Preparant el viatge arquitectònic a Suïssa

M'he decidit i, si tot seguieix el previst, durant les vacances de Nadal aniré a Suïssa a visitar uns amics i unes quantes obres d'arquitectura religiosa contemporànea que crec interessants: església per a joves "Més enllà, al viaducte" a Zúrich, la parròquia de st Píus X a Lucerna i l'ermita del pritzkeià Peter Zumtor... alguna proposta més?

Contradiccions d'Advent, dispersió de vot eclesial

Vaig al matí al curs presencial de l'ISCREB, ple de gom a gom. Realment dóna alegria veure tanta gent inscrita estudiant teologia! Si m'animo faré una nota pel Catalunyareligio.

Vaig a missa de vuit a la parròquia del costat de casa, una de tantes del meu barri. És el primer diumenge d'advent i només som vuit persones. El panorama és tan desolador que el capellà diu "Mireu, avui no faig homilia perquè, com a rector, m'indigna i m'indigno a mi mateix. Aquest panorama és desolador i faig la missa perquè l'he de fer." La missa seca segueix mentre el grup de "kikos" (camí neocatecumenal) toca la guitarra en un altre racó del centre parroquial.

Alguna cosa no va bé. Molta teologia on-line però m'agradaria saber quants dels que aquest matí omplíem el seminari animem també les nostres comunitats. Per altra banda, quan surto de missa coincideixo amb el grup de "kikos"... aquesta gent, a part de fer "les seves misses", quin compromís tenen amb la parròquia? (ho desconec totalment i potser estic equivocat). Jo també em guardo la meva auto-crítica, he anat a petar a la parròquia com a "segon plat".

Em pregunto si entre tanta oferta on-line (depenent del subjecte) i tants grups, institucions i comunitats no estem "dispersant el nostre vot eclesial", per utilitzar una imatge apropiada en un dia de reflexió electoral.

Carta a un adolescent

Ja m'he acabat de llegir "Carta a un adolescent" de Vitorino Andreoli i el recomano a tots aquells que tingueu tracte amb aquesta tipologia de persones en procés de metamorfosi. L'autor no amaga que, per al jove, ell és un "vell", però de tants anys de tracte amb els adolescents els coneix molt bé i es nota pel seguit d'experiències que va narrant al llibre. El grup, la dimensió biològica, emotiva i social, l'heroïsme, el consum, les drogues, el presentisme... tot va apareixent amb un notable accent entre la relació dels joves amb els pares. És notable que l'autor acabi la carta amb una referència al transcendent, potser un xic deïsta, però més val això que res.

St. Canisi. Premi d'arquitectura Ciutat de Berlín 2003

Aquest estiu vaig tenir la sort de poder celebrar el dia de St. Ignasi a la parròquia de St. Pere Canisi de Berlín i m’he esperat fins ara, que ja ha pasta el “boom” de la dedicació de la Sagrada Família, per parlar-vos-en. Aquest conjunt parroquial, que va rebre el premi d’arquitectura Ciutat de Berlín el 2003, és un bon exemple per a tenir en compte en les noves propostes parroquials pel seu disseny i planificació del conjunt com pels elements compositius i simbòlics del temple.

Disseny i planificació del conjunt.

L’antiga església de Sant Pere Canisi, l’apòstol jesuïta de les alemanyes, va ser edificada el durant la postguerra amb estil expressionista però no va tenir una llarga vida perquè un accident va fer que es cremés l’any 1995 (la teniu a la fotografia de l'esquerra). Es va convocar un concurs i, després de varies trifulgues, es va acabar donant al projecte als tercers guanyadors, els arquitectes BNB (Büttner, Neumann, Braun), que van acabar presentant els plànols definitius el 1999. l’Abril de 2000 comencen les obres del centre parroquial en la seva primera fase: un bloc d’habitatges en una de les mitgeres de la parcel·la que allotjaria dependències parroquials en planta baixa (sales per a joves, despatxos, aulari, etc) i la comunitat de jesuïtes a la planta primera. D’aquesta manera es va aconseguir una fonts d’ingressos per ajudar al pagament del temple. El conjunt parroquial també compta amb una guarderia en un dels extrems del solar.

Composició i simbolisme del temple.

