10 anys d'Espai Sagrat

Aquests dies es celebren els 10 anys d'Espai Sagrat (llegir notícia). Encara recordo quan, al noviciat, vàrem veure amb molt d'interès aquella iniciativa tan novedosa dels jesuïtes irlandesos i que, ben aviat, crec recordar que abans que la versió castellana, va tenir una versió en català gràcies a l'esforç del Santi Torres sj i la Montse Girbau (cap de premsa de la SJ a Catalunya) entre d'altres. A voltes em pregunto qui deu veure aquesta pàgina i si encara produeix la sorpresa que va causar en els seus inicis, però les visites i els comentaris demostren que aquesta iniciativa encara val la pena. Per exemple, hi ha mitjans de comunicació que encara no se n'han adonat i ho destaquen (penso en quan els MCS deien que la nova pàgina web del Bisbat de Girona oferia un espai de pregària on-line quan, de fet, només havien incorporat un botó que conduia a Espai Sagrat). O també n'hi ha hagut d'altres que han copiat la idea (la pàgina web evangeli.net, de l'Opus Dei, podria ser un bon exemple). El temps ens ha acabat donant la raó i ara estem en negociacions amb la Claret per oferir un producte en paper de cara als temps litúrgics forts... a veure com evoluciona. Us adjunto un cartell que vaig fer, ja fa uns quants anys, per promocionar-ho.

Ponents a la presentació del llibre a Barcelona

Ja tenim lligat el tema dels ponents que hi haurà a la presentació del llibre (29 juny, 18:00h, Llibreria Claret):


Dra. Maria del Mar Galceran. En representació de la Fundació Joan Maragall. Cap pedagògica de l'ISCREB. Docent al Postgrau en Comunicació i Educació Espiritual de la Blanquerna i Secretaria Executiva del Secretariat de Teologia a la Universitat.

Bert Daelemans sj i Pau Vidal sj. Jesuïtes i arquitectes. Han col·laborat en el retorn (la segona part) del llibre, que té format epistolar. Els dos han coincidit durant un any d'estudis a Berkley (Califòrnia), on el primer feia els seus estudis de doctorat en teologia focalitzat en l'arquitectura religiosa contemporània i el segon feia la llicencia en teologia sobre l'espiritualitat de les persones migrades (ha col·laborat en la seva etapa de magisteri amb el JRS a Libèria). Fotografia: Pau, Bert i Jorge a la Catedral de Los Angeles (Rafael Moneo)


Sr. Lluís Pagès. Director de Pagès editors.


Eloi Aran, l'autor del llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança"

Propera inauguració del Cancell de Sta. Mª del Pi

El proper dissabte dia 9 de juny a les 10:30 tindrà lloc la inauguració del Cancell d'Entrada de la Basílica de Santa Maria del Pi, que comptarà previsiblement amb la presència del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i l'Alcalde de la ciutat, Xavier Trías. Aquest és un projecte en el qual he col·laborat amb el despatx T113 (veure memòria a Catalunyareligió) i que ens ha dut força temps però creiem que ha valgut la pena. A sota teniu una imatge del cancell abans de la colocació dels vinils decoratius en la part inferior i clicant aquí accediu a la tarja de presentació de l'acte.

El llibre ja té nom, cara i data de bateig.

El llibre ja té nom i cara. Ara només resta acabar de lligar temes de "bateig", que serà a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret de Barcelona, el divendres 29 de Juny a les 18:00h, i que comptarà segur amb la ponència de Bert Daelemans sj, jesuïta i arquitecte que ha fet el retorn del llibre juntament amb en Pau Vidal sj. Ja sé que és una mala data, però era l'únic dia disponible.


Aneu prenent nota: "Cap a una arquitectura de l'esperança. L'espai religiós contemporani a la recerca de sentit". Pagés Editors.

Orationem, la pastoral comunicativa.

