Reforma del seminari de Tarragona

Col·laborant diàriament en un despatx d’arquitectura “corporativa”, un eufemisme per no anomenar-la “comercial”, em sorprèn veure la imatge de la proposta del claustre reformat del seminari de Tarragona, molt semblant a les que veig pel despatx per botigues de la Nike, Guess o Karen Millen aplicades ara a un edifici religiós. No em sento còmode amb aquesta aplicació comercial de l’arquitectura en aquests espais perquè em dóna la sensació que estic davant d’un aparador de Louis Vuitton o en un centre comercial. També em sorprèn que el despatx que ha elaborat la proposta, ON-A Laboratorio de Arquitectura, participi en xerrades sobre arquitectura al Col·legi Major de Monterols, de l’Opus Dei, però, clar, és normal i evident que cada bisbe té les seves preferències i, en el cas de Tarragona, sembla que les preferències són per a professionals relacionats amb l’Opus Dei o l’Escola d’Arquitectura de la UIC. D’això ningú n’hauria de fer un escàndol, passa a les millors famílies i l’Escola d’Arquitectura de Navarra és considerada una de les millors d’Espanya. (seguir llegint)

Arquitectura religiosa: qüestions pendents

Torno de participar en la taula rodona sobre arquitectura i espai sagrat que s’ha dut a terme dins el curs de “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”, un dels cursos d’estiu que ofereix la Universitat de Barcelona amb la col·laboració del Centre d’Estudis Edith Stein. Estic molt agraït pel vot de confiança i també perquè ha estat l’excusa per poder sentar-me i treballar més a fons la relació arquitectura-teologia. A vegades cal posar-se o deixar-se posar fites, encara que siguin en forma de pastanaga acadèmica, per poder avançar en la reflexió.(seguir llegint)

Desconeixement de la realitat eclesial on-line

Llegeixo la notícia de La Vanguardia sobre la nova web del Bisbat de Girona i em quedo força perplex al constatar que sembla anunciar més la pàgina web d'Espai Sagrat que la pròpia pàgina del bisbat, donant a entendre que Espai Sagrat és una iniciativa novedosa del Bisbat de Girona. No sé qui ha redactat la notícia i si algú l'ha supervisada però ha quedat ben retratat.

Espai Sagrat és una iniciativa dels jesuïtes irlandesos que va arrencar farà uns dotze anys, va tenir força èxit i aviat n'aparegueren les versions en d'altres idiomes. En català va aparèixer cap allà al 2000 o el 2001, gràcies a l'empenta (entre d'altres) de la cap de premsa de la Companyia de Jesús, la Montse Girbau, i també d'en Santi Torres sj. Va ser pràcticament el mateix equip que, més endavant, va aglutinar diferents iniciatives de pregària "on-line" al portal de pregaria.cat, ja us en vaig parlar aquí farà tres anys (!!!)

No deixa de sorprendre'm que, després d'un temps de rodatge i seguiment en això de la pregària virtual, espais sagrats, prega-rocks, vinyetes i homilies dominicals "on-line" i demés, encara pugui ser presentat com quelcom novedós. Això em fa pensar que hi ha molta gent que no coneix aquestes iniciatives tot i que en el seu moment ja es va engegar una campanya. Crec que ja va sent hora de fer una mirada retrospectiva al que és i va sent la realitat eclesial catalana "on-line", des d'aquell portal de "punt de trobada" d'inspiració claretiana que no va acabar de reeixir, la blocsfera cristiana, les planes web dels diferents bisbats, congregacions religioses i entitats cristianes, l'agencia de notícies Flama, els e-cristians (aquest són d'aquells que, com diu l'acudit, "es pensen que estan sols") o el portal de catalunyareligió on hi estic empescat. Estem en un punt en que podem dir que ja hem arribat a crear una certa "cultura" de l'església on-line a casa nostra i que hi ha certes afirmacions, com el cas puntual que he exposat de la notícia de La Vanguardia, que fan mal d'ulls.

Projecte pel Conjunt Catedralici de Santa Maria de Solsona

En els darrers articles he presentat iniciatives que posen en relació la societat civil i els projectes arquitectònics d’arrel eclesial com era el cas del Concurs de Idees per a l’Església de la Pietat de Vic o la Reforma de la llibreria Claret. Presentem ara una altra iniciativa que s’ha esdevingut aquest darrer semestre dins del marc universitari, a l’assignatura de Taller de Projectes d’Arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallés, a càrrec de l’alumne i arquitecte tècnic Albert Garcia Romeo (seguir llegint)

"Jenseits" (més enllà, al viaducte)

Què és un viaducte? Certament un lloc de pas, d’entrada i sortida, un de tants no-llocs de l’anonimat actual que l’ús quotidià acaba convertint en un krono-topos, és a dir, un lloc de referència vital. Aprofitant la forta metàfora que inspira aquesta construcció, arrelada en la concepció de l’homo-viator (entendre l’home i, per extensió, el creient, com a camí, procés i pelegrinatge), l’església de Zúric ha trobat un racó en uns dels arcs dels viaductes de la ciutat a partir del qual ha desenvolupat el projecte “Jenseits” (Més enllà), un espai de trobada al servei dels joves. Aquest projecte ens indica que entendre i interpretar creativa i simbòlicament la ciutat dóna noves oportunitats per a l’acció pastoral. Podeu mirar el vídeo i la traducció de l’alemany que ens ha facilitat la Rosa M.S. des de Bayreuth al bloc de "Betel. Arquitectura, art i religió".

Una d'escolans

Un antic company de la teologia m'ha demanat que li faci uns dibuixets per una trobada d'escolans tipus les "vinyetes dominicals". M'ha fet gràcia tornar a fer dibuixos ràpids, més encara recordant els temps aquells en que jo també era un" escolà-rataplà-menja-rates-per-sopar", i ho era de cap a peus i amb un domini de l'incensari envejable (bé, també vaig fer alguna destrossa...). Us deixo amb un dels gargots que li he passat.

Reforma de la llibreria Claret

Un dels objectius d'aquest bloc és oferir exemples de bones pràctiques de l'arquitectura en els edificis d'àmbit religiós. Tot i no ser pròpiament un espai sagrat i estar subjecta a la llei de la oferta i la demanda, una llibreria no deixa de ser un petit temple de la cultura i el pensament, més encara quan es tracta d'una llibreria especialitzada en l'àmbit religiós. Presentem aquí, breument, la reforma de la Llibreria Claret. (seguir llegint)

El CO La Salut Alta estrena bloc

L'Anna Santiago, que ja va iniciar-se en el món blogger a rel de la seva estada a l'Equador amb el seu espai "Que tinguem sort", m'ha fet saber que en el seu nou lloc de treball han iniciat un projecte de comunicació on-line a través del bloc de la Fundació Privada Salut Alta.

Es tracta d'un bloc força ben pensat on es dónen a conéixer les múltiples activitats que es desenvolupen al Centre Obert La Salut Alta, vinculat a la Capella de Sant Joan Baptista de Badalona (depenent de Parròquia de la Mare de Déu de la Salut i confiada a la Companyia de Jesús). Donant un cop d'ull per la seva història sorprén l'atenció al barri i la tasca ben feta que realitzen. En pocs anys han aconseguit detectar les necessitats dels infants del barri, donar-hi resposta, cercar complicitats i crear una estructura reconeguda com a Centre Obert, fet que els ha portat a comunicar les plantes baixes dels edificis de l'entorn en una operació de reforma ràpida i ben programada, a part de crear un equip de professionals i voluntaris d'un volum considerable.

En definitiva és una iniciativa social que mereix ser re-coneguda (de fet, va rebre el Premi de la Fundació Lluís Carulla fa uns quatre anys).

"Forma i Esperit", projecte d'estudi becat per la Fundació Joan Maragall

Ahir em va ser comunicat oficialment que la Fundació Joan Maragall m'ha concedit una beca d'estudi per a relitzar el treball "Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic", que realitzaré dins del marc dels estudis de la llicència en teologia a l'Institut de Teologia Fonamental si tot segueix el ritme previst. Aquesta beca serà publicitada durant l'acte d'inauguració acadèmica del proper curs 2010-2011 de la FJM que es farà el 7 d'Octubre, juntament amb la presentació de l'altra persona becada, l'Anna Punsoda Ricart, que ha presentat un projecte de treball sobre "El pensament polític de Joan Maragall".

