Acompanyar l'efímer (Concurs d'idees per a l'Església de la Pietat de Vic)

Vaja!, no ens van donar cap premi ni menció pel treball que vàrem presentar per al concurs de idees per a la nau central de l'Església de la Pietat de Vic. Estic intrigat i encuriosit per veure quines han estat les propostes guanyadores d'entre els seixanta treballs (aprox.) que es van presentar al concurs i, quan puguem, suposo que la gent del despatx que hi vàrem participar muntarem una escapada a la seu del COAC d'Osona on estan exposats tots els treballs. Us deixo amb alguna imatge i l'escrit de la memòria del projecte. No estava tan malament, oi?

Segons el diccionari de l’IEC acompanyar és «fer costat». Des de la tradició més antiga de l’espiritualitat, l’acompanyament ha estat un element essencial en el camí de la pregària, de l’endinsament en el misteri de Déu, d’un mateix i dels altres. Acompanyar és, doncs, adaptar-se al ritme i procés de l’altre, restar atent i, fins i tot, calçar-se les sabates de l’altre per fer camí amb ell. La nostra proposta acompanya un espai d’activitats efímeres que, malgrat ser passatgeres, possibiliten el perdurable com el foc dinàmic de la bardissa ardent esdevé icona del Transcendent (Ex 3, 1-4)

L’actuació es situa als marges de l’espai central de la nau de l’església, ja sigui en contenidors dinàmics situats a les capelles laterals, en terra tècnic elevat que anivella l’espai d’actuació amb el presbiteri, o bé en fals sostre lleuger que es desplega a partir del receptacle multifuncional que soluciona el desnivell i rep als participants de les activitats. Aquests elements perimetrals responen diversament als requeriments espaials, acústics i lumínics de l’espai central, alhora que aquest sempre pot restar lliure i desocupat.

De la mateixa manera, l’actuació presentada també acompanya la persona en el coneixement de la temporalitat i del lloc proposant la reobertura de la porta de l’antiga església romànica com a mirador extern que es sustenta en la plataforma d’accés adaptat de la porta lateral, de les restes arqueològiques, convenientment il·luminades sota un terra vidriat esdevenint, així, una catifa històrica pel vestíbul, situat sota el cor actual. (Ex 3, 5)

Finalment, recolzem les possibilitats d’aquest espai habilitant els passadissos laterals superiors com a cel·les d’una hostatgeria urbana per als participants ocasionals que puguin requerir algunes activitats. Aquesta aposta compta amb l’espai del del cor actual com a espai privilegiat de relació dels acollits.

Gargots, pedagogia i records

Havia sortit a prendre alguna menja fora del despatx i així esbargir-me amb la contemplació dels guiris i d'altres autòctons pels entorns de la Plaça de St. Jaume. Vaig entrar a un libanés, aquell que està al costat de la Fundació Migra-Studium, amb els qui havia col·laborat i, oh, sorpresa!, tenien penjat el pòster sobre el diàleg interreligiós que els hi vaig fer. Em podia haver callat, però tenia ganes d’entaular conversació amb el simpàtic amo del local i li vaig desvetllar l’autoria del dibuix que tenia penjat al restaurant. Em resulta molt estrany parlar amb un desconegut sobre una obra “meva” mentre anava preparant el “falafel” amb destresa. Em satisfà que uns gargots puguin desvetllar simpaties, que presentin el món amb amabilitat, etc. També em resulta estrany el retrobar-me amb obres que resten en l’oblit de forma més o menys inesperada. No ho sé, però tot plegat m’ha fet recordar que ja fa temps que no estic dibuixant res “còmic - il·lustratiu” i això no pot ser. M’hauré de posar les piles i cercar més formació i feina.

Pren l'Oceà per senyera

Aquesta (ja vella) cançó dels Lax'n'Busto és un cant a la llibertat arrelada en la fermesa d'un mateix obert a l'Amor i al Transcendent (així ho veig jo, vaja). Aquí teniu el prega_rock i el vídeo abaix. Escolteu-la perquè té força.

