Sant Francesc de Paula, la darrera nova parròquia de Barcelona

El passat 13 d'abril, durant la segona sessió del Seminari Intern sobre Patrimoni Sacre de la FJM, posteriorment a la intervenció de Josep Maria Riba (post), els arquitectesGuillermo Maluenda i Tom Ivars van presentar la Parròquia de Sant Francesc de Paula (2003-2009), a Diagonal Mar (Carrer Ramon Turró 324-330).  Tot i que es tracta d'una construcció nova, canònicament és el trasllat d'una altra parròquia que es situava al costat del Palau de la Música Catalana, el convent dels mínims, d'on li ve el nom del seu fundador, Sant Francesc de Paòla (o Paula). L'Arquebisbat de Barcelona va intercanviar el solar de l'antic convent pel de la parròquia actual per tal de poder dur a terme l'ampliació del Palau de la Música Catalana i, per altra banda, satisfer la necessitat d'una nova parròquia a Diagonal-Mar. (seguir llegint)

Visita a St. Antoni Mª Claret, rastres de Gaudí en l'arquitectura religiosa actual

Aquest dissabte un grup d'uns 8 adults, i un equivalent aproximat d'infants, vam visitar la nova parròquia de Sant Antoni Mª Claret, al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, arran de la invitació que els autors, Jordi Coll i Joan Giribert, van fer als participants del Seminari intern sobre Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall. Aquesta és la última parròquia que s'ha consagrat enguany en les diòcesis catalanes, estant en construcció la nova parròquia de Sant Rafael (Arquebisbat de Barcelona) i la de Bonavista (Arquebisbat de Tarragona).

El conjunt parroquial s'emplaça a les afores de Sant Boi del Llobregat, donant façana a una rotonda on conflueixen la Ronda de Sant Ramón, l'Avinguda Can Carreras i el carrer Girona; un solar complicat, de forma estreta i triangular, que actua de frontissa entre una tipologia urbana de blocs d'habitatges per una banda i cases unifamiliars per l'altra. El projecte consta d'una planta soterrani que resta inacabada per manca de pressupost, un volum situat a la mitgera que acull la rectoria i sales parroquials i el volum pròpiament del temple que dóna façana al nus viari. (seguir llegint)

Els premis FAD seleccionen la intervenció a l'Església de Santa Madrona

Que una obra religiosa sigui seleccionada a l'edició d'enguany dels premis FAD (Foment de les Arts Decoratives), tot i que no sigui finalista, d'entre 111 de les presentades en la categoria d'interiorisme, és un reconeixement civil destacat a la tasca i la reflexió professional que s'ha dut a terme conjuntament entre pastoralistes i arquitectes.

La intervenció a l'interior de l'Església de Santa Madrona, que ha estat àmpliament seguida des d'aquest blog (veure enllaços relacionats), parla d'una Església "en sortida", tal com li agrada dir al Papa Francesc, que va a la recerca dels seus contemporanis escatint  els llenguatges i les metodologies que demana la Nova Evangelització. (seguir llegint)

De la interioritat al interiorisme

Vet aquí una vegada una congregació religiosa que va fer una escola en un barri marginal a les afores de Barcelona. Com que no hi havia parròquia, la capella de l'escola acollia els serveis religiosos del barri. Més endavant, gran part de la gent del barri es va passar al culte protestant, va venir nova immigració d'altres confessions i es va construir una parròquia pel barri al costat de l'escola. En definitiva, la capella, sobredimensionada, ja no tenia ús i s'amagava el presbiteri darrera un cortinatge per usar la resta de l'espai per treballar el que ara s'anomena "la interioritat", un eufemisme del mot "espiritualitat" en versió laica al meu entendre.

