M'agradaria que la meva vida fos com una estructura hiperestàtica, on tot queda ben lligat, sense sorpreses, planificada, previsible, de nova planta, modèlica...però sovint m'adono que la meva vida és, benauradament, una estructura isostàtica, com tantes i tantes velles construccions muràries que no saps com s'aguanten però miraculosament s'aguanten, tot recolzant-se solidàriament les unes a les altres, aguantant mil i una reformes, amb estintolaments perillosos que seguen els peus i amb esquerdes que parlen d'una història d'assentament, fetes amb els materials de la terra, etc.
Aquests són els pensaments que m'assalten quan la meva neurona ja porta tot el dia tancada al curs intensiu de rehabilitació d'edificis!
3 comentaris:
Tot i que em vaig casar amb un arquitecte, jo vinc "de l'altra banda"...mon pare és enginyer, es dedica al càlcul d'estrutures, en el món de l'empresa i fent classes a l'UPC. És d'aquestes persones que els mitjans de comunicació consulten quan s'enfonsa un túnel o cau un bloc de cases, i ell sempre rebutja respondre perquè no té gens ni mica d'afany de protagonisme. Ara tot just s'ha jubilat (a mitges).
Doncs...t'expliquin el que t'expliquin al curs sobre rehabilitació...et diré una veritat com una casa (mai més ben dit) que mon pare em va ensenyar de ben petita: "Si les fòrmules sobre la física amb les que treballem fóssim certes, la majoria d'edificis haurien de caure. La veritat (no ho diguis a ningú) és que les cases no cauen per dues raons: (1) perquè s'aguanten unes a altres, i (2) perquè Déu és bo."
I el teu símil de les cases i les persones dóna la raó al meu pare. Sense els altres i sense Déu, tots nosaltres cauríem.
Judith
(estant a Boston des de l'agost, penso en els pares més que mai)
Gràcies Judith!
M'ha encantat aquesta metàfora. I m'ha entendrit això que dius de les esquerdes que parlen d'un assentament, una mica bastant em sento així darrerament.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada