El temple secular. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (3)

Seguim amb la darrera entrega de l’entrevista i anàlisi de documents del jesuïta i arquitecte Enric Comas (articles anteriors 1 i 2). En aquest darrer apartat presento unes conclusions de la visió de l’arquitectura categoritzada com religiosa per l’autor en l’article que em va fer arribar.
 
1_ L’arquitectura sacra, abans que res, és arquitectura
 
“Por mi parte entiendo que la arquitectura sacra ante todo tiene que ser arquitectura. (...) La arquitectura viene determinada por tres coordenadas: una utilitaria (porque lo no útil como tal escapa al dominio de la arquitectura para entrar en el de la escultura, pintura, etc.), otra técnica (condición necesaria de existencia del edificio) y, finalmente, una tercera humno-social. (...) La misión primordial de la arquitectura será, pues, la creación de un espacio-ambiente que contribuya a satisfacer estas indigencias del espíritu a través de su funcionalismo material.”
 
2_ No hi ha arquitectura “ex opere operato”
 
“No existe el “tabú” de una arquitectura religiosa que actúe “ex opere operato”, como un sacramento, sobre sus usuarios. (...) No es el arte el que es religioso, sino el tema, el artista, el espectador. No existen ciertas forma exclusivas de lo sagrado que lo distingan de lo profano: eso seria fariseísmo artístico.” (seguir llegint)

No hi ha “Arquitectura sacra”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (2)

Segueixo amb alguns fragments de l’entrevista a l’Enric Comas (veure post anterior).
 
(EA) Quines creus que són les característiques de l’arquitectura sacra actual? Què és el que t’agrada o desagrada dels nous temples que s’edifiquen?
 
Resposta, i no provocativa: el primer de tot, no hi ha “arquitectura sacra”. D’això vaig escriure una vegada en una revista d’edició d’un sol número muntada per uns estudiants de fi de carrera per a pagar-se el corresponent viatge, escrit que ha tingut “l’honor” de ser consensat en un dels primers números de “Selecciones de Teologia”, per afalag de l’ego del seu autor. L’al·ludida revista d’un sol número es deia “Arquitectura. 63”
 
Et passo la fotocòpia del que aleshores vaig escriure és el que exactament avui podria dir en relació a la teva pregunta, només que a l’escrit es manifesta que encara no tenia prou clar el fet de l’ecumenisme. El que es pot dir a primeria instància és que llavors tenia ja la “saviesa” que ara tinc o que sóc tan ignorant com aleshores ho era. Adjunto també una fotocòpia de la defensa que vaig fer, defensa i justificació, del projecte que havia de fer per a la façana de l’Església de Sta. Maria Magdalena de Lleida, que rebla el clau.
 
Una última observació: el que em desagrada dels temples que s’edifiquen és la pretensió que poden tenir els seus arquitectes de “ser originals”. I el que m’agrada o agradaria és que, resumint a tot el que dic a les fotocòpies, tinguessin unes condicions acústiques que foragitessin tota mena d’altaveus i micròfons, cosa que rarament passa.
 
(Nota: En el proper post tractaré l’esmentat document que ja teniu condensat en l'enllaç a Selecciones de Teologia) (seguir llegint)
 

Córdula, o "De dioses y hombres"

Avui he acabat de llegir "Solo el amor es digno de fe", de Hans Urs von Balthasar (un dels treballs de l'ITF) i, a primera hora de la tarda he anat a veure la pel·lícula "De dioses y hombres" al Verdi abans que la treguin de la cartellera (llegiu el testament del prior aquí). He quedat impactat tant per una cosa com per l'altra i ressonen en diàleg la teologia amorosa de Balthasar i la vida lliurada dels monjos de l'Atlas algerià. Ni un ni l'altre són apologies barates, ni pretenen convèncer a ningú o adoctrinar ningú (com sí que passa amb altres pel·lícules, com la de "Àgora" per exemple), només mostren allò que és radical: l'amor de Déu. La teologia de Balthasar i la pel·lícula "De dioses y hombres" són "Clerasil... directo al grano" (per aquells que tingueu la meva edat ja sabreu a quin anunci em refereixo).