El que es presentava com un projecte poc a poc va agafant cos i aquest vertígen encarnatori provoca el doble sentiment d'alegria, per la confiança, i alhora de responsabilitat. He trucat a la porta, m'han obert i em conviden a seure amb ells (Ap 3, 20), ara he d'entrar-hi i això demana compromís i esforç. D'entrada hauré de perfilar millor l'objecte d'estudi perquè cal ser realista i veure què es pot fer en un any sense perdre's en l'intent. Alhora, espero que aquesta oportunitat pugui ser acompanyada per vosaltres a partir del bloc "Betel. Arquitectura, art i religió", on aniré publicant notes sobre aquest estudi com un Hansel i Gretel que va deixant caramels per seguir el fil d'un discurs que encara no sé exactament cap on em durà tot i que espero, però, que pugui ser d'utilitat a la finalitat que es proposa la FJM.

La pelu... fer un reset està molt bé!

A vegades cal fer un "reset" amb tots els remordiments i els mals rollos que un va acumulant... això és el que he volgut expressar amb el prega-rock de "La pelu", del grup "pepet i marieta". Us deixo amb el video.

Concurs de idees per l'Església de la Pietat de Vic

Tot i que ja fa un parell d’anys de la convocatòria i la resolució del “Concurs d’idees per l’adaptació del conjunt de la nau central de l’Església de la Pietat a nous usos per la ciutat de Vic”, crec interessant fer una mirada retrospectiva sobre aquesta iniciativa perquè considero que té aspectes que poden ser referents de cara a d’altres parròquies i temples en situacions similars.

L’Església de la Pietat presentava problemes estructurals i calia una reforma. La Parròquia amb el suport del Bisbat, va fer front a les despeses de la consolidació de l’església així com l’adecentament com a lloc pel culte l’espai –templet dels Sants Màrtirs-.

Un cop acabat aquest procés l’espai de la nau central és va fer servir per a diferents actes culturals i religiosos, veient el procés que seguia, la comissió de Cultura de la parròquia , amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic i la Delegació d’Osona del COAC (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya), va presentar un Concurs d’Idees per la nau central del temple. El concurs va tenir ressò en els mitjans de comunicació i s’hi varen presentar 57 propostes. Aquest volum de idees hauria estat impossible d’assolir per adjudicació directa a un despatx i es va poder contemplar en una exposició de tots els treballs que es va fer posteriorment a la seu del COAC a Vic (podeu veure totes les propostes premiades aquí). En resum, convocar un concurs de idees és, malauradament, una forma poc habitual de resoldre problemes comuns d’espais eclesials que poden oferir més servei a la societat civil sense perdre’n el seu ús principal. (llegir més a catalunyareligio.cat)

Arquitectura religiosa a la Universitat de Barcelona

Els propers dies 5 i 7 de Juliol he estat convidat a participar a les taules rodones «L’expressió artística del fet religiós: la religió en les arts» i «Arquitectura i espai sagrat: la representació de l’espai sagrat en la societat actual», respectivament, dins del curs d’estiu de la UB «Simbologia religiosa a l’art i la cultura» que coordina el Sr. Francesc Grané i Terradas, professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL i director del Centre Edith Stein.

Segons diu la presentació del curs: “La simbologia religiosa és present, de manera molt destacada, en el patrimoni artístic i cultural europeu. En els darrers anys, però, s’ha produït una desvinculació cada cop més gran entre aquest llegat i el seu origen sagrat, argumentant una significació no religiosa que, en molts casos, s’ha consolidat. (...) Aquest curs té per objectiu estudiar l’origen dels símbols artístics i culturals com a expressió d’un conjunt de vivències vinculades al cristianisme.”

Aquesta qüestió, que ja han tractat publicacions prou conegudes com “Hem perdut l’oremus”, de Salvador Alsius, o “Diccionari de símbols cristians”, de Mn. Lluís Maria Vericat, és un tema present en el debat actual, especialment pel que fa a l’ensenyament de la Història de l’Art i de l’enfoc cultural de l’assignatura de Religió a les escoles. Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació als qui han fet possible aquest curs, tot i que no deixo de preguntar-me si, de cara al futur, aquest serà un tema al que els estudiants opcionalment hauran de recórrer només en la seva etapa universitària. De confirmar-se aquesta hipòtesi es constataria l’empobriment del nivell general de la cultura, però entre el “res” i “l’alguna cosa” sempre prefereixo la darrera, per això està molt bé que s’ofereixi aquest curs d’estiu.

Des del camp de l’arquitectura recomano la lectura de “La idea de ciudad” de Joseph Rykwert, del qual Eugenio Trias va fer-ne un resum genial a l’article “Sol de invierno” el passat Nadal. En aquesta obra es reivindica el mateix que preten desvetllar el curs “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”: les arrels metafísiques de la comunitat humana que ha quedat desdibuxada pel trencament de tot límit que es va donar amb la modernitat. Intento explicar-me: Des de que Nietzsche va esborrar la línia de l’horitzó, els homes hem perdut la referència del transcendent en la nostra cultura i, amb ella, hem anat esborrant també els límits de les antigues muralles de les ciutats, dels camins i, fins i tot, dels límits horaris. La ciutat, a imatge i semblança de les nostres vides, es presenta ara com l’urbanisme “sprawl”, desparramada i dispersa com tan bé va mostrar la pel·lícula “American Beauty”. Així, la ciutat de la sobremodernitat es caracteritza per la alienació esquizofrènica de l’home en un món sempre en marxa (on-line) i en xarxa, on ja no es viu en un “krono-topos” sinó en un doble espai constantment a cavall entre l’actual i el virtual, aquesta mena de “u-topos” descrit per Marc Augé a “Los no lugares. Espacios del anonimato”.

Què és doncs la ciutat segons Joseph Rykwert? La ciutat és la sol·lució a una malaltia humana que és la necessitat de significat, un lloc on poder afirmar-se, un krono-topos habitable:

“Resulta difícil imaginar una situación en la que el orden formal del universo pudiera ser reducido a un diagrama de dos coordenadas que se cortaban en un plano. Pero ésto fué lo que ocurrió exactamente en la antigüedad. El romano (...) podía deletrear en sus instituciones cívicas la totalidad del universo y su significado, de forma que se encontraba perfectamente situado en él.

Nosotros hemos perdido todas las hermosas certezas acerca de la forma en que funciona el Universo y ni siquiera sabemos si está en expansión o se contrae, si fué producido por una catástrofe o si se renueva constantemente. Esto no nos exime de buscar algún fundamento para la certeza de nuestros esfuerzos por dar forma al entorno humano. No es ya verosímil que encontremos este fundamento en el mundo que los entendidos en cosmología están remodelando contínuamente a nuestro alrededor. Esto nos obligará a buscarle sentido dentro de nosotros mismos, en la constitución, en la estructura, de la persona humana”. (“La idea de ciudad” de Joseph Rykwert. Edicions Sígueme. Salamanca 2002)

Arquitectura iconogràfica = Arquitectura inhabitable

Un dia d'aquests vaig anar a visitar la Ville Saboye de Le Corbusier, a Poissy, a les afores de París. Estèticament és un 10. Iconogràficament és un 10. Com a mostra pedagògica de l'arquitectura moderna és un 10. Resumeix els cinc punts del manifest modern de Le Corbusier exemplarment (promenade arquitecturale al terrat, planta lliure, finestra correguda, etc)...

El més curiós però, va ser tafanejar la correspondència entre la propietària de la casa i Le Corbusier. Hi havia un moment en que la propietaria deia una cosa així: "Ara que vosté ha reconegut finalment que aquesta casa no és habitable s'hauria de fer càrrec de les despeses i no dedicar-se tant a promocionar-se amb la seva obra". Resulta que la casa era un desastre a nivell de comfort. Hi havia humitats, filtracions i es passava fred, etc. Que això li passés a qui després anava dient que un edifici era una "màquina d'habitar" no deixa de tenir la seva ironia.

El mateix li va passar a en Frank Lloyd Wright amb la seva icònica Falling Watter: era inhabitable. Tant en un cas com l'altre els propietaris han sacrificat el seu somni d'una llar per oferir una obra d'art plàstica en 3D a la humanitat. No sé si n'estaran gaire contents.

Himne de l'amor (Sant Pau)

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Paràbola de l'amor (R. Tagore)

Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants...

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida. No arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però, en decidir-se, tot el seu cos va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspectei la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.

A la tarda, va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.

Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer...! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.

Adaptació d’un poema de R. Tagore,
Recollit pel P. Lluís Armengol sj.

