Sis hores seguides per aconseguir fer una axonomètrica constructiva “a la vella escola” (sense 3D, tot directe, rollo revista “Tectònica”) i m’ha passat la tarda volant. Feia temps que no experimentava quelcom semblant. Encara guardo els vells exercicis d’axonomètriques de l’escola, aquelles en les que m’hi vaig passar també un munt d’hores aixecant les vistes de la columnata de “can culapi”, quan encara es dibuixaba amb paper, llapis i ròtrings!. Ara he aconseguit traduir-ho a l’autocad... aviat tocarà fer el pas als renders!.
El que més m’agrada de les composicions axonomètriques és que realment puc contrastar el que sé sobre un projecte. L’axonometria no és tan sols un mecanisme de representació, és una manera de pensar. Si, com deia en Witgenstein, “pensar és dibuixar” (fer esquemes, traçar recorreguts, enllaçar idees), l’axonomètrica és un grau més en la complexitat del pensament, on també resulta que allò que hom no coneix no pot ser dit (dibuixat) i aquí hom no es pot resguardar sota l’aparença il·lustrada de cites alienes manllevades a grans pensadors: o ho saps o no ho saps.
1 comentari:
jo també dibuixava amb el encantador rotring que la majoria de vegades estava embussat o s'assecava la tinta.però jo no feia aquesta perspectiva axonomètrica, sí feia en canvi unes
escales de cargol d'allò més entretingudes.Jo feia disseny
d'interiors a l'escola d'art. Estaves en una escola d'art o en quina ?
Publica un comentari a l'entrada