A l’exterior trobem primerament el campanar isolat, marcant una fita visual que localitza el temple a escala urbana, com un sentinella de la Paraula que s’ofereix a tot aquell que estigui disposat a escoltar-la. El seu fust és de formigó armat i la seva coronació és de fusta, en diàleg amb el que el visitant troba després quan veu el temple, dos cubs de formigó que dialoguen entre ells units per un volum de fusta, endarrerits respecte la via d’accés rodat, creant un espai per a la trobada de la comunitat, una interpretació tipològica del “pati dels gentils” que, alhora, aparta el temple del focus de soroll.(seguir llegint)

Herois

La setmana passada, acompanyat per monis i ex-monis de l'Esplai de St. Ignasi, vaig anar a veure la pel·lícula "Herois" perquè en Joan Sorribes, un dels protagonistes, és un nen de l'esplai. Per una banda sorprén que encara es facin pel·lícules així, positives sense ser melíflues o cursis. Intentant no desvetllar que "l'assassí és el majordom", vull apuntar uns temes perquè us animeu a anar a veure-la. Per defecte professional no puc evitar trobar alguna semblança crística al protagonista: el seu actuar i manera de viure marca la vida dels altres, és ell qui "escul" als seus amics, hi ha una "casa del Pare" enyorada i absent (que pren forma de cabanaarbòrea disputada entre diferents grups de joves)... en fi, aneu a veure-la! També és molt interessant des d'un punt de vista de la crisi de l'adolescència i la pedagogia. Després de veure-la es confirma allò que deia l'Alioxa, el protagonista de "Els germans Karamàzov":

“(...) estimats nens, potser ara no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us en recordareu després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació: ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.”

Cor, cap i mans a "El dit, el savi i la lluna"

El passat 4 de Novembre vaig fer la conferència "El dit, el savi i la lluna. Com proposar la fe als joves" a l'Escola La salle - Gràcia. El fil conductor va ser la cita "Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit", a partir de la qual vaig anar trenant uns apunts pastorals. Amb el dit vaig fer referència a la corporeitat (les mediacions) de la pastoral, amb el savi vaig fer referància al subjecte pastoralista i amb La Lluna vaig parlar delmisteri i el transcendent. Us deixo amb un fragment del que vaig explicar respecte al savi que parla de la triple dimensió de la pastoral:

“... El savi també és aquell que viu integradament les diferents facetes de la seva vida. Una proposta de la fe als joves també hauria de contemplar una pastoral amb una visió integradora de la persona creient. La tradició de l’església sovint ha parlat de la persona humana com un ser amb tres potències: memòria, enteniment i voluntat. Aquestes tres dimensions actualitzades equivaldrien a l’esquema tripartit de la revisió de vida: veure, jutjar i actuar. La primera dimensió fa referència a la dimensió cordial i afectiva de la persona. És la dimensió que anem treballant en les nostres relacions interpersonals i amb Déu en la pregària. Des d’un punt de vista de la triple funció de l’església ens estem referint a la vessant celebrativa, que correspon a la litúrgia. La segona dimensió fa referència a la dimensió gnoscional-racional de la persona. És la dimensió que treballem en les catequesis, la teologia i altres activitats de caire discursiu. Equival a que a l’església s’ha anomenat el kerygma, l’anunci explícit o “contingut” de l’evangeli. Finalment tenim la dimensió social o pràctica de la persona. És la dimensió que treballem en campanyes solidàries, camps de treball i el contacte amb els preferits de Jesus, els pobres (tots ho som!). Equival a la darrera funció de la comunitat eclesial, la diakonia, el servei. Evidentment totes aquestes dimensions s’entrelliguen les unes amb les altres en el dia a dia del cristià, però cal parar-se a pensar si a vegades no prioritzem unes i silenciem d’altres. Per exemple, hi ha comunitats amb un fort component afectiu però amb escàs pensament i nul·la implicació social, que podriem anomenar espiritualistes. D’altres prioritzen la transmissió de conceptes, independentment de l’afectivitat i l’acció social, que podriem anomenar gnòstiques. També hi ha altres comunitats que es desviuen i s’alienen en l’acció social sense que aquesta ressoni en el cor o hi hagi una reflexió sobre el principi de misericòrdia que mou a l’acció, a aquestes les podriem anomenar activistes. El lloc del savi està delimitat per aquestes tres dimensions.”

