Comunicació sense paraules

He anat a prendre la meva dosi de nicotina i cafeïna a un bar d’aquest laberint de blocs de vivenda prefabricada regentat per una familia xinesa atenta i encantadora. Espero que en un futur pugui canviar aquest hàbit però, de moment, no m’hi he resistit. Un parell de taules més enllà hi havia una parella “jove” (aquest terme cada cop és més realtiu) esmorzant amb una criatura d’un any, aproximadament, en un cotxet. En un moment la criatura m’ha mirat i l’he correspost amb un somriure, al qual m’ha correspost somrient ell també fent el bellugueta en la seva trona mòbil. I així ens hem estat una estona, aliens a les nostres preocupacions i mirades de familiars i estranys.

Hi ha vegades que no calen paraules per expressar les mocions (moviments) de l’ànima. Basta una actitut d’espera i obertura, d’atenció. Hi ha infinitat de textos que en parlen. Tant en l’àmbit de la pregària, com de la parella, els estudis o la relació interpersonal. Us deixo amb un exemple dels escrits de Sant Pere Claver, "l’esclau dels esclaus" com ell mateix es presentava, un vell company jesuïta català del s.XVII, nat a Verdú, que desenvolupà la seva tasca a Cartagena de Índias, acollint les naus negreres que venien d’Àfrica .

“Deixàrem els nostres manteus i anàrem a portar d’una altra bodega taulons, amb els quals empostissàrem aquell lloc, i hi portàrem a braç els més malalts, obrint-nos pas pel mig dels altres. (...) Vam prendre una teula de brases, la vam posar enmig del cercle a tocar dels que estaven morint-se, i, traient diferents perfums, els vam fer una fumigació i els vam cobrir amb els nostres manteus; així recobraren el calor i nou alé vital, la cara se’ls posà molt alegre i tenien els ulls oberts i ens miraven.
D’aquesta manera estiguèrem parlant-nos, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres (...)”
(30 de maig de 1627)