Lletres cacofòniques

Diuen que l'Ernesto Sábato, si no estava content d'una de les seves obres, la cremava. No m'estranya doncs que la persona que em va donar a conéixer l'escriptor argentí amb prou feines hagi publicat alguna cosa al llarg de la seva vida tot i ser un intel·lectual de cap a peus. Tampoc m'estranya que diguin d'ell que els seus llibres són les persones que tracta i ajuda.

Va haver-hi un temps en que creia que, com a estudiant i aprenent de intel·lectual, la meva feina era escriure, escriure molt. Seguir el consell de la Simone Weil d'escriure cada dia i esforçar-me en el llenguatge i en l'art de comunicar una idea. Ser un obrer de la paraula. Tenia en ment que una persona d'estudis ha d'escriure, ha de publicar.

Ara però dubto de tot això. Costa molt obligar-me a escriure des de la pura gratuïtat, sense tasca, sense una pastanaga pastoral al davant o interés de fer-ho públic al darrera. Escriure des del secret, com qui amaga a una mà l'obra que fa l'altra, és molt complicat i demana molta fe. Per això també dubto d'aquells que s'atreveixen a parlar de tot perquè "Ai d'aquells qui callen sobre Vós, perquè en llur loqüacitat són muts" (St Agustí, Confessions). Em costa entendre que un monjo pugui parlar d'espiritualitat, màrketing, depressió, psicologia o cristologia i tregui llibres cada dos per tres. També em costa entendre que un filòsof pugui parlar de tot i aparèixer a tot arreu. Bé, no costa tant d'entendre: ha de mantenir una familia, oi? si més no, aquest és el seu deure i no deixa de ser lloable treballar i donar-se a la societat des del que hom és, des de la pròpia professió.

Pel que fa a la teologia, quan es parla molt sobre Déu i poc amb Déu és que alguna cosa no va bé. És el gran perill dels qui hem volgut donar raons de la nostra esperança. Pot acabar resultant una cacofonia que mai arriba a terme. Potser més val seguir l'exemple de la persona que us indicava al principi.