La basílica de la Sabrada Família, una ànima oberta a Déu

(Eloi Aran / CR) “El Temple de la Sagrada familia reflecteix tota la grandesa de l'Esperit humà que s'obre a Déu”. Aquestes han estat les primeres paraules de Benet XVI referides a la dedicació del temple de la Sagrada Família en el seu viatge apostòlic a Santiago de Compostela i Barcelona en l’arribada d'aquest dissabte. El diàleg entre la fe i les arts serà un dels temes principals del missatge del Sant Pare a Barcelona, i reactualitzarà el seu Discurs de Recepció a 250 artistes de renom internacional a la Capella Sixtina del 21 de novembre de 2009. Què veurà, doncs, Benet XVI aquest diumenge al matí a la Sagrada Família, símbol de la ciutat?

El Temple expiatori de la Sagrada Família es presenta a la ciutat com els seu axis mundi, el seu punt de referència cabdal al bell mig del pla urbà, entre entre els rius Besòs i Llobregat i la Serralada de Collçerola i el Mar Meditarrani. A diferència de “l’altre temple expiatori” de Barcelona (al Tibidabo), la Sagrada Família no s’allunya del poble sinó que vol acollir-lo al bell mig de la seva activitat diària, oferint-se com a lloc de trobada amb el Transcendent.

En certa manera és reflex del paradigma encarnatori descendent del pròleg de Sant Joan: “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria”. En l’interior del temple gaudinià, en tant que una evolució de l’espai gòtic, els arcs paraboloides descarreguen al terra com qui la toca “de puntetes”, com qui davalla. Paradoxalment, contrari a la lleugeresa de l’espai interior, l’exterior del temple és una implossió simbòlica, un retaule montanyós ofert a la ciutat moderna que s’escampa en la retícula d’Idelfons Cerdà.

Com a imatge tipològica del Temple de la Sagrada Família hi ha la visió de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi (Ap 21, 9-27). Gaudí reinterpreta les muralles de la ciutat celestial com un claustre perimetral que dóna tota la volta al temple. Una muralla on el sistema de defensa no és altre que la invocació de l’església a Maria ja que es concep com un recorregut per al res del rosari.

Maria protegeix el temple, protegeix l’Església, juntament amb els dotze campanars perimetrals que corresponen als dotze deixebles. La reinterpretació de les muralles de la Jerusalem celestial com a claustre també fa referència al temple com al Paradís, ja que “paradís”, en persa, vol dir “jardí”. Gaudí posa el temple dins del claustre monacal fent d’ell un jardí.

Respecte a l’orientació del temple Gaudí es va veure obligat a seguir amb el projecte de Villar, l’arquitecte anterior, tot i que ell hauria preferit una clara orientació nord-sud, en diagonal a la illa de l’eixample de Cerdà. Aquesta orientació hauria donat més perspectives al temple i quedaria més clara la relació de la porta del naixement amb l’est, la de la passió a l’oest i la portalada de la glòria al sud.

La tradició eclesial d’orientació dels temples, refermada per Joseph Ratzinger a la seva obra El espíritu de la litúrgia. Una introducción, és posar l’absis a l’est. Aquesta disposició apuntava a la nova vinguda de Jesús, la Parusia, relacionada amb la llum del matí. La semicúpula de l’àbsis sovint representava aquesta vinguda de Jesucrist amb la imatge del Pantocràtor: Jesucrist en el tron celestial rodejat dels quatre evangelistes.

El que fa Gaudí és capgirar aquesta disposició i, el que no ha pogut fer en el pla, ho fa en alçada. L’absis es deixa en el seu estat primigeni i es dedica a Maria, estel de l’Església, mentre que la referència a Jesús i als quatre evangelistes es desenvolupa en la torre central i les quatre torres dels evangelistes que la rodejen.

En aquest sentit, Gaudí ja va trobar solució a les observacions que J. Ratzinger feia al seu llibre: “Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons el meu punt de vista, el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu destorba durant l’eucaristia? És que potser el sacerdot és més important que El Senyor? Caldria corretgir aquest error el més aviat possible; i és possible sense noves reformes. El Senyor és el punt de referència. Ell és el sol naixent de la història”. (seguir llegint)

Arquitectures funeràries: de la Capella de la Pau a la Capella del Bosc.

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.

