Nulla aesthetica sine ethica: Cartes a un capellà escèptic en matèria d’art modern.

“Nulla aesthetica sine ethica... Ergo apaga y vámonos”.Aquesta frase que José María Valverde va escriure a la pissarra per comunicar als alumnes que deixava la seva càtedra d’estètica a la Universitat de Barcelona en protesta contra l’expulsió d’Aranguren, professor d’ètica, per part del règim franquista, no és tan sols una de les seves frases més recordades sinó que, en certa manera, també resumeix el seu pensament. Si més no, això és el que pogut constatar després de llegir la seva obra “Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno” (Editorial Seix Barral. 1959, Barcelona).

La presentació del llibre no té pèrdua. L’autor es decideix a escriure unes cartes a un amic seu que li comunica que serà ordenat capellà a través d’una targeta amb dibuixets modernistes i carrinclons, fet que arrenca a Valverde la següent confessió: “Y yo, quizá influido por esos trazos, pienso que tenemos que hablar de arte en serio”. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (3)

Seguim amb les darreres reflexions sobre l’Església de Iesu, de l’arquitecte Rafael Moneo, a San Sebastián (articles anteriors: 1 i 2).

Seria interessant parlar dels elements del presbiteri, especialment de l’altar allargassat amb capacitat per 13 persones posades frontalment (en referència a la imatge del Sant Sopar de Leonardo da Vinci que tant a quallat en l’imaginari catòlic), i del tríptic frontal abstracte que  l’artista Javier Alkain va realitzar pregant dos textos des referències teofàniques bíbliques: 1Re 19,11-13 i Ex 3, 1-10 (el tríptic, fragment en la imatge superior, vol ser la finestra que aporta la llum de l’Est, l’orientació vers Déu de l’edifici i dels paticipants en el culte), però m’interessa més acabar amb dos semblances d’arquitectura religiosa contemporània. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (2)

Segueixo amb la presentació de l’Església de Iesu, obra de l’arquitecte Rafael Moneo, a San Sebastián (llegir anterior article aquí). Per Rafael Moneo, “Hacer una iglesia no es pasar de la cocina al comedor” (paraules de l’arquitecte segons l’atenta explicació que sortosament em va poder oferir el rector de la parròquia, Mn. Jesús María Zabaleta), és a dir, el disseny d’una església no és quelcom que es pugui basar en la decoració. Fer una església no és posar un pedestal amb una imatge. El lema o leitmotiv en el que es basa Rafael Moneo a l’hora de projectar l’Església de Iesu és una frase manllevada de Sant Tomàs: “Omnia pervia”, que es podria traduir com “allò que permet el pas, allò que es pot atravessar”. El lema al projecte implica dues coses en el disseny del temple per tal de suggerir aquesta transcendència a través de la matèria i l’espai: el joc amb la pròpia matèria i el disseny de l’espai. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (1)

Després d’haver col·laborat en la restauració d’una ermita a Raimat (podeu seguir-ho aquí), aquests dies estic al País Basc amb uns amics, als quals “torturo” visitant esglésies. Dins del programa no hi ha faltat una visita a la nova Església de Iesu (nom grec de Jesús), dissenyada per Rafael Moneo, arquitecte que ja havia dissenyat la Catedral de Nostra Senyora dels Àngels(Los Angeles. USA) i que a Barcelona coneixem prou bé perquè va ser professor de l’ETSAB-UPC i ens ha deixat obres com l’edifici de l’Auditori o L’Illa Diagonal. El complex parroquial no està en ple funcionament però ja va ser inaugurat el passat mes de Maig per Mns. Munilla (veure notícies: “El templo de la luz y de la cruz” al Diario Vasco, “Un Moneo para oír misa” a El País). Així i tot, ja s’hi celebra l’eucaristia dominical (a les 11:30) i es pot visitar per la tarda de 17:00 a 20:00h.

