Sagrada família, una lectura contemplativa

De les múltiples publicacions sobre Antoni Gaudí i del simbolisme de la Sagrada Família poques d’elles inciten a fer-ne una lectura contemplativa. Per això trobo escaient l’aparició del llibre “Antoni Gaudí: La palabra en la piedra. Los símbolos y el espíritu de la Sagrada Familia” (Edit. Mensajero i Sal Terrae) de Jean-Paul Hernández, jesuïta suïs de pares espanyols que des del 2005 treballa en la pastoral universitaria i en el centre d’espiritualitat “Villa Sant Giuseppe” de Bolònia.

Segons explica S.E.R. Lluís Martínez Sistach, que ha prologat el llibre, l’autor li va confessar que “A Barcelona, amb la Sagrada Família, teniu una de les millors catequesi de pedra del món” i el llibre és precisament això, una mistagogia (una “ensenyança del misteri”) de l’obra cabdal de Gaudí, una explicitació teològica de l’edifici senyer de Catalunya.
(seguir llegint)

Dóna'm un vas de set, que em moro d'aigua!

La cançó ("Qui n'ha begut" dels Mishima) ens deixa en el misteri, no desvetlla què és això que li inflama el cor amb mil somriures, això del qual no podria suportar que no fos veritat perquè li dóna la vida. Què és això que és tant fort i que tant marca als qui ho han tastat? (segueix llegint al prega_rock)

Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle. (seguir llegint)

Projecte Sostre, necessitem voluntaris!

Ja fa uns dos anys que sóc voluntari del Projecte Sostre de la Barceloneta. Bàsicament consisteix en dormir una nit o dues al mes (segons disponibilitat), en una antiga rectoria, juntament amb un altre voluntari i els sis usuaris del projecte, gent sense llar que temporalment dorma allà. Cal arribar a les 20:00h per obrir el local i anar esperant als usuaris. A mida que van arribant (alguns dies vénen serens, d'altre spotser arriben un xic beguts o bruts...) s'aseen, o no, i anem fent caliu fent una partida de dòmino o el que s'escaigui. Cap a les nou sopem. Els voluntaris ens emportem el nostre sopar de casa i els usuaris sopen el que porten un equip de veïnes del barri. Un cop sopats fem una estona de sobretaula fins a les 22:30 i després ja anem a dormir. Abans de dormir els voluntaris escribim quatre ratlles d ecom ha anat tot plegat i fem repàs a unes caselles de seguiment dels usuaris. A les 7:00 del matí arriba el treballador social i, normalment, ja ens troba vestits i amb els llençols a la motxilla. Li expliquem com ha anat la nit i marxem mentre els usuaris encara dormen.

Total: Necessitem voluntaris! t'hi apuntes? Si us plau, passeu la veu!

Curs d'animadors de pastoral juvenil, un èxit.

Aquest matí he pogut participar com a docent al curs d'animadors de pastoral juvenil organitzat conjuntament per la Fundació Pere Tarrés, la URL, La Fundació de l'Escola Cristiana i la Delegació de Joves del Bisbat de Barcelona. El públic era molt divers, des de joves de parròquies fins alumnes de l'IQS passant per professors de diferents escoles (on he pogut conéixer la Carina, autora del bloc que tinc linkat "L'art cristià a l'aula") He fet un repàs de nous (?) llenguatges per la transmissió de l'evangeli tot recorrent els sentits. En l'apartat del "gust" he fet l'enllaç etimològic del "saber" i el "sabor" que tenen la mateixa arrel llatina "sapere" i d'aquí a la famosa frase ignasiana dels Exrecicis Espirituals "No el mucho saber harta y satisface el alma, sinó el sentir y gustar las cosas internamente". La gràcia de comunicar l'evangeli és viure'l encarnat en el dia a dia i gaudir-lo. Al final els hi he passat aquest video que vàrem fer a TSKV sobre l'examen del dia com a mostra del que pot ser viura saborejant Déu. Ja veieu, no calen grans efectes especials per comunicar l'evangeli!.