La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança. (seguir llegint)

Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana

El passat dimecres vaig entrevistar-me amb un periodista d’un diari portuguès que m’inquiria sobre el temple de la Sagrada Família. Just començar li vaig confessar que m’interessava l’arquitectura religiosa contemporània i que, en les meves recerques, en un principi havia defugit tractar l’arquitectura religiosa de Gaudí. Així i tot, vàrem parlar llargament de Gaudí, de l’espiritualitat i significació de “temple expiatori”, del sentit de l’espai sagrat en la ciutat i de com en el temple de la Sagrada Família es dóna una implosió simbòlica que, de fet, no és res més que la materialització en tres dimensions del misteri cristià que celebrem al llarg del cicle litúrgic, etc.

Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)

Exercitants

"Adéu exercitants!" Així es despedia un dels vint-i-cinc joves (bé, de fet la majoria estàvem entre els 25 i 35 anys!) que ens hem apuntat a fer Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària (els EVO... no els morales!). Sí, des d'aquest cap de 7mana en que hem posat el play a l'experiència, som "exercitants", persones que estan a la recerca de Déu en la seva vida. M'agrada aturar-me i pensar-me com això: "un exercitant, algú que cerca Déu..." perquè, de sobte, el món i la realitat personal ja no és aquella càrrega pesada (tot i que continua tenint el seu pes) sinó que s'esdevé una excusa inel·ludible del transcendent. És a dir, és "excusa" perquè queda relativitazada, "inel·ludible" perquè aquest és el camp de joc... vers la recerca d'allò que realment val la pena, que en els exercicis s'anomena Jesús. amDg!

Ressò de la jornada formativa sobre la Llei de Centres de Culte

El passat dimarts 28 de Setembre vaig participar en la III Jornada de Formació del GTER (Grup de Treball Estable de les Religions) que va tractar la Nova Llei de Centres de Culte de la Generalitat de Catalunya. Teniu un resum molt ben elaborat per Jaume Flaquer a la web de Migra-Studiumi per Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, on també han penjat tres videos amb les intervencions dels representants de deu confessions religioses. Des de l’àmbit protestant també en parla Guillem Correa, president del GTER, al seu bloc.

Una de les grans aportacions de la jornada va ser la visibilització de les diferents problemàtiques que representa aquesta llei per a cada confessió, tant pels que disposen de gran nombre de centres com és el cas del catolicisme com pels qui tan sols disposen de un centre amb un aforament per a vint-i-cinc persones com el cas dels taoistes catalans. Emmig d’aquesta forquilla quantitativa trobem encara certes peculiaritats pròpies a cada confessió com ara la pregunta que es feia Montserrat Falguera, representant budista, sobre els centres de culte que no es situen en sòl urbà (quan la llei demana que estiguin ben comunicats, per exemple) o l’aportació de la comunitat sikh referent als àpats comunitaris propis dels seus ritus (la nova llei, a diferència de temes acústics i urbanístics, no en parla). (seguir llegint)

Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe

"Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe"... aquesta és l'afirmació que el cantant del grup Mishima deixa anar en la cançó que us adjunto. Podeu trobar una entrevsita al cantant sobre la seva relació amb el transcendent i més coses al prega-rock.

Tot torna a començar (Mishima, Ordre i aventura)

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Aquesta setmana m'ha arribat el llibre "La mística renova el món: el testimoni de Sant Pau. Actes del IV Congrés d'Espiritualitat" (Publicaciosn de l'Abadia de Montserrat). No tenia ni idea que al final publicarien les actes i m'ha donat una gran alegria rebre-ho. Ja qüasi ni m'enrecordava de què vaig dir en aquell moment, però més alegria m'ha donat poder llegir el que els altres companys de la taula rodona van compartir aquell dia. També he fullejat algunes altres de les intervencions que es van donar durant el congrés i m'agraden pel seu to proper i vital. Us ho recomano i us deixo amb una part del que vaig ocompartir:

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.

La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.

Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.

Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

Pere Casaldàliga i la mort

Ahir va començar el seminari "Els evangelis i Pau davant la creu de Jesús. Com interpreta el NT la mort de Jesús" i em van passar aquest poema del Pere Casaldàliga amb el guió i la bibliografia per anar-nos situant en el tema. Ahir també va morir l'avi d'un amic meu als 99 anys, un gran home. Va per ell.

Ella vendrá (Pere Casldàliga)

Yo la acogí, en las sombras, muchas veces,
y la temí, rondándome, callada.
No era el vino nupcial, eran sus heces;
era el miedo al amor, más que la amada.

Pero sé que vendrá... Confío en ella,
amada fiel de todos, pero maldita.
No hay modo de escapar a su querella.
Sin hora y sin lugar, ella es la cita.