“Passar de la comunicació de la pastoral a la pastoral comunicativa”, aquest va ser el leit-motiv de l’assignatura “Mitjans de Comunicació Social i Pastoral” impartida a l’ISCR-IREL durant el segon semestre i que podeu aplicar a qualsevol centre o parròquia a partir de la plana web de l’assignatura. L’acte de cloenda de l’assignatura va tenir lloc a la Delegació de Mitjans de Comunicació del Bisbat de Lleida (veure notícia) i va consistir en l’exposició dels treballs de síntesi realitzats pels alumnes, als quals se’ls havia demanat la creació d’un producte pastoral comunicatiu que vinculés els mitjans de comunicació social i algun aspecte transversal de la pastoral.

Dels treballs presentats, cal fer menció especial del grups que van tractar les temàtiques de l’acompanyament i de la pregària. Sobre l’acompanyament, després d’haver realitzat un bon estudi sobre què significa acompanyar i quina és la visibilitat de l’acompanyament a l’església local, es va presentar un treball basat en el disseny gràfic que publicitava la oferta dels Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària. El cartell, molt ben pensat, responia i donava un servei qualificat a la demanda d’un grup concret dedicat a aquesta finalitat (veure memòria). 

Per altra banda, el grup que tractava el tema de “MCS i pregària”, va crear la web “orationem” on, per una part, condensava la seva recerca a través de la sindicació de diferents recursos de la xarxa i, per altra banda, va crear diferents curts audiovisuals on ajuda a la formació de la pregària a partir de diferents edats. Aquest grup va comptar amb el recolzament de la parròquia d’un dels seus membres i va aconseguir que la comunitat participés del projecte comunicatiu. Aquests dos treballs són un bon exemple d’una comunicació que va més enllà de la condensació o agrupació de projectes pastorals i ofereixen productes nous arrelats en la vida diocesana. 

Pau Vidal . Per una arquitectura devocional i ètica III (final)

(darrer post precedit pel primer i segon articles sobre la necessitat d'una arquitectura religiosa contemporània de caràcter devocional i ètic)
 
(...) Per això mateix em resulta francament insatisfactòria, quan no pertorbadora, la passió amb que la tradició eclesial liberal europea ha apostat majoritàriament per l’espai buit, la sagrada buidor, com el símbol de la presència de la divinitat, o com molt encertadament descrius tu com “la carència simbòlica i històrica del moviment modern en l’arquitectura.” Diria que tant la sensibilitat postmoderna occidental com la fe del poble senzill arreu del món coincideixen en el malestar davant uns edificis excessivament racionals però poc vitals, uns edificis per a ser mirats però no tocats, uns edificis que són silenci però no paraula. En el camp litúrgic/pastoral no aconsegueixo entendre l’al·lèrgia a les imatges, la preferència per les parets immaculades i intocables, la manca de traces de l’ús de l’espai celebratiu on cada dia s’apleguen els cristians[1]. En el camp de la reflexió teòrica, em desconcerta l’oblit de l’obvietat que l’edifici és per a ser viscut, i en canvi els arquitectes sovint es dediquen a descriure’n les qualitats formals i materials, sense parar atenció a com de fet aquell espai és utilitzat durant les celebracions, a com afavoreix o no la comunió amb els germans i germanes per celebrar i actualitzar el Misteri. (seguir llegint)

Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica II

(Segueix l'article anterior) Ara doncs, convé aplicar el canvi de paradigma al camp de l’arquitectura religiosa. Considero que ens cal ser molt més conscients del tipus de comprensió d’art que hem heretat. Massa sovint els edificis que els arquitectes dissenyen són com ‘peces de museu,’ acabades, tancades, sense possibilitat de ser perfectibles doncs no són pas espais sorgits de la vida d’una comunitat de creients. Massa sovint, l’arquitecte pensa que l’emplaçament és només la situació geogràfica, i oblida com d’important és el context històric, social, econòmic i religiós de sosté i fa possible l’edifici. Massa sovint, l’arquitecte és el geni que inventa un artefacte estrambòtic, i la comunitat no té més remei que sotmetre’s a les regles de l’espai creat per algú aliè a la vida de la assemblea. Massa sovint l’arquitecte es creu l’amo de l’edifici i imposa normes absurdes (implícites o explícites) de tot el que no es pot fer en aquell espai. En definitiva, massa sovint l’edifici, l’arquitectura, en comptes de possibilitar esdevé impediment, en comptes de ser “iconòstasi oberta” esdevé pedra d’ensopec[1]. (seguir llegint)

Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica I

En aquest post i els següents vull posar a l'abast les reflexions que m'ha fet arribar en Pau Vidal sj des de Berkeley com a resposta a les Cartes Edificants, el treball sobre arquitectura religiosa contemporània que vaig presentara a la Fundació Joan Maragall el setembre passat i que sortirà publicat en format de llibre ben properament. Crec que la perspectiva devocional i ètica a la que apunta en Pau Vidal és una visió necessària i inel·ludibe per a l'arquitectura religiosa contemporània.

Berkeley, 20 de Febrer de 2012

Estimat Eloi,

Tinc el goig de poder recollir en aquest breu escrit alguns dels ressons que les teves cartes m’han suggerit. Com bé saps, la meva relació amb l’arquitectura ha tingut més a veure amb l’arquitectura de cooperació o l’arquitectura per al desenvolupament que no pas amb l’arquitectura  explícitament religiosa. Els dos anys que vaig ser a Libèria (Àfrica de l’Oest) encarregat dels projectes de construcció de cases i escoles per a les comunitats rurals que retornaven als seus pobles després de catorze anys de guerra civil en són un petit testimoni. Però avui et vull parlar no pas dels projectes d’arquitectura en situacions d’emergència, de guerra o postguerra, sinó d’una reflexió una mica teòrica sobre l’art i la bellesa. Una reflexió estretament relacionada amb molts dels temes que tractes a les teves cartes, bon reflex de les discussions contemporànies en el camp de l’arquitectura religiosa. (segueix llegint)

Els Mitjans de Comunicació Social i la Pastoral en 5min.

Ja s'atansa el final de l'assignatura que he impartit a l'ISCR-IREL sobre "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" i que es pot seguir a través del site que he anat elaborant al llarg d'aquesta. Us deixo amb el mapa conceptual de resum de l'assignatura (cliqueu aquí per veure-ho on-line). Són 5 minuts però crec que val la pena.

Llistat de lectures sobre arquitectura i art religiós

S’atansa Sant Jordi i sempre va bé tenir a mà una llista de llibres suggerents d’allò que un cerca i li interessa. Us passo un llistat que m’he anat elaborant al llarg d’aquests darrers anys sobre arquitectura i art religiós. Com deia aquell... bon profit!
 

• Alavedra, I. (2007). Converted Churches. Antwert, Bèlgica: Tectum Publishers.
• Aymar, J; Grané, F; Oliver-Bonjoch J; Puig, E. (2006). Simbologia religiosa en l’art occidental. Barcelona: Edimurtra.
• Azara, P. (2005). Castillos en el aire. Barcelona: Gustavo Gili.
• Balthasar, H. U. (1985). Gloria. Vol. 1: La percepción de la forma. Madrid: Encuentro.
• Balthasar, H. U. Sólo el amor es digno de fe. Salamanca: Sígueme.
• Benítez, C. P. (2009). Arquitectura de Templos Sagrados. Barcelona: Reditar Libros.
• Bouyer, L. (2000). Arquitectura y litúrgia. Bilbao: Grafite.
• Castel-Branco, I. (2004). Camins efímers cap a l'etern. Barcelona: Cruïlla.
• Carazo, E ; Otxotorena, JM (1994). Arquitecturas centralizadas. El espacio sacro de planta central. Salamanca: Universidad de Valladolid.
• Cobián, E. F. (2006). Arquitecturas de lo sagrado. Memoria y proyecto.La Coruña: Netbiblio.
• Cobián, E. F. (2005). El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea. Santiago de Compostela: COAG.
• Daelemans, B. (2010).  Spiritus loci: À l’écoute d’un bâtiment, La Lettre de l’Esprit. Paris: Centre Sèvres.

