Comunicació sense paraules

He anat a prendre la meva dosi de nicotina i cafeïna a un bar d’aquest laberint de blocs de vivenda prefabricada regentat per una familia xinesa atenta i encantadora. Espero que en un futur pugui canviar aquest hàbit però, de moment, no m’hi he resistit. Un parell de taules més enllà hi havia una parella “jove” (aquest terme cada cop és més realtiu) esmorzant amb una criatura d’un any, aproximadament, en un cotxet. En un moment la criatura m’ha mirat i l’he correspost amb un somriure, al qual m’ha correspost somrient ell també fent el bellugueta en la seva trona mòbil. I així ens hem estat una estona, aliens a les nostres preocupacions i mirades de familiars i estranys.

Hi ha vegades que no calen paraules per expressar les mocions (moviments) de l’ànima. Basta una actitut d’espera i obertura, d’atenció. Hi ha infinitat de textos que en parlen. Tant en l’àmbit de la pregària, com de la parella, els estudis o la relació interpersonal. Us deixo amb un exemple dels escrits de Sant Pere Claver, "l’esclau dels esclaus" com ell mateix es presentava, un vell company jesuïta català del s.XVII, nat a Verdú, que desenvolupà la seva tasca a Cartagena de Índias, acollint les naus negreres que venien d’Àfrica .

“Deixàrem els nostres manteus i anàrem a portar d’una altra bodega taulons, amb els quals empostissàrem aquell lloc, i hi portàrem a braç els més malalts, obrint-nos pas pel mig dels altres. (...) Vam prendre una teula de brases, la vam posar enmig del cercle a tocar dels que estaven morint-se, i, traient diferents perfums, els vam fer una fumigació i els vam cobrir amb els nostres manteus; així recobraren el calor i nou alé vital, la cara se’ls posà molt alegre i tenien els ulls oberts i ens miraven.
D’aquesta manera estiguèrem parlant-nos, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres (...)”
(30 de maig de 1627)

Jo volia ser professor...

Jo volia ser professor, compartir el mateix fervor que la Cristina per l’educació, i per això m’havia pre-inscrit al CAP (Curs d’Adaptació Pedagògica) de la UPC. M’havien assegurat que no hi hauria cap problema, que tindria plaça segura, però ahir vaig descobrir que no puc fer el CAP perquè, degut a la por al futur màster pedagògic que properament es dissenyarà i exegirà per a poder donar classe a batxillerat, aquest any s’ha inscrit un munt de gent que, per ser ja llicenciada, tenen preferència sobre els pobres desgraciats com jo que ens falta acabar el PFC (Projecte Final de Carrera).

Em sap molt greu, la veritat, però què hi farem!. Miraré de trucar altres portes a d’altres universitats però, al no ser la UPC, demanen el títol de llicenciat i qui els explica que la carrera d’arquitectura és llarga i blà, blà, blà?, i què importa que ja sigui teòleg (total, no és una carrera civil i té el mateix pes que haver fet estudis d’astrologia!, quin desastre!)? Així i tot “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada la falta... sólo Dios basta” (Sta. Teresa) i tira endavant.

Ja està aquí “Amor al vent” !!!

Sí, després de molt patir i esperar ja tinc el llibre a les meves mans. Avui o en els propers díes es podrà ja comprar, al menys, a la llibreria Claret. Ara toca preparar alguna presentació del llibre, especialment de cara a professors, educadors en el lleure (monitors, caps d’esplai, etc), educadors en la fe (catequistes, clero, religiosos/es, parroquians, etc) i tota persona de bona voluntat. Us adjunto part del pròleg que molt amablement m’ha fet l’Enric Puig i Jofra.

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografíes... d’un ampli ventall d’autors, estils procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i fer una aproximació a una experiència concreta i singular”

Sobre l’estelada

Ahir em van explicar el sentit de l’estelada i, com que jo en desconeixia l’origen, penso que pot haver-hi d’altra gent que també ho desconegui i, per això, en parlo avui aprofitant la fotografia de l’estelada que un company ha penjat al balcó. (La veritat és que a Bellvitge no hi ha gaires senyeres penjades, així que ja va bé visibilitzar al barri la festa d’avui d’alguna manera).