Love (Simone Weil)

El azar -pues siempre he preferido decir azar y no providencia- hizo que aquel joven resultara para mí un verdadero mensajero. Me dio a conocer la existencia de los llamados poetas metafísicos de la Inglaterra del siglo XVII y, más tarde, leyéndolos, descubrí el poema del que ya le leí una traducción, por desgracia muy insuficiente, y que lleva por título Amor. Lo he aprendido de memoria y a menudo, en el momento culminante de las violentas crisis de dolor de cabeza, me he dedicado a recitarlo poniendo en él toda mi atención y abriendo mi alma a la ternura que encierra. Creía repetirlo solamente como se repite un hermoso poema, pero, sin que yo lo supiera, esa recitación tenía la virtud de una oración. Fue en el curso de una de esas recitaciones, como ya le he narrado, cuando Cristo mismo descendió y me tomó.

He aquí el poema en una traducción que me han hecho:

El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,
culpable de polvo y de pecado.
Pero el Amor que todo lo ve, observando
mi entrada vacilante
se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:
¿hay algo que eches en falta?
Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.
tu serás ese invitado, dijo el Amor.
¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!
yo no puedo mirarte.
El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:
¿quién ha hecho esos ojos sino yo?
Es cierto, señor, pero yo los ensucié; que mi vergüenza
vaya donde se merece.
¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la culpa?
¡Mi amado! Entonces, podré quedarme...
Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.
Así que me senté y comí.

(Simone Weil, Carta Autobiográfica, "A la espera de Dios")

No tingueu por (Dostoiewski)

No tingueu por del conbtacte amb pecadors. Estimeu un home també amb el seu pecat, perquè aquest amor és com l'amor diví, el més alt de tot. Estimeu tota la creació de Déu - tota sencera - , cada gra d'arena. Estimeu cada fulla, cada raig de llum. Estimeu els animals, estimeu les plantes, estimeu totes les coses. Si estimeu totes les coses, percebreu el misteri de Déu en tot. Quan percebeu això, començareu a entendre-ho millor cada dia, i a la fi estimareu tot el món amb un amor que ho comprén tot.

Germans, l'amor és un gran mestre; però hem d'aprendre com adquirir-lo, perquè s'obté amb dificultat. L'obtenem costosament, a poca poc i amb molta feina. Totohom pot estimar ocasionalment - fins i tot el malvat ho pot fer - ; però cal que estimem no només per un moment sinò per sempre.

(Fiòdor Dostoievski. Els germans karamàzov)

L'amor és una gran cosa (Kempis)

L'amor és una gran cosa, sempre és un gran bé: tot sol fa lleugeres les coses pesades; i du amb igualtat tot allò que és desigual. Perquè du una càrrega que no és càrrega; i totes les coses amargues fa dolces i sabroses. El noble amor de Jesús mena a l'home a fer grans coses i sempre l'anima a desitjar una perfecció més gran. L'amor vol ser lliure, i no esclau de les coses terrenals, de manera que la seva visió sigui pura i que no sigui alterada ni abatuda per cap prosperitat o adversitat temporal.

No hi ha res més dolç que l'amor, ni res més fort, ni res més alt, ni res més extens, ni res més ple de joia, ni res més ple o més gran a la terra o al cel. Perquè l'amor és nascut de Déu i només pot trobar pau en Déu.

(Tomàs de Kempis)

Raons per creure (Bruce)

Li tenia ganes a aquesta cançó d'en Bruce i, al final, aprofitant la xerrada-taller que el passat dimecres vaig fer a l'Escola de Pastoral (Fundació Escola Cristiana de Catalunya), els participants van fer-ne el prega-rock corresponent (el teniu aquí). Gràcies a els que em vàreu donar un cop de mà i gràcies als qui vau confiar en mi per tercer any consecutiu a l'escola de pastoral.

Dóna'm la ma (Joan Salvat-Papasseit)

(A una 7mana del dia B... em dedicaré a penjar paraules d'amor. Quadre "Penyasegats blancs de Rügen", del pintor Caspar david Friedrich... veieu el marc que deixen els arbres? és la forma d'un cor)

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les d ela sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la ma i arrecera l agalta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la ma que anirem per la riba

ben a la bora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

nemés en dir-nos que ens seguim amant.