(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.
Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.
Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.
Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.
Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.
La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.
De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.
Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.
De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.
M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.
Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.
Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.
Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.
Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"
(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")
6 comentaris:
impressionant.
Una filòsofa que els darres mesos de la seva vida a Londres i malalta de tuberculosi, només menjava un cop al dia en correspondència al que podien menjar els seus compatriotes de la França ocupada.
A ella se li podria aplicar aquesta relexió que Herman Hesse va escriure l'any 1950:
"“Aellos les sucede cierto día que tropiezan con la realidad desnuda, una visión cualquiera, o una voz los arranca de su sueño que se llama yo, contemplan el rostro de la vida, su horrible y maravillosa grandeza, su inmensa plétora de dolor, aflicción, amor irredento y anhelo equivocado. Y ellos responden a la vista del abismo con el único sacrificio omnivalente y definitivo, con el sacrificio de su propia persona. Se ofrendan a los hambrientos, a los enfermos, a los viciosos, no importa quién, ellos se dejan atraer, succionar y devorar por toda deficiencia, toda desnudez, todo dolor. Éstos son los verdaderos amantes, los santos. Hacia ellos tiende toda la humanidad que aspira más que a la norma y a la rutina, ganados por su sacrificio. Todo otro sacrificio pequeño adquiere valor y sentido, en ellos se cumple y justifica todo el problema de los solitarios, de los superdotados, de los difíciles y a menudo desesperados. Pues el genio es amor, es anhelo de abnegación y no se satisface sino en este último y total holocausto”
Quiaa experiéncia! A mi també m'impressionan molt aquestes paraules.
Gràcies, Eloi.
Catimar.
Hola Eloi,
ÉS molt maco aquest text.
Aquests dies estic llegint llibres sobre la personalitat i en un explica que fer-nos millor com a persona vol dir: "fer-se càrrec de si mateix, acceptar-se, tractar de deixar via lliure a les forces de creixement i d'expansió personal en un clima tolerant i acollidor". En definitiva penso que és el que fan els sants però ells porten fins al límit aquest creixer i expansió personal i ho fan en un clima tolerant i acollidor. Pensant per exemple en S.Ignasi és el que va fer ell, però en aquest moment si miro la seva vida se'm posa la pell de gallina. Però potser si ho vaig meditant poc a poc d'aquí uns anys hauré pait algunes coses i el podré compendre millor.
Roser.
Gràcies, Moltes gràcies per aquest blog.
És magnífic. Intentaré conèixer el personatge...
Moltes gràcies
Mercè
wow... realment impressiona...
Cris
Publica un comentari a l'entrada