En una primera aproximació a l’emplaçament, la nova parròquia sorgeix com una núvia que corona el capçal del nou barri residencial conegut com Riberas de Loiola, el qual s’ha format al llarg de l’Avinguda de Barcelona, en un dels meandres del riu Urumea de San Sebastian. Un gran cub blanc sorgeix desplaçat de la seva base immaculada marcadament horitzontal i es retalla entre el cel i el segon pla que conformen els blocs residencials. En un primer moment recorda les composicions orgàniques aaltianes de “cap i cua” que l’arquitecte finés va realitzar als ajuntaments de Säynätsalo o Seinajoki, semblança que es confirma al comprovar que la Parròquia de Iesu també s’articula entorn d’un pati, recreació del claustre medieval per l’autor i una referència a l’atri de les esglésies primitives i als espais de transició que són tan valorats i necessaris en l’arquitectura religiosa actual. (seguir llegint)

Magis. Restaurant l’ermita (5)

L’experiència Magis ja va finalitzant i avui hem fet l’acte inaugural de la restauració de l’ermita col·locant-hi la figura de St Josep i fent la benedicció pertinent i solemne, comptant amb la representació de la família Raventós, membres de la comunitat de jesuïtes del Col·legi Claver i tots els que hem estat implicats en el projecte: els participants de l’experiència magis (23 persones provinents de Kènia, Eslovàquia i Illes Maurici), el Vicente Ortín, la Mari C. Rodríguez (que ens ha donat la pintura), en Josep M. Gardenyes (el nostre estimat constructor i mecenes), el pare Cinto Casanoves sj (autor de l’escultura), en Lluís Salinas (novici sj), la Sara Galceran, el Marc Vilarassau sj (promotor de l’experiència), la Minerva Porcel (professora del Claver) i jo mateix. Amb una mica de sort demà encara podrem acabar el trencadís de la font de St. Josep. 

Ara, en breus moments, farem l’activitat diaria del Cercle Magis abans de començar la nostra visita a les caves de Raimat. La veritat és que el focus i el text d'avui ens va com anell al dit pel que estem vivint. El lema és "God makes friends" (Déu ens fa amics) i la lectura complementària prové d'una carta de St. Francesc Xavier: 

" Y para que jamás me olvide de vosotros, para contínua y especial memoria, y para mucha consolación mía, os hago saber, carísimos hermanos, que tomé de las cartas que me escribísteis vuestros nombres, escritos por vuestras propias manos, juntamente con el voto de la profesión que hice, y los llevo continuamente conmigo por las consolaciones que de ellos recibo" ... a falta de facebook, els antics sj's trobaven ja altres formes de seguir connectats.. Ja eren una comunitat 2.0 en l'Esperit ;)

Magis. Restaurant l’ermita (4)

Gran dia de treball. Avui calia acabar de pintar tant l’exterior com la part interior de l’ermita per tal de poder collar-hi demà a les 9:00 del matí la figura de St. Josep que ens ha preparat Mn. Cinto Casanoves sj. Farem tot un acte inaugural, amb pregària, tallada de cinta i copa de cava. Entre tot plegat hem anat a dinar més tard de l’habitual i el sol ja picava de valent per les terres de Raimat i hem acabt de rentar els plats que ja eren les quatre passades, no està malament tenint en compte que ens llevem a les 7:30, res que no es pugui superar amb bon humor, generositat, i una mica de fruita i aigua fresca tot cantant cançons africanes o eslovaques. Menys mal que aquest cap de setmana compensarem l’esforç amb escreix amb les visites que tenim programades. Per altra banda, ja quasi hem finalitzat el petit mosaic per la font de Lourdes i hem començat a fer una altre mosaic-trencadís per la font de St. Josep que hi ha vora l’ermita. També hem comptat amb la visita del Llorenç, la Montse i l’Alexis, de l’equip motor del Magis a Catalunya, que van visitant les experiències i encoratjant-nos en les nostres tasques.