Conscients que la situació no era la més adient, aquesta congregació va contactar amb el despatx per demanar-nos un encàrrec singular: Reformar l'espai de la capella per tal que, sense perdre el seu caràcter religiós i confessional, pugui servir per desenvolupar la tasca de la interioritat i sigui alhora un espai acollidor per als alumnes de diferents credos i religions. De la interioritat al interiorisme... tot un repte que hem entomat amb il·lusió, perquè entenem que pot resultar paradigmàtic per d'altres escoles  i cal estudiar-lo bé. (seguir llegint)

Ciberteologia... o és que ens hem de plantejar com parlar de la fe en l'alfabet?

Aquest St Jordi em vaig fer regalar el llibre de "Ciberteología. Pensar el cristianismo en tiempos de red" del director del Osservatore Romano, Antonio Spadaro sj. En el fons necessitava reciclar-me de cara al curs de "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" que estic impartint a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL). Estic molt content de la seva lectura i la recomano moltíssim. Diu coses molt interessants, com ara que el tema no és tant "com parlar de la fe a internet" sinó "viure la fe a internet" perquè la xarxa és un invent tecnològic com tants d'altres hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat. Oi que no es va plantejar com parlar de la fe en un avió, a través de l'alfabet o de la fotografia? Més aviat aquestes eines van ser usades des d'una vessant creient quan van ser assumides amb normalitat, sense problemes. Bé, en tot cas us deixo en aquest enllaç el mapa conceptual que n'he fet pels alumnes. Bon profit!

Edificar l'oració, rehabilitar l'acció: el testimoni ilerdenc

Sovint passa que la reflexió sobre el fet religiós a casa nostra està molt centrada a Barcelona, també  en el camp de l'arquitectura religiosa contemporània. És per això que per la propera sessió del seminari de patrimoni sacre, el 21 de setembre, hem demanat la col·laboració de l'arquitecte lleidatà Ramon Maria Reig, que ha estat l'autor de lanova Capella del Santíssim del Santuari de Santa Teresina de Lleida i ha liderat l'equip d'arquitectes voluntaris que ha dut a terme la reforma del seminari de Lleidaper transformar-lo en el projecte d'habitatge social (en vaig parlar aquí).(seguir llegint)

Material pel voluntariat de Lestonnac

Des de la Companyia de Maria em van demanar el disseny dels materials pel voluntariat d'estiu d'enguany. El tema de fons era com trobar un lema que donés continuitat a la pasqua jove de Bordeus ("Da el paso") i oferir uns materials que, a part de suscitar als joves a apuntar-s'hi, poguessin fer servei a la tasca pastoral. He optat pel lema "Sal de tu tierra", perquè es pot entendre com un segon pas de la pasqua i perquè enllaça amb dos referències bíbliques que considero prou interessants:

"Un día el Señor dijo a Abram: Sal de tu tierra, tus parientes y la casa de tu padre, para ir a la tierra que yo te mostraré. Con tus descendientes formaré una gran nación; te bendeciré y te haré famoso, y serás una bendición para otros." (Gn 12,1-9)

"Vosotros sois la sal de la tierra. Pero si la sal deja de ser salada, ¿cómo seguirá salando? Ya no sirve para nada" (Mt 5,13)

Pòster

Com a recurs, he fet un fons basat en la il·lustració de tot allò que pot arribar a representar un voluntariat d'estiu a Lestonnac: des de l'autocar, la motxilla o el carregador del mòbil a l'eucaristia o un clauer de la institució. És una manera de visualitzar el món complex, poliedre i plural del jove que s'hi apunta i, alhora, pot fer servei de cara a alguna presentació de grup ("Amb quins elements t'dentifiques i amb quins no?" etc). En definitiva, el material no és només un anunci de les activitats, sinó que esdevé alhora un material explícit d'evangelització adequat ("tunejat") a la realitat a la qual s'adreça.

Flyer. Cara exterior

Josep Maria Riba: el temple com espai de diàleg

Aquest passat dilluns 13 d'abril va tenir lloc la segona sessió del seminari intern sobre patrimoni sacre de la Fundació Joan Maragall, on vam comptar amb les ponències de Josep Maria Riba, director del MEV, i dels arquitectes Tom Ivars i Guillermo Maluenda, autors de la parròquia de Sant Francesc de Paola, a Diagonal-Mar. D'aquesta darrera intervenció en parlaré en un altre moment, així que avui em faig ressó de la xerrada d'en Josep Maria Riba.

