dissabte, de novembre 08, 2008

Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:


“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)

3 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Molt interessant el comentari i la cita. M'ha recordat la pel·lícula "Cent claus", en què es diu que un cafè amb un amic val més que tots els llibres.
A mi m'agrada molt llegir, i també escoltar música. I ho visc com un estímul que em posa en marxa espais desconeguts de mi mateixa. Em fan pensar, vaja, com una mena de diàleg. Intento expressar allò que visc de forma autèntica, però no pretenc ser original ni descobrir la sopa d'all. Per mi la vida és comunitària i és entre tots que creem pensament, de vegades pensament contradictori, a partir d'un mateix estímul. M'estic embolicant, però confio que m'entendràs...
Mercè

eloi ha dit...

A l'obra de teatre també es parla d'aquell moment en que hom llegeix una cosa que feia temps que pensava però veu escrita en aquelles planes. No us ha passat mai? jo crec que només passa llegint coses una mica aprofondides, en una bona novel·la per exemple.
att

lanoiadelsditsderosa ha dit...

Ei Eloi, m'he vist reflectida en aquesta cita que has escrit. Fins ara m'he sentit com un recipient, emmagatzemant tot de coneixements, sentiments... sense trobar una sortida per a tots ells. I així fins que la por al pas del temps, la por a deixar passar la vida sense viure-la m'ha fet despertar... potser encara estic una mica adormida...
No crec que fer servir les paraules d'altri sigui "prostituir-les", penso més en el fet de posar paraules a pensaments, sensacions que ja duem dins i potser no sabem expressar o no acabem de deixar anar, fins que algú els dóna nom.

Una abraçada, Eloi!