(seguir llegint)

Cromos per fidelitzar l'audiència

Al telenotícies comarques d'ahir va sortir el reportatge d'unes parròquies de Tarragona que lliuren un àlbum de cromos als infants i, cada diumenge, es lliuren els cromos amb una intenció doble: catequètica i de fidelització (ho podeu veure aquí). Justament ahir, també vaig fer una xerrada a l'escola Tècnico-Professional del Clot (ara Jesuïtes Clot) sobre la pregària en familia per als pares dels infants de primera comunió i va ser una llàstima que no es pugui descarregar la notícia concreta perquè, del contrari, els l'hauria passada. 

D'entrada, trobo que és una iniciativa realment molt bona i, el joc de paraules que suggereix "fe-fidelització" és molt interessant. Ja fa anys, amb la mateixa doble intencionalitat, en David Guindulain sj i jo vàrem engegar la iniciativa de les vinyetes dominicals, per animar l'eucaristia de joves del Casal Loiola que, un cop complerts els tres cicles litúrgics, vam penjar al portal pregaria.cat i que em van servir de referent per la xerrada abans esmentada. Crec que encara hi ha molt a fer i proposar en aquest camp, per exemple una publicació (tipus cromos) que es pogués vendre a llibreries religioses. De fet, si algú s'hi animés i volgués apostar-hi podriem parlar d'una possible col·laboració remunerada i reinteretar evangèlicament un recurs juvenil que semblava caigut en desús: l'album de cromos. Una altra opció seria crear un joc de cartes temàtic, com els que hi havia quan jo era petit, que s'anés repartint cada diumenge. El que seria fantàstic és que, a més a més, això anés vinculat a alguna publicació dominical. Jugar, aprendre, fidelitzar... tot en un mateix pack.

Quan el buit assenyala l’Esperança. Arquitectura Pasqual

“El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.” (Jn 20,1-2)

“Ell els diu: No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir." “ (Mc 16, 6-7) 


La meditació del tridu pasqual ens ofereix infinitats de possibilitats per a l’estudi dels espais celebratius cristians, fins i tot diria que, així com el relat de la passió és el moll de l’ós dels evangelis, així també ho hauria de ser per a la reflexió de l’arquitectura eclesial contemporània. En el relat de la passió trobem la referència a la cena del Senyor, a l’hort de Getsemaní, a la creu, a l’esquinçament del vel del temple i, molt especialment, el relat de la tomba buida.

Per això, avui m’agradaria presentar un espai celebratiu basat en el buit, però un buit que aplega en ell a la comunitat i la litúrgia: la parròquia de Saint Françoise de Molitor, de Corinne Callies, Jean-Marie Duthilleul / AREP. 2005, a París. Llegim en els relats de la tomba buida que en els seguidors de Jesús es dóna alhora un desconcert i una indicació. El desconcert prové de la desaparició del cos de Jesús, i la indicació prové de la promesa del ressuscitat de ser re-trobat a la Galilea dels pagans, és a dir, en el retorn a la profanitat de la vida quotidiana. És en la tensió entre el record del Jesús històric i la promesa escatològica del Crist de la Fe que sorgeix la comunitat cristiana i és, precisament aquesta tensió, la que constitueix l’espai de Molitor.  (segueix llegint)

CatalunyaReligio a TV3

Quan hi ha un idea i aquesta mena per encarnar-se, a vegades té el reconeixement que li escau. Això és el que ha passat amb la secció especial de seguiment de la Setmana Santa que ja fa un parell d'anys anem fent al portal CatalunyaReligió: ha sortit a les notícies de TV3!. Ho podeu consultar aquí.