La xerrada va tenir una primera part teòrica i una segona relacionada amb les experiències de l'autor. A la part teòrica, es va fer un recorregut per textos del Nou Testament (1Cor 6,19; Lc 19,45-48; Jn 2,13-22; Ac 4,32-35), els documents conciliars (LG 2,9; SC 6,1 i 7,122-123-124) i també post-conciliars (Capítol 5). A resulta d'aquest estudi ens adonem de la importància de la comunitat en el disseny d'espais sacres i de com cal cercar en tot moment una "actuosa participatio" que condueixi sense distraccions a l'assamblea cap a la celebració del Misteri. Com a reflexió personal, que deixo aquí apuntada, no deixo de preguntar-me com fer compatible la dimensió litúrgica amb la kerygmàtica en un mateix espai quan la celebració ja ha finalitzat. Certament que la permanència de seu, altar i ambó emmarcats en un ampli presbiteri és ja en ella mateixa un anunci de la fe que s'hi celebra (i està molt bé que així sigui), però resta per solucionar l'encaix d'aquest espai únic amb altres sub-espais, potser de caràcter més efímer, que ajudin a l'economia de l'espai i a l'anunci evangèlic.(seguir llegint)

Gràcies Hermano!

Hi ha persones que configuren el paisatge d'una comunitat, sent-ne un referent discret com ho és una determinada topografia o recorreguts urbans pels quals transitem sovint sense donar-hi més importància que allò ofert pel quotidià.  L'Andrés Huzmán sj ha estat una d'aquestes persones per a la vida lleidatana. Conegut per tothom senzillament com "l'hermano", potser perquè la resta de jesuïtes eren "el pare tal o pare qual", anava i venia des de la Capella de La Sang a la Parròquia de Sant Ignasi, passant també per Arrels, donant conversa edificant a qui s'hi avingués. Qui tidrà cura ara dels centres florals? Qui donarà les restes sobrants de les formes - el pa d'àngel - als nens (entre ells el meu fill petit)? Qui repartirà piropos o medalles a les embarassades? Qui vetllarà per aquells detalls de la vida comunitària que algunes vegades no són prou valorats en "l'hotel de missioners"? ... Cada jesuïta, com cada persona, és insubstituïble. Gràcies Hermano! Descansa en pau!

(A sota: un fragment d'un dibuix que vaig fer el 2000 quan vaig ser voluntari d'Arrels-Lleida per un mes. Al centre hi ha l'Hermano, amb aquella creu que duia sempre penjant. Sé que li agradava molt aquest dibuix, que el guardava i que s'enrecordava de l'escena)

i aquí un vídeo fantàstic!:

Spotyfaith list

Tots tenim una banda sonora que ens acompanya en la nostra vida. Sovint aquestes cançons determinen la nostra menera de sentir, pensar i actuar. Per això crec que la música popular contemporània no ha de restar aliena a la fe sinó que hi ha de entrar en diàleg. Daquí que de cara a finals de setembre o principis d'octubre aparegui el llibre del "Prega-Rock". De moment teniu un aperitiu amb els "spotyfaih list" de Divendres Sant i Dilluns de Pasqua. Bon profit!

Columbaris, una oportunitat pastoral

El passat curs vaig fer una troballa molt interessant que m'ha donat què pensar. Fent la reforma del temple parroquial de Sant Joan Batista de Reus vaig poder visitar elcolumbari (lloc on dipositar les cendres dels difunts) que hi ha situat sota la Capella del Santíssim, amb accés exterior entre un dels laterals del temple i una paret mitjera (notícia). De fet, segons vaig entendre, era gràcies al lloguer d'aquest espai a l'empresa que hi havia posat el columbari que es va poder dur a terme la reforma del temple.