Avui acabo amb la pregària Magis abans de començar el Cercle Magis del qual us en vaig parlar ahir:
“Pare bo,ensenya’ns a buscar-te en tots els camins, ajuda’ns a posar-nos en marxa, a sortir a la intempèrie. Acompanya’ns les nostres passes, il•lumina les nostres nits, sadolla la nostra set. Tu segueixes present estimant aquest món bell però masegat.
Girem la vista cap a Tu, Senyor Jesús, per conèixer-te més, per estimar-te més, per seguir-te més, per apendre, amb Tu, a respondre a la crida que ressona en cada ser humà.
Ho fem tots junts, com a Església fraterna i plural, il•luminats pel teu Esperit. Que Ell alimenti, en el nostre cor, un foc cridat a encendre la terra amb passió i evangeli.”

Magis. Restaurant l’ermita (3)

El camp de treball MAGIS “T-17: Reconstrucció de una ermita” segueix el seu curs. Les tasques d’avui han consistit en acabar de netejar la superfície interior de l’ermita, començar a pintar el mur exterior, acabar la reparació de la font artificial annexa (on hem comptat un dia més amb el suport del nostre mecenes i constructor), esbrossar una altra font propera i començar a fer-hi el mosaic-trencadís dedicat a la Mare de Déu de Lourdes, que n’és la titular. Per altra banda, el grup que dorm amb nosaltres al Col·legi Claver i realitza la seva actvitat a St. Joan de Déu està desenvolupant la seva tasca social sense cap problema, marxant de matí i tornant al col·legi cap al vespre. Finalment, hem fet un truc al tercer grup que s’allotja a la rectoria de Bohí fent la ruta del romànic i tot funciona la mar de bé.

’aquí a una estona, un cop hagin refet les forces havent passat per la piscina de l’escola, començarem el “Cercle Magis”. Aquesta activitat és fonamental per als participants del Magis en aquests dies d’experiències, perquè dóna la oportunitat de poder compartir i escoltar en petits grups d’unes vuit persones i durant uns 45 minuts, tot allò que cadascú va experimentant respecte la tasca, els companys i un mateix en clau de pregària. Vindria a ser una aplicació comunitària del que en clau ignasiana s’anomenen les “mocions espirituals”. L’activitat es desenvolupa fent tres rondes de preguntes. En les dues primeres només s’escolta i acull amb respecte el que diu cadascun dels membres del grup. La primera ronda tracta sobre què és allò que més li ha xocat, sobtat, sentit o pregat del dia (tant en positiu com en negatiu). La segona ronda tracta sobre els textos que hem pregat al matí (un text bíblic, un text de l’autobiografia de Sant Ignasi i una petita reflexió emmarcada en un lema diari. El d’avui és “On what do you base your life?”, En què bases la teva vida?). En la tercera pregunta es dóna la oportunitat de parlar “tots contra tots”, és a dir, que cadascú pot opinar fraternalment sobre el que hagi pogut dir algun membre del grup. L’activitat finalitza amb una ronda ràpida resumit la vivència de l’activitat del Cercle Magis del dia amb una paraula. Una activitat que ens deixa ja a punt per celebrar l'eucaristia del dia.

Magis. Restaurant l’ermita (2)

Plens d’agulletes com a mostra de l’apassionament per la feina i revelació d’un curs extremadament sedentari, aquest matí hem reprès les tasques de restauració de l’ermita de Sant Josep. Avui en Josep Maria Gardenyes, el nostre constructor i instructor, ens ha ensenyat l’ofici del “paleta”: com pastar el morter, com s’han d’utilitzar les eines i els passos per aconseguir una bona superfície arrebossada que acabarà acollint un mosaic. Per altra banda, hem continuat allisant i netejant la superfície de l’interior de l’ermita per tal de poder aplicar ja demà la primera capa de pintura. També cal destacar la visita que ens ha fet Mn. Cinto, escultor i jesuïta, portant amb ell la imatge del St. Josep que ha d’anar a la fornícula per tal de prendre unes mides que necessitava per fixar l’estatueta. Als participants de l’experiència els ha encantat la imatge i tant els eslovacs com els kenians i els d’Illa de Maurici s’hi han volgut fotografiar.