Gaudí i l'arquitectura reclinada

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas” (Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)

Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català. (seguir llegint)

Recull de tres anys de prega-rock a pregaria.cat

Aviat farà tres anys que es va posar en marxa el portal pregaria.cat, recursos de pregària en català, on hi col·laboro publicant les vinyetes dominicals, la Fauna Parroquial però, especialment, coordinant el grup de gent que participa en l'apartat de Prega-rock.

Un amic em comentava que trobava a faltar els prega_rocks que enviàvem en pdf i que feia temps que no mirava l'apartat de prega_rock. Això m'ha fet adonar que no n'hi ha prou amb penjar els materials a la web, ni que s'envii un butlletí mensual, també cal enviar documents. Per això em vaig proposar fer, com a mínim, un recull del prega_rock cada curs escolar. Aquí els teniu (unes 60 i escaig cançons! no està malament!):

Recull prega_rock curs 2007-2008
Recull prega_rock curs 2008-2009
Recull prega_rock curs 2009-2010

Durant aquests anys han col·laborat a fer possible el prega_rock: Eusebi Fortuny, Sergi Paramés, Xaloba, Txaro Revuelta, Xavier Casanovas, X.H., Toni Torrelles i Eloi Aran.

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”?

Aquesta nit, al “projecte SOStre” de la Barceloneta, hem tingut festival de l’humor entre dos dels usaris. Tot un “chorreo” d’acudits per animar la precarietat d’un sopar arribat amb retard i ben congelat. Us deixo amb un dels que m’ha fet més gràcia (serà que estem preparant la vinguda del Papa a Barcelona?):

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”? ... No?... Porque es el “zumo pontífize”! ;)

En Lluís ja és al noviciat

Avui en Lluís ha fet les maletes i ha marxat cap al noviciat dels jesuïtes, a San Sebastián, ben fet!. El dissabte passat encara va estar a l'equip de músics de la missa que presideix en Marc Vilarassau que, per cert, ara és el promotor de vocacions com ja explicava ell al seu bloc. Encabat, la colla de joves de la parròquia de Sant Ignasi, vàrem anar a fer un sopar casolà a una torre de les afores de Lleida i, donat que no pot endur-se músiques ni MP3sos al noviciat, li vàrem regalar de record un cançoner al qual em va tocar fer la portada (que és el dibuix que us adjunto).

Aquests dies fa quatre anys que vaig encetar aquest bloc amb l'esperança que, tot mostrant la vida d'un creient, pogués servir per a gent que es plantegés la vocació. Al final, entre d'altres sorpreses, va servir perquè una parella no trenqués el seu matrimoni. Només per això ja han valgut la pena aquests anys, però també m'agradaria que, malgrat jo mateix, també pogués servir per donar suport a la vocació religiosa, a la vida consagrada. Ja no sóc jesuïta, però he de confessar que ser-ho ha estat una de les millors coses que m'ha passat a la vida i crec que molts joves "con subyecto", que diria Sant Ignasi, s'ho deixen perdre.

La DECA i altres "maldeCAPs"

M'ha costat, però la final m'he decidit a matricular-me per treure'm la "DECA", una mena de màster per poder donar classes de religió a secundària, i avui he fet la preinscripció pel màster per poder ser professor de tecnologia a secundària, l'antic "CAP", que ara sí que és un "maldeCAP" notable. Aviat es demanaran màsters fins i tot per creuar el carrer, per no dir una altra cosa.

Ser professor és quelcom ja m'havia plantejat, però no ho vaig poder realitzar per no haver acabat la carrera (aquí). Ara ho veig amb uns altres ulls perquè crec que, sent un futurible professor, encara tinc un marge per compaginar les professions i vocacions que em ballen per dintre.