Resulta que, segons m’han explicat, l’origen de l’estel incorporat a les quatre barres té el seu orígen en els estels de la bandera nord-americana (serem iankis!). Sí senyor, de la mateixa manera que cada estel dels USA representa un estat lliure associat a aquell país, igualment hi ha molts altres països que han anat incorporant l’estel com a senyal d’estat “lliure” o “alliberat”. Així doncs, l’estelada representa Catalunya com a estat lliure. El que desconec és la diferència de les dues modalitats d’estelada; la de l’estel blanc sobre un fons triangular blau – que sembla ser la més antiga, doncs ja apareixia als anys 30 en el partit d’Estat Català – i la de l’estel vermell sobre el triangle groc. Suposo que l’estel vermell deu fer referència a una opció política d’esquerres o comunista i l’estel blanc deu fer referència a una opció democràtica amb pluralitat de partits, però no ho puc assegurar.

Així i tot, si Espanya fos realment un país federal com els USA... us imagineu la bandera espanyola amb els estels de les autonomies com estats lliures associats? Caldria incorporar una franja blava a la bandera espanyola per afegir-hi els estels blancs? No seria massa “blavero”? Caldria incorporar l’estel de Portugal com proposava en Saramago? O, com canten els Brams, “l’autonima que ens cal és la de Portugal”? Ho deixo al vostre gust.

Personalment, l’estel de la meva vida és el de Betlem; que és universal, pacifista, salvador i porta la Bona Nova al món (fet que no treu el “Misteri de l’Encarnació”, estimo la meva terra com Jesús estimava la seva. Sempre m’ha fet gràcia que als deixebles de Jesús els identifiquèssin per l’accent galileu del seu arameu rural. Si no us ho creieu, llegiu Mt 26, 73 ).

L’Eusebi, el primer company prega_rocker

Aquesta tarda he quedat amb l’Eusebi, un vell amic rocker de les terres de ponent, per proposar-li entrar a l’equip del prega_rock del que us parlava ahir. Com podia negar-s’hi!, ell, amb qui ja haviem fet un prega_rock amb el grup “Obrint Pas” i amb qui compartim l’afició per les cançons d’en Loquillo i tants d’altres. A part d’aquestes aficions musicals, amb l’Eusebi ens uneixen altres batalles “pastorals”, com ara múltiples preparacions de la Pasqua Jove Claver-TSKV, el mític concert Arass-4crits a la Parròquia de Sant Ignasi de Lleida, i alguna que altra activitat d’estiu com el camp de treball urbà de fa dos estius o els campaments amb els joves de Bellvitge (ja en farà tres!. La fotografia és de quan vàrem pujar al Puigmal).

Gràcies, Senyor, per l’Eusebi, pel camí que hem anat fent plegats, coincidint ara aquí, ara allà. Gràcies per la seva empenta evangelitzadora (ara en diuen “ardor”... no està malament tampoc) en l’escola i tants d’altres llocs. Que aquest curs que comença sigui un lloc de trobada amb Tu.

El nou portal del prega_rock... en marxa!

Ja fa temps us vaig parlar (aquí) d’una reunió per a crear un portal de pregària en català a semblança del que els jesuïtes de castella ja han fet amb “pastoralsj.org”. Doncs sapigueu que la cosa va endavant i té molt bona pinta... tot i que també demana feina. En Marc, que està al darrera de la part tècnica, m’ha fet un petit programa per a penjar cançons i ara estic passant tot l’arsenal del prega_rock al nou format del portal.

Amb aquest nou portal hi sortirem guanyant per vàries raons. Primer perquè aplegarà els esforços i iniciatives de molta gent. Segon perquè oferirà un servei de pregària notable i mai vist en llengua catalana i, de cara al prega_rock, farà que ja no depengui de mi, sinó que estic a la recerca d’un grup de gent que li agradi el món de la música contemporània i vulgui gaudir en aquest joc amb mi (si a algú li interessa... ja ho sap que es posi en contacte amb mi).

Una de les avantatges que tindrà aquest apartat del prega_rock serà que hom podrà cercar una cançó per nom del grup, àlbum, títol i, el més important, per temàtica. Així, si un catequista, per exemple, ha de fer una dinàmica sobre “el pecat” i ho vol complementar amb una cançó només li caldrà posar “pecat” al cercador i li apareixeran diverses cançons que tracten la temàtica amb els seus respectius comentaris i pregàries paral·leles.

Segurament m’enganyo, com tantes altres vegades, però crec que valdrà la pena. Ja us aniré informant.

Quan la Paraula arriba a l’element.