Hi ha un moment molt interessant en la pel·lícula en el que hi ha un diàleg entre el prior i un dels monjos de la comunitat que no troba sentit en la mort que l'amenaça: per què ser "màrtir"? per una fe? per una idea? per ser herois?... el prior li dóna una altra clau de lectura: lliurar la vida per amor com Crist ha lliurat la seva per a ell. Aquest centrament en l'amor de Crist és també el punt central de la teologia Balthasariana. El viure cristià no és deixar-se treballar per "una cosa" interior de caire ètic o solidari (seria una reducció antropològica del misteri d'amor de Déu), ni tan sols per una mena de saviesa o destí còsmic (seria una reducció cosmològica), sinó una resposta amorosa a Aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4,10.19). D'aquí el llibre de Balthasar "Córdula, o seriedad con las cosas", on l'autor acotava el tema dels "cristians anònims" de Rahner que va fer tanta fortuna i li ve a dir que un cristià anònim mai es sentirà empès a donar la cara per l'amor de Déu com ho va fer el personatge llegendari de Còrdula. Potser si Balthasar hagués escrit aquest llibre avui en dia podria haver canviat el títol per "Christian (el nom del prior del monestir), o seriedad con las cosas".

“Serva ordinem et ordo servavit te”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (1)

Al llarg de la segona meitat del sXX trobem religiosos que han encarnat el diàleg de la teologia i l’arquitectura en la seva vida com és el cas de Fray Coello de Portugal, de qui ja us havia parlat aquí, o l’holandés Dom Hans van der Laan, al qual Esteban Fernández Cobián va dedicar un article al número 40 de la revista Ars Sacra. Catalunya també compta amb l’exemple del jesuïta Enric Comas de Mendoza sj, que ha compaginat la seva vocació religiosa amb l’exercici professional de l’arquitectura, donant obres com la Capella del Col·legi Claver de Raïmat, i les parròquies de Sant Ignasi de Loiola de Lleida, Sant Pere Claver a Barcelona o Mare de Déu de Bellvitge entre d’altres. Tot i ser doctor en arquitectura, l’exemple d’Enric Comas no és conegut a casa nostra i per això vaig demanar-li que em respongués a unes quantes preguntes que, de forma condensada, us aniré presentant aquests dies tot rellegint les pàgines manuscrites que em va lliurar i que guardo com un petit tresor. De moment, com a pòrtic d’entrada, presento la seva dimensió humana, pastoral i espiritual, que ha sabut trobar una síntesi personal entre la vocació i la professió, una tasca ben difícil per a tots aquells que cerquem viure la nostra tasca des de la missió, en clau de seguiment del Crist. Després de llegir-ho, agraint la sinceritat de l’autor, concloc amb una frase agustiniana que pot resumir aquesta vivència: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). (Seguir llegint)

Arquitectura apocalíptica, un racó per l’esperança

Quan es parla d’arquitectura apocalíptica sovint s’evoquen paisatges devastats o grans construccions fantasmagòriques de caire sacrificial, però passa desapercebuda l’arrel d’aquest gènere literari: donar una alè d’esperança a tots aquells marcats per la dissort i, especialment, als grups minoritaris que són perseguits per les seves creences. 
 
L’Apocalipsi joànic engalta amb aquest gènere literari de resistència esperançada que desvetlla la seva clau d’interpretació en la doble estructura lineal i concèntrica del text. Pel que fa a l’estructura lineal del text, aquest culmina en la darrera visió: el davallament de la Ciutat Santa (Ap 21,9-22,5), que vol ser una imatge trinitària definitiva on la Glòria del Pare resplendeix en una humanitat santa (Ap 21,11.23.24) que viu dels fruits de l’arbre de la creu (Jn 18,1) i de l’aigua de l’Esperit (Jn 7,37-38) gratuïtament als més necessitats (Is 55,1). Pel que fa a l’estructura concèntrica, aquest troba el centre en el nucli del tercer septenari, el de les trompetes (Ap 8,2-14-5), quan Déu es manifesta com Senyor de la Història per damunt de tot mal que, tot i la seva potència, està destinat al fracàs.  

