Quan acabava de donar per tancat el bloc d’articles sobre la Basílica de la Sagrada Família, va i apareixen les reiteratives declaracions d’Oriol Bohigas contra la continuació de les obres de la Sagrada Família (llegir aquí). De fet no hi ha res de nou en el seu posicionament: calia haver deixat les obres on Gaudí les va deixar, la resta és una reinterpretació innecessària i lletja per una ciutat “progre” i moderna com Barcelona (podeu llegir aquí les seves opinions polèmiques sobre laSagrada Família i l’AVE, sobre la seva inauguració o en d’altres ocasions).
Doncs bé, al llarg de l’estudi que vaig fer sobre arquitectura religiosa contemporània (que he publicat recentment a “Cap a una arquitectura de l’esperança”) vaig descobrir una obra cabdal per casa nostra, el llibre “Conversaciones sobre arquitectura religiosa”, un debat sobre l’arquitectura religiosa de mitjans del s.XX entre teòlegs i arquitectes de Barcelona l’any 1963 (veure notícia), on Oriol Bohigas deia el següent:
“El temple queda reduït a un tema qualsevol d’arquitectura. Fins i tot, m’atreviria a dir, a un dels temes més senzills i menys complexos de l’arquitecturaactual. Un temple tan sols és un espai cobert en el que es poden realitzar un reduïdíssim nombre d’operacions, sense gaires problemes circulatoris ni de serveis. És a dir, un tema que s’assembla moltíssim a la modèstia d’un aparcament d’automòbils o un envelat de festa major. Al costat d’aquesta senzillesa, imaginem les dificultats arquitectòniques d’un bloc d’habitatges o d’un hospital o d’un taller electrònic o d’una institució escolar i ens causa una mica de consternació que malgastem tant temps en l’anàlisi i discussió d’un tema sense problemes.”[1] (seguir llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada