Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)