Ateus, sí, però no materialistes
Fa un parell de dies va sortir a La Vanguardia un article d’en Josep Maria Puigjaner amb el títol “Ateus, sí, però no materialistes” que tractava sobre les reflexions del filòsof francés Compte-Sponville en el seu darrer llibre “El alma del ateísmo”. L’autor del llibre afirma que “Podem prescindir de la religió, però no de la comunió, ni de la fidelitat, ni de l’amor. Que jo no cregui en Déu no m’impedeix posseir una espiritualitat ni em dispensa de servir-me d’ella”. Resumint, els ateus no dogmàtics d’avui reclamen una espiritualitat laica, deslligada de les religions i la transcendència.
He volgut tractar aquest tema avui perquè el diàleg amb l’ateísme, que ha anat prenent diferents noms com ara diàleg “Fe-Ciència” o “Fe-Justícia”, és una tasca que fou encomanada a la Companyia de Jesús (els “jesuïtes”) pel Papa Pau VI i, fill de l’obediència com sóc, considero aquest tema com quelcom que també m’han encomanat a mi.
Només uns apunts sobre l’espiritualitat atea:
1_ Nota previa: Tant en el diàleg amb l’ateïsme com en el diàleg interreligiós (com en tota mena de diàleg) la pròpia identitat pot acabar per disoldre’s en una mena de panteísme vaporós (un pluralisme “tou”, mal entés), estancar-se en actituts fonamentalistes (Integrisme excloent) o, la millor opció, la pròpia identitat, en contrast amb d’altres, queda reforçada perquè reconeix el que li és propi i es desempallega d’allò que pot ser comú o que ha estat manllevat (comunió en la diversitat a imatge de la trinitat).
2_ L’Espiritualitat atea és digna de tenir en compte en tant que dóna arguments antropològics i filosòfics a la concepció de l’home com a “ser espiritual”. Des d’un punt de vista cristià, afirmem que l’home és capax Dei, capaç de Déu. Déu no és un barret que l’home s’ha inventat per embellir-se sinó que Déu troba en l’home una mena de “caixa de ressonància” que possibilita la seva autoconsciència, la seva expressió, la seva música. Ergo, benvingudes siguin les reflexions que treguin a l’home d’un materialisme curt de mires i l’obrin a la seva dimensió espiritual. Ja era hora!.
3_ L’Espiritualitat atea, tot i argumentar el fet antropològic de l’espiritualitat, resta tancada en ella mateixa. No hi ha lloc per la transcedència, per la Gràcia, per l’Alteritat. Estem parlant, doncs, d’una reducció antropològica del fet espiritual. L’espiritualitat atea aprofondeix en els valors del viure humà però no arriba al fonament del que anomenem “fe”, “amor”, “compassió” o “justícia” perquè un Déu crucificat i ressucitat segueix sent un escàndol per a persones religioses i un absurd per als filòsofs (1 Corintis 1, 23).
Com que no tinc intenció de fer un assaig i no conec prou bé l’obra de Comte-Sponville ho deixaré aquí, amb aquest gust agredolç, com la vida mateixa.
Fa un parell de dies va sortir a La Vanguardia un article d’en Josep Maria Puigjaner amb el títol “Ateus, sí, però no materialistes” que tractava sobre les reflexions del filòsof francés Compte-Sponville en el seu darrer llibre “El alma del ateísmo”. L’autor del llibre afirma que “Podem prescindir de la religió, però no de la comunió, ni de la fidelitat, ni de l’amor. Que jo no cregui en Déu no m’impedeix posseir una espiritualitat ni em dispensa de servir-me d’ella”. Resumint, els ateus no dogmàtics d’avui reclamen una espiritualitat laica, deslligada de les religions i la transcendència.He volgut tractar aquest tema avui perquè el diàleg amb l’ateísme, que ha anat prenent diferents noms com ara diàleg “Fe-Ciència” o “Fe-Justícia”, és una tasca que fou encomanada a la Companyia de Jesús (els “jesuïtes”) pel Papa Pau VI i, fill de l’obediència com sóc, considero aquest tema com quelcom que també m’han encomanat a mi.
Només uns apunts sobre l’espiritualitat atea:
1_ Nota previa: Tant en el diàleg amb l’ateïsme com en el diàleg interreligiós (com en tota mena de diàleg) la pròpia identitat pot acabar per disoldre’s en una mena de panteísme vaporós (un pluralisme “tou”, mal entés), estancar-se en actituts fonamentalistes (Integrisme excloent) o, la millor opció, la pròpia identitat, en contrast amb d’altres, queda reforçada perquè reconeix el que li és propi i es desempallega d’allò que pot ser comú o que ha estat manllevat (comunió en la diversitat a imatge de la trinitat).