Vendrá. Saldrá de mi. La llevo dentro
desde que soy. Y voy hacia su encuentro
con todo el peso de mis años vivos.

Pero vendrá... para pasar de largo.
Y en la centella de su beso amargo,
vendremos Dios y yo definitivos.

Sagrada família, una lectura contemplativa

De les múltiples publicacions sobre Antoni Gaudí i del simbolisme de la Sagrada Família poques d’elles inciten a fer-ne una lectura contemplativa. Per això trobo escaient l’aparició del llibre “Antoni Gaudí: La palabra en la piedra. Los símbolos y el espíritu de la Sagrada Familia” (Edit. Mensajero i Sal Terrae) de Jean-Paul Hernández, jesuïta suïs de pares espanyols que des del 2005 treballa en la pastoral universitaria i en el centre d’espiritualitat “Villa Sant Giuseppe” de Bolònia.

Segons explica S.E.R. Lluís Martínez Sistach, que ha prologat el llibre, l’autor li va confessar que “A Barcelona, amb la Sagrada Família, teniu una de les millors catequesi de pedra del món” i el llibre és precisament això, una mistagogia (una “ensenyança del misteri”) de l’obra cabdal de Gaudí, una explicitació teològica de l’edifici senyer de Catalunya.
(seguir llegint)

Dóna'm un vas de set, que em moro d'aigua!

La cançó ("Qui n'ha begut" dels Mishima) ens deixa en el misteri, no desvetlla què és això que li inflama el cor amb mil somriures, això del qual no podria suportar que no fos veritat perquè li dóna la vida. Què és això que és tant fort i que tant marca als qui ho han tastat? (segueix llegint al prega_rock)

Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle. (seguir llegint)

Projecte Sostre, necessitem voluntaris!

Ja fa uns dos anys que sóc voluntari del Projecte Sostre de la Barceloneta. Bàsicament consisteix en dormir una nit o dues al mes (segons disponibilitat), en una antiga rectoria, juntament amb un altre voluntari i els sis usuaris del projecte, gent sense llar que temporalment dorma allà. Cal arribar a les 20:00h per obrir el local i anar esperant als usuaris. A mida que van arribant (alguns dies vénen serens, d'altre spotser arriben un xic beguts o bruts...) s'aseen, o no, i anem fent caliu fent una partida de dòmino o el que s'escaigui. Cap a les nou sopem. Els voluntaris ens emportem el nostre sopar de casa i els usuaris sopen el que porten un equip de veïnes del barri. Un cop sopats fem una estona de sobretaula fins a les 22:30 i després ja anem a dormir. Abans de dormir els voluntaris escribim quatre ratlles d ecom ha anat tot plegat i fem repàs a unes caselles de seguiment dels usuaris. A les 7:00 del matí arriba el treballador social i, normalment, ja ens troba vestits i amb els llençols a la motxilla. Li expliquem com ha anat la nit i marxem mentre els usuaris encara dormen.

Total: Necessitem voluntaris! t'hi apuntes? Si us plau, passeu la veu!

Curs d'animadors de pastoral juvenil, un èxit.

Aquest matí he pogut participar com a docent al curs d'animadors de pastoral juvenil organitzat conjuntament per la Fundació Pere Tarrés, la URL, La Fundació de l'Escola Cristiana i la Delegació de Joves del Bisbat de Barcelona. El públic era molt divers, des de joves de parròquies fins alumnes de l'IQS passant per professors de diferents escoles (on he pogut conéixer la Carina, autora del bloc que tinc linkat "L'art cristià a l'aula") He fet un repàs de nous (?) llenguatges per la transmissió de l'evangeli tot recorrent els sentits. En l'apartat del "gust" he fet l'enllaç etimològic del "saber" i el "sabor" que tenen la mateixa arrel llatina "sapere" i d'aquí a la famosa frase ignasiana dels Exrecicis Espirituals "No el mucho saber harta y satisface el alma, sinó el sentir y gustar las cosas internamente". La gràcia de comunicar l'evangeli és viure'l encarnat en el dia a dia i gaudir-lo. Al final els hi he passat aquest video que vàrem fer a TSKV sobre l'examen del dia com a mostra del que pot ser viura saborejant Déu. Ja veieu, no calen grans efectes especials per comunicar l'evangeli!.

Gaudí i l'arquitectura reclinada

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas” (Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)

Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català. (seguir llegint)