Com a nota espiritual destacar que avui “l’hem clavat” en la pregària del matí: hem començat al cementiri del col·legi claver, a la falda d’un turó, llegint les lectures del llibret “Magis”, que avui enllaça la lectura bíblica del dia i un text de l’autobiografia de St. Ignasi amb el lema “No one say it would be easy” (Ningú va dir que fos fàcil) - en el fons estem seguint l’esquema dels exercicis espirituals i avui seria l’entrada al que es coneix com “primera setmana”, el tema del pecat i del mal personal o global-, i després hem anat caminant en silenci fins al turó on hi ha l’ermita. Ha estat un moment molt reeixit.

Magis. Restaurant l’ermita (1)

Ahir ens vàrem trobar al Col·legi Claver tres grups de l’experiència juvenil MAGIS – vol dir “més” en llatí, mot que recull el lema de la Companyia de Jesús “Ad Maiorem Dei Gloriam”, A major Glòria de Déu- que es desenvolupa en cada JMJ (Jornada Mundial de la Joventut), sent aquesta la seva tercera edició, després de la de Colònia i la de Sidney. Les experiències que ens hem aplegat a Lleida som el grup de restauració d’una ermita, el grup que anima l’activitat d’estiu a Sant Joan de Déu i el grup que peregrina descobrint la joia del romànic català (diuen que es volen continuar aquest blog). La gent va arribar al vespre molt cansada del viatge de Loiola, així que després de la celebració de l’eucaristia vam sopar i vam compartir l’examen del dia abans d’anar a dormir.

Avui ens hem aixecat força aviat i hem anat a veure l’ermita de Sant Josep. Aquesta petita construcció es va realitzar quan el Col·legi Claver era encara noviciat, juniorat i casa de formació dels “juncos” (“Juniorado para coadjutores”, llegeixi’s casa de formació professional per als germans jesuïtes). La figura de Sant Josep reconfortava els treballs dels germans i dels obrers de la finca i era lloc de pregària i festeig de la comunitat. Després d’uns anys d’oblit ara volem recuperar aquest espai per un nou context pastoral i educatiu. 

Aquest matí, després de comptar amb el primers consells i assessorament  d’un constructor de Lleida que ens ha fet de mecenes, ens hem posat mans a la feina i hem començat a preparar la construcció per a la seva rehabilitació (netejar superfícies, etc). Us deixo amb una fotografia perquè d’aquí a cinc minuts reprenem l’activitat de la tarda: el “cercle Magis” (ja us explicaré de què va) i l’eucaristia abans d’anar a sopar. Tot i que hi ha gent de Kenia, Illes Maurici i Eslovàquia ens entenem prou bé amb l’anglés (sorprenentment els kenians el parlen fantàsticament!).

Lectures sobre arquitectura religiosa: Esteban Fernández Cobián.