ITF... a l'escolta del cantus firmus

ITF són tres sigles que podrien dir qualsevol cosa, però en aquest cas volen dir Institut de Teologia Fonamental, un centre d'estudis teològics eregit per la Santa Seu, vinculat a la Facultat de Teologia de Catalunya, i que dirigeix la Companyia de Jesús a Catalunya, als locals del Centre Borja, de Sant Cugat. Què hi tinc jo a veure? Doncs que estic cursant la llicència en teologia fonamental en aquest centre des del curs passat i la raó d'aquest post és que a voltes no deixo de preguntar-me per què punyetes m'entesto a seguir estudiant teologia. Jo, que sóc un seglar "d'anar a peu" com qualsevol altre i que no puc gaudir d'un temps ni un pressupost especial per aquests estudis i me les he "d'apanyar" com puc per rescatar hores d'on no en tinc a expenses de la vida familiar o professional, dedicant-li, per exemple, els meus dissabtes per la tarda.


Però el motiu d'aquestes ratlles no és una queixa, sinó tot el contrari. Crec que segueixo entestat en fer la llicenciatura perquè considero que poder estudiar i llegir teologia com mai havia fet és un autèntic privilegi que m'agradaria poder compartir amb més gent. Tinc la cartera plena dels llibres que em va recomanr un dels professors. No sé si arribaré a llegir-los tots però sí sé que estic gaudint de poder abstraure'm de tot i endinsar-me en el tema proposat mentre pico i repico el teclat de l'ordinador en una terrassa primaveral de Lleida. 


M'aturo, penso en el que he llegit i m'assalten mil coses que podria dir als meus alumnes (ja grandets) de l'IREL, o intento pensar com transmetre-ho a través del meu blog educatiu als alumnes de batxillerat i de l'ESO que em canten el "Benedicto: equis, uve, palito" a classe. De sobte apareixen links mentals amb l'arquitectura religosa i penso en articles que podria escriure pel blog "Betel. Arquitectura, art i religió"... però el temps passa i tot això haurà de quedar al calaix perquè m'esperen uns bolquers que canviar. I així fins la propera, fins que pugui tenir una altra estona per escoltar aquest "cantus firmus" que travessa la meva vida: la comunicació de l'evangeli.

Com llegir esglésies

Intento estar al dia de les publicacions sobre arquitectura religiosa i, fa poc, ha sortit el llibre “Cómo leer Iglesias. Una guía sobre arquitectura eclesiàstica”, de Denis R. McNamara, Edit. Blume 2012. Es tracta d’un llibre petit (tot i les seves 256 pàgines), a mode de guia, amè, de fàcil lectura i extensament ben il·lustrat. El subtítol ja indica clarament de què va el tema: esglésies cristianes desenvolupades, bàsicament, a Europa. Així i tot, l’autor no escatima en recerques a l’Antic Testament i a l’arquitectura veterotestamentària, un fet quasi obligat donada la influència del Temple de Salomó, el Tabernacle del Poble d’Israel a l’Èxode o la referència a la Jerusalem Celestial del llibre de l’Apocalipsi; com tampoc s’escaqueja de cercar la relació de l’arquitectura eclesiàstica amb els seus referents pagans, com les basíliques o temples de planta central. Com a nota pedagògica resulta interessant com l’autor va donant pistes i trets comuns per tal que el lector pugui aplicar-ho a qualsevol església, com ara saber llegir el diferent ordre jeràrquic d’un espai a partir de la lectura dels estils clàssics. Tot plegat guarda molta similitud amb el “best-seller” de John Summerson “El lenguaje clásico de la arquitectura” però aplicat ara a l’arquitectura eclesiàstica. (seguir llegint)

"Bendicto, equis uve, palito", un pal per la pastoral

Hi ha iniciatives pastorals que, contra la seva voluntat, produeixen un efecte contrari pervers al que es pretenia. Un clar exemple és el famós video "Bendicto equis uve palito" que, a part de la rima fàcil, resulta un motiu de befa i exemple de la cursileria eclesial més pija, infantiloide i carrinclona. No és d'estranyar, veient aquest video, que la campanya "Yo amo a Laura" promoguda per la MTV tingués tant d'èxit. 
En els mitjans de comunicació el ground (el medi, l'embolcall, el fons) és més important que el missatge (el contingut, la figura), quan ho aprendrem? El video del "Benedicto equis uve palito" té 94000 visites mentre que, per exemple, el video del Youcat (el catecisme per a joves proposat a les JMJ'12) en té 36000, és a dir, que la "xorrada" guanya per golejada (3 a 1) a un video pensat i treballat.