L'espai en questió, tot i que es presenta a la web de l'empresa com un espai càlid perquè les cendres es dipositen en un quadrant d'una pintura de temàtica religiosa, crec que no està ben pensat i resulta més aviat asèptic i fred. No hi ha cap seient, l'espai no convida a la pregària, no s'hi pot realitzar cap activitat devocional com posar una espelma o unes flors, no hi ha cap llibre de pregàries o una Bíblia, etc. La identitat personal, un tret fonamental del credo ("Crec en la resurrecció de la carn"), resta difuminada en el mural ceràmic. Si ho comparem, per exemple, amb les imatges del projecte de columbari del Barça veiem que aquest espai és més significatiu i està més ben pensat. Com a exemple significatiu tenim la tasca duta a terme per l'arquitecte alemany Tobias Klodwig, que va participar com a ponent en les Jornades Internacionals sobre Patrimoni Sacre del COAC el passat mes de desembre, on va presentar l'església-columbari de nova planta construit a Osnabrük (imatge inferior).

Seguir llegint

Visitant les Llars del Seminari de Lleida

"Els convents buits no han de servir a l'Església per transformar-los en allotjaments i guanyar diners. Els convents buits no són nostres, són per a la carn de Crist, que són els refugiats" (Papa Francesc. Visita a un centre d'ajuda als refugiats. Roma, 10 setembre 2013)

Aquest cap de setmana he començat a donar les classes de l'assignatura "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" a l'IREL i, aprofitant l'avinentesa, aquest dissabte al matí he aprofitat per participar a la jornada de portes obertes de les Llars del Seminari de Lleida.  Ha estat una visita d'una hora  i escaig que ha començat al terrat i ha acabat en la sala comunitària que compartiran les 19 famílies acollides en planta primera, on en Ramon Prat i en Carles Sanmartín ens han fet una explicació general de l'evolució del projecte i de com aquest començarà a rebre famílies, 6 per començar, la segona quinzena d'abril. (seguir llegint)

Arquitectura i espiritualitat: Darrera el rastre de Déu des de l'habitació a la Ciutat Celestial

(CatalunyaReligió) El passat curs, la Revista Labor Hospitalaria (Sant Joan de Déu), em va demanar un article sobre arquitectura i espiritualitat. L'escrit va aparèixer a finals de 2014, al número 310, i duia per títol "Arquitectura i valors: Darrera el rastre de Déu des de l'habitació a la Ciutat Celestial" (es pot adquirir aquí). Com indico en el resum:
"Al llarg de la Bíblia, Déu sempre s'ha mostrat reticent a ser encotillat en un espai determinat (2 S 7: 4-7), de fet, una constant dels primers cristians va ser l'afirmació "Déu no habita en temples fabricats per mans humanes ". Fins i tot en el llibre de l'Apocalipsi s'afirma que en la visió de la Jerusalem Celestial "no hi havia temple" (Ap 21:22). Porta aquesta actitud a afirmar que no hi ha espai sacre en el cristianisme? Esbossarem en aquest article una resposta cristològica des de diferents escales projectuals: l'habitació, la casa, la ciutat i l'escatologia."
Ja que seria deslleial per part meva publicar ara on-line l'article sencer, us deixo un petit tastet que és el seu inici per si us animeu a continuar llegint-lo:

"Del corazón a la habitación

 “Ayer por la noche, poco antes de ir a la cama, me arrodillé de repente en medio de esta gran habitación entre las sillas de acero, sobre la gran alfombra clara. De forma muy espontánea. Me sentía como obligada a llegar hasta el suelo por algo más fuerte que yo” (Etty Hillesum[1])

“Pero tú, cuando ores, entra en tu cuarto, cierra la puerta y ora en secreto a tu Padre. Y tu Padre, que ve lo que haces en secreto, te dará tu recompensa.” (Mt 6,6)