“Quan la Paraula arriba a l’element sorgeix el sagrament”. Aquesta és una de les definicions històriques que ahir vaig estar estudiant per a l’exàmen de “sacramentologia” (sí, ja ho veieu, agafeu una paraula i hi poseu “logos” al darrera i ja teniu una assignatura!) i m’ha donat molt a pensar. Em recorda a allò del pròleg joànic “la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”.

És evident que resulta una definició escaient per als 7 sagraments ja reconeguts per l’església (a saber: baptisme, confirmació, eucaristia, unció, penitència, matrimoni i ordre) però es pot aplicar a la vida corrent. Per exemple, en el cas d’un enamorament o un l’amor de parella podem parlar d’un amor que s’encarna en la relació de dos persones. No es tracta tant d’un amor “yo me lo guiso yo me lo como” sinó d’un amor que s’entén com a regal de Déu (qui sinó Déu, que és l’Amor!, 1Jn 4, 16) que habita i enforteix la relació de parella. La parella viu d’aquest regal que els ha estat donat. Un altre exemple podria ser l’encarnació de l’amor en la tasca o professió que hom realitza. El treball ja no esdevé una càrrega sinó lloc de trobada amb Déu, la font de l’amor, etc. Així, quan la Paraula arriba a concretar-se en coses qüotidianes com una tassa de cacaolat i un croisant amb un amic, una xerrada acadèmica o una vinyeta per il·lustrar l’evangeli del proper diumenge, la vida esdevé sacramental o, com deien els antics, “viure segons el diumenge”.

En definitiva, quan Sant Ignasi de Loiola, a la “Contemplació per assolir Amor” dels Exercicis Espirituals, parla de “en tot servir i estimar” està fent referència a una vida prenyada, “fecundada” si ho preferiu, per l’Esperit. Ja sé que tot això no és res de l’altre món, però no està de menys recordar-ho, sobretot ara que retornem a la vida de cada dia.

Un any de bloc

Avui fa un any va aparèixer a “la contra” de La Vanguardia una entrevista a la Rebeca Blood sobre els blocs i, tot just després d’haver-ho llegit, vaig anar directe a l’ordinador per obrir-me un bloc, aquest bloc. Ja des del primer moment vaig pensar aquest espai virtual com una ajuda i un servei a l’església, una mena de “CAP” teològic basat en la certesa que la vida que visc, centrada en Jesús i l’evangeli, val la pena i té quelcom a oferir a d’altres blocaires.

Ben aviat vaig veure que hi havia una gran “fredor” religiosa a les blocosferes públiques (bitàcoles.net o catapings.cat), on els blocs, en la seva majoria, eren de temàtica política, literària o personal. Per això els links que vaig anar posant al bloc intentava anar recollint d’altres blocs que, tot i que no siguin explícitament de corda cristiana, no hi eren indifirents i hi havia una certa sintonia. Els primers van ser en Jordi Llisterri o en Ramon Bassas, blocs que ja existien prèviament, amb qui hi ha hagut una relació continuada que s’ha anat forjant gràcies al petit somni fet realitat de la “blocosfera cristiana". Això ha estat per a mi una gran alegria.

Amb el temps també m’he anat adonant de les possibilitats i els “autoenganys” del blocaire. Em fa feliç veure que s’ha anat crent relació entre cristians “d’a peu” basada en el respecte i la confiança, de diferents edats, estats de vida i ubicació territorial. N’estic cert, la blocosfera és un lloc teològic, transparència del “sensus fidei”. Alhora, he de reconèixer que això del bloc és un inflador de l’ego tremendo, com tot espai en el que hom desenvolupa una activitat pública, i que, massa sovint, he penjat algun que altre post massa personal. Per res del món voldria que el bloc acabés sent una mena de “Show de Truman”!. És el perill que té aquest bloc en el que he apostat pel testimoniatge, què hi farem.

Gràcies, Senyor, per aquella rauxa d’ara fa un any sostinguda dia a dia; a voltes amb seny, a voltes desasenyat, però amb intenció recta. Gràcies a tots/es aquells que, no sé encara com ni per què, aneu seguint el que hi vaig penjant. Gràcies pels comentaris (N’hi ha que m’han donat MOLT què pensar). Espero que aquest curs que ara encetem sigui tan interessant o més. Sempre “amDg” (Ad Maiorem Dei Gloriam... o per aplaudir la misericòrdia de Déu, en altres paraules).