Des d’un punt de vista arquitectònic, el llibre de l’Apocalipsi ha inspirat notablement bona part de la construcció d’edificis de tradició cristiana. La imatge de la Jerusalem Celestial, de planta quadrada (Ap 21,16) (que representa els quatre punts cardials de la terra, on trobem tres portes a cada eix respectivament, Ap 21,12-13, mostrant la universalitat de la salvació:Ap 21,24) va ser copiada en la construcció i disseny dels monestirs medievals (imatge d el'esquerra), on la comunitat representava una anticipació de la Ciutat dels Sants en mig d’una terra conflictiva i el claustre era alhora una reminiscència del jardí de l’Edèn (Gn 2,9) i de la plaça major de la Ciutat Santa (Ap 22,1-2) amb la seva font i el seu riu de quatre braços (Gn 2,10; Sal 46,4; Ez 47,1-12) marcant l’axis mundi (llegir Mircea Eliade: “Lo sagrado y lo profano”) cristològic. (Seguint també la profecia de Ez 40-44; Is 60,19; Is 54; etc). (seguir llegint)

El prega_rock a Balaguer

Des de la Delegació de Joves del Bisbat d'Urgell m'han convidat a participar amb una petita ponència sobre el "Prega-Rock", el dissabte 19 de març a la 3a jornada de formació a Balaguer, dins del la temàtica de l'expressió artística i la pastoral juvenil. No m'agrada presentar aquest recurs com una "panacea pastoral", perquè no ho és ni de lluny, però espero que pugui servir per donar una pista sobre quin paper pot tenir la música popular contemporània en el que avui s'anomena "l'atri dels gentils", l'espai de diàleg amb el món contemporani.

L'ISCREB virtual, una bona aposta

Ja s'ha acabat el primer semestre a l'ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona) virtual, on m'estic treient la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica). Aquest semestre només tenia dues assignatures que he superat amb escreix: Psicologia de la Religió i Pedagogia de la Religió a Secundària. És la primera vegada que faig un curs on-line i, la veritat, està molt ben trobat. Ja n'havia parlat al portal Catalunya Religió. El proper cap de setmana, els alumnes tenim la primera trobada presencial del segon semestre que, de ben segur, omplirà l'edifici del seminari de Barcelona com ja ha passat en les dues trobades presencials del semestre passat.
A voltes en l'àmbit de l'ensenyament es parla molt de l'aplicació de les noves tecnologies en la metodologia de l'aprenentatge, crec que l'ISCREB va pel bon camí, tot i que encara es podrien fer més coses perquè l'e-learning pot anar molt més enllà que penjar uns apunts al "moodle". És cert que els professors interaccionen amb els alumnes i cerquen la seva participació en fòrums però encara hi ha camp per còrrer en l'aprenentatge significatiu de les ciències religioses on-line.
També és una llàstima que no hi hagi més relació amb els altres instituts de ciències religioses de la tarraconense. No és que no n'hi hagi, tot al contrari, però no sé fins a quin punt no estaria bé poder sumar esforços en un iscre"c" (de Catalunya) virtual. Potser això ja seria un tema de la Facultat de Teologia de Catalunya i no tinc prou dades per apuntalar aquesta idea, així que "la deixo caure".

e-deuk, el màster de formació del professorat on-line

A partir d'una assignatura del Màster en Formació del Professorat de Secundària en Tecnologia a la URL, fa unes setmanes vaig crear el bloc "e-deuk": El mot "Educar" prové de l'arrel indoeuropea "deuk", que vol dir "guiar". Aquest espai on-line és un bloc de notes i apunts sobre educació.
De moment hi ha un ampli recull de premsa, notes mínimes sobre el pràcticum i alguns videos o coses que em semblen interessants de les classes. Quan de temps durarà el bloc "e-deuk"? De moment és una llibreta d'apunts del màster. Més endavant ja es veurà si finalitzarà amb el màster o no.
Us deixo amb un monòleg del BFT sobre l'informe PISA.