Reunió de becaris de la Fundació Joan Maragall

Aquest passat diumenge 5 d’Agost va tenir lloc a la Parròquia del Pi la reunió d’inici de curs dels becaris que reben o han rebut el suport de la Fundació Joan Maragall en els seus projectes d’estudis. Com ja vaig anunciar aquí, aquest any s’han concedit, de forma extraordinària un parell de beques, a l’Anna Punsoda pel seu estudi “El pensament polític de Joan Maragall” i a mi pel projecte d’estudi “Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic”. El proper 7 d’Octubre, durant la Lliçó inaugural del curs de la FJM, presentarem breument els nostres projectes.

Referent a la reunió de becaris, val a dir que és un lloc de trobada privilegiat de joves que estan desenvolupant pensament en diferents camps en diàleg amb la cultura i el cristianisme. A part dels dos nous becaris, ens van presentar els treballs dels altres becaris, alguns dels quals ja estan enllestint, i va ser una oportunitat de rebre un feed-back col·lectiu a la tasca a fer. (seguir llegint)

Fauna Parroquial: tres anys d'humor gràfic

Enguany farà tres anys que vaig començar la meva col·laboració a Foc Nou com a il·lustrador d’humor gràfic en la contraportada de la revista, en el seu moment ja us en vaig parlar aquí. Han estat tres anys amb una mosca constant a sota la orella, pensant si, de tantes situacions que em vaig trobant, en puc fer una vinyeta pel Fauna Parroquial. A voltes m’he hagut de moderar i us confesso que no és fàcil trobar el sentit d’humor correcte perquè és fàcil “passar-se”. Es pot fer humor sense ser “dolent”, sense maldat? Jo crec que sí, però és difícil trobar la punxa i la gràcia de la vinyeta sense ferir a algú. També crec que l’evangeli va ple de situacions de bon humor, penso per exemple en la infinitud de malentesos i incomprensions entre Jesús i els deixebles que, pobrets, mai s’enteren de res! (com nosaltres, vaja).

La veritat és que trobo a faltar la dimensió més “edificant” o pastoral que sí duia a terme amb les vinyetes dominicals, que eren una mena de homilia gràfica. Aviat hauré de decidir si em torno a llençar a refer els tres cicles litúrgics o em limito a tornar-les a repetir perquè, encara que sembli mentida, porta molta feina. Algú voldria apadrinar, és a dir: pagar, unes “Homilies gràfiques” (seguint la petjada de les “novel·les gràfiques”)?

Us deixo amb uns quants links de les Faunes Parroquials penjades a Pregaria.cat per si voleu fer-me un feed-back:

Residència sacerdotal "Ovella perduda"

El nen

Curs de pregària

La processó

Petons

Treballant a la BBC

Ecoermita

Vacances!

¡Ave!

L'àlbum de la boda

Avui ens ha arribat l'àlbum de la boda.. des d'alemanya! Sí, no és que l'haguèssim encarregat aquest estiu en la nostra visita a Berlín (per cert, quina ciutat més suggerent!. Tota una au fènix!) sinó que ens sortia més barat, mooolt més barat, trobar un fotògraf que ens fes i passés les fotos de la boda en un CD (la majoria es queden les fotografies com a exclussiva) i fer-nos nosaltres l'àlbum durant l'estiu a través d'una empresa per internet.

I ara, allà el tenim, sempre disposat a recordar-nos que cada dia és dia de boda, d'anar fent aliança. No és un gat al qual fer carentonyes, ni quelcom domèstic en el sentit empetitidor de la paraula, però quan arribes fet pols o emprenyat a casa no fas fàstics a les carentonyes de la memòria i l'album et recorda què és fer casa i on es fonamenta... allà, en aquell dia, amb la comunitat, en aquella església... calen símbols, quelcom que ens posi de puntetes i ens faci mirar una mica més enllà, apuntar una mica més alt, veure-hi una mica millor. Què carai! Gràcies Senyor per aquell dia!

Una curiositat: si algú veu l'àlbum no es trobarà amb el clàssic reportatge. Nosaltres només voliem anar a un lloc a fer-nos una fotografia a l'acabar la cerimònia de la boda: als peus del monolit de La Pietat del cementiri del Col·legi Claver. Algun dia ja us ho explicaré.