Una revetlla diferent

I allà estàvem alguns dels sis usuaris i els dos voluntaris mirant una pel·lícula entre bafarades de fum del tabac que tots compartien solidariament i el xivarri de la gent que anava a celebrar la revetlla de St. Joan a la platja de la Barceloneta. Ha estat una revetlla diferent, sense alcohol, menjant coca de dubtosa procedència però, per sort, els ànims estaven calmats i hem pogut fer la festa en pau, sense picabaralles. No hem saltat damunt de fogueres, ni falta que fa, perquè tots plegats ja hem hagut d’apagar o saltar pels nostres focs interiors. Tampoc hem ballat, proutes tombarelles, caigudes i aixecades ja ha anat fent la vida per a molts dels usuaris nocturns d’aquest petit local en planta baixa. Malgrat el panorama, allà hem estat fent-nos companyonia uns i altres.

L’altre dia em preguntàven per què els cristians celebrem la nit de St Joan si deu tenir un origen pagà. Suposo que es deu associar la frase aquella de St Joan “Convé que jo minvi i que Ell (Jesús) creixi” a la nit més curta (que més ha minvat) per a que el Sol (Jesús) més resplandeixi. Que aquest sostre nocturn pugui ser cada cop més curt i així puguin reprendre les seves vides amb més força.

De déus a homes

(Fragment d’un llibre imprescindible per a tot arquitecte: “La casa a mida” de Jan Baca Pericot. - Edicions La Campana. Barcelona 1994. pag 15. - No hi ha fotografies ni cases de disseny però dissenya la professió des de l’experiència en clau humorística. És genial)

Alguns estudiants surten avui encara de l’escola amb la obsessió de revelar urgentment la pròpia genialitat, tot i saber, encara que no ho reconeguin, que no tenen un gran talent. I agafen el llapis no amb amor sinó amb desesperació.
No han descobert encara que, al marge d’estils i modes, la bona arquitectura és conseqüent amb la humilitat de l’aprenent. Que hi ha hagut molt bons professionals abans que ells i que en vindran molts esprés d’ells.
Per què sovint és tan llarg el camí que hem de fer passar de déus a homes? Si es pogués recòrrer més de pressa, no es farien tants disbarats ni tants actes de supèrbia. Si l’arquitectura no és humil (humil, que no inculta), quina mena d’homes l’habitaran? Quina mena d’homes l’hauran de sofrir?.

Per què "Amidaments estimatius"?

Des del mateix punt d'origen, cambio d'escala i poso l'escalímetre a "0" i, de pas, us comento el nou títol del bloc.

Amidar: prendre mides, acotar, cercar una dada objectiva.
Amidaments: Conjunt de mides. En el ram de la construcció és quelcom usual. Cal presentar amidaments al client, a l'ajuntament de torn per obtenir llicències d'obra, a l'industrial, etc.
Estimar: qui pot definir-ho?, suposo que per això mateix té l'acepció de "tantejar", fer "estimacions".

La Teologia no deixa de ser una estimació en el seu doble significat, doncs és el balbuceig d'un misteri d'amor objectivat (encarnat). Qui diu la teologia també ho podria dir de qualssevol altra cosa.

Per exemple, què és l'arquitectura? un gran conjunt d'amidaments i estimacions, una recerca objectiva (construïble, acotada en l'espai, el temps i els recurssos) que es concreta en infinitud de prostes i estimacions.

I és així que anem avançant, ballant entre mides i estimacions.

Amidaments estimatius

"Amidaments estimatius"... seria un bon nom pel bloc... per què no? i aquí el teniu. Encara he de fer força retocs i situar tot d'elements de l'antiga configuració però ja aniran apareixent. Espero que us agradi aquesta nova etapa!