Eucaristia al Casal Loiola

Els caps de setmana que em quedo a Barcelona normalment vaig a l'eucaristia del Casal Loiola, els dissabtes a les 19:30. La millora que s'està esdevenint al Casal Loiola és més que notable i les eucaristies setmanals són el punt culminant on l'activitat i la comunitat es concentra de forma festiva (CVX, Espai Ignasià, Joves Loiola, VOLPA, Apropar, C.E. CIM.La Congregació Mariana...).

Abans les celebracions estaven fragmentades, cada comunitat tenia la "seva" missa en diferents pisos, fet que dificultava la relació i generava més recels alhora que la participació anava decaient. Actualment, amb la missa que es fa a la planta baixa del Casal, el panorama és diferent. L'espai s'omple de gom a gom. Part de l'èxit és degut a que s'ha apostat per la pastoral familiar impulsada per l'aparició del Centre d'Esplai CIM, vinculat també al MCEC. L'esplai CIM va nèixer a partir d'una escisió del JAS (Joventut Alegre de Sarrià) i actualment (atenció, preneu nota!!!) és un esplai amb més de 150 infants i amb llista d'espera!!!

Evidentment, una altra part notable de l'èxit d'aquesta eucaristia també rau en la seva preparació que compta amb el suport d'un equip de laics i un molt bon grup de músics (violencel, saxo, trompeta, bateria, guitarres...). Si voleu fer-vos una idea podeu seguir el bloc de l'eucaristia del Casal Loiola aquí.

Tornant per Betània

El passat dimecres vaig anar a passar la nit a “Sostre”, un projecte social de la Barceloneta. En arribar-hi em vaig trobar amb una nota que demanava al voluntari de torn que anés a casa d’una veïna a buscar el sopar pels usuaris del projecte, sis persones sense llar. Mai havia entrat fins llavors en una casa de la Barceloneta i, realment, feia impressió el lamentable estat de deixadesa “cochambrosa” de l’empinada escala d’uns veïns amb portes entaulonades i plenes de candaus. Després de preguntar-me vàries vegades qui era, al final em va atendre cordialment una veïna i em va fer entrar a una casa liliputiense i endreçada. Quan tornava amb el caldo pels carrers del barri em vaig enrecordar de la cita de Ozanam: : “Els que coneixen el camí de la casa del pobre, els que han escombrat el pols de la seva escala, aquests mai truquen a la seva porta sense un sentiment de respecte...”. Crec que el seminari sobre "Vicarios de Cristo: los pobres", a l'ITF, m’ha ajudat a no apagar aquesta “instància del record” i a viure amb més arrelament evangèlic les meves engrunes de solidaritat.

Del seminari també m’ha resultat molt interessant l’apunt etimològic que un dia es va fer a classe sobre el mot “Betània”, “casa dels pobres”, com una mena “d’hospital” de la època que Jesús frequentava. És a dir, ja hi ha un lligam arquitectònic de la “casa de Déu” com a “casa del pobre” en el NT.

Els textos que he trobat donen a entendre el següent (seguir llegint)

Arquitectura religiosa suïssa, objectius assolits.

Gràcies a una família catalana que ens van acollir a mi i a la meva dona a Basilea, aquest cap de setmana passat, del 7 al 9 de gener, em vaig poder dedicar a fer un intensiu per l’arquitectura religiosa suïssa, tot i que estant allà tampoc no em podia haver perdonat no haver anat a veure el Vitra Campus (un autèntic parc temàtic arquitectònic amb obres de Frank Gehry, Àlvaro Siza, Herzog&De Meuron o Tadao Ando entre d’altres) i el seu símil al Campus Novartis (amb perdó de la germana Teresa Forcades). Espero poder tractar amb més profunditat cadascuna de les obres visitades, de manera que avui us vull presentar tan sols un tast del que ha estat aquest cap de setmana.