Empecemos nuestro recorrido espacial y espiritual en su núcleo mínimo, la habitación. Cuando los discípulos preguntan a Jesús “Maestro, ¿dónde vives?” (Jn 1,37-39) el evangelista no especifica ningún lugar concreto pero conserva en la memoria la hora del encuentro. Habitar en Dios no se refiere primeramente a un lugar físico sino a un dejarse habitar por su Espíritu. El lugar cristiano por excelencia es Jesús mismo. Él es la habitación del corazón, quien sale a nuestro encuentro construyendo un espacio de relación, y ello se concreta primariamente en el hábito de la oración. 
Aclarado este punto, pasemos a su desarrollo arquitectónico. La habitación se entiende como algo construido e implica un saber técnico que responde a unos requerimientos de confort. Incluso hoy en día, hacer una “cédula de habitabilidad” significa primariamente dar cuenta de estos cumplimientos. Pero para que un lugar sea habitable no basta con un techo protector o tener acceso a suministros energéticos. Si la habitación puede compararse a un abrigarse de la intemperie,[2] este abrigo es también una extensión de la persona, a saber, una ampliación de la corporeidad que nos presenta y habla de nosotros, de nuestro ser y estar en el mundo. La habitación no es solo un derecho físico[3] sino, como apuntaba el escritor Ernesto Sabato, también una necesidad expresiva y elocuente del espíritu: “La presencia del hombre se expresa en el arreglo de una mesa, en unos discos apilados, en un libro, en un juguete. El contacto con cualquier obra humana evoca en nosotros la vida del otro, deja huella a su paso que nos inclinan a reconocerlo y encontrarlo“.[4"

[1] HILLESUM, E. (2010). Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada. Barcelona: Anthropos. P. 71
[2] Analogía que encontramos en obras como MOLINER, R, (1980) Ropa, sudor y arquitectura. Madrid: Hermann Blume
[3] "Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que asegure su salud, su bienestar y los de su familia, especialmente en cuanto la alimentación, el vestido, la vivienda, atención médica y los servicios sociales" (Artículo 25 de la Declaración Universal los Derechos Humanos)
[4] SABATO, E. (2007) La resistencia. Barcelona: Seix Barral

El gir teològic del nou currículum de Religió i la manca de diàleg

Ahir va aparèixer al telenotícies vespre de TV3 la notícia "L'assignatura de religió introdueix les pregàries catòliques a Primària i no fa referència a altres confessions", de la qual s'han fet ressó altres mitjans de comunicació amb els articles "La assignatura de Religió incorpora pregàries a Educació Primària i minimitza la referència a altres confessions a Secundària" (ACN); "Pares i sindicats critiquen que s'«adoctrini» en lloc d'educar" (El Periòdico);  o "Wert tornarà a fer resar els alumnes de religió de 6 anys" (Ara). Fet que ha provocat ja contestacions i explicacions de Carles Armengol (FECC) a Catalunya Ràdio (aquí) o un molt bon article de Francesc Riu "La classe de Religió: un abans i un després".

M'he estat mirant al BOE el currículum de la ESO i de Batxillerat. És cert que hi ha hagut un gir teològic en el currículum en detreniment de l'antropològic. És a dir: es parteix més de la revelació (de Déu a l'home) que de l'educació en el transcendent (de l'home cap a Déu). Un i altre posicioment són "legals", complementaris, dins de la presentació de l'Evangeli i han estat sempre presents al llarg de la història de l'Església (una història que, per cert, "s'han ventilat" i ja ha desaparegut pràcticament del currículum i que "abans", encara ara, es donava a 4rt d'ESO). Ara bé, quan s'extrema només l'àmbit teològic, es pot reduir l'assignatura de religió a catequesi: per altra banda, quan s'extrema només l'àmbit antropològic, es pot reduir l'assignatura de religió a una fenomenologia de les religions o recerca del sentit de la vida. Ja en vaig parlar anteriorment aquí. No deixa de ser curiós que aquest nou gir "teològic" no tingui en compte que la teologia es fa en relació amb les altres disciplines i s'opti per una presentació autònoma o entotsolada del discurs de la fe.