2_ L’Espiritualitat atea és digna de tenir en compte en tant que dóna arguments antropològics i filosòfics a la concepció de l’home com a “ser espiritual”. Des d’un punt de vista cristià, afirmem que l’home és capax Dei, capaç de Déu. Déu no és un barret que l’home s’ha inventat per embellir-se sinó que Déu troba en l’home una mena de “caixa de ressonància” que possibilita la seva autoconsciència, la seva expressió, la seva música. Ergo, benvingudes siguin les reflexions que treguin a l’home d’un materialisme curt de mires i l’obrin a la seva dimensió espiritual. Ja era hora!.
3_ L’Espiritualitat atea, tot i argumentar el fet antropològic de l’espiritualitat, resta tancada en ella mateixa. No hi ha lloc per la transcedència, per la Gràcia, per l’Alteritat. Estem parlant, doncs, d’una reducció antropològica del fet espiritual. L’espiritualitat atea aprofondeix en els valors del viure humà però no arriba al fonament del que anomenem “fe”, “amor”, “compassió” o “justícia” perquè un Déu crucificat i ressucitat segueix sent un escàndol per a persones religioses i un absurd per als filòsofs (1 Corintis 1, 23).
Com que no tinc intenció de fer un assaig i no conec prou bé l’obra de Comte-Sponville ho deixaré aquí, amb aquest gust agredolç, com la vida mateixa.
4 comentaris:
Benvolgut amic Eloi,
He llegit algun llibre de Compte-Sponville. També el seu darrer llibre, que cites. M’ha sembla molt interessant, tot i que hi ha algunes parts que, francament, no he entès gaire. No sóc teòleg, ni filòsof. Sóc només un ciutadà.
Crec que del teu text exposa una idea bastant sorprenent, que crec que no és justa. Donar a entendre que l’espiritualitat atea és menys espiritualitat que la cristiana. Com si la espiritualitat fos patrimoni dels cristians!
Totes les grans tradicions religioses participen de l’espiritualitat. Gairebé afirmaria que totes les tradicions veritablement humanistes, també.
El món espiritual és molt gran: només cal viatjar per altres cultures i continents. Les formes de transcendència i alteritat són, també, molt riques i diverses. I els ateus i els agnòstics també podem arribar a la “fe”, “l’amor”, “la compassió” i “la justícia”... plens, faltaria més!
Francament, el cristianisme plantejat en aquests termes pot acabar esdevenint una mica provincià. I per això, pot caure en el perill de ser una mica massa curt de mires per a mantenir un diàleg profund i enriquidor amb les altres formes de transcendència, siguin religioses o no.
Una salutació molt cordial,
Boris Mir
- - -
Segueixo el teu blog en el meu lector de feeds –i el d’una bona pila de jesuïtes, gràcies a tu! – i em sembla magnífic en molts aspectes. Algunes vegades hi discrepo, però també n’aprenc molt del vostre col•lectiu. Els blocs són àmbits públics, però sovint, constitueixen petites comunitats tancades en les que només és llegeixen i comenten el blogaires del propi medi. Ja he vist que el teu blog és un dels pals de paller de l’esfera dels jesuïtes. I ho celebro, perquè em sembla un gran blog. No estic en condicions d’establir un diàleg de tu a tu sobre els temes que hi abordes: la meva ignorància és molt més gran que la teva paciència i la dels altres lectors! Però voldria deixar constància, més enllà d’aquesta observació puntual sobre l’espiritualitat, de la meva lectura atenta i de la meva mà estesa per a anar obrint els cercles, malauradament poc permeables, que constitueixen les diferents “famílies blogaires”.
Hola Boris, moltes gràcies pel comentari, tant pel contingut com per la forma. M'ha agradat molt, de debó.
La veritat no és que em cregui superior a ningú per ser cristià(només faltaria!)nomes que, a vegades, al voler transmetre que això de l'evengeli és una passada... m'acabo passant per on no toca. sorry's
att
"L’espiritualitat atea aprofondeix en els valors del viure humà però no arriba al fonament del que anomenem “fe”, “amor”, “compassió” o “justícia” perquè un Déu crucificat i ressucitat segueix sent un escàndol per a persones religioses i un absurd per als filòsofs"
He seguit la teva explicació i m'he aturat aquí...d'alguna manera em sorprèn que l'amor, el valor universal més gran de tots, no sigui aprofundit pel sol fet de partir d'una espiritualitat atea. Igual amb la justícia...de veritat, no ho comprenc.
Eloi!
t'he deixat un "regalet" al meu bloc. És un meme. No sé si el voldràs seguir... però jo te'l llenço ;)
apa, bona setmana!
Publica un comentari a l'entrada