El primer objectiu a assolir era la visita a la Capella de Notre Dame du Haut, coneguda popularment com la Capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Divendres al matí, després de deixar els nens de la família a l’escola, ens hi vàrem encaminar. Al cap d’una hora ja podiem veure l’inequívoc perfil de la capella presidint el turó de Ronchamp amb la seva característica “coberta-musclo” com l’ha qualificat una amiga meva. Després de recòrrer la capella perimetralment i deixar-nos impactar pel diàleg entre les formes i el paisatge, vàrem accedir a la capella per la porta nord, flanquejada pels dos absis que la signifiquen. Un cop a dins, sorprén l’exquisida composició de l’espai, on cada element cobra sentit propi i no per això deixa d’integrar-se en el conjunt. Tot i ser un lloc turístic i fita del pelegrinatge lecorbuserià, la capella és sobretot lloc de pregària i es té cura com a tal. Cada altar té una espelma encesa, una creu i una bíblia que ens recorden que estem en lloc sagrat. Això sí, fa un fred que pela!, així que no ens hi vàrem poder estar tot el matí. Per la tarda, visita al Campus Vitra, recollida dels nens i passejada pel centre de Basilea on, curiosament, vàries esglésies protestants han esdevingut equipaments públics, com és el cas del museu d’història de la ciutat, o espais interconfessionals amb servei de bar a l’interior (Església de Elisabeth).

Al matí següent ens vàrem encaminar cap a Sumvig, un poblet perdut dels Alps, per veure la Capella de Sant Benedicte de l’arquitecte pritzkeà Peter Zumthor, l'arquitecte asceta. Degut a un error de planificació, arribar-hi ens va costar sis hores de camí que ens van fer passar pel túnel més llarg d’Europa (el pas de St. Gottard) per acabar passant després pel gelat pas de Lucamagno, on la blancor envaeix l’ànima esporuguida. Finalment vàrem poder arribar a aquesta petita capella que s’enclava en la muntanya com una barca amarrada a port. A semblança de La Ronchamp, la capella es situa en un paisatge sublim amb el qual es relaciona en la seva forma externa però al qual es tanca en el seu interior. Un cop a dins ens vàrem trobar amb un jove arquitecte escocès fent-ne un esboç i la seva abnegada esposa que estaven de lluna de mel... per sort, la meva dona va trobar algú amb qui compartir les penes després d’un camí tan llarg!. (seguir llegint)

Sagrada Família dels refugiats

Avui celebrem la Sagrada Família, teniu la vinyeta aquí.

De Vaqueira Beret... a la Vaqueria de Betlem!

Bon Nadal!

Al·leluia Flashmob BCN... apúntat-hi!

Vols participar en l'Al.leluia flashmob? Cantar l'Al.leluia de Händel improvisadament en un centre comercial i sorprendre a la gent que compra o passeja o pren un cafè?

Guarda't la data a l'agenda (dimarts, 4 / gener / 2011 · 16:00 - 21:00) i aviat sabràs més dades del lloc i l'hora.

Imprescindible: saber molt bé l'Al.leuia i cantar-lo de memòria. Dissimular en arribar al lloc de trobada i dispersar-se en finalitzar.

Apunta't al mail al.leluiabcn@gmail.com

Fes correr la veu a qui pugui estar interessat. Al.leluia!!!

Un espai interreligiós a la Universitat.

Darrerament ha estat notícia el conflicte sobre l’ús d’un espai universitari per la celebració de l’eucaristia. Tot i el meu desconeixement dels acords entre l’Arquebisbat i la Universitat de Barcelona, crec que aquest és un tema que mereix atenció i és aquí on cal tenir en compte l’annex que Raimon Riberaproposa al seu llibre “El diàleg interreligiós” sobre “L’espai interreligiós”, un dels pocs escrits en que he trobat una reflexió explícita al disseny d’un espai de diàleg interreligiós. És sorprenent que una societat pluriconfessional com la nostra no hagi avançat en la seva pròpia visibilització. Si les autoritats universitàries no paren compte en el fet religiós com quelcom inherent a la condició humana, aquest acabarà sent silenciat. Fent servir la imatge del macro-ordinador “MareNostrum” que ara ocupa l’antiga capella del rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya com excusa cinematogràfica, no puc deixar de preguntar-me si hem entronitzat un “HAL” (l’ordinador assassí de “2001 una odissea en l’espai”, del director Stanley Kubrik) com a mostra de la més profunda humanització. Hem substituït el transcendent per la informàtica? Si és així, ens hem llençat pedres sobre la nostra teulada. (seguir llegint)