Mentre d’altres llegeixen novel·les estivals, durant la primera setmana d’Agost m’he posat a llegir intensament i fins al final (més de 600 pàgines!) “El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea”, fruit de l'excel·lent tesi doctoral del seu autor, Esteban Fernández Cobián. El llibre parteix de les preguntes que tants arquitectes ens fem respecte l’espai sagrat: Quin tipus d’espai és l’adequat per a la litúrgia catòlica?, Què cal considerar per a que un espai sigui considerat com “sagrat”?, Per què es menystenen els temples moderns?, L’arquitectura religiosa és l’arquitectura ideal?, etc. Per contestar aquestes preguntes l’autor elabora un exhaustiu estudi en dues parts diferenciades, la primera és l’estudi de la història i relació entre la litúrgia i l’arquitectura sacra cristianes, mentre que la segona tracta de les diferents tipologies d’espais sagrats (catedrals, oratoris, etc.) en relació amb exemples realitzats a Espanya entre el 1950 i el 1965. Aquestes dates no són casuals, ja que recullen els primers fruits d’arquitectura moderna en diàleg amb el Moviment Litúrgic i la encíclica “Mediator Dei et Hominum” (Píus XII, 1947) i finalitzen amb els nous espais proposats a rel de la “Sacrosanctum Concilium” (Concili Vaticà II, 1963) i la revisió crítica del moviment modern (Notre-Dame-du-Haut de Le Corbusier i l’organicisme dels temples d’Alvar Aalto). (seguir llegint)

A la llum de l'Esperit. Saint Ignatius Chapel

El 31 de Juliol es celebra la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fundador de laCompanyia de Jesús, per això aprofito l’avinentesa per presentar un dels espais religiosos més aconseguits i estudiats dels darrers anys, la Saint Ignatius Chapel del CampusUniversitari de Seattle, de l’arquitecte Steven Holl.

Es ben coneguda la metàfora agustiniana que identifica la llum amb la divinitat i amb el saber, fet que escau a una capella universitària i que l’autor agafa no només com a metàfora sinó com a fil conductor del projecte. La Saint Ignatius Chapel aglutina el seu programa en un recorregut dins d’una planta rectangular que queda trossejada en el seu alçat i secció a partir de les llanternes que focalitzen els diferents espais celebratius, significant-los amb una llum de diferents colorscomplementaris segons cada cas, les “set ampolles en una caixa de pedra” que diu l’autor. Els espais que es van concatenant en una parcel·la particularment estreta i allargada suggereixen alhora un peregrinatge espaial i espiritual que culmina en la capella del santíssim. Aquesta evocació de recorregut espiritual entronca molt bé amb la espiritualitat ignasiana que “el pelegrí”, un dels noms populars i títol de l'autobiografia de Sant Ignasi, va plasmar en el llibret dels Exercicis Espirituals. (seguir llegint)

Deixa't camelar

-    Que em deixi camelar? Jo no vull que ningú em sedueixi o em faci la pilota! Vés a saber què em voldrien vendre!
-    No, no es tracta d’enganyar a ningú, ni de vendre cap moto, ni encara menys d’oferir-te un “jorobao”, que és el nom popular de les cigarretes de la marca Camel entre els indigents. És més senzill: “be camel, my friend”! i així, de pas, seràs seduït per la Paraula de Déu.
-    A veure, en què quedem?, M’insultes dient-me que sóc un camell?, Que potser tinc pinta de traficar o de ser una bèstia del desert? I, a sobre, a què ve ara això de la Paraula de Déu? Els únics camells que relaciono amb la Bíblia són els dels reis mags que poso al pessebre per Nadal.
(seguir llegint l'article al TSKV)

El llibre que em llegeix

Avui m'he acabat de llegir "El libro que me lee. Manual para formadores en el estudio de la Biblia." de Hans-Ruedi Weber. Per un moment m'he traslladat en la memòria a aquell primer any de noviciat, quan acompanyava a un jesuïta en les sessions d'estudi popular de la bíblia que es feien a la Parròquia de Nuestra Señora del Belén, a la MIDE (Margen Izquierdo del Ebro... una esquerra no només geogràfica). Tinc un bon record d'aquelles tardes i de la tasca pastoral, encara que el jesuïta anava una mica de sobrat ("no os enteráis de nada..." els deia). Recomano la lectura a tots aquells que volen muntar o animar un grup d'estudi bíblic perquè el llibre no fa "rebaixes pastorals" en els continguts i alhora mostra un gran domini i experiència en l'acompanyament de grups. Resulta molt interessant els exercicis grupals que proposa al final de cada capítol.

