Plou sobre mullat

"Adiós, adiós, que vaya bien el día"... i han anat marxant un a un pels carrers de la ciutat que els rebia amb pluja. Ells miraran de passar les hores, buscar-se la vida, fins que, mullats i mig morts de fred, qui sap si amb alguna copa de més, tornaran al refugi, on un nou voluntari vespertí els obrirà la porta i els preguntarà què tal els ha anat el dia. Contents d'estar a casa, faran una altra partida de dòmino, es fumaran unes "trujas", o es posaran vora el radiador comentant "que mal está todo" mentre miren com a les notícies fan un reportatge sobre indigents que, evidentment, no són ells.

Quanta vida!

Les coques de xocolata, les croquetes de porc senglar, el trívial pursuit versió "furor" fins a les tantes, la passejada fins al castell, el guitarreo, el catxondeo i el bon humor... però també l'estona de pregària personal, el comunicar i deixar-se interpel·lar la vida a fons, etc. Tot això ha estat el que s'ha esdevingut aquest cap de setmana amb el grup de revisió de vida a una masia d'osona que em fa donar les gràcies per tanta vida.

Sant Ignasi de Loiola, en els punts de preparació per a fer els exercicis espirituals, parla de començar amb una actitut de "grande ánimo y liberalidad", és a dir: amb ganes i generositat, i crec que els que ens hem acabat aplegant en aquest grup hem pogut constatar-ne la certesa. Som ben diferents. Ja tenim una edat i carreguem diferents responsabilitats i projectes personals i/o compartits, però aquest cap de setmana ha estat en certa manera "fundacional" perquè hem posat les cartes de les nostres vides sobre la taula amb senzillesa i confiança. Hem aprés tant els uns dels altres!. Ja ho deia en Sòcrates "Només una vida examinada té sentit".

Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)

En JM té raó.

En JM té raó, el nucli d’ascensor i escala no està al seu lloc, cal sectoritzar horitzontalment, deixar vivenda de la rectoria a dalt i sales i despatxos a baix. M’estalvio unes escales. Simplifico hall d’entrada baixant una planta la pèrgola . Exploto darrer tram de façana i l’alinio amb façana de fusta de pabelló lateral. Les escales a un extrem de la pastilla no funcionen, millor al mig, separant zona de dia i zona de nit. Sobra espai. Terrat?. Múltiples distribucions. Més i més gargots. Eureka!. PB+1 com a pinta que incorpora dos patis oberts a sud, un per la zona de dia (la pública) i una altra de caire privat (habitacions). Desmaterialització del passadís incorporant-hi espais de terrassa i estudi i sala d’estar en extrems. DCM! (De Calcuta Mare!). Habitacions i espais comuns a sud. Pastilla de serveis a nord que incorpora comunicacions verticals. Despatxos de rectoria.... no estan bé!!!! Tant de temps davant dels meus ulls i no me n’adonava!. Millor traspassar el mateix esquema que tinc a dalt. Pastilla de serveis a nord que em fa coincidir els baixants de WC’s verticalment, incorporació d’arxiu en pastilla de serveis. Nous despatxos a sud i amb vistes al pati... i me n’hi cap un altre de propina!!!. Qllonut.

Pell: que es diferencïi la closca de la carn. Duresa a l’exterior, calidesa en façana interior. Façana nord: GRC. Basta amb quatre punts connexió amb estructura? Cal posar metxa per evitar transmetre càrregues de la fletxa el forjat a la subestructura... mmm... façana sud: carpinteria prefabricada de fusta. Palfons de 3,5x2,5m. Industrialització i seriació de la façana. Com coi resoldre la cantonada? Hi ha pont tèrmic!!!...

... en això estem, companys, i aquests són els pensaments que m’ocupen aquests díes. Per això m’haureu de disculpar si ja no trobeu el bloc actualitzat tan sovint com voldria.att