Nadal. Dia 1

Els Gossos ens fan veure amb aquesta cançó que a voltes tots tenim ganes de fer “tabula rasa” amb allò que no ens agrada de nosaltres mateixos o del món. Les grans revolucions han volgut comptar el temps a partir del seu propi “dia 1”. Com a model d’això tenim el cas de la Revolució Francesa, on van capgirar el temps per crear el seu propi calendari. En clau cristiana, nosaltre també tenim el nostre “dia 1”, un dia que ha marcat la Història i l’ha marcat amb còmput de la nostra era, el naixement de Jesús, el Crist. Tot i aquesta grandiloqüència, el fet va ser ben senzill: Déu es va fer pobre, va nèixer a les afores d’un poblet petit, d’un petit país, en un dels marges d’un gran imperi. El “dia 1” que va marcar la història va passar desapercebut, de puntetes... Com és aquest dia 1 de la teva vida? On neix per a tu Jesús avui? (prega_rock)

L'Església dels pobres: Gaudí-Calatrava-Bo Bardi

“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)

“Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)

Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.

En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc. (seguir llegint)

Remastegant "Historias del Kronen"

Aquests mesos m'he hagut d'empassar unes quantes pel·lícules relacionades amb l'educació ("Guerra de botons","Bulling"...) i també "Historias del Kronen". Us passo quatre notes que vaig prendre sobre aquesta peli impactant.

• Esfera biològica: Tots els protagonistes estan en recerca i presa de consciència de la seva pròpia evolució biològica: la parella estable, el jove malalt, la tendència homosexual de l’amic (típica crisi identitària sexual de l’adolescència) i les relacions sexuals promiscues del protagonista principal, un dels líders del grup perquè és conscient qui té més èxit (totes les noies pregunten per ell). Aquesta exploració del sexe sovint va deslligada de qualsevol moral, és a dir, sense relació amb l’àmbit emocional, social o cognitiu, recordem que el protagonista nega la capacitat d’amistat. El sexe i el descobriment de la pròpia força física es viu de forma desintegrada i autònoma, com un valor absolut del qual es fa senyera.
• Esfera cognitiva: L’esfera cognitiva formal és la gran perdedora de la pel·lícula. Aparentment, sorprenentment al meu parer, el protagonista no és un fracassat escolar, però tot allò que pugui haver aprés a l’escola o institut no apareix per a res en el seu quotidià, resta deslligat de la seva vida o tan sols resta al servei de la seva exploració de “pelotazo emocional” (per exemple el coneixement vial). És només al final de la pel·lícula que el protagonista fa realment aprenentatges significatius en la mesura que hi apareix la mort, és a dir, quan l’afecta, quan hi ha un factor emocional.
• Esfera emocional: És el bé més preuat. Tota la pel·lícula és una constant recerca exponencial d’emocions que sovint prenen forma de les típiques “gamberrades” (penjar-se del pont, visitar obres en construcció de nit, conduir a tota pastilla o en sentit contrari, les relacions sexuals esporàdiques...). Aquesta recerca no té capacitat de previsió, viu en el presentisme de l’ara i aquí: “El mañana no existe”, un cas clar de la miopia adolescent.
• Esfera social: Trobem diferents àmbits de relació social. Pel que fa a la relació amb la “societat institucional” els protagonistes es situen al marge o a la contra, així ho canta la tornada de la cançó del grup Los peces folladores: “No, no, no hay sítio para tí”. El grup (atenció, el grup és un marc de referència clau, una substitució de la família per els “iguals generacionals”) es situa fora de la societat, com un adolescent que surt de casa per fer un ritus iniciàtic de la tribu, però sense el tutelatge dels més grans. Com a punt final cal remarcar la figura modèlica de l’avi, que podriem situar en la intersecció cognitiva-social-emocional, el “lloc de la moral”. La mort de l’avi és el que desencadena un comportament estrany en el protagonista (força sexualment a la seva novia o, fins i tot, el comportament temerari a la festa final) perquè ha de sublimar la seva mort i justificar la seva pròpia absència en el moment de traspàs d’alguna manera. És el pòsit del record de l’avi (el “record sant” del que parla Dostoiewsky a “Els germans Karamàzov”) i la seva defensa de la veritat el que empeny la decisió final del protagonista d’explicar la raó veritable de la mort de l’amic.