El Prega-Rock als Premis Armengol Mir

Aquest cap de setmana i la setmana vinent em dedicaré, entre d'altres coses, a acabar de redactar la proposta pel Premi Armengol Mir d'enguany. El tema que presentaré és la implementació del Prega-Rock a l'aula, ja que durant aquest curs he demanat en dues ocasions als alumnes de primer de batxillerat la elaboració d'un prega-rock lligat a una temàtica del currículum de l'assignatura de Religió donat per la Conf. Episcopal Espanyola. No sé si aquesta proposta serà valorada pel jurat però crec que té uns punts forts que cal destacar: Maneig de les TIC (a través del portal de pregaria.cat, maneig de biblija.net...), aprenentatge significatiu, treball cooperatiu, relació amb les competències bàsiques, etc. 

Per altra banda, m'agrada pensar que presentar-me a concursos d'aquesta mena, independentment de la compensació econòmica que puguin oferir, són una oportunitat per obligar-me a repensar una i altra vegada allò que faig i poder oferir una eina a la comunitat educativa (especialment als agents de pastoral). És cert que posar el micròfon i donar veu als alumnes sempre comporta un risc, especialment pel que fa als continguts transmesos, però el prega-rock possibilita un atansament a la pregària a molts joves que es troben allunyats de la fe. Aixo no treu que no s'hagin d'ensenyar les "pràctiques piadoses tradicionals" però, després d'aquesta anys de funcionament, crec que el prega-rock pot ser una molt bona eina iniciàtica o complementària. Així ho mostraran les més de 40 planes que porto redactades ;)

Consells Salomònics, vers una nova forma d'ensenyar teologia

Aquest any, arran de l'estrena de la tasca docent a l'ISCREB, l'IREL i el CEP, m'he adonat que costa molt vèncer les inèrcies que es dónen en els estudiants de teologia dels instituts superiors de ciències religioses. Hi ha una forta tendència dels alumnes a "sortir del pas" de l'assignatura sense que aquesta sigui una oportunitat, un kairos, per sortir al pas de l'Evangeli, és a dir, sense una implicació de la persona en allò que estudien, sense una perspectiva testimonial. Més que teòlegs, a vegades formem "maquinetes de fer crèdits", és a dir, gent capacitada per fer exàmens o treballets que s'acaben reduint a un "copy-paste" d'algun llibre recomanat en l'assignatura, i això no és el que cal avui en dia, ni de lluny. Per altra banda, l'edat dels alumnes i la poca formació pedagògica dels professors (tot i que poden ser uns molt bons  investigadors) tampoc ajuda a canviar aquesta perspectiva excessivament intel·lectualista o academicista, fet que no és d'estranyar en un discurs eclesial que també peca per excés en una comunicació que prima els continguts però que a voltes no té en compte el fons o la forma (el "ground"). Cal una nova forma d'ensenyar teologia que, sense rebaixar ni treure una coma dels continguts doctrinals, resulti significativa (Ausbel... us sóna?) i alimenti la fe tant dels alumnes com de la comunitat eclesial.

Per tal de superar aquests impediments i limitacions, em vaig proposar plantejar les assignatures "Recursos per a l'Animació Bíblica" i "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" a partir de la metodologia basada en projectes, és a dir, que l'alumne aprengui a mesura que fa quelcom, a partir d'un projecte. En la primera assignatura vaig plantejar als alumnes tres projectes: 1) Proposar una homilia en format de "post" pel blog "La homilia del Marc" que, posteriorment, va ser corregida per l'autor del blog. 2) Realitzar una Icona Bíblica Tridimensional de temàtica Nadalenca per exposar-ho a l'espai Von Balthasar, 3) Realitzar un web site de temàtica bíblica pensant en un públic determinat. Aquestes activitats afavorien la implementació i el diàleg dels continguts de l'assignatura a la realitat pastoral. Totes les activitats es van dur a terme malgrat les resistències d'alguns estudiants que, amb l'excusa que "no havien estat educats per aquesta mena de tasques", menystenien qualsevol tipus d'ensenyament que no sigui tradicional (llegeixi's "classe magistral"). Us recomano visitar el web site "Consells Salomònics" que van realitzar els alumnes. No n'hi ha per llençar coets, però va sortir una web prou digna per tractar el llibre de Proverbis en grup.