En definitiva, per a les poques escoles confessionals que funcionen a mode de "reducte de cristiandat" (on es dóna per suposat que tots els alumnes i les seves famílies respectives són catòliques parcticants) ja els va bé aquest nou currículum, com també els aniria bé tornar al catecisme de "pregunta-resposta". Ara bé, per la immensa majoria d'escoles confessionals, que estan a primera línia de l'evangelització perquè per a molts dels seus alumnes (un 70% m'atreviria a dir) l'escola serà l'únic lloc on tindrà contacte amb el cristianisme, aquest nou currículum és un problema perquè no té en compte que evangeli vol dir diàleg i aquest, en el nou currículum, brilla per la seva absència (desapareixen les altres religions, desapareix la relació amb el judaisme i l'islam, desapareix l'ecumenisme, desapareixen els mestres de la sospita, etc). No és d'estranyar que els alumnes generin més "anticossos" vers la matèria o que hi hagi ordes religioses (no diré noms) que, directament, passin del currículum de la CEE i es llencin a fer una assèptica "Cultura Religiosa".

Dubto molt que les editorials tinguin un nou llibre per al curs vinent, així que crec que encara serà vigent la pàgina "CatReligió a l'Aula" per una temporada (Gràcies a Déu!). Després haurem de veure si aquesta llei Wert i el nou currículum de religió aguantaran gaire temps. 

Il·lustrant el Prega-Rock

Com ja vaig anunciar aquí, de cara al setembre sortirà el primer llibre del Prega-Rock. Ben aviat passaré el document a la Claret i des del Nadal que he anat elaborant i re-redactant el text de les 33 cançons seleccioandes (són les que vaig anunciar amb alguna modificació, per exemple he canviat la canço de "Hope of deliverance" de Paul Mc Cartney per la de "Jesús" del grup alternatiu "Los Planetas"). Com que alguns em coneixen per les vinyetes dominicals del portal pregaria.cat, he decidit fer també quatre il·lustracions corresponents als apartats del llibre: valors pel temps ordinari, Advent-Nadal, Quaresma-Setmana Santa i Pasqua. Aquí en teniu el resultat...

Quant costa construir el silenci?

Són diversos els autors que postulen l'espai de l'església en la trama urbana com un "oasi enmig de la ciutat", per exemple qui va ser un dels ponents de la primera part del Congrés Internacional de Pastoral a les Grans Ciutats, el teòleg argentí Carlos María Galli, en el seu assaig "Dios vive en la ciudad" (Herder. 2014).

Sembla que a Helsinki, Finlàndia,  s'ho van prendre seriosament ja fa set anys, quan el 2008 les esglésies luteranes de la ciutat van pagar la "modesta" suma de set mil·lions d'euros per la construcció d'una capella del silenci a la cèntrica plaça de Narinkka que, atenció, es presentava com a laica, un refugi sonor que acull a tothom. En comptes d'escoltar sermons, es proposava que la gent pogués parlar allà amb assistents socials, un dels requisits previs del projecte. (seguir llegint)

Mons. Pardo i CGB Arquitectes inauguren el Seminari sobre Patrimoni Sacre

Aquest dilluns 9 de febrer va tenir  lloc la primera sessió del seminari intern sobre Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, que ja vam anunciar aquí. En aquesta primera sessió van participar al voltant d’una quarantena de persones, la majoria provinents de l’àmbit de l’arquitectura, entre les quals cal destacar la presència del Delegat d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Enric Vendrell; del President de la Fundació Joan Maragall, el Sr. Josep Maria Carbonell; o el director de la RevistaTaüll, el Sr. Narcís Negre, entre d’altres. També cal fer notar la participació de persones vinculades a la docència universitària, com les  Doctores Magda Mària (UPC) i Conxa Peig (UIC); arquitectes amb obres d’arquitectura religiosa reconegudes, comEnric Comas sj; o joves arquitectes provinents de la resta del territori, com el gironí Miquel Pol Barceló. En definitiva, repassar tot el llistat de participants seria molt interessant i enriquidor però, per no seguir fent injustícia, seguim endavant. (seguir llegint)

(D'esquerra a dreta: Eloi Aran, Jordi Coll, Joan Giribert, Mons. Fcsc. Pardo i Ricardo Gómez)

