Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle. (seguir llegint)