Per la segona assignatura que estic duent a terme a l'IREL, he proposat als alumnes un treball de síntesi en el qual han de crear un "producte pastoral" relacionant un aspecte transversal de tota bona pastoral (Formació, Vocació, Pregària, Servei, Acompanyament i Celebració) amb els Mitjans de Comunicació Social i, a més a més, aquest ha de tenir relació amb la realitat pastoral del Bisbat de Lleida. Caldrà vèncer resistències, com sempre, però crec que arribarem a oferir un bon servei a l'Església local.

L'animació bíblica de la pastoral 2

D'aquí menys d'una hora faré la segona part del curs sobre Animació Bíblica de la Pastoral que em va encarregar el CEP. Aquesta vegada em basaré exclussivament en les dinàmiques de grup proposades per Hans Ruedi Webber, espero que sigui tant profitosa com la primera sessió perquè necessito feed-back positiu després de tant desbordament pastoral, ja que la setmana passada vaig començar el curs "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" a l'IREL. Si bé a voltes vaig  estressat, és molt interessant veure com es van establint ponts de diàleg entre diferents disciplines. Us deixo amb un exemple que és una perla i que vaig trobar tot preparant el curs de MCS, mentre llegia un llibre molt recomanable, "El evangelio en el ciberespacio":



“Hi ha (en l’Església) una manera de parlar que prové dels darrers quatre o cinc segles que tendeix a un cert intel·lectualisme. Aquest tipus de canvi cap a l’abstracció no existia en l’Església primitiva ni en la Bíblia. Allí, els modes de comunicar eren més atractius i concrets. Déu era representat per allò que feia. En els catecismes del s.VI es comença a parlar en termes de veritats abstractes... Crec que tenim una gran oportunitat amb els nous mitjans de comunicació per enrecordar-nos que l’Evangeli és, sobretot, la narració i la presentació de com viu Déu... Crec que caldria realment canviar el nostre llenguatge... un que vagi de cor a cor, un llenguatge de vibració emocional” (Card. Carlo Maria Martini)

El més gran spoiler

Diuen que, abans, quan hi havia acomodadors al cinema, si no els donaves propina et “xivaven” el final de la pel·lícula: “L’assassí és el majordom”. D’això, explicar el final de la història, en diuen “spoiler” que, segons la wiki, vol dir “malaguanyar”, desentranyar l’argument. Els spoilers solen donar molta ràbia, perquè no et deixen gaudir de la narració, t’espolien la necessitat de posar-te dins de la història, d’acompanyar als personatges o de identificar-te amb ells. Com identificar-te amb el majordom si ja saps que és un assassí?, Com riure un acudit si ja t’expliquen la gràcia?.

Doncs bé, Jesús és un gran spoiler, de fet, el més gran dels spoilers de la història perquè, en ell, tenim la revelació del darrer sentit de la Història, ell desentranya què és l’Home i qui és Déu, que no és poca cosa. Ara bé, el més curiós del cas és que aquesta revelació no és quelcom que ens impedeixi posar-nos en la història sinó que, precisament, és perquè coneixem què és el que val la pena de la Història, que no tenim excusa per malaguanyar la nostra petita i breu història quotidiana. Quin alumne no estudiaria les respostes a l’examen si tingués les solucions a ma? Doncs, com diu un místic castellà: “Al final de la vida te examinaran en el amor” (St. Joan de la Creu). (seguir llegint)