Si us plau, posi'm un Guardini

Aquest matí m'he acabat de llegir "El espíritu de la liturgia", un clàssic (imprescindible) de la teologia del s.XX de Romano Guardini. Després de llegir-lo m'ha quedat un regust semblant a quan vaig llegir "Sólo el amor es digno de fe", d'un altre crack, en Hans Urs von Balthasar. Tant l'un com l'altre són dos homes molt erudits i fan una "teologia clerasil... directo al grano" (tret d'un spot publicitari de la crema "clerasil", que ja té uns quants anys), destacant allò que és nuclar d'allò que és secundari. He començat llegint el llibre amb molt respecte... i he acabat guixant-lo, anotant-lo i subratllant-lo per tot arreu, en d'altres paraules: és extremadament suggerent. M'agrada que l'autor toqui tant de peus a terra, que sàpiga presentar els problemes per la comprensió de la litúrgia posant-se en la pell i la ment de l'home actual (bé, el llibre ja qüasi té 100 anys! és el 1918) i que la tant predicada per tothom visió de la litúrgia com a joc o obra d'art quedi contraposada amb l'abús de la mirada estèril dels estetes:

"El logicista puro o el moralsita no son de temer en este punto, porque la obra de arte no les interesa ni preocupa. Quien verdaderamente es temible ante la obra de arte es el esteta, que sólo artísticamente trata de explicarla y comprenderla" (p74)

"... En cambio, si el artista se desvía de esta dura senda de la verdad y busca el rodeo de la forma por la forma, entonces resultará sólo pirotecnia de vana fantasmagoría" (p82)

Crist, l'arquitecte

La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. (Mc 12,10)

De Jesús de Natzaret en diem que és el Crist, l’ungit, amb una força tal que s’ha acabat adjectivant el subjecte. No vull entrar a fer disquisicions sobre títols cristològics, ni a posar en diàleg el Jesús Històric i al Crist de la Fe (si es que mai s’ha pogut dissociar l’un de l’altre). El que vull posar en relació és la figura complerta de Jesu-Crist amb la de l’arquitecte a rel del que m’ha suggerit la lectura de “Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Ocidente”, del professor d’estètica a l’ETSAB Pedro Azara.

Des d’una teologia ascendent (més “sinòptica”), el que sabem d’entrada és que Jesús era un tektoon, mot del qual ha derivat tècnic o tecnologia i arquitectura. El significat original de tektoon en grec era, precisament, el de fuster. Pedro Azara apunta que la tasca del fuster no distava tant del de l’arquitecte ja que hi ha una forta tradició que afirma que la cabana primigènia era feta de fusta -per exemple l’Essai sur l’arquitecture del teòric francés del s. XVIII, l’ex-jesuïta, Marc-Antoine Lauger-, com també és ben sabut que les formes clàssiques del temple grec són una “vampirització” o fossilització de construccions fetes amb fusta. N’hi ha que s’han volgut quedar aquí, considerant a Jesús de Natzaret un treballador, un company de treball per tants obrers que l’han pres per model, el “Jesús Obrero”. També des d’aquesta visió s’ha volgut carregar les tintes i negar qualsevol indici que el Jesús històric tingués res a veure amb el que podria considerar-se un tècnic “superior”, un cap d’obres, especialment quan intuïm la seva desafecció per les grans construccions del Temple (Lc 21,5-6). Així i tot, m’agrada pensar que Jesús va ser algú que, en la seva vida oculta, va habilitar espais per a la vida humana, fet que ja l’apropa més a la figura de l’arquitecte. Finalment, per fer justícia als sinòptics i a la teologia paulina, amb la resurrecció de Jesús projectada en la seva vida terrenal i en la de la comunitat, es comencen a usar termes en els que es presenta a Jesús com l’Arquitecte (per exemple:Mt 16,18; Ef 2,20). (seguir llegint)

PFC. Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Tarragona

Avui fa anys que vaig presentar el PFC (Projecte Final de Carrera) a l'ETSAB-UPC i, encara que no puc dir que tinc malsons en els que em queda alguna assignatura per acabar la carrera, és una data per celebrar. El tema del PFC, el Centre Parroquial Sant Josep Obrer de Torreforta, em va venir de retruc, degut a que un amic meu jesuïta hi va ser enviat i m'en va parlar.(seguir llegint)

Podeu veure un resum del PFC en la següent presentació que cal deixar descarregar i visualitzar a pantalla completa.