Preparant el Seminari sobre Patrimoni Sacre a la FJM

En breu el Ricardo Gómez Val i jo mateix, en tant que coordinadors, començarem l’enviament de les invitacions a la primera sessió del Seminari intern sobre Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall a arquitectes i altres agents pastorals, teològics o de gestió relacionats amb el tema. Val a dir que es tracta d’una iniciativa que ens fa molta il·lusió tant als dos que l’estem muntant com a la institució que l’acull. Sovint comento que, quan es parla de diàleg entre el món de la cultura i la fe, hi ha representació del món humanístic, científic i eclesiàstic, però sol mancar la presència de gent vinculada a la tecnologia, entre ells els arquitectes. Per això, enguany endeguem el nou seminari dedicat al Patrimoni Sacre, que vol recollir l’estela deixada per les “Conversaciones de arquitectura religiosa” que es va dur a terme a Barcelona el 1965 i, més recentment, el XXXVIIè Curset de l’AADIPA (COAC) que s’esdevingué el passat mes de desembre sota el títol “Patrimoni Sacre. Permanent Innovació” (Seguir llegint)

Nadal ets tu (Papa Francesc)

Nadal ets tu, quan decideixes néixer de nou cada dia i deixar entrar Déu en la teva ànima. 
El pi de Nadal ets tu, quan resisteixes vigorós als vents i dificultats de la vida. 
Els adorns de Nadal ets tu, quan les teves virtuts són colors que adornen la teva vida. 
La campana de Nadal ets tu, quan crides, congregues i busques unir. 
Ets també llum de Nadal, quan il·lumines amb la teva vida el camí dels altres amb la bondat, la paciència, alegria i la generositat.
Els àngels de Nadal ets tu, quan cantes al món un missatge de pau, de justícia i d'amor. 
L'estrella de Nadal ets tu, quan condueixes algú a la trobada amb el Senyor. 
Ets també els reis Mags, quan dónes el millor que tens sense importar a qui. 
La música de Nadal ets tu quan conquestes l'harmonia dins teu. 
El regal de Nadal ets tu, quan ets de veritat amic i germà de tot ésser humà. 
La targeta de Nadal ets tu, quan la bondat està escrita a les teves mans. 
La felicitació de Nadal ets tu, quan perdones i reestableixes la pau, tot i que pateixis. 
El sopar de Nadal ets tu, quan sadolles de pa i d'esperança al pobre que està al teu costat. 
Tu ets, sí, la nit de Nadal, quan humil i conscient, reps en el silenci de la nit al Salvador del món sense sorolls ni grans celebracions; tu ets somriure de confiança i de tendresa, a la pau interior d'un Nadal perenne que estableix el Regne dins teu. 
Un molt Bon Nadal per a tots els que s'assemblen al Nadal.

(NOTA: Tot i que sembla que tothom l'atribueix al Papa Francesc - suposo que la deu haver fet servir - es tracta d'una pregària d'un tal P. Dennis Doren L.C. ... bé, la veritat és que "mola més" que se li atribueixi al Papa, no? jejeje... anyway... Bon Nadal!)

Un graner reconvertit en església: la millor postal de Nadal!

Diuen els lingüistes que Betlem vol dir “casa del pa” en hebreu, així doncs, què millor que el cas d’un graner reconvertit en església per felicitar-vos les festes de Nadal!.

 El cas que us presento, al Bisbat d'Eichstätt, és ben ple de referències nadalenques més enllà de la incursió etimològica. La història és la següent: A finals dels anys 30, un catòlic va comprar un graner a un alemany de confessió evangèlica. Després de la segona guerra mundial, aquella regió alemanya va rebre una forta immigració per part de txecs catòlics de parla alemanya que no tenien lloc on fer les seves celebracions religioses (provinents dels sudets), de forma que catòlics i protestants van treballar conjuntament per reformar l’antic graner, que es pot reconèixer exteriorment encara avui dia com a tal, en una església. (seguir llegint)