pesada (tot i que continua tenint el seu pes) sinó que s'esdevé una excusa inel·ludible del transcendent. És a dir, és "excusa" perquè queda relativitazada, "inel·ludible" perquè aquest és el camp de joc... vers la recerca d'allò que realment val la pena, que en els exercicis s'anomena Jesús. amDg!