Projecte pel Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Torreforta, Tarragona. on Prezi

Darrera nit a "Sostre"

Aquesta és la darrera nit aquí a "Sostre", en aquesta antiga rectoria del c/Pescadors del barri de la Barceloneta. Vaig venir aquí esperonat per l'exemple del Pau Vidal i en Lluís Muñoz, que ja n'eren voluntaris mentre estudiàvem el batxillerat en teologia, i perquè, al sortir de la Companyia de Jesús, necessitava re-concretar el seguiment de l'evangeli, és a dir, entre d'altres coses i no la menys important, no perdre el contacte amb els veritables "alter Christus". Per raons personals no puc venir més nits al sostre, com a mínim per una llarga temporada, així que hauré de cercar noves concrecions mentre resta agraït el record d'aquesta petita "betània" (etimològicament "casa dels pobres", el lloc on Jesús es trobava "com a casa" amb els seus amics Maria, Marta i Llàtzer) del s.XXI.

Què és la resurrecció?

Ara que ja he acabat el màster estic enllestint altres tasques que tenia pendents. Una d'elles és presentar un treball per la llicència en Teologia Fonamental a l'ITF sobre la resurrecció. Al final, tot i que encara ho he d'enllestir, he optat per presentar un mapa conceptual sobre la resurrecció en xarxa, de manera que puc enllaçar tots els recursos que cregui necessaris i pot servir-me a mi o a d'altres per poder tractar o reflexionar sobre el tema. Aquí us ho deixo doncs! ;)

Can Deulofeu, un entorn educatiu virtual per la tecnologia a quart de l'ESO

Avui he acabat (per fí!) el màster de formació de professorat en secundària, especialitat en tecnologia, amb la presentació del treball "Amidant el traç i la paraula", és a dir, una justificació pedagògica de la pàgina web educativa "Can Deulofeu" amb la implementació de una guia per l'ús del programa de dibuix assistit per ordinador "Google SketchUp" i, també, una guia de lectura del llibre "La casa a mida" (del que ja us n'havia parlat en altres ocasions aquí). Us recomano que li feu un cop d'ull, especialment als que us dediqueu al món de l'ensenyament de la tecnologia. I ara... a preparar les classes!!! ;)

Contemplant "La expresividad de la creación"

A l’anterior article em preguntava si una forma espaial podia garantir alguna mena de relació amb la divinitat (llegir aquí). És evident que, de la mateixa manera que la raó formal no pot demostrar l’existència de Déu sinó, a molt estirar, ser mostrada, tampoc es pot garantir la mediació de la forma estètica vers el transcendent. Així i tot, la lectura de “La expresividad de la creación”, de Mónica Rozman i David Jou, reprèn el tema de l’expressió de la forma des de l’analogia i la contemplació. És des d’aquest altre posicionament, el que no cerca demostrar o vendre res -ni tan sols fer apologia barata o de consum immediat-, sinó deixar-se interpel·lar i meravellar per la tríada forma-funció-expressió, que els autors poden acabar parlant d’expressivitat de la Creació en un quart estadi final. En certa manera, el llibre segueix l’estela d’un altre treball molt conegut i suggerent: “La poética del espacio”, de Gaston Bachelard, però des d’una òptica més científico-estètica i amb un conclusió que apunta a quelcom més que el ressò psicològic de la forma en l’individu, com és el cas de l’autor francès. (seguir llegint)