La fórmula sinodal: ortodòxia i ortopràxi són proporcionalment ortopèdiques.
El mot “sinodal” prové de la contracció dels mots grecs “syn” (amb) i “hodos” (camí) i es tradueix com “caminar junts”. L’església es defineix com a “sinodal” en tant que l’assemblea (que d’aquí prové el mot eklesia, ser convocats) de creients, constituïda per l’actualització (present) del Misteri Pasqual (passat) que la mena a la Plenitud dels Temps (futur), camina en comunió “com un sol home”, en una mateixa carn.
Quines són les dues cames de la sinodalitat? La ortodòxia (el que s’ha anomenat “fe”) i l’ortopraxi (el que s’ha anomenat “costums”, manera de viure). A vegades, en virtut de la unitat de fe, s’ha accentuat la ortodoxia en detreniment de la ortopraxi. D’altres vegades ha passat al contrari, en virtut de la ètica, s’ha accentuat la ortopraxi en detreniment de la ortodòxia.
L’accent de la ortodòxia va lligada a corrents teològiques que cauen en l’espiritualisme, el ser, les “dretes”, les polítiques identitàries i, duent-ho a l’extrem, al gnosticisme: Déu sí, Humanitat no.
L’accent de la ortopraxi va lligada a corrents teològiques que dissolen el transcendent, el fer, les “esquerres”, les polítiques materialistes i, duent-ho a l’extrem, al pelagianisme: Déu no, Humanitat sí.
Conclusió: menystenir una d’aquestes dues dimensions és caminar coixos. No es tracta només de fer o ser, de dretes o esquerres, de carques o progrés, d’espiritualistes o materialistes... En el camí de la comunió cordial (la sinodalitat) la ortodòxia i la ortopraxi són proporcionalment ortopèdiques.
El mot “sinodal” prové de la contracció dels mots grecs “syn” (amb) i “hodos” (camí) i es tradueix com “caminar junts”. L’església es defineix com a “sinodal” en tant que l’assemblea (que d’aquí prové el mot eklesia, ser convocats) de creients, constituïda per l’actualització (present) del Misteri Pasqual (passat) que la mena a la Plenitud dels Temps (futur), camina en comunió “com un sol home”, en una mateixa carn.Quines són les dues cames de la sinodalitat? La ortodòxia (el que s’ha anomenat “fe”) i l’ortopraxi (el que s’ha anomenat “costums”, manera de viure). A vegades, en virtut de la unitat de fe, s’ha accentuat la ortodoxia en detreniment de la ortopraxi. D’altres vegades ha passat al contrari, en virtut de la ètica, s’ha accentuat la ortopraxi en detreniment de la ortodòxia.
L’accent de la ortodòxia va lligada a corrents teològiques que cauen en l’espiritualisme, el ser, les “dretes”, les polítiques identitàries i, duent-ho a l’extrem, al gnosticisme: Déu sí, Humanitat no.
L’accent de la ortopraxi va lligada a corrents teològiques que dissolen el transcendent, el fer, les “esquerres”, les polítiques materialistes i, duent-ho a l’extrem, al pelagianisme: Déu no, Humanitat sí.
Conclusió: menystenir una d’aquestes dues dimensions és caminar coixos. No es tracta només de fer o ser, de dretes o esquerres, de carques o progrés, d’espiritualistes o materialistes... En el camí de la comunió cordial (la sinodalitat) la ortodòxia i la ortopraxi són proporcionalment ortopèdiques.
2 comentaris:
Gràcies per l'aclariment Eloi. El cert és que a vegades t'adones que hi ha qui s'esbaralla o es preocupa perquè sembla que, tot ocupant una banda, critica a l'altra.
Recordo una reunió de Consell de Pastoral Parroquial que vaig dir: però si estem molt a prop (em referia a dues idees aparentment contraposades però que a la pràctica buscaven el mateix).
En fi, no sé si m'he explicat gaire bé i tampoc puc posar exemples concrets però penso que tens tota la raó
Que poder de síntesis!
Publica un comentari a l'entrada