Com a nota de fons i lloc de trobada de totes les esferes hi ha el vector força de l’adolescència: la recerca de la identitat, cercar, com diu el títol d’aquella altra pel·lícula, “Un lugar en el mundo”.

Nadal solitari, Nadal solidari

S'acosta poca poc el Nadal, espelma a espelma fins a completar la corona. Enmig del típic "estrés d'advent" propi de tota preparació d'una gran festa, he trobat aquest text de Rainer Maria Rilke a "Cartes a un jove poeta" mentre preparava el treball de l'ITF per l'assignatura "El gurú, el jove i l'ocell" tutoritzada pel Pep Mària sj (llegiu el seu quadernet! és boníssim!).

El text de Rilke ens recorda que per aquestes dates hi ha molta gent sola, i que aquesta solitud pot fer-nos créixer, pot ser una bona eina per al nostre esperit, per la pregària. La Sagrada Família també va anar a petar a un lloc ben solitari, a una cova, una menjadora... avui potser seria en traster d'un autoservei en una carretera o vés a saber!. Déu neix amarat de solitud per fer-se solidari amb els pastors i tants altres treballadors que rauen marginats i solitaris.

“No ha de quedar sense el meu salutació, ara que arriba Nadal, i que enmig de tantes festes ha de pesar-li la seva solitud més encara que de costum. Però si sent que aquesta solitud és gran, s'alegri. Doncs-així ha de preguntar a si mateix-¿que seria una soledat que no tingués la seva grandesa? Només hi ha una soledat. És gran i difícil de suportar. I gairebé a tots ens arriben hores en què de bon grat la cediria a bescanvi de qualsevol convivència. Per molt trivial i mesquina que sigui. Fins per la mera il·lusió d'una ínfima coincidència amb qualsevol altre ésser. Amb el primer que es presenti, encara que resulti potser el menys digne. Més potser siguin aquestes, precisament, les hores en què la solitud creix, ja que el seu desenvolupament és dolorós com el creixement dels nens i trist com el començament de la primavera. Això, però, no ha de desconcertar, ja que l'única cosa que per cert cal és això: Soledat, gran, íntima soledat. Endinsar-se en si mateix, i, durant hores i hores, no trobar a ningú ... Això és el que importa saber aconseguir. Estar sols com vam estar sols com quan érem nens, mentre al seu voltant nostre anaven els grans d'una banda a l'altra, enredats en coses que semblaven importants i grans, només perquè ells es mostraven enfeinats, i perquè nosaltres res enteníem dels seus tasques.”(Carta 6)

Capella per a joves al Casal Loiola

“En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare” (Mt6, 6)

El projecte de reforma de la Capella de la Pentacosta al Casal Loiola resulta interessant perquè pot donar idees de com abordar aquella infinitat d’espais, racons i habitacions que resten sovint malaguanyades o poc ambientades per a la pregària en molts dels centres pastorals com escoles, parròquies o casals escampats per la trama urbana. D’aquest petit encàrrec valoro la seva practicitat i economia de recursos i, a nivell simbòlic, l’encert del fals sostre textil com a reminiscència del tabernacle primigeni, o tenda de la trobada amb el Senyor. (seguir llegint)

Equip: G.Giacalone, M. Viladot (T113arquitectura)
Arantza Cadenas (disseny gràfic)
Emplaçament: Casal Loiola. c/Balmes, 138 Barcelona
Any: 2010
Superficie: 60m2
Termini de les obres: 2 mesos
Pressupost aproximat: 10.000€